divendres, 7 de setembre de 2018

Sorpresa al tornar de vacances

La revista 'el Llombo', quasi feta

A l'anar-nos-en de vacances, tenien embastada la revista 'el Llombo', però solament el temes i els reportatges que anirien. I la sorpresa ha estat que al tornar, i connectar l'ordinador de l'Associació, ens ha aparegut la revista quasi feta. Simplement falten la publicitat i unes pàgines de darrera hora. 

Per cert, alguna persona sap que vol dir aquesta portada tant enigmàtica que ens hem trobat?

dimecres, 5 de setembre de 2018

Vicent Andrés Estellés

Festa Estellés


Per al dissabte dia 8 de setembre torna Vicent Andrés Estelles i la seua poesia. Serà en la ruta literària que una sèrie d'associacions han organitzat i participen (entre elles, el Llombo). Una bona ocasió per gaudir novament de la poesia d'un excels Estellés. 
Després de la ruta literària hi ha més coses. Com el sopar popular a l'ateneu de Ca la Mera i l'actuació musical de Pau Miquel. 

dilluns, 3 de setembre de 2018

Reprenem el fil

Ja s'han acabat les vacances
La mort de Gerda Taro fou recollida en precissió
per la premsa, sobretot la francesa

I reprenem el fil de la normalitat. Per començar res millor que fer un homenatge a una dona de les moltes pioneres que ha hi hagut i hi ha. És una dona fotògraf que va tindre la mala sort de morir mentre cobria informativament la guerra espanyola per la revista Vu. I diem mala sort perquè va ser així. Davant un atac aeri franquista, va pujar a un cotxe en la part exterior, amb l'infortuni que en una de les ondulacions del terreny va caure i va ser atropellada per un carro de combat republicà que no va poder aturar-se. Va morir a les poques hores en l'hospital d'El Escorial. Es deia Gerda Taro, la nòvia d'un altre nom mític, Robert Capa. 

La seua mort va ser molt impactant. El soterrar es va fer  al cementari del Pére-Lachaise, de París, l'1 d'agost de 1937. L'elogi fúnebre fou pronunciat per dues personalitat com Pablo Neruda i Louis Aragon. 

dijous, 9 d’agost de 2018

Ara tanquem

Tancat per vacances

Per tots aquells que no poden tindre vacances,
aquest ròtul de color groc.


Per tots aquells que durant l'any no tenen temps de llegir,
ara en vacances...


Per tots aquells que tenen en la platja el "leiv motiv" vacacional...


Per als que tenen passió per l'aventura i els llocs paradisíac...


I com diu Mafalda, tornem al setembre!

dimecres, 8 d’agost de 2018

Lluís Vives

Què bonica què eres! I que preciosa t'han deixat!


La façana de l'antic col·legi públic Lluís Vives, actual seu del campus universitari de la Universitat de València a Ontinyent l'han acabada de restaurar.



L'edifici, dels temps de la II República, presenta un aspecte obert i un acabat meravellós, que el pas del temps, amb la brutícia, havien anat tapant. La Universitat ha corregut amb les despeses de deixar a la vista la que és, sense cap mena de dubte, la façana més esplendorosa que té Ontinyent.



I com a exemple, aquestes fotografies donen fe del que diem.






dimarts, 7 d’agost de 2018

Qui és el personatge?

Qui és qui?


Va participar en la Primera Guerra Mundial, per tant és del segle XX.
Va participar com a voluntari en la primera batalla d'Ieper.
No era alemany.
Va pretendre entrar en una Acadèmia de Belles Arts, però no ho va aconseguir. 
Posteriorment, assoleria un gran èxit com a escriptor.
e
e
e
e
e
e
e
e
e
e
e
e
e
e
e
e
en
efecte,
és
Hitler.
Qui
va a
assolir
un 
gran 
èxit
com 
escriptor.
Va 
escriure
"Mein
Kampf" 
(La
meua
lluita).

se'n
van
vendre
10.000.000
de
còpies.

diumenge, 5 d’agost de 2018

Tal dia com ahir

I tal dia com hui


Tal dia com ahir, 5 d'agost, va morir un mite. Marilyn Monroe. Fou en 1962. Fa 56 anys ja. I tal dia com hui 6 d'agost és aquesta foto en que un xiquet mira el diari (el Daily News) que en portada, a tota pàgina, duu la notícia de la mort de Marilyn. 
Hi ha un detall de la foto que ens sorprén. Un xiquet mirant (o llegint) el diari. Una pràctica que s'ha perdut, víctima de les noves tecnologies. 

Temp de lectura

Fins on pot resistir el cos humà?
Al final de la guerra i abans de l'alliberament, Martí va estar en Bittelbau-Dora

Era que estem a l'estiu en plena onada de calor, m'he estic rellegint la biografia de José Maria Martí Belda, el ontinyentí que va acabar els seus dies al poble, després de dir que no pensava tornar més a l'Estat espanyol, perquè solament li ocasionava problemes, i que va sobreviure a QUATRE camp de concentració nazis. 
En el camp de concentració de Buchenwald també va estar

Les vivències de Martí es poden llegir en el llibre "La derrota perpètua", un nou llibre que ha eixit al carrer en aquesta canícula d'estiu des de Sueca-Alzira, i amb tot el tracte acurat i d'estima als llibres que són capaços de imprimir-los Laura i Arturo, els dos editors de Reclam. 
Targeta del camp de Dachau on consta el seu trasllat a Mittelbau el 29 d'octubre de 1944. Precisament d'on no hi ha targeta és de Mauthausen. Font: ITS

Com es possible patir tant i eixir endavant quan no hi havia cap esperança d'eixir amb vida? José María Martí Belda és, senzillament, un SUPERHEROI. Un home indestructible. Un home sorprenent. Un home anònim. Com ho va ser tots els anys que va estar treballant a Ontinyent i pocs sabien el què havia passat. 


Targeta de Mittelbau-Dora

Martí el van deportar els nazis al camp de concentració de Mauthausen. Ací, quan estava a la mort, el van carregar en un tren cap al camp de concentració de Dachau. Allí no es va morir perquè el volien per fer experiments mèdics i el van salvar. Però després de totes les bestieses que va tindre que patir, va aconseguir eixir amb vida i aleshores el van traslladar al camp de concentració de Buchenwand. 

Posteriorment, seria traslladat al camp de concentració de Mittelbau, que posteriorment es va dividir en dos camps, a l'afegir-se-li, Dora. Així va arribar el moment de l'alliberament. 
José María i la seua esposa
estan soterrats a Ontinyent

Però havia acabat el malson de Martí?
NO.
Se'n va tornar a França, a París, on havia treballat abans de caure presoner. Allí hi treballava una xicota que li agradava, de fet, eren bons amics abans de la guerra. Però la relació no es va reprendre. I, a banda, li va ocórrer una cosa estranya i de mala sort infinita. Al cap de tres anys és quan va dir, "és hora de tornar a casa". Si volen una lliçó d'humanitat, d'humilitat, de lluita infinita, ací està el millor exemple. 
Ah, les 320 pàgines de "La derrota perpètua", a dos tintes, amb 100 fotografies, un disseny trencador, format 17 per 24 centímetres, costa 18 euros. 

divendres, 3 d’agost de 2018

Forat negre? Extraterrestres?

La naturalesa capritxosa




Ací els oferim tres imatges, de prop, de mitja distància i de més lluny (no, de mitja distància, de prop i de més lluny) en què es veu quan de capritxosa és la naturalesa. L'arbre està al carrer de Rafael Juan Vidal, passada l'avinguda del Comte de Torrefiel i, perquè sí, se li ha fet un forat sec que arriba a les entranyes de l'arbre. I dona la sensació d'engullir-se allò que els humans malfem, un niu, un forat negre. Ves a saber!!! 

dijous, 2 d’agost de 2018

No s'han precipitat?

L'Ajuntament retira els semàfors de l'avinguda del Comte de Torrefiel


L'Ajuntament d'Ontinyent ha decidit retirar els semàfors que hi havia en l'avinguda del Comte de Torrefiel encreuament amb el carrer de Rafael Juan Vidal. Els semàfors havien deixar de funcionar fa un temps com a conseqüència dels canvis de transit que s'han produït al barri i que feien obsolet el seu funcionament. 

De tota manera pensem que s'han precipitat un poc. Perquè la rotonda annexa a la ronda de circumval·lació estan fent-la i en uns mesos entrarà en funcionament. Aleshores serà el moment de ponderar la utilitat (o la inutilitat) dels semàfors. Després de tot, era més mobiliari urbà, que per uns mesos més o menys tampoc passava res. 

dimecres, 1 d’agost de 2018

Nova rotonda annexa a la ronda de circumval·lació (II)

Vosté no podrà entrar a l'avinguda del Comte de Torrefiel si ve:


Si vosté ve del poliesportiu,
NO PODRÀ ENTRAR EN L'AVINGUDA DE TORREFIEL. 

Si vosté ve del Pou Clar,
NO PODRÀ ENTRAR EN L'AVINGUDA DE TORREFIEL. 

Si vosté ve de Bocairent,
NO PODRÀ ENTRAR EN L'AVINGUDA DE TORREFIEL. 

Si vosté de del cementari,
NO PODRÀ ENTRAR EN L'AVINGUDA DE TORREFIEL.

Si vosté de l'Institut de l'Estació,
NO PODRÀ ENTRAR EN L'AVINGUDA DE TORREFIEL. 

Si voste ve de l'estació del ferrocarril, 
NO PODRÀ ENTRAR EN L'AVINGUDA DE TORREFIEL. 

Si vosté ve de l'Ombria, 
NO PODRÀ ENTRAR EN L'AVINGUDA DE TORREFIEL. 

dimarts, 31 de juliol de 2018

Nova rotonda annexa a la ronda de circumval·lació (I)

Podrà entrar en l'avinguda del Comte de Torrefiel si vosté ve:


La rotonda que estan fent al final de l'avinguda del Comte de Torrefiel va cremant etapes. D'ací un temps, es podrà circular per ella. Vosté ha de saber:

Si ve d'Albaida, SI PODRÀ ENTRAR EN L'AVINGUDA
Si ve d'Agullent, SI PODRÀ ENTRAR EN L'AVINGUDA.
Si ve de València, SI PODRÀ ENTRAR EN L'AVINGUDA.
Si ve dels polígons industrials, SI PODRÀ ENTRAR EN L'AVINGUDA.
Si ve del camp de futbol el Clariano, SI PODRÀ ENTRAR EN L'AVINGUDA.
Si ve de la Farola, SI PODRÀ ENTRAR EN L'AVINGUDA.
Si ve de l'Ecoparc, SI PODRÀ ENTRAR EN L'AVINGUDA.
Si ve de Caputxins, SI PODRÀ ENTRAR EN L'AVINGUDA.

dilluns, 30 de juliol de 2018

Levante-EMV

Publica la ressenya de l'aparició de
"La derrota perpètua"


El diari Levante-EMV va publicar el divendres de la setmana passada aquesta ressenya de l'aparició del llibre La derrota perpètua. En la publicació de la mateixa ha col·laborat l'Associació de Veïns el Llombo i l'EPA Sant Carles d'Ontinyent. Així mateix cal fer constar que a nivell d'ajuntament ha participat el de Xàtiva. 

diumenge, 29 de juliol de 2018

Palmeres

La rotonda de les palmeres secalloses




Cosa d'un any després d'haver-se plantat aquestes palmeres en la rotonda que dona accés al poliesportiu, no semblen oferir la millor imatge. Estan secalloses i, fins i tot, una ha corregut més, i ja s'ha secat. 

Com és un assumpte de gustos, hi haurà qui li agradaran les palmeres. De fet, necessiten molt poca aigua. És un arbre del desert i d'indrets on a penes plou. Però què volem que els digam? A nosaltres no ens agraden. Perquè ni fan ombra ni res.

Es dirà que en un rotonda perquè fer ombra. És cert. Però la 'moda' de les palmeres la va incorporar durant la seua alcaldia Lina Insa. Ella va poblar de palmeres l'avinguda de Daniel Gil, i allí sí que s'agrairia una mica d'ombra. Una palmera és un pal llarg amb un paraigües allà dalt. 

divendres, 27 de juliol de 2018

Una de jocs

A veure si sabeu qui és aquest jove


A veure si amb aquestes 10 dades sabeu qui és aquest jove, amb el cap embenat i que, segons sembla, es troba en un hospital.
1) Ha sigut un gran esportista.
2) Per més senyes, que li pegava puntades de peu a un baló, és a dir, futbolista.
3) Tot i que no era davanter, sinó mig-campista, marcava molts de gols. 
4) Tant és així, que va ser un any "Bota de Oro".
5) Posats a delimitar-lo geogràficament, és d'una illa.
6) Per més senys, se li va concedir el títol de "Sir".
7) Com encara està viu, li diuen de nom Robert. 
8) Jugava en un equip angles de reconeguda història.
9) Va ser campió d'Europa amb el seu equip i del món amb la seua selecció.
10) Va sobreviure a un accident d'aviació, d'on és la foto ací presa.
Ara, la solució, ací baix.
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a
b
b
b
b
b
bo
bo
bo
bo
bob
bobb
bobby
bobby c
bobby ch
bobby cha
bobby char
bobby charl
bobby charlt
bobby charlto
bobby charlton

dijous, 26 de juliol de 2018

La rebotiga

Històries de darrere 
(Al voltant de "La derrota perpètua")



Guillem Llin Llopis

Hui em permetran que parle un poc de la història de darrere del llibre "La derrota perpètua". Història de l'editorial. D'una menuda editorial, d'Alzira i Sueca. Ells són Arturo Blasco i Laura Granell. 
La maquetació és molt original.
Un senzill cop d'ull i se sap si el deportat va morir en el camp de concentració.
El que van morir estan tatxats, els que van eixir amb vida, no.

Quan les coses no es fan per diners, normalment es nota. I aquest és un bon exemple. El que ens hajen deixat posar les mans en el llibre fins el darrer moment diu molt a favor d'ells. La paciència, la dedicació, l'estima i l'afecte que han dedicat a aquest llibre (i supose que a qualsevol altre llibre que facen) es nota en el resultat final. Ho fan per vocació (de fet, un llibre com aquest no el compres per menys de 25 euros quan "La derrota perpètua" està a la venda en 18 euros). És alguna cosa més: és, senzillament, estima, amor, pels llibres. 
Les cites estan destacades
Difícilment hi ha dos pàgines que siguen idèntiques

Crec sincerament que el haver-nos deixat clavar cullerada fins el darrer segon abans d'entrar en impremta ha estat un encert. Perquè s'han millorat coses (aparentment insignificants) que a la llarga, fan el llibre una obra única en cert aspectes. També s'ha de reconéixer, per contra, que qui ha fet la maquetació, ens ha hagut de patir. 
Exemple de maquetació original, dalt i baix

Als editors els recomanaria (si és que sóc per recomanar alguna cosa) que els llibres que facen que els posen en el carrer amb tot el cor. Com ha estat "La derrota perpètua". Gràcies!!!

dimecres, 25 de juliol de 2018

Vall si, Vall no

Qui és de la Vall?



Guillem Llin Llopis

Al realitzar el llibre La derrota perpètua uns dels nombrosos entrebancs que ens van trobar afectava solament a la Vall. 

Les altres dues comarques (la Costera i la Canal de Navarrés) no tenien el problema per una senzilla raó que eren de la zona respectiva aquells que, havent viscut, havien acabat en un camp de concentració. En la Canal hi havia un deportat nascut en Barcelona, però no presentava major problema per quan dos germans que també foren deportats eren de la Canal. Solament que els pares se'n van anar un temps d'emigrants a Barcelona, on va nàixer aquest fill. Era lògic i raonable posar els tres germans junts. 

Tampoc la Costera tenia el problema. Perquè si bé hi havia un deportat nascut a Caudet, vivia a Xàtiva. Però cap de la Costera (que se sàpia) vivia fora de la comarca. Aleshores era per interpretar que tots aquells que van viure en la Costera eren de la comarca.

Altra cosa distinta passà a la Vall d'Albaida, on hi ha deportats que, de ben menuts, havien emigrat amb els pares a altres indrets en busca d'una vida millor. Ara mateix, que recorde, estan els exemples de Rafael Torró Garrigós (se'n anà a Barcelona ben menut) i José Moll Momparler (era d'Aielo de Rugat, però se'n anà a França, on es va casar i va tindre tres fills francesos en el moment de la deportació).

Però també hi havia, en contrapartida, qui havia nascut en altres zones, fora de la comarca, i havien fet ací tota la seua vida en la Vall fins la guerra civil. 

Així doncs, qui és de la comarca? El que naix i se'n va? El que ve de menut i es queda? Tots? 

Tots no era lògic. Si un se'n va de menut i és de la Vall, no es coherent que 'també' ho siga aquell que ve de xicotet. Vaig optar pel que diuen els Registres Civils, que a fi de comptes, és el que compta. 

Així doncs, estan tots els nascuts a la Vall, la qual cosa no vol dir que estiguen tots els que, en 1936, vivien a la Vall d'Albaida i a la seua capital, Ontinyent. 

Significa això que eixos deportats queden en l'oblit? No. Rotundament. Perquè hi haurà ocasió de restituir-los la memòria com toca. I de fet, així es farà. Però en aquest llibre, no era l'ocasió. O per dir-ho amb altres paraules, no tocava.

dimarts, 24 de juliol de 2018

Al carrer

S'ha publicat "La derrota perpètua"



"La derrota perpètua", el llibre que durant any i mig han treballat de valent els autors per recollir els deportats als camps nazis de la Vall d'Albaida, la Costera i la Canal de Navarrés ja està en les llibreries. 

De la mà de Reclam Editorial, una menuda productora d'Alzira i Sueca, s'ha fet un llibre extraordinari i a un preu senzillament únic. 18 euros, format 17 per 24 centímetres, a dos tintes tot el llibre i 320 pàgines, són exemples que donen fe de la faena ben feta i no per diners.

L'Associació de Veïns el Llombo ha col·laborat en aquest projecte. Modestament, com no podia ser d'altra manera. Però ha col·laborat. També l'EPA d'Ontinyent. I l'Ajuntament de Xàtiva. 

dilluns, 23 de juliol de 2018

Memòria històrica



La solidaritat arriba a Ontinyent


De la solidaritat d'uns, a la repressió dels altres


[De la revista "el Llombo"]

El viejo topo fou (i és) una revista mensual de tipus cultural i política, editada a Barcelona, tal vegada la de major èxit en la transició. Els seus treballs conviden sovint a la reflexió i a l’anàlisi. Es va publicar de 1976 fins 1982, desapareixent aleshores i reapareixent en 1993 fins l’actualitat. Com a particularitat, mai a pagat als escriptors cap article dels que han eixit publicats. En la primera etapa es va publicar 69 números. A hores d’ara, va pel número 365.

En un dels darrers números abans de deixar de publicar-se va aparèixer l’article “Voluntarias de la Libertad. Mujeres en las Brigadas Internacionales”, de la historiadora Fernanda Romeu Alfaro. En ell, es fa una aproximació a les dones voluntàries que van vindre a la contesa espanyola, canalitzades fonamentalment al món de la sanitat. Com diu l’autora “el propòsit d’aquest article es posar de manifest el paper fonamental que van tindre les dones estrangeres voluntàries que van vindre a donar suport a la República”. A partir del mes d’octubre de 1936 en que comencen a vindre a la zona republicana, les infermeres tenen una consciència social molt definida. Així podem trobar testimonis que van vindre per lluitar per la llibertat dels espanyols i l’esperança de tots els europeus, malgrat tindre que conviure en un escenari bèl·lic de trinxeres, fronts de batalla, hospitals, refugis, i ciutats en guerra. Cal tenir present que fou la primera vegada que moltes dones es van atrevir a viatjar voluntàriament a un país estrany que es trobava en guerra, amb el perill de morir, però que ho van fer, arriscant-se, per una causa justa. Així, per Una Wilson, Mary Lowson i Agnes Hodgson, van traure la convicció de haver lluitat: “per la raó més justa de totes les causes: la de la llibertat”. Per a Aileen Palmer “La seua estada a Espanya havia sigut, en bastants aspectes, ‘la primavera’ de la seua vida”
Tot i que l’autora reconeix que la llista no es completa, en el treball apareixen els noms de moltes (no sé si totes o no) de les infermeres que van vindre a l’Hospital Militar Internacional d’Ontinyent. A més a més, hi ha una relació de infermeres, bàsicament, d’Albània, Alemanya, Argentina, Austràlia, Àustria, Bèlgica, Bulgària, Canadà, Cuba, Xipre, França, Gran Bretanya, Holanda, Hongria, Irlanda, Lituània, Letònia, Noruega, Nova Zelanda, Palestina, Polònia, Romania, Suècia, Suïssa, Turquia, Unió Soviètica i Iugoslàvia.

En l’article parla de les 196 voluntaris belgues d’ascendència jueva en la guerra civil enrolats en les Brigades Internacionals. La preparació del grup de 26 infermeres auxiliars, moltes d’elles familiars de voluntaris masculins al front de batalla es va fer en Antwerpen, i se’ls va conèixer com “les mamàs belgues” i, van anar a treballar, totes elles, a l’hospital d’Ontinyent, una vegada realitzat el període d’entrenament. Així mateix parla de que posteriorment, moltes d’elles foren deportades pels nazis a camps de concentració, morint una bona part d’aquestes dones solidàries. 

Però a l’Hospital Militar Internacional d’Ontinyent hi van haver més infermeres que les de Bèlgica, també hi van haver d’Àustria, Holanda, Hongria, Polònia, Romania i Suïssa. Segons l’esmentat article, les infermeres foren aquestes:

Àustria: Gertrude Greisinger, cap d’infermeria.

Bèlgica: Sara Altman, infermera; Sara Blitzer, infermera auxiliar; Paja Frieda Buchalter, infermera auxiliar; Uka Donotszenko, infermera auxiliar; Françoise Durbet, infermera; Lily Friedman, infermera auxiliar; Gitla Gelibter, infermera auxiliar; Rajza Goldfinger, infermera auxiliar; Genia Gross, infermera auxiliar; Margaretha de Groot, infermera auxiliar; Olga Hartmat, infermera auxiliar; Henia Hass, infermera auxiliar; Ivonne Van de Keukelaere, infermera auxiliar; Gitla Gustawa Kinzclewska, infermera auxiliar; Adèle Korn, infermera auxiliar; Rose Leibovic, infermera auxiliar; Syna Leja Berger, infermera auxiliar; Bertha Lewkowitz, infermera auxiliar; Feigla Luftig, infermera auxiliar; Golda Luftig, infermera auxiliar; Rachel Luftig, infermera auxiliar; Marusia Merel, infermera auxiliar; Stunea Osnos, infermera auxiliar; Rachel Ovlianetsky, infermera auxiliar; Rachel Wacsman, infermera auxiliar; Hilda Gitel Wajusztein, infermera auxiliar; Lili Weiss, infermera auxiliar. A banda apareix una doctora Löwenthal, que o bé va estar com a infermera auxiliar o com a doctora.

Holanda: Janningje Schadelee, infermera, va estar en diversos hospitals de les Brigades Internacionals: Ontinyent, Conca i Benicàssim; Gertrud de Vries, infermera, va estar en diversos hospitals de les Brigades Internacionals: Albacete i Ontinyent.

Cal ressenyar que les infermeres holandeses, en un número al voltant de 20 graduades en hospitals dels Països Baixos, estaven totes elles adscrites a les Brigades Internacionals.

Hongria: Olga Hartmat, infermera; Józsefné Révesz, infermera auxiliar; Laura Steiner, infermera auxiliar.

Polònia: Genia Gross, infermera, adscrita a les Brigades Internacional, va estar als hospitals d’Ontinyent i Benicàssim; Adèle Korn, infermera, adscrita a les Brigades Internacionals, va estar tot el temps a Ontinyent.

Romania: Rachel Blanetzky, infermera auxiliar; Lily Friedman, infermera auxiliar, adscrita a les Brigades Internacionales, va estar tot els temps a Ontinyent; Rose Lebovivi, infermera auxiliar, adscrita a les Brigades Internacionals, va estar tot el temps a Ontinyent; Rachel Vacsman, infermera, adscrita a les Brigades Internacionals, va estar tot el temps a Ontinyent.

Suïssa: Graziella Berta, metgessa, adscrita a les Brigades Internacionals, va estar tot el temps a Ontinyent.

Fora del cas ontinyentí, parla també d’altres hospitals i d’altres infermeres, com l’alemanya Augusta March, que era infermera auxiliar i anava en una columna de milicians que havia eixir de Barcelona (en bona lògica cal pensar que seria la columna Durruti), però que va ser apressada per l’enemic i afusellada, en 1936, per les tropes franquistes.




diumenge, 22 de juliol de 2018

Un oblit molt sospitós


La premsa silencia la retirada dels honors a Franco


[De la revista "el Llombo"]

El Ple de l’Ajuntament d’Ontinyent celebrat el dia 26 d’abril de 2018 va decidir, a instàncies de Compromís, retirar-li a l’anterior cap de l’Estat, el dictador feixista Francisco Franco, els honors de que tenia a Ontinyent. El títols d’alcalde perpetu i fill adoptiu i predilecte va deixar de ser-ho, uns títols que dataven de la reunió de la Comissió Gestora celebrada el 9 de desembre de 1946.

Ni una paraula de la retirada dels honors al dictador

La decisió es va adoptar per unanimitat de tots els grups polítics. PSOE, PP, Compromís, EU i C’s van votar tots en el sentit de retirar els honors. No hi ha haver cap discrepància.

Ara bé, qui al dia següent seguira les notícies no la trobaria en cap lloc, excepte en la pàgina 21 del diari Levante. Cap altre mitjà, ni Las Provincias, ni Ontinyent Digital, ni Vilaweb Ontinyent, ni Ràdio Ontinyent, ni la TV Comarcal es van fer ressò de la notícia (parlem digitalment, per internet, però cal pensar que el que no recull la xarxa tampoc ho fa en altres suports). Ni eixe mateix cap de setmana els periòdics l’Informador (de Xàtiva i gratuït), i els dos d’Ontinyent, Loclar i El Periòdic d’Ontinyent es van ‘assabentar’ de la informació (en aquests casos, al ser en paper, parlem de la premsa escrita).
Ni una paraula de la retirada dels honors al dictador

Per què aquest silenci de tots, a excepció de Levante? Es van alinear els planetes?

Quan tots els mitjans callen una informació és per preocupar-se. Els mitjans de comunicació no estan fent cap servei públic. Al contrari. Perquè hi ha interessos, que traduït vol dir pressions. I per què uns mitjans ‘independents’ es pleguen a les pressions polítiques? Pressions polítiques que es fàcil endevinar d’on provenen si tenim en compte la composició municipal. El no voler alçar la llebre, apart de ser covard (Franco fa 43 anys que ha mort) és estúpid, sobretot quan hi ha unanimitat. Si aquesta notícia no apareix enlloc, què podem esperar dels mitjans de comunicació local en altres tipus d’informació?

En el cas de Loclar i El Periòdic d’Ontinyent és doblement sagnant. Els estudiosos (i qualsevol veí, que en un moment donat tinga la curiositat de voler esbrinar-ho), el recurs més fàcil i directe que tenen passats els anys es acudir a la premsa. Però en aquest cas ni per un mitjà ni per l’altre l’Ajuntament ha retirat els honors a Franco. L’única forma de saber la veritat és acudir al llibre d’actes del Ple de l’Ajuntament d’Ontinyent o veure la revista el Llombo.  

dissabte, 21 de juliol de 2018

Pàgines de l'exili


Prats de Molló


Pere Calder [de la revista "el Llombo"]

El dia 10 de febrer, després de dues nits de dormir damunt la neu, el meu tinent coronel cap de la nostra Base ens dóna l’ordre de destruir el material topogràfic i les cartes militars i de pujar fins al coll d’Ares per tal de passar la frontera.

Tenim la carn endurida pel fred, i ens movem amb lentitud; estem tristos per tantes coses que no ens pot doldre gaire l’inutilitzar uns aparells que hem tractat amb miraments durant mesos i mesos, i que ens semblava que havien d’ajudar una mica a aconseguir que no ens passés el que ens està passant ara. Fem servir les mires d’eina destructora, i esbotzem els teodolits, els nivells i els telèmetres, insensibles de tan tensa que està la nostra sensibilitat. Després, fem una pila amb els trespeus, les caixes i els mapes i hi calem foc.

Abans d’emprendre la pujada, Ramon Capdevila, enginyer agrònom en temps de pau i sots-oficial cartògraf durant la guerra, fa una col·lecta de terrossos de sucre entre els companys de la secció. A Camprodon, en un magatzem abandonat, en vam trobar grans quantitats i tots en portem les butxaques plenes. En Capdevila, en aquests moments, afegida a la pena general en té una altra de ben pròpia: a la sortida de Molló, la tarda abans, trobàrem una mula abandonada. Encara portava les sàrries posades, tal com devia dur-les quan els soldats se n’incautaren, i estava lligada a un arbre amb una corda tan curta que no podia ajupir el cap per menjar la mica d’herba dels voltants. A tots ens va fer una mica de llàstima, però a en Capdevila el sofriment de la bèstia li va causar una gran impressió; va deslligar-la, per endur-se-la amb nosaltres muntanya amunt, i li lliurà la seva ració de sucre.


Ara que sabem que a Franja no deixaran entrar l’animal encara que participa de la nostra derrota, en Capdevila es resigna a deixar-lo amb una contrarietat visible. Construeix un morralet amb un tros del seu capot militar, hi col·loca els terrossos de sucre que li donem i el penja al coll de la mula.

Hi ha milers de soldats acampant dalt de la carena, esperant l’ordre de passar a França. Gairebé tothom ha portat fins aquí la seva màquina de guerra i pertot arreu hi ha munts de fusells, metralladores i caixes amb municions i bombes de mà. Alguns no s’avenen que els feixistes es quedin tranquil·lament aquest material i el destrueixen febrosament. El cel rep rauxes de metralladora i bombes vençudes obren la terra en una paròdia del seu destí propi.

El barranc que recull les aigües de la collada està ple d’esquelets de cotxes i camions militars. És una mena de joc que els homes fan greument: quan el camí que porta a la frontera s’estreny i no permet el pas dels vehicles, els conductors els ruixen amb benzina, els encenen i els estimben cap al fons del «thalweg».

Caminem amb el cap cot, en silenci, amb el pensament ple de totes les coses que deixem darrere nostre. Quatre anys abans, en una excursió de vacances, jo havia recorregut aquest mateix indret amb una colla d’amics; era una de les èpoques millors de la meva vida i em sentia plenament feliç. Treballava en una feina del meu gust, tenia en vies de realització una de les ambicions que m’estimava més i estava a punt de casar-me. Amb la meva dona, dibuixant com jo, projectàvem els mobles de casa nostra i els fèiem construir a gust nostre; sentíem tan afermat el benestar que ens semblava que no hi havia res al món que pogués desfer-lo. I en el transcurs de quatre anys m’havia casat, havia tingut un fill, havia viscut la revolta militar i conegut la guerra i la desfeta.


Em veig obligat a fugir de tot el que estimo i tinc tanta ràbia i tanta pena que ploro amb els ulls ben secs i no em doldria gens morir-me. El Pirineu és ara l’esvoranc del gran esquinç, que desfà Catalunya i amb ella la nostra vida. No podria explicar aquesta desolació que ens volta; tots estem una mica malalts per les nits passades al ras en aquestes muntanyes de neus eternes. Hi ha caravanes de ferits mal curats i amb la carn gangrenada, que s’aguanten drets i caminen perquè els sosté l’obsessió de fugir. He vist dones i criatures mortes a la vora dels camins, de misèria, de fred o de cansament; i cares, milers de cares primes, pàl·lides, amb una resta de voluntat a la mirada, la mica de voluntat que ens resta a tots plegats per a seguir caminant.

A més del sofriment moral, ens afeixuga el sofriment físic. Gairebé tots tenim els peus llagats; i la disenteria i la sarna són afecciona corrents entre nosaltres. Jo gairebé no puc parlar, perquè cada vegada que ho intento em fa mal el pit i he de tossir; per altra banda no tinc gens de ganes de dir res.
Des d’un revolt del camí, veiem les banderes que marquen la línia divisòria i els capots blaus dels primers soldats francesos. Ens aturem per a contemplar aquest nou espectacle i en Cluselles, que s’ha passat hores senceres sense parlar, ens diu:

—Sap greu que no haguem pogut conservar els teodolits. Potser ens haurien servit per a guanyar-nos la vida a l’altra banda.

«Guanyar-nos la vida a l’altra banda!» És la primera vegada que ens fem aquesta reflexió; fins avui ni ens hem adonat de la nostra situació i ens manteníem aferrats a tota mena d’esperances. Acollíem els rumors més diversos sense sospesar-los gaire per por de trobar-los absurds. Ens deien que a l’altra vessant del Pirineu hi havia unes quantes divisions de senegalesos preparades per a venir a lluitar amb nosaltres, i que la Gran Bretanya havia pres partit resoltament per a evitar que perdéssim la guerra. No podíem trobar-ho exagerat, perquè ens semblava que el món havia d’alçar-se per evitar que Catalunya fos vençuda i humiliada, i estalviar que nosaltres n’haguéssim de fugir perquè ens l’estimem massa. Crèiem que el món era prou madur perquè aquestes coses ja no fossin possible, i ens semblava que es mobilitzarien tots els homes de bona voluntat per a donar-nos la mà.

Però ara vivim aquest èxode que hauria d’avergonyir Europa, formem part d’aquesta riuada de cinc-centes mil persones que fugen, i no sabem en què creure i ja ens comenta a fer mal la por que mai més no podrem creure en res.

Ningú no sap el que ens espera a França. Tots ens fem una mica la il·lusió, però, que almenys ens podrem rentar, canviar-nos la roba i dormir sota cobert. Donem per fet que algú tindrà cura de les nostres nafres i enmig de la nostra pena això ens serveix de conhort.

A les tres de la tarda arribem al coll d’Ares. Ens sorprenen els vestits nous,l’aspecte sanitós i l’aire tranquil dels gendarmes, i ells no es cansen de proclamar la seva sorpresa pel nostre aspecte miserable. El contacte amb una gent que encara conserva il·lusions més o menys puerils ens deixa perplexos; els gendarmes, encarregats de desarmar-nos, fan aquesta feina com un joc. Cada cop que troben una bona pistola, la miren i la sospesen, assagen la seva habilitat en desarmar-la i no dissimulen el seu acontentament. No és pas que els estigui permès quedar-se-les perquè les amunteguen a terra a mesura que les recullen, però el fet de poder jugar-hi una mica ja els va bé. Ens sentim absents de les seves preocupacions, ens meravella massa que els passi quelcom que fa pocs mesos ens passava a nosaltres i ens comencem a adonar que alguna cosa, en la nostra vida, s’ha trencat per sempre.

L’oficial que m’ha pres l’arma s’interessa extraordinàriament pels prismàtics «Zeiss» que porto penjats al coll. Em demana que els hi deixi, i un cop els té a les mans brilla en els seus ulls una flameta d’il·lusió i de cobejança que em fa somriure. Els comprova, mira i remira per totes bandes i quan ha constatat que són bous em pregunta amb una certa timidesa si els hi voldria vendre.

Aquest home no s’ha fet ben bé càrrec del que ens està passant. ¿Quin valor es deu pensar que poden tenir per mi aquests prismàtics, i els seus diners i totes les transaccions que em pugui proposar? Si ell podia adonar-se del buit terrible de la meva ànima, de l’angoixa mortal que em domina i de la nul·la importància del poc que tinc en comparació del molt que perdo, no tindria aquesta por que té ara que se li frustri el negoci. Li dic que ja se’ls pot quedar, simplement, perquè jo tampoc no sabria què fer-ne, i això li sembla tan fora de lloc que em mira llargament. Endevino que es pensa que sóc un ase que no sé comprendre el valor dels prismàtics, o bé que els he robat i que em costa tan poc de perdre’ls com m’han costat de guanyar. Veig que opta per no amoïnar-s’hi; es fica la mà a la butxaca, m’allarga trenta francs i em diu:

—Preneu-los. Allà baix us faran falta.


Els prenc, perquè és més curt acceptar-los que negar-me a fer-ho. En aquests moments sento una gran indiferència, una lassitud extremada que m’afecta tan l’esperit com el cos. Voldria acotxar-me en un llit ben tou, i dormir durant molt temps i potser no despertar-me mai més.

A les quatre de la tarda obren la frontera i els gendarmes ens deixen passar. Vet aquí la terra de França, neta, tranquil·la, sense cap neguit que trenqui la quietud del seu paisatge. Les poques cases de pagès que veiem des de la carena estan senceres i les xemeneies fumen amb una normalitat que ja gairebé desconeixíem.

Emprenem el descens cap al poble, febrosament, posant a contribució les poques forces que ens queden. Ens domina l’obsessió d’un llit i un sostre acollidor. De fet no ens atreviríem pas a demanar tant; un tou de palla en una quadra ens faria ben feliços. Poc sospitem, ara, el martiri que ens espera a Prats de Molló!

«Pàgines d’exili», Revista dels Catalans d’Amèrica [Mèxic], núm. 2 (novembre 1939), P. 69-74.