dijous, 19 de juliol de 2018

El valencià que jo encara vaig conéixer

Delícia i frustració d’un llibre


[De la revista "el Llombo"]

El passat mes d’abril va eixir un llibre d’autoedició absolutament deliciós i frustrant, cosa que tot seguit en aquest article explicaré: El valencià que vaig conèixer, del bocairentí Francesc Molina i Pérez. Un llibre que recull més de dos mil entrades com un diccionari d’accepcions en clar desús, unes; o que s’han perdut ja definitivament en la nostra parla quotidiana, altres, passant a formar part de la defunció del nostre patrimoni fonètic. 

Malgrat el discurs uniformitzador, intransigent i unionista de que el valencià és una llengua protegida, la relació de mots en decadència ens demostra ben a les clares que no és així. Dins d’aquest discurs, pretesament aglutinador però força excloent, s’han perdut moltes més paraules en els darrers 40 anys que en la dictadura. Açò és possible també per la influència abassegadora dels mitjans de comunicació en castellà i com a conseqüència d’un major moviment de les persones que abans, cosa que fa que el valencià és contamine del castellà, sobretot, i de l’anglés, en menor mesura. 

Tornant al llibre, com molt bé apunta Molina en la introducció, em deixat en pocs anys de costat expressions com “vés alerta no t’he espatles” i les hem substituït per un viciat “vés en cuidao no te fages mal”. I açò passa quan en els col·legis s’ensenya valencià. 

Expressions com mandra, mallol, contarella, clapir, patoc, encanyar, eixerri, sapastre, pegomastre, cingla, soligner, pastanaga, gustatxo, fènyer, vatua, mussola, fortor, mullisnar o borinot fan d’aquest llibre un material deliciós. La part negativa ve per socialment com estem arraconant (o estan fent-nos arraconar) el valencià. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada