dilluns, 30 de juliol del 2018

Levante-EMV

Publica la ressenya de l'aparició de
"La derrota perpètua"


El diari Levante-EMV va publicar el divendres de la setmana passada aquesta ressenya de l'aparició del llibre La derrota perpètua. En la publicació de la mateixa ha col·laborat l'Associació de Veïns el Llombo i l'EPA Sant Carles d'Ontinyent. Així mateix cal fer constar que a nivell d'ajuntament ha participat el de Xàtiva. 

diumenge, 29 de juliol del 2018

Palmeres

La rotonda de les palmeres secalloses




Cosa d'un any després d'haver-se plantat aquestes palmeres en la rotonda que dona accés al poliesportiu, no semblen oferir la millor imatge. Estan secalloses i, fins i tot, una ha corregut més, i ja s'ha secat. 

Com és un assumpte de gustos, hi haurà qui li agradaran les palmeres. De fet, necessiten molt poca aigua. És un arbre del desert i d'indrets on a penes plou. Però què volem que els digam? A nosaltres no ens agraden. Perquè ni fan ombra ni res.

Es dirà que en un rotonda perquè fer ombra. És cert. Però la 'moda' de les palmeres la va incorporar durant la seua alcaldia Lina Insa. Ella va poblar de palmeres l'avinguda de Daniel Gil, i allí sí que s'agrairia una mica d'ombra. Una palmera és un pal llarg amb un paraigües allà dalt. 

divendres, 27 de juliol del 2018

Una de jocs

A veure si sabeu qui és aquest jove


A veure si amb aquestes 10 dades sabeu qui és aquest jove, amb el cap embenat i que, segons sembla, es troba en un hospital.
1) Ha sigut un gran esportista.
2) Per més senyes, que li pegava puntades de peu a un baló, és a dir, futbolista.
3) Tot i que no era davanter, sinó mig-campista, marcava molts de gols. 
4) Tant és així, que va ser un any "Bota de Oro".
5) Posats a delimitar-lo geogràficament, és d'una illa.
6) Per més senys, se li va concedir el títol de "Sir".
7) Com encara està viu, li diuen de nom Robert. 
8) Jugava en un equip angles de reconeguda història.
9) Va ser campió d'Europa amb el seu equip i del món amb la seua selecció.
10) Va sobreviure a un accident d'aviació, d'on és la foto ací presa.
Ara, la solució, ací baix.
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a
b
b
b
b
b
bo
bo
bo
bo
bob
bobb
bobby
bobby c
bobby ch
bobby cha
bobby char
bobby charl
bobby charlt
bobby charlto
bobby charlton

dijous, 26 de juliol del 2018

La rebotiga

Històries de darrere 
(Al voltant de "La derrota perpètua")



Guillem Llin Llopis

Hui em permetran que parle un poc de la història de darrere del llibre "La derrota perpètua". Història de l'editorial. D'una menuda editorial, d'Alzira i Sueca. Ells són Arturo Blasco i Laura Granell. 
La maquetació és molt original.
Un senzill cop d'ull i se sap si el deportat va morir en el camp de concentració.
El que van morir estan tatxats, els que van eixir amb vida, no.

Quan les coses no es fan per diners, normalment es nota. I aquest és un bon exemple. El que ens hajen deixat posar les mans en el llibre fins el darrer moment diu molt a favor d'ells. La paciència, la dedicació, l'estima i l'afecte que han dedicat a aquest llibre (i supose que a qualsevol altre llibre que facen) es nota en el resultat final. Ho fan per vocació (de fet, un llibre com aquest no el compres per menys de 25 euros quan "La derrota perpètua" està a la venda en 18 euros). És alguna cosa més: és, senzillament, estima, amor, pels llibres. 
Les cites estan destacades
Difícilment hi ha dos pàgines que siguen idèntiques

Crec sincerament que el haver-nos deixat clavar cullerada fins el darrer segon abans d'entrar en impremta ha estat un encert. Perquè s'han millorat coses (aparentment insignificants) que a la llarga, fan el llibre una obra única en cert aspectes. També s'ha de reconéixer, per contra, que qui ha fet la maquetació, ens ha hagut de patir. 
Exemple de maquetació original, dalt i baix

Als editors els recomanaria (si és que sóc per recomanar alguna cosa) que els llibres que facen que els posen en el carrer amb tot el cor. Com ha estat "La derrota perpètua". Gràcies!!!

dimecres, 25 de juliol del 2018

Vall si, Vall no

Qui és de la Vall?



Guillem Llin Llopis

Al realitzar el llibre La derrota perpètua uns dels nombrosos entrebancs que ens van trobar afectava solament a la Vall. 

Les altres dues comarques (la Costera i la Canal de Navarrés) no tenien el problema per una senzilla raó que eren de la zona respectiva aquells que, havent viscut, havien acabat en un camp de concentració. En la Canal hi havia un deportat nascut en Barcelona, però no presentava major problema per quan dos germans que també foren deportats eren de la Canal. Solament que els pares se'n van anar un temps d'emigrants a Barcelona, on va nàixer aquest fill. Era lògic i raonable posar els tres germans junts. 

Tampoc la Costera tenia el problema. Perquè si bé hi havia un deportat nascut a Caudet, vivia a Xàtiva. Però cap de la Costera (que se sàpia) vivia fora de la comarca. Aleshores era per interpretar que tots aquells que van viure en la Costera eren de la comarca.

Altra cosa distinta passà a la Vall d'Albaida, on hi ha deportats que, de ben menuts, havien emigrat amb els pares a altres indrets en busca d'una vida millor. Ara mateix, que recorde, estan els exemples de Rafael Torró Garrigós (se'n anà a Barcelona ben menut) i José Moll Momparler (era d'Aielo de Rugat, però se'n anà a França, on es va casar i va tindre tres fills francesos en el moment de la deportació).

Però també hi havia, en contrapartida, qui havia nascut en altres zones, fora de la comarca, i havien fet ací tota la seua vida en la Vall fins la guerra civil. 

Així doncs, qui és de la comarca? El que naix i se'n va? El que ve de menut i es queda? Tots? 

Tots no era lògic. Si un se'n va de menut i és de la Vall, no es coherent que 'també' ho siga aquell que ve de xicotet. Vaig optar pel que diuen els Registres Civils, que a fi de comptes, és el que compta. 

Així doncs, estan tots els nascuts a la Vall, la qual cosa no vol dir que estiguen tots els que, en 1936, vivien a la Vall d'Albaida i a la seua capital, Ontinyent. 

Significa això que eixos deportats queden en l'oblit? No. Rotundament. Perquè hi haurà ocasió de restituir-los la memòria com toca. I de fet, així es farà. Però en aquest llibre, no era l'ocasió. O per dir-ho amb altres paraules, no tocava.

dimarts, 24 de juliol del 2018

Al carrer

S'ha publicat "La derrota perpètua"



"La derrota perpètua", el llibre que durant any i mig han treballat de valent els autors per recollir els deportats als camps nazis de la Vall d'Albaida, la Costera i la Canal de Navarrés ja està en les llibreries. 

De la mà de Reclam Editorial, una menuda productora d'Alzira i Sueca, s'ha fet un llibre extraordinari i a un preu senzillament únic. 18 euros, format 17 per 24 centímetres, a dos tintes tot el llibre i 320 pàgines, són exemples que donen fe de la faena ben feta i no per diners.

L'Associació de Veïns el Llombo ha col·laborat en aquest projecte. Modestament, com no podia ser d'altra manera. Però ha col·laborat. També l'EPA d'Ontinyent. I l'Ajuntament de Xàtiva. 

dilluns, 23 de juliol del 2018

Memòria històrica



La solidaritat arriba a Ontinyent


De la solidaritat d'uns, a la repressió dels altres


[De la revista "el Llombo"]

El viejo topo fou (i és) una revista mensual de tipus cultural i política, editada a Barcelona, tal vegada la de major èxit en la transició. Els seus treballs conviden sovint a la reflexió i a l’anàlisi. Es va publicar de 1976 fins 1982, desapareixent aleshores i reapareixent en 1993 fins l’actualitat. Com a particularitat, mai a pagat als escriptors cap article dels que han eixit publicats. En la primera etapa es va publicar 69 números. A hores d’ara, va pel número 365.

En un dels darrers números abans de deixar de publicar-se va aparèixer l’article “Voluntarias de la Libertad. Mujeres en las Brigadas Internacionales”, de la historiadora Fernanda Romeu Alfaro. En ell, es fa una aproximació a les dones voluntàries que van vindre a la contesa espanyola, canalitzades fonamentalment al món de la sanitat. Com diu l’autora “el propòsit d’aquest article es posar de manifest el paper fonamental que van tindre les dones estrangeres voluntàries que van vindre a donar suport a la República”. A partir del mes d’octubre de 1936 en que comencen a vindre a la zona republicana, les infermeres tenen una consciència social molt definida. Així podem trobar testimonis que van vindre per lluitar per la llibertat dels espanyols i l’esperança de tots els europeus, malgrat tindre que conviure en un escenari bèl·lic de trinxeres, fronts de batalla, hospitals, refugis, i ciutats en guerra. Cal tenir present que fou la primera vegada que moltes dones es van atrevir a viatjar voluntàriament a un país estrany que es trobava en guerra, amb el perill de morir, però que ho van fer, arriscant-se, per una causa justa. Així, per Una Wilson, Mary Lowson i Agnes Hodgson, van traure la convicció de haver lluitat: “per la raó més justa de totes les causes: la de la llibertat”. Per a Aileen Palmer “La seua estada a Espanya havia sigut, en bastants aspectes, ‘la primavera’ de la seua vida”
Tot i que l’autora reconeix que la llista no es completa, en el treball apareixen els noms de moltes (no sé si totes o no) de les infermeres que van vindre a l’Hospital Militar Internacional d’Ontinyent. A més a més, hi ha una relació de infermeres, bàsicament, d’Albània, Alemanya, Argentina, Austràlia, Àustria, Bèlgica, Bulgària, Canadà, Cuba, Xipre, França, Gran Bretanya, Holanda, Hongria, Irlanda, Lituània, Letònia, Noruega, Nova Zelanda, Palestina, Polònia, Romania, Suècia, Suïssa, Turquia, Unió Soviètica i Iugoslàvia.

En l’article parla de les 196 voluntaris belgues d’ascendència jueva en la guerra civil enrolats en les Brigades Internacionals. La preparació del grup de 26 infermeres auxiliars, moltes d’elles familiars de voluntaris masculins al front de batalla es va fer en Antwerpen, i se’ls va conèixer com “les mamàs belgues” i, van anar a treballar, totes elles, a l’hospital d’Ontinyent, una vegada realitzat el període d’entrenament. Així mateix parla de que posteriorment, moltes d’elles foren deportades pels nazis a camps de concentració, morint una bona part d’aquestes dones solidàries. 

Però a l’Hospital Militar Internacional d’Ontinyent hi van haver més infermeres que les de Bèlgica, també hi van haver d’Àustria, Holanda, Hongria, Polònia, Romania i Suïssa. Segons l’esmentat article, les infermeres foren aquestes:

Àustria: Gertrude Greisinger, cap d’infermeria.

Bèlgica: Sara Altman, infermera; Sara Blitzer, infermera auxiliar; Paja Frieda Buchalter, infermera auxiliar; Uka Donotszenko, infermera auxiliar; Françoise Durbet, infermera; Lily Friedman, infermera auxiliar; Gitla Gelibter, infermera auxiliar; Rajza Goldfinger, infermera auxiliar; Genia Gross, infermera auxiliar; Margaretha de Groot, infermera auxiliar; Olga Hartmat, infermera auxiliar; Henia Hass, infermera auxiliar; Ivonne Van de Keukelaere, infermera auxiliar; Gitla Gustawa Kinzclewska, infermera auxiliar; Adèle Korn, infermera auxiliar; Rose Leibovic, infermera auxiliar; Syna Leja Berger, infermera auxiliar; Bertha Lewkowitz, infermera auxiliar; Feigla Luftig, infermera auxiliar; Golda Luftig, infermera auxiliar; Rachel Luftig, infermera auxiliar; Marusia Merel, infermera auxiliar; Stunea Osnos, infermera auxiliar; Rachel Ovlianetsky, infermera auxiliar; Rachel Wacsman, infermera auxiliar; Hilda Gitel Wajusztein, infermera auxiliar; Lili Weiss, infermera auxiliar. A banda apareix una doctora Löwenthal, que o bé va estar com a infermera auxiliar o com a doctora.

Holanda: Janningje Schadelee, infermera, va estar en diversos hospitals de les Brigades Internacionals: Ontinyent, Conca i Benicàssim; Gertrud de Vries, infermera, va estar en diversos hospitals de les Brigades Internacionals: Albacete i Ontinyent.

Cal ressenyar que les infermeres holandeses, en un número al voltant de 20 graduades en hospitals dels Països Baixos, estaven totes elles adscrites a les Brigades Internacionals.

Hongria: Olga Hartmat, infermera; Józsefné Révesz, infermera auxiliar; Laura Steiner, infermera auxiliar.

Polònia: Genia Gross, infermera, adscrita a les Brigades Internacional, va estar als hospitals d’Ontinyent i Benicàssim; Adèle Korn, infermera, adscrita a les Brigades Internacionals, va estar tot el temps a Ontinyent.

Romania: Rachel Blanetzky, infermera auxiliar; Lily Friedman, infermera auxiliar, adscrita a les Brigades Internacionales, va estar tot els temps a Ontinyent; Rose Lebovivi, infermera auxiliar, adscrita a les Brigades Internacionals, va estar tot el temps a Ontinyent; Rachel Vacsman, infermera, adscrita a les Brigades Internacionals, va estar tot el temps a Ontinyent.

Suïssa: Graziella Berta, metgessa, adscrita a les Brigades Internacionals, va estar tot el temps a Ontinyent.

Fora del cas ontinyentí, parla també d’altres hospitals i d’altres infermeres, com l’alemanya Augusta March, que era infermera auxiliar i anava en una columna de milicians que havia eixir de Barcelona (en bona lògica cal pensar que seria la columna Durruti), però que va ser apressada per l’enemic i afusellada, en 1936, per les tropes franquistes.




diumenge, 22 de juliol del 2018

Un oblit molt sospitós


La premsa silencia la retirada dels honors a Franco


[De la revista "el Llombo"]

El Ple de l’Ajuntament d’Ontinyent celebrat el dia 26 d’abril de 2018 va decidir, a instàncies de Compromís, retirar-li a l’anterior cap de l’Estat, el dictador feixista Francisco Franco, els honors de que tenia a Ontinyent. El títols d’alcalde perpetu i fill adoptiu i predilecte va deixar de ser-ho, uns títols que dataven de la reunió de la Comissió Gestora celebrada el 9 de desembre de 1946.

Ni una paraula de la retirada dels honors al dictador

La decisió es va adoptar per unanimitat de tots els grups polítics. PSOE, PP, Compromís, EU i C’s van votar tots en el sentit de retirar els honors. No hi ha haver cap discrepància.

Ara bé, qui al dia següent seguira les notícies no la trobaria en cap lloc, excepte en la pàgina 21 del diari Levante. Cap altre mitjà, ni Las Provincias, ni Ontinyent Digital, ni Vilaweb Ontinyent, ni Ràdio Ontinyent, ni la TV Comarcal es van fer ressò de la notícia (parlem digitalment, per internet, però cal pensar que el que no recull la xarxa tampoc ho fa en altres suports). Ni eixe mateix cap de setmana els periòdics l’Informador (de Xàtiva i gratuït), i els dos d’Ontinyent, Loclar i El Periòdic d’Ontinyent es van ‘assabentar’ de la informació (en aquests casos, al ser en paper, parlem de la premsa escrita).
Ni una paraula de la retirada dels honors al dictador

Per què aquest silenci de tots, a excepció de Levante? Es van alinear els planetes?

Quan tots els mitjans callen una informació és per preocupar-se. Els mitjans de comunicació no estan fent cap servei públic. Al contrari. Perquè hi ha interessos, que traduït vol dir pressions. I per què uns mitjans ‘independents’ es pleguen a les pressions polítiques? Pressions polítiques que es fàcil endevinar d’on provenen si tenim en compte la composició municipal. El no voler alçar la llebre, apart de ser covard (Franco fa 43 anys que ha mort) és estúpid, sobretot quan hi ha unanimitat. Si aquesta notícia no apareix enlloc, què podem esperar dels mitjans de comunicació local en altres tipus d’informació?

En el cas de Loclar i El Periòdic d’Ontinyent és doblement sagnant. Els estudiosos (i qualsevol veí, que en un moment donat tinga la curiositat de voler esbrinar-ho), el recurs més fàcil i directe que tenen passats els anys es acudir a la premsa. Però en aquest cas ni per un mitjà ni per l’altre l’Ajuntament ha retirat els honors a Franco. L’única forma de saber la veritat és acudir al llibre d’actes del Ple de l’Ajuntament d’Ontinyent o veure la revista el Llombo.  

dissabte, 21 de juliol del 2018

Pàgines de l'exili


Prats de Molló


Pere Calder [de la revista "el Llombo"]

El dia 10 de febrer, després de dues nits de dormir damunt la neu, el meu tinent coronel cap de la nostra Base ens dóna l’ordre de destruir el material topogràfic i les cartes militars i de pujar fins al coll d’Ares per tal de passar la frontera.

Tenim la carn endurida pel fred, i ens movem amb lentitud; estem tristos per tantes coses que no ens pot doldre gaire l’inutilitzar uns aparells que hem tractat amb miraments durant mesos i mesos, i que ens semblava que havien d’ajudar una mica a aconseguir que no ens passés el que ens està passant ara. Fem servir les mires d’eina destructora, i esbotzem els teodolits, els nivells i els telèmetres, insensibles de tan tensa que està la nostra sensibilitat. Després, fem una pila amb els trespeus, les caixes i els mapes i hi calem foc.

Abans d’emprendre la pujada, Ramon Capdevila, enginyer agrònom en temps de pau i sots-oficial cartògraf durant la guerra, fa una col·lecta de terrossos de sucre entre els companys de la secció. A Camprodon, en un magatzem abandonat, en vam trobar grans quantitats i tots en portem les butxaques plenes. En Capdevila, en aquests moments, afegida a la pena general en té una altra de ben pròpia: a la sortida de Molló, la tarda abans, trobàrem una mula abandonada. Encara portava les sàrries posades, tal com devia dur-les quan els soldats se n’incautaren, i estava lligada a un arbre amb una corda tan curta que no podia ajupir el cap per menjar la mica d’herba dels voltants. A tots ens va fer una mica de llàstima, però a en Capdevila el sofriment de la bèstia li va causar una gran impressió; va deslligar-la, per endur-se-la amb nosaltres muntanya amunt, i li lliurà la seva ració de sucre.


Ara que sabem que a Franja no deixaran entrar l’animal encara que participa de la nostra derrota, en Capdevila es resigna a deixar-lo amb una contrarietat visible. Construeix un morralet amb un tros del seu capot militar, hi col·loca els terrossos de sucre que li donem i el penja al coll de la mula.

Hi ha milers de soldats acampant dalt de la carena, esperant l’ordre de passar a França. Gairebé tothom ha portat fins aquí la seva màquina de guerra i pertot arreu hi ha munts de fusells, metralladores i caixes amb municions i bombes de mà. Alguns no s’avenen que els feixistes es quedin tranquil·lament aquest material i el destrueixen febrosament. El cel rep rauxes de metralladora i bombes vençudes obren la terra en una paròdia del seu destí propi.

El barranc que recull les aigües de la collada està ple d’esquelets de cotxes i camions militars. És una mena de joc que els homes fan greument: quan el camí que porta a la frontera s’estreny i no permet el pas dels vehicles, els conductors els ruixen amb benzina, els encenen i els estimben cap al fons del «thalweg».

Caminem amb el cap cot, en silenci, amb el pensament ple de totes les coses que deixem darrere nostre. Quatre anys abans, en una excursió de vacances, jo havia recorregut aquest mateix indret amb una colla d’amics; era una de les èpoques millors de la meva vida i em sentia plenament feliç. Treballava en una feina del meu gust, tenia en vies de realització una de les ambicions que m’estimava més i estava a punt de casar-me. Amb la meva dona, dibuixant com jo, projectàvem els mobles de casa nostra i els fèiem construir a gust nostre; sentíem tan afermat el benestar que ens semblava que no hi havia res al món que pogués desfer-lo. I en el transcurs de quatre anys m’havia casat, havia tingut un fill, havia viscut la revolta militar i conegut la guerra i la desfeta.


Em veig obligat a fugir de tot el que estimo i tinc tanta ràbia i tanta pena que ploro amb els ulls ben secs i no em doldria gens morir-me. El Pirineu és ara l’esvoranc del gran esquinç, que desfà Catalunya i amb ella la nostra vida. No podria explicar aquesta desolació que ens volta; tots estem una mica malalts per les nits passades al ras en aquestes muntanyes de neus eternes. Hi ha caravanes de ferits mal curats i amb la carn gangrenada, que s’aguanten drets i caminen perquè els sosté l’obsessió de fugir. He vist dones i criatures mortes a la vora dels camins, de misèria, de fred o de cansament; i cares, milers de cares primes, pàl·lides, amb una resta de voluntat a la mirada, la mica de voluntat que ens resta a tots plegats per a seguir caminant.

A més del sofriment moral, ens afeixuga el sofriment físic. Gairebé tots tenim els peus llagats; i la disenteria i la sarna són afecciona corrents entre nosaltres. Jo gairebé no puc parlar, perquè cada vegada que ho intento em fa mal el pit i he de tossir; per altra banda no tinc gens de ganes de dir res.
Des d’un revolt del camí, veiem les banderes que marquen la línia divisòria i els capots blaus dels primers soldats francesos. Ens aturem per a contemplar aquest nou espectacle i en Cluselles, que s’ha passat hores senceres sense parlar, ens diu:

—Sap greu que no haguem pogut conservar els teodolits. Potser ens haurien servit per a guanyar-nos la vida a l’altra banda.

«Guanyar-nos la vida a l’altra banda!» És la primera vegada que ens fem aquesta reflexió; fins avui ni ens hem adonat de la nostra situació i ens manteníem aferrats a tota mena d’esperances. Acollíem els rumors més diversos sense sospesar-los gaire per por de trobar-los absurds. Ens deien que a l’altra vessant del Pirineu hi havia unes quantes divisions de senegalesos preparades per a venir a lluitar amb nosaltres, i que la Gran Bretanya havia pres partit resoltament per a evitar que perdéssim la guerra. No podíem trobar-ho exagerat, perquè ens semblava que el món havia d’alçar-se per evitar que Catalunya fos vençuda i humiliada, i estalviar que nosaltres n’haguéssim de fugir perquè ens l’estimem massa. Crèiem que el món era prou madur perquè aquestes coses ja no fossin possible, i ens semblava que es mobilitzarien tots els homes de bona voluntat per a donar-nos la mà.

Però ara vivim aquest èxode que hauria d’avergonyir Europa, formem part d’aquesta riuada de cinc-centes mil persones que fugen, i no sabem en què creure i ja ens comenta a fer mal la por que mai més no podrem creure en res.

Ningú no sap el que ens espera a França. Tots ens fem una mica la il·lusió, però, que almenys ens podrem rentar, canviar-nos la roba i dormir sota cobert. Donem per fet que algú tindrà cura de les nostres nafres i enmig de la nostra pena això ens serveix de conhort.

A les tres de la tarda arribem al coll d’Ares. Ens sorprenen els vestits nous,l’aspecte sanitós i l’aire tranquil dels gendarmes, i ells no es cansen de proclamar la seva sorpresa pel nostre aspecte miserable. El contacte amb una gent que encara conserva il·lusions més o menys puerils ens deixa perplexos; els gendarmes, encarregats de desarmar-nos, fan aquesta feina com un joc. Cada cop que troben una bona pistola, la miren i la sospesen, assagen la seva habilitat en desarmar-la i no dissimulen el seu acontentament. No és pas que els estigui permès quedar-se-les perquè les amunteguen a terra a mesura que les recullen, però el fet de poder jugar-hi una mica ja els va bé. Ens sentim absents de les seves preocupacions, ens meravella massa que els passi quelcom que fa pocs mesos ens passava a nosaltres i ens comencem a adonar que alguna cosa, en la nostra vida, s’ha trencat per sempre.

L’oficial que m’ha pres l’arma s’interessa extraordinàriament pels prismàtics «Zeiss» que porto penjats al coll. Em demana que els hi deixi, i un cop els té a les mans brilla en els seus ulls una flameta d’il·lusió i de cobejança que em fa somriure. Els comprova, mira i remira per totes bandes i quan ha constatat que són bous em pregunta amb una certa timidesa si els hi voldria vendre.

Aquest home no s’ha fet ben bé càrrec del que ens està passant. ¿Quin valor es deu pensar que poden tenir per mi aquests prismàtics, i els seus diners i totes les transaccions que em pugui proposar? Si ell podia adonar-se del buit terrible de la meva ànima, de l’angoixa mortal que em domina i de la nul·la importància del poc que tinc en comparació del molt que perdo, no tindria aquesta por que té ara que se li frustri el negoci. Li dic que ja se’ls pot quedar, simplement, perquè jo tampoc no sabria què fer-ne, i això li sembla tan fora de lloc que em mira llargament. Endevino que es pensa que sóc un ase que no sé comprendre el valor dels prismàtics, o bé que els he robat i que em costa tan poc de perdre’ls com m’han costat de guanyar. Veig que opta per no amoïnar-s’hi; es fica la mà a la butxaca, m’allarga trenta francs i em diu:

—Preneu-los. Allà baix us faran falta.


Els prenc, perquè és més curt acceptar-los que negar-me a fer-ho. En aquests moments sento una gran indiferència, una lassitud extremada que m’afecta tan l’esperit com el cos. Voldria acotxar-me en un llit ben tou, i dormir durant molt temps i potser no despertar-me mai més.

A les quatre de la tarda obren la frontera i els gendarmes ens deixen passar. Vet aquí la terra de França, neta, tranquil·la, sense cap neguit que trenqui la quietud del seu paisatge. Les poques cases de pagès que veiem des de la carena estan senceres i les xemeneies fumen amb una normalitat que ja gairebé desconeixíem.

Emprenem el descens cap al poble, febrosament, posant a contribució les poques forces que ens queden. Ens domina l’obsessió d’un llit i un sostre acollidor. De fet no ens atreviríem pas a demanar tant; un tou de palla en una quadra ens faria ben feliços. Poc sospitem, ara, el martiri que ens espera a Prats de Molló!

«Pàgines d’exili», Revista dels Catalans d’Amèrica [Mèxic], núm. 2 (novembre 1939), P. 69-74.

divendres, 20 de juliol del 2018

Revista de premsa


L'últim dia de la Monarquia



Josep Fontana [Público]

La derrota electoral del 12 d'abril de 1931 va sumir en el desconcert al govern de la monarquia. L’ambaixador nord-americà a Madrid comunicava que havia passat a Washington, però afegia que això no implicava que s’anés a passar de la monarquia a la república, sinó, com a molt, que hauria molt aviat un canvi de ministeri.

L’endemà, 13 d’abril, augmentava l’agitació als carrers, mentre el cap del govern, almirall Aznar, contestava als periodistes, que li preguntaven si hi hauria crisi de govern: “Què més crisi volen vostès que la d’un país que se’n va a dormir monàrquic i es fa de dia republicà?”.

Mentrestant, el rei intentava negociar, a esquena dels seus ministres, amb el comitè revolucionari, proposant-li que el 10 de maig es fessin, organitzades pel govern actual, unes eleccions a corts constituents en què el país determinés “el règim que volia donar-se”. Però la pròpia dinàmica de l’agitació popular feia inviable aquesta proposta, com se li va respondre al rei cap a mitjanit. Unes hores abans Aznar havia presentat ja la dimissió del seu govern.

Amb aquests antecedents s’iniciava el 14 d’abril, l’últim dia de la monarquia. Cap a les set del matí Alfonso XIII va trucar al subsecretari de Governació, Mariano Marfil, que estava a la Puerta del Sol, i li va preguntar si hi havia manifestacions i què cridaven, alhora que ordenava al capità de guàrdia que sortís a la plaça i acabés amb les protestes: “No vull escàndols al carrer”. El capità que va rebre l'ordre li va dir a Marfil: “Digui-li a sa majestat que, per obeir les seves ordres, estic disposat a sortir jo sol a la Puerta del Sol perquè les turbes em destrossar, si volen. Però no puc ordenar a la força que surti, perquè no em obeirien els soldats”. Marfil ho va explicar al rei, que va dir: “És el que faltava per saber. Gràcies, Mariano”. Per Miguel Maura “aquest va ser l’instant en què el rei va adoptar la decisió suprema d’abandonar Espanya”.

Al matí Mola va anar a veure al seu ministre José María de Hoyos, qui es va sorprendre en saber que s’havia proclamat la República a Eibar i va observar que els ministres pensaven que el que succeïa no era greu i que tot s’arreglaria quan el rei nomenés un nou govern aquell mateix dia.

Alfonso demanava mentrestant que es pregunte de quin camí podia eixir d’Espanya amb seguretat, i se li va dir que per Cartagena “a condició que es faca ràpidament”. A les onze va encarregar a Romanones que s'entrevistés amb els membres del comitè revolucionari per negociar la transferència de poders. Va parlar amb Alcalá Zamora, qui li va dir: “Cal que aquesta mateixa tarda, abans de posar-se el sol, emprengui [la família reial] el viatge”. Alcalá explicaria després que la capitulació de la corona “va ser oferta per aquella, sense donar-nos temps a exigir-la, com ja havíem decidit”.

A la tarda el rei va emprendre el camí per embarcar a Cartagena, deixant a Madrid a la reina i els infants, que marxarien pel seu compte en tren. Els uns i els altres es van deixar oblidada a la capital a la vella i malalta infanta Isabel, ‘la Chata’. Mentrestant, el poble de Madrid cridava als carrers: “No se ha marchao, que le hemos echao”.

dijous, 19 de juliol del 2018

El valencià que jo encara vaig conéixer

Delícia i frustració d’un llibre


[De la revista "el Llombo"]

El passat mes d’abril va eixir un llibre d’autoedició absolutament deliciós i frustrant, cosa que tot seguit en aquest article explicaré: El valencià que vaig conèixer, del bocairentí Francesc Molina i Pérez. Un llibre que recull més de dos mil entrades com un diccionari d’accepcions en clar desús, unes; o que s’han perdut ja definitivament en la nostra parla quotidiana, altres, passant a formar part de la defunció del nostre patrimoni fonètic. 

Malgrat el discurs uniformitzador, intransigent i unionista de que el valencià és una llengua protegida, la relació de mots en decadència ens demostra ben a les clares que no és així. Dins d’aquest discurs, pretesament aglutinador però força excloent, s’han perdut moltes més paraules en els darrers 40 anys que en la dictadura. Açò és possible també per la influència abassegadora dels mitjans de comunicació en castellà i com a conseqüència d’un major moviment de les persones que abans, cosa que fa que el valencià és contamine del castellà, sobretot, i de l’anglés, en menor mesura. 

Tornant al llibre, com molt bé apunta Molina en la introducció, em deixat en pocs anys de costat expressions com “vés alerta no t’he espatles” i les hem substituït per un viciat “vés en cuidao no te fages mal”. I açò passa quan en els col·legis s’ensenya valencià. 

Expressions com mandra, mallol, contarella, clapir, patoc, encanyar, eixerri, sapastre, pegomastre, cingla, soligner, pastanaga, gustatxo, fènyer, vatua, mussola, fortor, mullisnar o borinot fan d’aquest llibre un material deliciós. La part negativa ve per socialment com estem arraconant (o estan fent-nos arraconar) el valencià. 

dimecres, 18 de juliol del 2018

Fa 50 anys


Ontinyent munta el pollastre

A la dreta, Eduardo Sancho

[De la revista "el Llombo"]

El cas dels guàrdies municipals porta cua en l’àmbit social i polític. El divendres 30 de desembre de 1977, el programa Aitana del Centre regional de TVE a València emet al migdia un reportatge sobre Ontinyent arran del succés luctuós. És un documental sensacionalista que aboca molts estereotips sobre la ciutat des del pitjor angle possible. Ontinyent es pren la notícia a pit. Potser es veja en massa coses reflectit i a ningú li agrada que li ensenyen les vergonyes. Aleshores no hi ha vídeos per gravar el documental i l'opinió popular fa que l'assumpte guanye en indignació.

El darrer dia de l'any es convoca un Ple municipal extraordinari amb un únic punt de l'ordre del dia: el reportatge d’Aitana.

L'alcalde Antonio Serna, i a la seua dreta, el primer tinent d'alcalde, Emilio Reig

Pren la paraula l'alcalde Antonio Serna i diu que a l'espai televisiu “han herido profundamente el alma de los ontinyentinos por su falta de objetividad y de verdad; por su destemplanza, inoportunismo y tendenciosidad, que han constituido un auténtico atentado contra la sensibilidad, honestidad y civismo de la población de Ontinyent, que ha manifestado su legítima irritación y repulsa libre y espontáneamente desde el instante mismo en que aquel programa se iba emitiendo”.

El Ple aprova, en primer lloc, demanar una còpia del reportatge i el text íntegre a Televisió Espanyola, per determinar “si procede iniciar acción judicial o, cuando menos, exigir cuantas explicaciones sean necesarias, si las hay, para justificar tan desafortunada emisión”. En segon lloc, reservar-se el dret, com a part interessada, per a lliurar el documental per qualsevol mitjà legal “sin prejuicio de las acciones judiciales que sean procedentes”. En tercer lloc, comunicar l'enèrgica protesta al ministre de Cultura, al governador civil, al president de la Diputació, al delegat provincial del Ministeri de Cultura i al director regional de RTVE. I en quart lloc, remetre un escrit als mitjans de comunicació Las Provincias, Levante, Hoja del Lunes i Valencia semanal, de València; Información, d'Alacant i La Verdad, de Múrcia (Aitana es veia també a Múrcia), per tal de rebutjar el reportatge sobre Ontinyent.
Eduardo Sancho, director d'Aitana

Entre el reportatge –que pocs han vist– i el Ple, al poble no es parlarà d'altra cosa. Com que els mitjans de comunicació es fan ressò del malestar ciutadà, el corresponsal de TVE a Ontinyent, Mariano Magdalena, que no té res a veure amb el guió del documental, presenta la dimissió en senyal de protesta, i perquè la gent del carrer creu que n’és un dels culpables.

El Ple de 12 de gener de 1978 torna a incidir en el reportatge. RTVE ha enviat el text íntegre, però no l'enregistrament. Tampoc no es diu res del text ni hi ha cap censura. Segons sembla, el text és prou aproximat a la realitat del poble. Algunes coses, tot i inexactes, són detalls menors que no tenen cap incidència: el nombre d'habitants d’Ontinyent o el preu de l’entrada al Poliesportiu. Sí que es parla d'un intent de violació, però és que el divendres 18 de març de 1977, en la falla infantil que aleshores es plantava a Sant Rafael, un grup de joves entre 15 i 17 anys va intentar violar una xiqueta de 13 anys. Els autors van ser detinguts. Això és el que publica l'Onclar de l'època. Altres testimonis asseguren que tot va ser una confusió, una broma desafortunada de jovençols. De tota manera, el periòdic local no publica cap “fe d'errates”.

Els membres del Consistori volen aconseguir el programa: “reiterar a Radio Televisión Española, Programa Regional Aitana, en Valencia, que se remita a esta Corporación Municipal la programación emitida sobre Ontinyent entre las 14 horas y las 14,30 horas del día 30-12-77”, amb “la indicación del nombre y apellidos del colaborador de Radio Televisión Española que hizo el reportaje, y esperar a la contestación que se sirvan dar las autoridades a las que se remitió la certificación del repetido acuerdo para adoptar las decisiones que procedan”. De totes les entitats a què se'ls va enviar la nota sobre el malestar, tan sols va contestar la Diputació. Després, va venir el silenci.

dimarts, 17 de juliol del 2018

Ara fa mig segle

Temps de glòria



L'equip de l'Ontinyent CF que es va proclamar campió en la lliga 


[Aquest article va apareix en castellà, signat per Guillem Llin a la revista Crònica al número 135, de 18 de juny de 1993, tot just quan es complien 25 anys del fet. Ara, s’ha traduït al valencià i s’han introduït algunes modificacions al text].

Europa es trobava immersa en temps d’utopia. Eslògans del tipus “Prohibit prohibir” o “Fes l’amor i no la guerra” estaven de plena vigència, com a conseqüència del famós maig revolucionari francés. El de 1968.

Mentrestant, Ontinyent vivia la seua particular croada o utopia, condensada en tres intenses setmanes. Període de temps que desembocaria en una realitat exultant. El despertar a la realitat i veure’s en Segona Divisió del futbol espanyol. Però aquesta vegada tenia més mèrit. Hi havia un únic grup de Segona (20 equips) en lloc dels dos de l’ocasió precedents (40 equips). El dia 16 de juny es complirà mig segle d’aquella fita històrica.

Tot havia començat a finals del mes de maig. L’equip del Clariano, guiat per la mà mestra i enyorada de Paco Roig [després seria alcalde socialista del seu poble, Tabernes Blanques, agafat a València) es proclamava campió del grup IX de la Tercera Divisió, en pugna amb l’Oliva, qui al perdre al Clariano, va dir adéu a totes les opcions de lideratge. Van ser els homes de l’equip que presidia Enrique Terol al que adquirien, per mèrits propis, el dret a jugar la promoció d’ascens a la divisió de plata del futbol espanyol.

La dramàtica eliminatòria contra el Cacereño

El sorteig va emparellar l’Ontinyent amb l’equip extremeny. Primer en Càceres. La vesprada del diumenge 26 de maig de 1968 saltaren a la gespa de l’Estadi Municipal de Càceres, els jugadors Moreno, Bermúdez, Bisbal, Úbeda, Lucas, Pons, Sanchis, Figueirido, Garzón, Noverjes i Jaime Portalés. Tenien un objectiu: obtenir un bon resultat per al partit de tornada. Però no ho van aconseguir. El Cacereño va desbordar l’Ontinyent tot el partit. La vesprada va ser negra. Al concloure el partit el marcador senyalava 4-1 favorable als de casa. I sort que Sanchis va marcar el gol de l’Ontinyent. Si quedava alguna esperança, calia agafar-se a ella. Els aficionats ontinyentins van sentir amb gran desencís com l’advocat Antonio Lacueva –qui s’havia casat i havia fet coincidir el viatge de noces i esportiu per  retransmetre el partit– anava cantat els gols... en contra.

No hi havia temps per a res. Tocava plantar-se. Perquè el 2 de juny de 1968 era el partit de tornada en el Clariano. Almenys, els seguidors estaven convençuts que els jugadors estaven disposats a deixar-se la pell en el dificilíssim intent de superar l’eliminatòria.

Aquesta vegada Paco Roig va introduir dos canvis en l’equip. El catarrogí Lucas i l’ontinyentí Sanchis van deixar el seu lloc a Chulvi i Cambra. Amb l’afició totalment bolcada amb els seus, l’Ontinyent de seguida va acorralar la porteria del Cacereño. Tenia que remuntar tres gols de desavantatge. 

El partit se li va posar bé al Ontinyent. Abans d’arribar a la mitja hora de partit, ja guanyava per 2-0. Però un inoportú gols dels extremenys, posava les coses molt difícils. Al descans, 2-1. I 45 minuts per davant.

En el segons temps, l’afició va vibrar amb l’equip com poques voltes s’ha vist en la seua dilatada història. Un Ontinyent absolutament descabellat va escombrar del terreny de joc al Cacereño. En van entrar dos gols, però podien haver estat mitja dotzena. Figueirido, Cambra i Garzón, per dos vegades, foren els golejadors. Per cert, Garzón, aniria als jocs olímpics de Mèxic i seria traspassat al Sabadell, aleshores en Primera Divisió.

Estavem en el punt de partida. 4-1 i 1-4. Empat. Així doncs, hi havia que dirimir qui passava en un tercer partit, de desempat, en camp neutral. El dimarts 4 de juny, en l’estadi Antonio Borrachero, camp on jugava el Plus Ultra (eren altres temps, pels noms) hi havia que quedar-ne solament un.
Fins a Madrid es va organitzar i es va desplaçar un grup de seguidors. Així i tot, estaven en clara minoria fronts els extremenys. Aquesta vegada un únic canvi respecte al partit precedent [cal tindre present que aleshores si no es lesionava algun jugador, no es podia fer cap canvi], Lucas per Chulvi.
Comença el partit amb por per part dels dos equips. El Cacereño s’espolsa abans l’angoixa i comença a atacar la porteria defensada per Moreno. Per sort, eixa vesprada, Moreno li havia posat a la porteria un rètol imaginari d’imbatible. Jugant-se l’últim quart d’hora, el riojà Bermúdez, qui havia passat a jugar de davanter centre, va marcar el gol que va valer una eliminatòria.

La recompensa per haver guanyat l’eliminatòria? 1.000 pessetes per els titular i 400 pessetes pels suplents.

Ara la Cultural Leonesa

Superat  l’enfrontament agònic amb el Cacereño, esperava ja el següent rival, la Cultural Leonesa. El diumenge 9 de juny, s’enfronten en el Clariano. Els mateixos jugadors que havien guanyat a Madrid, adquirien la responsabilitat d’intentar continuar la gesta. Era el quart partit en 14 dies, i els desplaçaments per carreteres aleshores tercermundistes. Tot i això, l’Ontinyent va donar una lliçó de punt d’honor, i va guanyar per 2-0, amb gols de Garzón i Bermúdez, a qui altra vegada l’entrenador havia col·locat de davanter centre.

Set dies després, el 16 de juny de 1968, arribava l’hora de la veritat en el camp de la Fuentecilla, de Lleó. A diferència de l’anterior ascens, en Múrcia, on l’equip va viatjar arropat per l’afició, aquesta vegada ho va fer tot sols. I amb no poques suspicàcies, per un presumpte intent de compra de l’eliminatòria, el que va propiciar la resposta ontinyentina: “El Onteniente, ni se compra ni se vende”.

La ciutat estava materialment pegada als aparells de ràdio, on Antonio Lacueva, contava què anava passant. La renda de dos gols, s’entoixava decisiva. Però la Cultural Leonesa es va avançar: 1-0. La por en el cos. Fins que en la segona part, Bermúdez (qui? Si no!!!) va marcar el gol de l’empat amb el que l’Ontinyent CF anava a aconseguir ser equip de Segona Divisió. Aquesta vegada  les primes foren més quantioses. 2.500 pessetes per als titulars, i 1.000 pessetes per als suplents.

L’apoteosi

Retornava així l’Ontinyent a una categoria perduda uns anys abans arran dels incidents produïts en un Ontinyent-Mestalla i que van suposar la sanció més dura –i injusta– que s’ha posat mai a cap d’equip de futbol de categoria nacional. Tretze partits (tot el que quedava de campionat) el camp tancat i tindre que anar-se’n al desterrament, al Collao alcoià, cosa que va propiciar la caiguda en picat de l’equip del Clariano. En aquella sanció exemplaritzant, el València va fer valdre el seu fort pes perquè un modest equip valencià fora castigat sense cap contemplació.

Al dia següent, una pancarta amb un emotiu “Bienvenidos campiones”, col·locada al pont de Santa Maria, saludava als autèntics ídols locals. A primera hora de la nit, entrava per la carretera d’Almansa, l’autobús cap a l’Ajuntament. I posteriorment, la visita a la capella de la Puríssima.
Els jugadors Moreno, Fernández, Bermúdez, Bisbal, Úbeda, Chulvi, Lucas, Pons, Sanchis, Cambra, Figueirido, Garzón, Jaime Portalés, Noverjes, Mario... l’entrenador Paco Roig, el president Enrique Terol acabaven d’escriure la millor pàgina de la història de l’esport rei.



dilluns, 16 de juliol del 2018

Errata

No és Rafael Torró Donat

Rafael Donat Vidal fotografiat en un paratge desconegut. Fotografia: familiars de Rafael Donat.

Al repesar els noms dels deportats em hem donat compte que hi ha un Rafael Torró Donat, quan es deia Rafael Donat Vidal, germà de qui era alcalde aleshores d'Ontinyent, José Donat Vidal.
Tots el demès noms sí estan bé.
Com també està bé al llibre. 

dissabte, 14 de juliol del 2018

El Llombo i Paco Muñoz, amics per sempre

El Llombo recolza la petició de l'Alta Distinció de la Generalitat per a Paco Muñoz


L'Associació de Veïns el Llombo recolza l'Alta Distinció de la Generalitat Valenciana que cada any es lliura en la festa dels valencians, el 9 d'Octubre. 

Entre el Llombo i Paco Muñoz hi ha alguna cosa més que una bona amistat. No debades, ens ha visitat per quatre vegades, com a cantautor i com a conferenciant, i en totes elles s'ha vist rodejat d'un públic nombrossísim i fidel. 

A més a més considerem que Paco es mereixedor per la seua carrera (musical, en valencià, dedicada en bona part als infants, per la terra) de rebre l'homenatge dels valencians.

divendres, 13 de juliol del 2018

Valldalbaidins al camps de concentració

Tots els noms

Bruno Cloquell Pallás, deportat i mort a Mauthausen.
Fotografia cedida per la família

Bautista Navarro Gimeno (Castelló de Rugat, 11.04.1916–Gusen, Àustria, 29.09.1941).

Gonzalo Ureña Donat (Ontinyent, 30.08.1897–Mauthausen, Àustria, 12.12.1940).

Vicente Sais Micó (Ontinyent, 08.11.1916–Gusen, Àustria, 27.11.1941).

Miguel Belda Belda (Aielo de Malferit, 28.01.1918. Va sobreviure i va morir a Villepinte, França, 19.04.1995).

José Moll Momparler (Aielo de Rugat, 07.11.1897–Gusen, Àustria, 07.08.1941).

Bruno Cloquell Pallás (el Ràfol de Salem, 29.05.1913–Gusen, Àustria, 04.01.1942).

Rafael Torró Garrigós (Ontinyent, 15.11.1907–Mauthausen, Àustria, 24.04.1944).

Francisco Santamaria Tortosa (Ontinyent, 20.11.1904–Gusen, Àustria, 05.03.1942).

Rafael Torró Donat (Ontinyent, 11.07.1911–Hartheim, Àustria, 16.10.1942).

Virgilio Torró Calatayud (Ontinyent-Fontanars dels Alforins, 29.01.1911–Gusen, Àustria, 23.10.1941).

Vicente Gandia Reig (Ontinyent, 18.05.1912. Va sobreviure i va morir a Champigny, França, xx.07.1997).

Eusebio Pimentel Perelló (la Pobla del Duc, 20.12.1913. Va sobreviure i va morir a Alacant, 24.05.1996).

Salvador Fayos Gomar (la Pobla del Duc, 12.08.1913. Va sobreviure i va morir a Narbonne, França, 20.06.1952).

José María Martí Belda (Ontinyent, 26.07.1914. Va sobreviure i va morir a Ontinyent, 26.01.1992).

Madrich Berliner Luftig (Ontinyent, 02.08.1938–Auschwitz-Bikernau, Polònia, 12.09.1942).

Salvador Bataller Anduig (Castelló de Rugat, 13.05.1909–Bergen-Belsen, Alemanya, 24.06.1944).

Juan Bataller Abargues (la Pobla del Duc, 04.02.1904. Va sobreviure, i malgrat tots els esforços per saber alguna cosa d'ell, continua sense saber-se res una vegada abandonat el camp de concentració de Buchenwald, on estava pres).

Vicente Casanova Payá (Agullent, 19.09.1907–Mauthausen/Gusen, Àustria, 1944/45).