divendres, 20 de juliol de 2018

Revista de premsa


L'últim dia de la Monarquia



Josep Fontana [Público]

La derrota electoral del 12 d'abril de 1931 va sumir en el desconcert al govern de la monarquia. L’ambaixador nord-americà a Madrid comunicava que havia passat a Washington, però afegia que això no implicava que s’anés a passar de la monarquia a la república, sinó, com a molt, que hauria molt aviat un canvi de ministeri.

L’endemà, 13 d’abril, augmentava l’agitació als carrers, mentre el cap del govern, almirall Aznar, contestava als periodistes, que li preguntaven si hi hauria crisi de govern: “Què més crisi volen vostès que la d’un país que se’n va a dormir monàrquic i es fa de dia republicà?”.

Mentrestant, el rei intentava negociar, a esquena dels seus ministres, amb el comitè revolucionari, proposant-li que el 10 de maig es fessin, organitzades pel govern actual, unes eleccions a corts constituents en què el país determinés “el règim que volia donar-se”. Però la pròpia dinàmica de l’agitació popular feia inviable aquesta proposta, com se li va respondre al rei cap a mitjanit. Unes hores abans Aznar havia presentat ja la dimissió del seu govern.

Amb aquests antecedents s’iniciava el 14 d’abril, l’últim dia de la monarquia. Cap a les set del matí Alfonso XIII va trucar al subsecretari de Governació, Mariano Marfil, que estava a la Puerta del Sol, i li va preguntar si hi havia manifestacions i què cridaven, alhora que ordenava al capità de guàrdia que sortís a la plaça i acabés amb les protestes: “No vull escàndols al carrer”. El capità que va rebre l'ordre li va dir a Marfil: “Digui-li a sa majestat que, per obeir les seves ordres, estic disposat a sortir jo sol a la Puerta del Sol perquè les turbes em destrossar, si volen. Però no puc ordenar a la força que surti, perquè no em obeirien els soldats”. Marfil ho va explicar al rei, que va dir: “És el que faltava per saber. Gràcies, Mariano”. Per Miguel Maura “aquest va ser l’instant en què el rei va adoptar la decisió suprema d’abandonar Espanya”.

Al matí Mola va anar a veure al seu ministre José María de Hoyos, qui es va sorprendre en saber que s’havia proclamat la República a Eibar i va observar que els ministres pensaven que el que succeïa no era greu i que tot s’arreglaria quan el rei nomenés un nou govern aquell mateix dia.

Alfonso demanava mentrestant que es pregunte de quin camí podia eixir d’Espanya amb seguretat, i se li va dir que per Cartagena “a condició que es faca ràpidament”. A les onze va encarregar a Romanones que s'entrevistés amb els membres del comitè revolucionari per negociar la transferència de poders. Va parlar amb Alcalá Zamora, qui li va dir: “Cal que aquesta mateixa tarda, abans de posar-se el sol, emprengui [la família reial] el viatge”. Alcalá explicaria després que la capitulació de la corona “va ser oferta per aquella, sense donar-nos temps a exigir-la, com ja havíem decidit”.

A la tarda el rei va emprendre el camí per embarcar a Cartagena, deixant a Madrid a la reina i els infants, que marxarien pel seu compte en tren. Els uns i els altres es van deixar oblidada a la capital a la vella i malalta infanta Isabel, ‘la Chata’. Mentrestant, el poble de Madrid cridava als carrers: “No se ha marchao, que le hemos echao”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada