dimecres, 9 de desembre de 2015

Un altre llibre del Llombo

Presentació


Del llibre "El cinema a Ontinyent".

Dissabte 12 de desembre a les 18:30 hores, a càrrec de Toni Tortosa, del Cine Club Utiye, i amb la participació de l'autor Gaspar Conejero.

Hi haurà un vi d'honor

dilluns, 7 de desembre de 2015

Campanya d'ofertes



No estàvem en campanya


Ara va i resulta que la campanya electoral encara no havia començat fins el dia 4 de desembre.

No estàvem en campanya i ja ens han promès: rebaixes de l’1 % en el IRPF a partir de gener clar; una nova financiació per a la Comunitat valenciana; altres, salaris mínims obligatoris i no sabem quantes coses més. Possiblement d’ací a que finalitze la campanya, igual ens ofereixen “cabàs i tot”. 

Però sense cap dubte, la última oferta que han fet Rajoy, és per a estudiar-la. Resulta que cada dia els sous han anat a la baixa; el treball és més precari, i a pesar de totes les mesures adoptades, el mercat laboral no ha millorat. I com no, les cotitzacions a la Seguretat Social han anat a la baixa. Es cobra menys, es cotitza menys: “elemental querido Watson”. I quina ha segut la nova proposta? Els primers 500 euros –tan per part del treballador com per part de l’empresari– no cotitzaran a la SS. Quin talent més gran! Quina idea més brillant!

Què passarà, si els empresaris segueixen acomiadant als treballadors fixes, per tornar-los a contractar per beneficiar-se de les bonificacions? 

Caldrà preguntar-li-ho al talent que ha tingut la brillant idea.

dijous, 26 de novembre de 2015

Memòria històrica



Una dona feliç

 
Ascensión Mendieta és una dona major, que aquesta setmana complirà els 90 anys. És filla d’un republicà afusellat en 1939. Porta des de finals del franquisme, intentant recuperar les restes de son pare, per tal donar-li una sepultura digna.

El dimarts dia 24 de novembre, un jutge, va concedir l’autorització per exhumar les restes de son pare. Desprès de quaranta anys d’espera, se la veia feliç.

No buscava ni venjança, ni obrir cap ferida, ni res que se li parega. Soles volia soterrar dignament a son pare i morir-se tranquil·la. Soles això. I estava contenta.

L’enhorabona Ascensión.  

Article sobre Gomis publicat al diari digital Eldiario.es per Miquel Àngel Múrcia i Cambra

2016 l’Any Gomis: una epifania col·lectiva

El proper any 2016 es compliran els 225 anys del naixement i els 180 anys de la mort del compositor valencià Josep Melcior Gomis, un músic exponent del primer romanticisme hispànic, transterrat a l'exili i fortament interessant en el món de transferència romàntica en el París noucentista. Lluny del càlcul i de la frenètica vida contemporània, actes culturals com la recuperació de Gomis i la seua reïvindicació a través d’un improbable Any Gomis serveixen per a ensenyar que hi ha activitats que no serveixen per a res però que són indispensables per a una societat.
Fet i fet, una proposta d’any Gomis és una commemoració que no arriba -i que s'hi troba latent des de fa dècades- i que ara es topeta amb la situació de devastació en que es troba el sector cultural valencià i amb la que el nou Consell ha de bregar des de fa mesos. No obstant, la problemàtica Gomisiana -trista i decebedora- s'insereix en un assumpte més cabdal, al meu parer: la política cultural del Consell en els darrers decennis: amorfa, acomodada, sense coneixement real del país, de la seua història creativa, de la seua normalitat continental i de les seues possibilitats de futur.  Fet i fet, la generalitzada ignomínia amb la que els responsables musicals del nostre autogovern han tractat a Josep Melcior Gomis -i d'altres molts referents de la identitat cultural valenciana- no sols s'explica per l'analfabetisme funcional d'alguns, que també; sino per una concepció obsoleta de la cultura vinculada a la evidència del valor immediat. La cultura, com afirma Nuccio Ordine, disposa la utilitat per a la societat d'allò inútil o que no evidencia valor immediat; essent aquest el seu potencial més valuós.
Vivim en una societat on la furia destructiva del capital s’abat sobre les coses considerades inútils. Per silencioses, inermes i inofensives, l’aposta cultural s’ha pensat com un perill pel pur fet d’existir. En els plecs de les activitats considerades supèrflues s’hi troben els estímuls per repensar un món millor, per cultivar la utopia de disminuïr, si no eliminar, les injustícies i desigualtats doloroses que cauen sobre les nostres consciències.
Gomis fou un compositor plural que conformà la seua identitat a través de la transgressió de les estructures, poc previsible i amb una presència destacable en el primer romanticisme europeu; transterrat pel terror de l' ancien regime borbònic. Fou un compositor de música sacra a la Capella de la Catedral del Cap i Casal, liberal-militar a Madrid, cançó lírica de saló i òperes còmiques al París i Londres del primer terç del XIX. Gomis és un interessant patrimoni musical europeu en el que els valencians disposem d'un capítol quasi ignoto. Tal vegada ha arribat l’hora del nostre cant a Gomis, com cantava Estellés:
“En un vitrall de canyots 
escric el nom del teu fill, 
Melcior Gomis es diu
i amb el poble es confondrà. 
Vindran els dies de pètals 
I de l’amor aclarit, 
I el seu nom, estava escrit, 
el poble l’oblidarà”

dilluns, 23 de novembre de 2015

La notícia del diari Ara



ESCENES

El Conde de Torrefiel, dinàmica de banda de rock

La companyia multidisciplinària presenta nou espectacle al Temporada Alta




Tanya Beyeler i Pablo Gisbert es van conèixer a València, van establir residència a Barcelona, on durant quatre anys van treballar d’acomodadors al Mercat de les Flors, i ara són europeus en trànsit gràcies a la seva feina artística. Ells són els fundadors i directors d’El Conde de Torrefiel, una de les companyies imprescindibles de la nova escena contemporània que, com si es tractés d’una característica pròpia del gènere, s’ha acostumat a tenir molta projecció internacional i un circuit petit a casa. “Fem teatre però funcionem com una banda de rock”, diu el Pablo, en referència als bolos d’un sol dia que caracteritzen el seu canal de distribució. En el seu calendari local, però, hi ha algunes cites recurrents. Com el festival Temporada Alta, on demà presenten la seva peça més recent, La posibilidad que desaparece frente al paisaje.
La constant recerca de noves formes de representació defineix el treball d’una companyia nascuda i crescuda en temps de crisi (es va fundar l’any 2010) i que, malgrat les circumstàncies adverses, ha aconseguit consolidar i professionalitzar un projecte personal i arriscat. Convençuts que els temes són universals i estan tots inventats, la seva línia d’investigació pivota sobre qüestions formals. En aquest sentit, els seus espectacles utilitzen una gran diversitat de recursos. El text hi és molt present -però sovint en forma de veu en off o amplificat amb micròfons-, incorporen habitualment la dansa (són col·laboradors habituals de La Veronal), la música, l’art, les projeccions… i acostumen a buscar la dissociació, o la contradicció, entre el que es diu i les imatges i les accions dels intèrprets.
Aquesta disrupció es torna a fer evident en l’espectacle que presenten al Temporada Alta, en el marc de la Setmana de Creació Contemporània, un festival en el qual tenen molta confiança “perquè les seves estratègies són molt efectives”. “Saben com funciona l’oferta cultural i també com funciona el mercat”, diu Tanya Beyeler. És una peça en deu capítols, un recorregut per deu ciutats europees a la recerca del costat fosc de les persones, de les guerres interiors entre el que és políticament correcte i el que la nostra bèstia interior pensa realment i només verbalitza en moments de veritable tensió o confidència. “Tots som una mica heterosexuals i una mica homosexuals, una mica nazis, una mica racistes”, il·lustra Pablo Gisbert. Els intèrprets tenen la missió de desenvolupar una actitud quotidiana, tranquil·la, plàcida. Mentrestant, veus en off sempre en forma de diàleg de parelles (d’amics, d’amants, de client i prostituta…) vomiten textos concrets, violents. Amb la particularitat que part dels pensaments que vehiculen aquestes veus en off, totalment de ficció, s’atribueixen a personatges reals del món contemporani, intel·lectuals europeus com Zigmunt Bauman, Michel Houellebecq i Paul B. Preciado.
La posibilidad que desaparece frente al paisaje neix d’un procés de treball que els creadors anomenen guerrilles. A partir de les idees que es volien tocar en l’espectacle, El Conde de Torrefiel va organitzar sessions d’improvisació en diferents ciutats espanyoles, amb la intenció de modelar directament sobre l’escenari allò que habitualment va prenent forma a la llibreta. La intenció era que aquest procés creatiu desemboqués en un espectacle multitudinari en nombre d’intèrprets, una ambició ajornada per raons de logística econòmica. Finalment, el projecte ha trobat finançament a Bèlgica i veurà la llum al maig en una peça amb un centenar d’actors en què la companyia explorarà un camí nou, el del teatre document. Fins aleshores, però, El Conde de Torrefiel no haurà parat de girar per Europa: acaben d’arribar d’Alemanya, marxen corrents a París (hi actuaran cinc dies), tenen bolos a Lisboa, a Suïssa… I també a Barcelona, al Mercat de les Flors, en el marc del festival Sâlmonwww.salmon-dance.com). |
'La posibilidad que desaparece frente al paisaje', d’El Conde de Torrefiel. Direcció: Pablo Gisbert i Tanya Beyeler El Canal (Salt) / Mercat de les Flors (Barcelona) 21 de novembre / 5 de desembre.
ES UNA MOLT BONA NOTÍCIA QUE L'ONTINYENTÍ, I DEL LLOMBO, PABLO GISBERT, ESTIGA ACONSEGUINT FER-SE UN NOM AMB LA COMPANYIA "EL CONDE DE TORREFIEL" EN EL MÓN DEL TEATRE. ENHORABONA I A SEGUIR LLUITANT.

Una desinformació



Els banys de Don Lisardo i el Periòdic d’Ontinyent

Com a lectors del Periòdic d’Ontinyent, estem indignats per la sèrie de barbaritats que s’han publicat al voltant dels Banys de Don Lisardo en el últim número de l’esmenta’t periòdic, impropi d’un mitjà de comunicació mitjanament seriós.


Sembla que vostè –l’article el signa Santiago Sanchis– ha sentit campanes i no sap on, i en lloc de buscar una informació adequada, s’ha inventat la notícia. Suposem, que si l’Ajuntament li ha dit que està fent gestions sobre els Banys de Don Lisardo, serà de veres; si vostè ho diu veritat serà. 


Ara be,  quant ha volgut adornar la notícia amb fotos, mines, barrancs, hereus, etc., se’n ha passat de rosca; i ha mesclat el Barranc de Morera amb el Barranc del Rei; i per art de màgia, ha convertit els Banys de Don Lisardo en el Balneari la Salud, i no sabem quantes coses més. En fi, una informació que ha desinformat als lectors i a la ciutadania, o siga... de pena.


Vostè sabrà on s’ha informat.  

dijous, 19 de novembre de 2015

Una idea original



Els terrenys de la fira


Si primer ens vam assabentar –per la premsa– que el nou hospital aniria en els terrenys que ocupa la fira, ara ens assabentem –per la premsa– dels possibles emplaçaments on pot ser trasllada la fira. Tot correcte, la premsa està per informar.

El que passa és que, en el interès d’informar, de vegades a algú se’l in va la mà –o la llengua– i diu alguna barbaritat. Res que dir –com diu la premsa– sobre les parcel·les de Sant Josep, el Llombo o Sant Rafel, però quant algú se li escapa –i escric paraules textuals de la premsa– que: “Además de estos tres espacios, el consistorio ontinyentí llegó también a plantearse la Plaça de la Coronació (conocida como Plaça del Barranquet), aunque la remodelación de la plaza y su menor superficie han hecho desistir de esta opción, según fuentes municipales”.


És possible que a “algú” se li ocurrira pensar, que la fira actual podia tornar al Barranquet?