diumenge, 30 de setembre de 2012

Lamentable comportament col·lectiu



Ontinyent perd el nord

Guillem Llin

Una de les pitjors coses que pot passar-li a un col·lectiu (per exemple, un poble) és perdre el nord. I aquesta circumstància, en el cas d’Ontinyent, es va donar dissabte 29 de setembre de 2012.

En el transcurs del IX Congrés nacional del Bou en Corda es va produir, també, la primera víctima mortal d’aquesta festa. Una activitat que tots els anys provoca algun mort arreu dels pobles on es celebra. I Ontinyent no s’ha escapat aquesta vegada.

Ocorreguda la tragèdia, calia pensar que la festa quedava suspesa. Així va ser per a la resta de bous que quedaven per a eixe dia. Però l’associació d’hostalers va seguir com si res no haguera passat, i eixa mateixa nit van continuar la festa; en aquest cas, la paral·lela, la lúdica, muntada per fer més gran aquella.

Reconec que és discutible suspendre el bou un dia o donar-lo per conclòs en haver passat la tragèdia. Però no és gens discutible que, aquella mateixa nit, amb els familiars i amics del finat plorant, a les poquíssimes hores d’haver mort, i encara sense soterrar, que els hostalers no tingueren la sensibilitat d’haver suspès l’acte (cal suposar que pels diners que deixaven d’ingressar) demostra que a ells no els importava res més que guanyar diners. Tot la resta se'ls en fot. Hom -jo- senzillament no vol ni pensar la de colps de cap que s’haurien pegat contra les cantonades si la gota freda arriba a anul·lar l’acte. Fins a obrir-se el cap.

El fet demostra que Ontinyent ha perdut el nord. Lamentablement. Perquè la decisió no ha estat solament dels hostalers, amb la seua actitud deplorable. Ací, el primer que ha fallat en anteposar el compte de resultats per davant de qualsevol sensibilitat com a poble, ha estat l’alcalde, Jorge Rodríguez. Una ordre seua hauria estat suficient. No s’ha donat. Però hi ha més responsables. La mateixa organització del bou en corda, que suspén el bou i no és capaç de pressionar els hostalers i dir-los que el poble està de dol. Les festes de la Puríssima també han demostrat una insensibilitat que desfà tota lògica. No sé el grau d’involucració que han tingut en l’organització, però és evident que des del moment que figura el seu nom en la cartelleria anunciadora de l’activitat, tenen la seua part de responsabilitat.

Ontinyent ha donat mostres d’una deshumanització galopant, alarmant. Si davant un mort, a més a més ontinyentí, som capaços com a col·lectiu d’apartar-lo a un racó per seguir amb (en aquest cas) la festa, demostrem una mancança de principis i d’escrúpols senzillament greu, molt greu, inquietant. Per posar el pèls de punta. Descanse en pau l’infortunat ontinyentí.

dissabte, 29 de setembre de 2012

Llombo 75

 Ha eixit el Llombo 75


Podeu descarregar la revista d'ací al costat, en la revista xicoteta

dimecres, 26 de setembre de 2012

Incendis forestals

Adéu a les serres valencianes


En el moment d’escriure estes línies, els noticiaris informen que s’ ha “controlat” uns incendis forestals en els termes de Benicolet, Albaida i Benissoda; a demés se’n han detectat altres en els termes de Manuel i rodalies, que segurament quan estes línees estiguen al carrer, també estaran ja controlats. 

Que en estiu es produïsquen incendis forestals, entra dins de la normalitat; però es que abans de produir-se els incendis anomenats, en la Comunitat Valenciana,en el que va d’estiu  –els incendis forestals– ja havien arrasat més de 61.000 hectàrees de massa forestal. 61.000 hectàrees, quasi res?

Açò ha passat quan des de principi d’estiu, totes les previsions meteorològiques, anunciaven un estiu sec i calorós, i que els nostres boscos tenien totes les condicions favorables per a que el vent de ponent els encenguera.

Si els nostres governants estaven avisats del perill d’aquest estiu, per què no es van prendre les mesures adequades?

No és que no es prengueren mesures; és que damunt, el govern valencià, en el seu dia,  va aplicar retalls a unes partides, que mai devien d’haver-se retallat, i una d’elles era la de la protecció dels nostres boscos. I el resultat ha segut catastròfic! I això que encara no s’ha acabat la calor.

Quants diners valen 65.000 o 100.000 hectàrees de massa boscosa arrasades? Quants diners ha costat l’extinció dels incendis? Més diners dels que s’han estalviat en els retalls?

Algú pot dir que en política es tenen que prendre decisions, i que de vegades u s’equivoca. És de veres, però es que els responsables de ara, són els mateixos que en 1994 –quant es van encendre les nostre serres–, clamaven contra l’altre partit, i al·legaven que ells si que sabien com tenien que gestionar els boscos.

Ara ja ho hem vist!

dilluns, 24 de setembre de 2012

Sense el rei ni Carrillo



Em sembla que va ser Josep Fontana qui va dir que a Espanya li han faltat tres R, les de Renaixement, Revolució Francesa i Revolució Industrial. L'Espanya contemporània va néixer i va créixer coixa. La sortida de la dictadura franquista va ser el seu moment més dolç. Finalment, semblava que havíem agafat el tren de la història: democràcia, Europa, modernitat, pluralitat interna, desenvolupament econòmic, una monarquia respectada... Però la il·lusió va durar poc i finalment s'ha desfet com un bolado. Ara ja no hi ha dubte que tot s'aguantava rere un decorat de cartó pedra: la democràcia fa figa corcada per la corrupció i la partitocràcia, l'Europa salvadora ens mira amb recel, la pluralitat interna s'esquerda pel retorn de l'unitarisme secular, la Corona va a la deriva i la crisi és asfixiant. El prestigi d'Espanya al món torna a estar en hores baixes. S'ha acabat el miratge. A fora i a dins. (…)


IGNASI ARAGAY, director adjunt de l’Ara
19/09/2012



diumenge, 16 de setembre de 2012

Promoció per als socis

Ara, promoció per als socis


Fins el 6 de desembre, si eres soci del Llombo, et reservem un exemplar de Segunda República y Guerra Civil: La Vall d'Albaida, 1931-1939, d'Antonio Calzado, al preu excepcional de 10 euros.

Què no eres soci? 

No passa res!
Fes-te soci i et tindras també per 10 euros i, a més a més, te'n regalem un altre de valor igual.
(Potser soci qualsevol, visca on visca).

PVP: 18 euros

Vine i recull el teu exemplar de dilluns a dijous de 19:00 a 20:00 hores al local social el Llombo (carrer Jaume I, 7-baix).

Si no pots passar a eixa hora, te'l portem a casa.

Contacte: avllombo@gmail.com

dimecres, 12 de setembre de 2012

Opinió


El PP segresta TVE

Guillem Llin

Es veia vindre. El PP ha segrestat TVE. No havia estat el millor exemple l’anterior majoria absoluta dels populars (2000-2004). Aleshores, com ara, van entendre la televisió pública com una televisió del partit.

Es veia vindre. El PP de democràtic té poca cosa. O potser, res. La majoria absoluta obtinguda en 2011 li donava llibertat de moviments i era un bon moment per veure si és un partit polític que finalment se centra (porta anys anant cap el mig i cada vegada està més escorat en les posicions extremes). Era, com dic, una bona ocasió per veure si han aprés la lliçó de la democràcia. Però no.

No. Perquè de bones a primeres van canviar la llei per nomenar el president de TVE. On feia falta consens ara amb majoria absoluta n’hi ha prou. La majoria absoluta dels populars. I, amb l’estiu, s’han carregat als qui, amb esforç i treball, havien alçat l’audiència des de l’anterior pas del PP per la casa. Periodistes com Juan Ramón Lucas, Ana Pastor o Toni Garrido han sigut cessats per qüestions ideològiques. Trist, però real.

Però fins aquesta setmana no s’havia vist al vertader PP en acció. Dilluns, dia 10, anunciava que tres contertulis “d’esquerra” havien estat acomiadats: Antón Losada, Fernando Berlín i el ex director de Público, Jesús Maraña. El mateix dilluns, en Los Desayunos, era entrevistat el ministre d’Indústria, José Manuel Soria. Per la nit, era Mariano Rajoy qui no responia ni una pregunta dels periodistes que havien acudit a entrevistar-lo en horari prime-tame.

El dimarts 11, era la presidenta del PP en Catalunya, —més PP!— Alicia Sánchez Camacho qui advertia de tots els mals haguts i per haver si la gent anava a la manifestació del 11-S a Barcelona. Per la nit, mentre la BBC obria amb la manifestació, TVE la relegava a la 5na notícia (la 12 en l’escaleta de titulars, on no va aparéixer) i va informar a les 21:21 hores.

Hui, dia 12, s’ha confirmat que Edurne Uriarte, dona del ministre insuficient d’Educació, José Ignacio Wert, ha estat fitxada com a contertulia de Los Desayunos.

Tot aquest cúmul de notícies, totes en la mateixa línia, donen a entendre una cosa: Franco es viu a hores d’ara i la transició a la democràcia va ser una enganyifa monumental. El PP, com Franco, són igual de demòcrates. Pobra democràcia!

PD. També ahir dia 11, la taula del Congrés de Diputats va rebutjar, amb els vots majoritaris del PP, que es debatisca la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) sobre la TV3 i que havien signat més de 650 mil persones. Ni parlar-ne. Com és evident, al PP li importa una bleda l’opinió ciutadana, siguen d’una, 10, 100 o 650.000 persones. 

diumenge, 2 de setembre de 2012

Llombo 75


Extracte de l'entrevista a Antonio Calzado Aldaria que serà publicada en el Llombo número 75, corresponent a la tardor 2012.

“Malgrat la conflictivitat, com en altres països europeus, la democràcia era viva en juliol de 1936”

El proper 27 d’octubre, dissabte, a les sis de la vesprada, Antonio Calzado tornarà al Llombo. Ja va estar en 2010 quan va presentar el llibre Vivencias de la guerra y de la represión, de Rafael Reig. Ara torna, i el motiu és per presentar un llibre seu, en el qual ha estat treballant diversos anys i l’ha reescrit totalment per ser editat. Molta feina amb una finalitat única: que els valldalbaidins coneguen què va passar en la dècada dels anys 30 del segle passat. D’això parla Segunda República y Guerra Civil: La Vall d’Albaida, 1931-1939. Calzado, és doctor en Història per la Universitat de València, on imparteix classes, i tot i que és manxec (Bolaños de Calatrava, 1965), viu a la Pobla del Duc.   

Antonio Calzado

Guillem Llin

—Un altre llibre sobre la guerra...

En efecte, un altre llibre més sobre la Guerra Civil. Estic completament segur que seguiran molts més quan iscam del túnel en què estem immersos.
No hauria de sorprendre ni fastiguejar que la Guerra Civil siga l’esdeveniment de la història contemporània espanyola amb major nombre de publicacions. Ha suposat la major fractura de la societat espanyola i la reunió dels grans símbols en què es divideix el món des de la Revolució Francesa.

Que aporta Segunda República y Guerra Civil: La Vall d’Albaida, 1931-1939?

Portada del llibre
Aquesta publicació és el primer intent en el context valencià de superar els marges —algunes vegades completament estèrils— de la història local i analitzar un marc comarcal com una unitat administrativa, econòmica i social molt ben definida. A més a més es tracta, des de les aportacions més clàssiques i noves de la historiografia i beneficiant-se de l’obertura i facilitats de consulta d’arxius i hemeroteques, d’estudiar dos moments claus de la història espanyola, que en certa manera han acabat per constituir meta–relats gairebé mítics, en una zona geogràfica en bona part allunyada dels paràmetres més habituals: una comarca conservadora amb forta influència del catolicisme (cultural, polític, social) sobre la qual es podia estudiar els efectes de la democratització de masses que va suposar la República, la revolució social dels primers mesos de la guerra i la història social d’una rereguarda majoritàriament antirepublicana durant la Guerra Civil.

—És a dir, que estem davant la base del seu llibre De la nit al marasme: la Vall d'Albaida, 1939-1952, publicat pel IEVA en 2005. No es pot entendre un sense l’altre.

Sí. Per què aquests objectius primers es comprenen i son la base per a l’estudi del franquisme, els quals es poden seguir, efectivament, en De la nit al marasme: la Vall d’Albaida, 1939-1952. El franquisme va ser un règim polític basat, alhora, en la violència política però que també va comptar amb grans suports socials.

—En 1936, era una democràcia viva o ferida de mort?

Malgrat tota la conflictivitat del període, la democràcia era viva al juliol de 1936. De fet, les tensions sociopolítiques i culturals eren pràcticament iguals a altres països europeus.
De ben segur, si no s’hagués donat el cop d’estat del 18 de juliol de 1936, la senda reformista hauria introduït a Espanya des de 1945, en acabar la II Guerra Mundial, en el grup dels països democràtics i desenvolupats d’Europa.

—La República defensava la justícia social. L’Església diu que defensa la justícia social. Però l’Església va ser molt bel·ligerant amb la República. Per què?

Primer caldria matisar què s’entén per la República: burgesia liberal progressista, socialistes, els molt minoritaris comunistes, llibertaris, nacionalismes no espanyols (sense contemplar el PNB). Tots ells eren republicans i tots compartien l’amplitud del concepte de “justícia social” però amb significats radicalment diferents. En bona part, també es podria englobar a l’Església en aquesta qüestió de defensar una idea pròpia de “justícia social”.

—Com va ser la Guerra Civil des del punt de vista social i humà?

Com totes les guerres, un cop despullada d’un fals romanticisme. Un desastre per a l’ésser humà, amb l’afegit superlatiu de ser una guerra interna de famílies, veïns i amics. Una fractura social de una envergadura bestial que encara no s’ha superat i que no s’ha de repetir mai més.

La columna Ibèria va acollir molts ontinyentins
—Hi havia alguna cosa que fera sospitar que el franquisme, acabada la guerra, s’acarnissara amb el derrotats com ho va fer?

Des del primer dia de la guerra, en ciutats o en zones en les que no havia existit ni un sol mort, ni una sola acció violenta per part dels “republicans” (d’esquerra, socialistes, comunistes o llibertaris) com a Ceuta i Melilla o les Canàries (per posar tan sols uns exemples), es va desencadenar una enorme violència contra els partidaris del Front Popular o els militars que no s’havien volgut revoltar. Per exemple, estudis actuals situen la xifra d’assassinats a Ceuta en més de 500.
Per altra banda, al·legar que responia a criteris estratègics, com impedir la reorganització de suports republicans, no se sosté documentalment, encara que també va tenir la seua influència. Per a bona part dels revoltats, es tractava de fer “tabula rasa” amb l’esquerra revolucionària, els nacionalismes no espanyols i la burgesia liberal republicana.

—A Alemanya està penat per llei fer apologia del nazisme, i a Espanya es fa contínuament apologia del franquisme, a què es degut açò?

La qüestió de la memòria col·lectiva sempre és molt complicada. Per a molts espanyols, el record del franquisme són els anys seixanta, el desenvolupament material, la creença que existia una pau social i que els valors tradicionals es respectaven. Això unit a la tasca propagandística del franquisme i a l’ocultació de la repressió i la violència, fa que per a molts el franquisme es pugui considerar, com a màxim, una dictadura més o menys benèvola o que contenia més aspectes positius que negatius.

—Per què creu que hi ha gent que diu, en parlar de la guerra, que millor no tocar el tema i, fins i tot, se sent molesta?

És una demostració més de la immensa fractura social que va ocasionar i del desig posterior a 1939, emmarcat per la por, d’oblidar uns anys de guerra civil.

—La violència és la violència, però fou igual la republicana que la franquista?

No. Encara que un assassinat, encara que sigua polític, no deixa de ser un assassinat, però hi ha detalls que ho fan molt diferent. La violència franquista va ser protegida per l’Estat durant els primers mesos de la guerra i, després, dirigida des del mateix Estat (consells de guerra, legislació, altres). Els intents per aturar-la o atenuar-la aquesta violència van ser molt escassos (l’arquebisbe Marcelino Olaechea, alguns falangistes,...) i tan sols va començar a rebaixar el seu impacte a partir de finals dels anys 40, després de la derrota del maquis. A la zona republicana, es va centrar entre juliol i desembre de 1936. Va tenir lloc des de fora de les instàncies estatals i els intents per aturar la violència van ser nombrosos (Estat, partits i sindicats). Va respondre, en suma, als mesos de dispersió del poder. Un cop iniciada la via de recuperació estatal, la violència va passar a ser dirigida pel mateix Estat republicà però especialment contra els que no acceptaven la centralització estatal (llibertaris, POUM...).

—Què ha fallat en el procés per fer taula rasa en aquesta història de la Guerra Civil?

Sempre és molt complicat clausurar en la memòria i en la història un esdeveniment tan devastador per a les persones que els van viure, com una guerra civil, sobretot amb la seua continuació, com va ser el franquisme. Crec que es trigaran moltes dècades a construir un consens majoritari sobre la guerra. Per a això és necessari seguir investigant amb el màxim rigor, reconèixer a les víctimes de la violència a la zona franquista i, molt especialment, que el cop d’estat del 18 juliol 1936 va estar dirigit contra un govern legítim i que, per tant, tota la seua obra legislativa posterior va ser jurídica i moralment il·legítima. En definitiva, des dels historiadors fins a les institucions estatals, com afirma el historiador Ismael Saz, crear una “memòria democràtica” de la guerra i del franquisme, que tingui present la “justícia, veritat i la reconciliació democràtica”.

—Què opina de la Llei de Memòria Històrica?

En termes generals va ser molt positiva ja que feia possible la reparació moral de les víctimes del franquisme encara que no va deixar de contenir mancances.

Per saber més: 
 El lector interessat en saber més sobre el tema, pot trobar la continuació del llibre Segunda República y Guerra Civil: La Vall d’Albaida, 1931-1939, en un altre llibre d’Antonio Calzado: Entre la nit i el marasme. La Vall d’Albaida 1939-1952, editat pel IEVA en l’any 2005 on el lector s’assabentarà de la repressió franquista de forma fidedigna i sempre imparcial.