dimarts, 31 de juliol del 2012


 Pobre sr. Montoro



En van resultar patètiques les paraules del ministre d’Hisenda sr. Montoro quan va dir: “Es que, no hay dinero…”. No se si dir que en va donar llàstima, o ganes de dir-li: I com és això?

Eixa és la forma que te de donar confiança als mercats? O… és la forma de justificar els retalls bestials que estan aplicant, i que està encabronant a la societat espanyola?

 Per què dos dies desprès de fer aquestes –desafortunades– declaracions i alguna més en el mateix tò patètic, la prima de riesgo arribava als 610 punts –640 uns dies desprès–.

Que lluny està el sr. Montoro patètic de hui, amb aquell que fa uns mesos, sortia a la tribuna del Congrés de Diputats, quasi diàriament, amb un somriure burló, denunciant la ineficàcia del govern de Zapatero, diguent-li, que si no sabia el que tenia que fer, que els deixaren a ells –al PP– que si que sabien el que calia fer. No recolzant cap de les mesures que intentava aplicar aquell  govern, i criticant-les per antisocials i inútils.

En la seua bogeria dialèctica, va arribar a dir –segons va afirmar una diputada canària– que “deixaren caure Espanya que el PP l’alçaria”. Unes declaracions que han confirmat altres diputats i que vostè ha segut incapaç de desmentir, i que en lloc de caure-li la cara de vergonya quan li ho van recordar, es va limitar a fer una “gracieta”. Unes paraules, que a la fi, s’han tornat en contra de vostè.

Possiblement es mereixia una lliçó d’humilitat –vostè i algun company més– el que passa es que la seua ineficàcia l’estem pagant tots. Zapatero ho va fer malament, però vostès han demostrat que no tenien cap vareta màgica per a “levantar España”. Fins i tot se’ls està acabant el recurs a la herència rebuda, per què ja estan huit mesos en el govern, i en política el temps vola.   

Per ací solem dir que “un bolet és una lliçó”. A vostè, de sobte, li a desaparegut el somriure burló, i en lloc de solucions màgiques, sembla estar pegant canyades de cego i tirant balons fora.

Soles cal desitjar, que a partir d’ara, els polítics –tots– aprenguen la lliçó i no tornen a fer gracietes amb coses sèries des de cap tribuna.
                                                                                                   

dimarts, 24 de juliol del 2012

Venda pre comercialització

Un llibre que farà Història


Títol: Segunda República y Guerra Civil; La Vall d'Albaida, 1931-1939
Autor: Antonio Calzado Aldaria, doctor en Història per la Universitat de València.
Pàgines. 320 pàgines.
Format: 14,8 x 21 centímetres
PVP: 18,00 euros
El llibre apareixerà a la venda la propera tardor

OFERTA ESPECIAL DE PRECOMERCIALITZACIÓ:
Per tots aquells que tenen poc temps de llegir, els oferim la possibilitat de llegir-lo en agost.

Ontinyent: PVP: 15,00 euros (descompte del 17%)
Servei a domicili
Tindre-lo abans que ningú.

Altres pobles de la comarca: PVP: 16 euros (descompte de més d'un 11 per cent) s'han d'englobar en paquets de dos. 
Possibilitat de dedicat per l'autor.
 Si els recullen d'Ontineynt, les mateixes condicions d'Ontinyent.

Nota: La promoció no es validà per als socis del Llombo,que tenen la seua promoció especial
Les comandes hi ha que fer-les a: avllombo@gmail.com



dilluns, 23 de juliol del 2012

dimecres, 18 de juliol del 2012


L’hospital com a símbol
El tòpic típic a l’hora d’encarar qualsevol article sobre la crisi és recórrer a un símbol per explicar-la. No podia ser d’altra forma en aquesta terra valenciana nostra, tan donada a crear símbols com a discutir sobre ells i on l’oferta simbòlica és tan àmplia com variada.
Però no per més usat, aquest recurs és menys efectiu. I, en aquest sentit, el projecte del nou hospital d’Ontinyent es presta com pocs per a entendre què ens suposa la crisi econòmica i, més concretament com ens afecta la gestió que els nostres polítics fan d’ella. Precisament ara, en què haurem de pagar una part de l’import dels medicaments per culpa del nou sistema de copagament farmacèutic –encara que, més bé, podríem dir-li de repagament, perquè se suposa que això ja ho paguem a través dels nostres impostos–, és un cas il·lustratiu.
A Ontinyent i a la Vall d’Albaida fa anys que es reclama un nou hospital. No un qualsevol, un que siga més gran i millor que l’actual,que incompleix les recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut quan a oferta de llits d’hospital per habitant (deu llits per cada mil habitants, mentre que amb l’actual hospital hi ha un per cada mil), depén del de Xàtiva i no té serveis essencial com la Unitat de Cures Interactives (UCI).
Moltes vegades ens han promés que es construiria i més d’una ens han presentat el projecte. No obstant això, per inoperància o per incompetència l’hospital no està (l’únic que hi ha d’ell és un cartell que ha costa 18.000 euros en mig d’un descampat al costat de la depuradora). I ara tampoc se l’espera.
Hui el nou hospital comarcal està més lluny que fa un any, quan l’expresident Camps va vindre a presentar la maqueta, donant-lo per fet. La Conselleria de Sanitat va anunciar en octubre passat la paralització indefinida de la seua construcció (juntament amb la d’altres quatre). És més, el conseller Luis Rosado va declarar que aquests projectes sols es reprendrien “quan la societat valenciana es puga permetre el luxe” de fer-ho.
Les prioritats es demostren amb fets i el nou hospital simbolitza que als nostres governants els importem ben poc. Però la terminologia també és reveladora i, en aquest cas, destapa prioritats errònies. Perquè un nou hospital no és un luxe, com tampoc els medicaments. No ho demanem per caprici, sinó per necessitat: en això ens va la sanitat, que és com dir que algun dia ens pot anar la salut.
Adrià Calatayud, Levante 3 de juliol de 2012
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

EL CARTEL: MIREN, COMPAREN I... VALOREN!
Sempre hem estat  interessats en tot el que es relaciona amb el nou hospital, i per això em cregut convenient publicar un article aparegut en un mitja de comunicació; article que subscrivim al 100% i al que no més li trobem un però, i és la valoració que fa del cartell de l’hospital, i que l’autor el xifra en 18.000 euros. Un preu que considerem “insignificant” i que, davant l’obscurantisme oficial, en el seu dia nosaltres el vam xifrar en uns 30.000 euros, i cosa curiosa, ningú ens ho va rebatre.
La casualitat ha fet que, tres anys després, haja caigut a les nostres mans un document, d’un cartell idèntic, i, com en un joc d’endevinalles, volem que siguen vostès mateix els que, desprès de comparar... posen el preu que creguen que val el cartell anunciador de l’hospital d’Ontinyent. Vostès mateix!

dimarts, 17 de juliol del 2012

Gaudint del Torrater

Paco Garrido i Amo

L’altre dia, sobre les 8 de la vesprada tornava de donar una volta pel Torrater. La meua sorpresa va ser que l’aparcament del cementeri estava ple de cotxes, quan és prou inusual que a aquesta hora hi haguera tant de vehicle, i cal aclarir que a l’hora que era el cementeri està tancat.

Vaig deduir que tota aquesta gent, estava gaudint d’aquest meravellós paratge, de manera diferent, uns fent esport, altres simplement oxigenant-se d’un poc d’aire pur, i molts altres s’inhibeixen de l’estrés diari i la problemàtica econòmica i social, un lloc que es pot considerar l’únic pulmó verd del nostre voltant, o millor dit pulmonet.

Cal veure com la senda dels Enginyers, últimament està molt transitada. És un sender menut i de bon caminar per a donar xicotetes passejades en les quals permet una bona vista de la Vall d’Albaida. Encara que hi han zones de manca d’ombres per culpa dels incendis, el passeig pot ser molt gratificant i per assaborir-lo millor, vos aconselle que siga de bon matí o a la posta de sol.

Però molts dels usuaris desconeixen alguns detalls d’aquest xicotet recorregut.

Passat el cementeri, un senyal a la nostra esquerra ens indica sender PR-V121, senda dels Enginyers, doncs bé, a pocs metres podem observar a mà esquerra i per baix de nosaltres, unes ruïnes, que segons ens conten, són les restes d’una antiga nevera amb la particularitat de tenir la base quadrada. Continuant per la senda apleguem al barranc de les Neus, cal dir que per a mi és el millor tram, on encara es conserva l’antiga pineda amb exemplars magnífics formant un corredor ombrívol.

Des d’una de les revoltes de la senda tenim unes magnifiques vistes i podem  apreciar l’impressionant treball de construcció dut a terme, i al fons del barranc trobem la cova del Pilar (de molt difícil accés) i, prop d’ací, una sima artificial, que segons m’han dit era el respirador d’un projecte oblidat d’un futur túnel.

Després, a mà dreta, ens apareix l’indicador de l’alt de les Olles o l’alt del Torrater. Aquesta pujada no vos l’aconselle a no ser que esteu preparant algun entrenament. Des d’ací d’alt podeu encisar-vos amb la vista, però no és completa la satisfacció, perquè estàs acompanyat d’una sèrie d’antenes de telecomunicació, que fa perdre tot el seu encant.

Sense fer cas de la pujada, continuem per la part inferior, aquesta zona està prou desproveïda d’arbrat, però s’aprecia un bon desenvolupament del matollar i al final de la pujada, podem trobar una pineda jove, la qual recientment a estat sotmesa a treballs d’aclarida i sanejament.

Ara, en un passejar planet entrem en el barranc de Bunyol, on les vistes són impressionants. Més endavant la senda és converteix en una pista ampla que ens du per davant d’una novedosa torre elèctrica, encara que si es fixem la senda està localitzada a la nostra esquerra. La pista ampla ens introdueix per dintre d’una xicoteta i jove pineda i a esquenes nostres deixem els bancals del Galindero, on podem veure els recents treballs de reforestació i recuperació d’aquest indret, on en la part baixa podem trobar les ruïnes d’una xicoteta construcció i un pou.

Desprès de la pujada anem a trobar-se amb l’enllaç de la pista del Torrater, on gaudirem d’una formidable panoràmica de la Mariola i dels pobles veïns d’Agres i Alfafara i arribat aquest punt ja és hora de tornar cap casa, amb una passejada tranqui-la i relaxada i possiblement en una actitud més positiva.

La veritat és que és l’únic verger que ens queda en el nostre entorn, i ara es hora de protegir-lo i estimar-lo, i no es cosa d’uns quans, es cosa de tots, perquè durant molts anys ha sigut la sustentació de moltes famílies i l’orgull de tots els ontinyentins.

El temps del recorregut és aproximadament de 2 ½ h. i dificultat mitja

dijous, 12 de juliol del 2012

Vicent Partal



Els diputats del PP són uns indecents

 
Ho vérem ahir: quan Mariano Rajoy va anunciar les dures mesures econòmiques que el seu govern ha adoptat, els 185 diputats dels PP es van posar a aplaudir embogits. Podien haver aplaudit amb discreció, atès que no tocava més remei que adoptar unes mesures que no agraden a ningú. Però, ca!, van aplaudir amb entusiasme, com si haguessen aconseguit una victòria històrica. Insensibles al patiment que les mesures infligiran a tanta gent. Indecents en el menyspreu envers la ciutadania.
El contrast amb el que va passar a Itàlia el 4 de desembre passat és feridor. Aleshores la ministra Elsa Fornero va haver d'anunciar unes mesures semblants, unes mesures greus que trenquen la cohesió social i que posen en perill l'estat del benestar. I ho féu defugint tota expressió que pogués semblar insensible a les dificultats que passa el país. De fet, Fornero va haver d'aturar la conferènica de premsa. Va dir 'també hem hagut de fer-ho, i això ens ha costat molt, fins i tot psicològicament...' i no va poder prosseguir. Havia d'anunciar la congelació de les pensions i ho va haver de fer Monti mateix perquè la ministra de Treball plorava desconsolada.
Les mesures s'han aplicat, tanmateix, no ens enganyem. Però a Itàlia els polítics van demostrar, si més no, que sabien l'esforç que demanaven a la gent. A Madrid ahir els 185 diputats del PP semblaven feliços, una actitud insultant i que, literalment, fa revoltar.
Encara més si fem els números fins i ens adonem que aquests barruts ens tornen a carregar el cost de la crisi. Dels 65.000 milions d'euros que volen estalviar tan solament 600 eixiran directament del govern espanyol. Sense comentaris...
12.07.2012

dilluns, 9 de juliol del 2012

QUÉ VERGÜENZA...

 
 
Un vuelo de Barcelona a Bruselas, en "Bussines Class" de Iberia, ida y vuelta, cuesta unos 1.297 euros; con Vueling, clase turista , unos 150 euros. 

Los parlamentarios europeos se niegan a volar en clase turista, la "crisis" solo existe para los de siempre.......hospitales con plantas cerradas, Centros de Asistencia que cerrarán por las noches,  sueldos recortados, y un largo etc.etc., pero ellos no pueden prescindir ni tan siquiera de una cosa tan prescindible........ es vergonzoso...
________________________________
El Parlamento Europeo votó el miercoles 6 de abril de 2012 una enmienda para restringir los vuelos en primera. CONVIENE NO OLVIDAR, AUNQUE PASÓ HACE UN PAR DE  MESES

ASI VOTARON LOS EURODIPUTADOS ESPAÑOLES:
A favor de volar en turista
Ramon Tremosa i Balcells (CiU)
Rosa Estaras Ferragut (PP)
Oriol Junqueras Vies (ERC)
Raúl Romeva i Rueda (Iniciativa)
En contra de volar en turista
Francisco Sosa Wagner (UPD)
Jaime Mayor Oreja (PP)
Alejo Vidal-Quadras (PP)
Luis de Grandes Pascual (PP)
Pilar del Castillo Vera (PP)
Carlos Iturgaiz Angulo (PP)
Teresa Jimenez-Becerril Barrio (PP)
Pablo Arias Echeverria (PP)
Pilar Ayuso (PP)
Agustín Diaz de Mera García (PP)
Santiago Fisas Ayxela (PP)
Carmen Fraga Estévez (PP)
Salvador Garriga Polledo (PP)
Cristina Gutiérrez-Cortines (PP)
Esther Herranz García (PP)
Gabriel Mato Adrover (PP)
Francisco Millán Mon (PP)
Ignacio Salafranca Sánchez-Neyra (PP)
Josefa Andrés Barea (PSOE)
Inés Ayala Sénder (PSOE)
Alejandro Cercas (PSOE)
Ricardo Cortes Lastra (PSOE)
Iratxe García Perez (PSOE)
Eider Gardiazabal Rubial (PSOE)
Enrique Guerrero Salom (PSOE)
Sergio Gutiérrez Prieto (PSOE)
Ivan Irigoyen Pérez (PSOE)
Juan Fernando López Aguilar (PSOE)
Miguel Ángel Martinez (PSOE)
Antonio Masip Hidalgo (PSOE)
Emilio Menéndez del Valle (PSOE)
María Muñíz De Urquiza (PSOE)
Andrés Perelló Rodriguez (PSOE)
Teresa Riera Madurell (PSOE)
Antolín Sánchez Presedo (PSOE)
Luis Yáñez-Barnuevo Garcia (PSOE)
Raimon Obiols (PSOE)

Abstenciones
Izaskun Bilbao Barandica (PNV)
María Badia i Cutchet (PSOE)

divendres, 6 de juliol del 2012


Un indignat més!
 

Estic indignat per ens han pres el pel als ciutadans.  Ens van assegurar que tots els nostres mals venien de Zapatero –que la veritat és que es va lluir en la gestió– per què no donava confiança i era el rei dels retalls; i que en entrar ells –el PP– tot es solucionaria per què sabien el que tenien que fer: el paro baixaria i la “prima de riesgo” també i l’economia milloraria. 

Que no pujarien els impostos ni el IVA, no aplicarien el “copago” en els medicaments, no retallarien en sanitat ni en educació; no llevarien drets als treballadors, no donarien diners a la banca ni farien cap amnistia fiscal. I que, coneixent  la situació de l’Estat,  no mirarien enrere. I clar, van guanyar per majoria absoluta.
Des de aquell dia, s’han tingut que tragar les seues promeses com si foren rodes de molí, amb un cinisme impropi de persones suposadament “respectables”, sense que els caiga la cara de vergonya quan les hemeroteques els mostren les seues contradiccions. 

Han fet una reforma laboral bestial, han retallat en mestres i serveis sanitaris, han pujat les retencions als jubilats, que junt al copago en sanitat els ha fet perdre molt de poder adquisitiu; han retallat en els drets dels aturats i dels dependents; han “injectat” diners a la banca i damunt, van a pujar el IVA. I a demés han decretat una amnistia fiscal. I sempre mirant enrere.

Amb el seu comportament han demostrat que no tenien ni puta idea del que tenien que fer, i si la tenien, s’han llevat la “careta” i han demostrat que són uns mentiders que s`han burlat de tots. I no pot valdre l’excusa de la crisi per a mentir als ciutadans d’una forma tan descarada.

Han fet unes reformes que han anat descaradament en contra de les classes més desafavorides: classe treballadora, funcionaris, aturats, jubilats, dependents; unes reformes que segons algunes fonts, ens faran tornar 30 anys enrere.

I, on ens han portat estes meravelloses reformes? Estem millor?
Ha pujat l’atur, s’ha implantat més la precarietat en el treball, la borsa està en caiguda lliure, hem segut “rescatats” per Europa; la Comunitat Valenciana amb un dèficit de 25.000 milions d’euros de deute, la ciutadania acollonida, l’economia en recessió, i la classe política intentant amagar els seus “presumptes” lladres. 

I la prima de riesgo, que quan estava a 200 punts era –segons el PP– “culpa de Zapatero” ha arribat en el mes de juny a 590 punts, però ara no és culpa de Rajoy. La culpa sembla que és “del cha... cha... cha”.

No més en consola un poc, que totes estes reformes les està fent un partit que presumeix de les seues arrels catòliques. Que defensa als treballadors, a la família, la natalitat i a la gent major. Pel que, evidentment, cal donar-li les gràcies, per què si no...

Un de la Colla del Raboser