divendres, 29 de març del 2013

Un nou llibre d'Ontinyent



El Llombo edita un nou llibre

“Estudio del desarrollo industrial de Ontinyent a través de lo que va de siglo”, de Jaime Miquel i Antonio Torró serà publicat aquest mes d’abril



Per al 23 d’abril, dia del Llibre, l’Associació de Veïns el Llombo torna a aparéixer en el panorama cultural i literari. Aquesta vegada editem la conferència Estudio del desarrollo industrial de Ontinyent a través de lo que va de siglo que, en octubre de 1934, van impartir a València, Jaime Miquel Lluch i Antonio Torró Sansalvador. A més a més, l’obra s’acompanya d’un estudi introductori, fet per l’historiador Antonio Calzado Aldaria, un reconegut especialista en el segle xx, i per més de 40 fotografies, algunes d’elles inèdites.



Miquel i Torró van fer la conferència a la seu del Centre d’Estudis Econòmics Valencians, que en 1929 van posar en marxa Ignacio Villalonga i Carlos Sarthou. Precisament fou Villalonga qui va presentar als dos conferenciants. L’estudi és un text, que amb el temps, s’ha convertit en un calidoscopi ideal per saber com era aquell Ontinyent, republicà a nivell oficial, però molt conservador i catòlic en l’aspecte social i anímic, a dos anys escassos de l’esclat de la guerra incivil.  



Jaime Miquel va cursar els estudis de Ciències Químiques, Farmàcia i Dret. Fou director del col·legi la Concepció durant la República i alcalde d’Ontinyent entre els anys 1949 i 1958, triat pel governador civil per a calmar els ànims entre els partidaris de Mompó i de Simó, en la divisió franquista local que es va produir a les acaballes de la dècada dels 40 del segle passat. Conclosa l’etapa en què va ser alcalde, Miquel se’n va anar a Dénia a regentar la farmàcia que tenia en aquesta població de la Marina.



Torró, per la seua banda, era frare de l’orde de Sant Francesc d’Assís. Germà de Joaquín Torró, un dels industrials més forts d’Ontinyent en les primeres dècades del segle xx. Sacerdot en 1913, estudià Filosofia a Roma i es va doctorar en Filosofia i Lletres a Madrid. Va morir assassinat durant la guerra incivil en la matança del Cercle Industrial d’Alcoi en març de 1937.



La conferència es complementa amb un estudi introductori (La utopia tecnocràtica. Una visió de l’Ontinyent dels anys 30 des del catolicisme social i la modernitat) d’Antonio Calzado, doctor en Història Contemporània per la Universitat de València i professor de Geografia i Història a la mateixa universitat. Calzado va localitzar l’escrit a l’arxiu de l’Institut Valencià d’Economia.



El llibre, que és una bona ocasió per seguir sabent d’Ontinyent, té 110 pàgines i el preu de venda al públic és de 8 euros.

dijous, 28 de març del 2013



Otra forma de corrupción
Eduardo Ariño
Hay partidos que, gobiernen o no por estos pagos, cuando el Gobierno central es de distinto signo político le critican determinadas decisiones o reivindican la toma de otras. Pero si después mandan ellos en Madrid pasan a olvidar de repente sus demandas, aunque allí se adopten las mismas o parecidas medidas. Valgan como ejemplo los cambios de criterio experimentados en materia de prospección de hidrocarburos, en cuestiones hidrológicas, de financiación autonómica o de infraestructuras. Ante el adversario político se reivindica lo posible y lo imposible, cosa que nunca se hace cuando es la propia formación la responsable. El asunto, que entraña grandes dosis de cinismo, consiste en desgastar políticamente al otro tratando de permanecer incólume.

Pero es más, muchas veces la labor no se limita a las meras manifestaciones o reclamaciones verbales, sino que se efectúa una activa labor de apoyo o boicoteo. Así, entre otros ejemplos, quien está en disposición de subvencionar a determinadas entidades favorece básicamente a las afines; quien tiene que informar sobre algo a una entidad dominada por el adversario, lo hace en contra o no lo hace; quien puede ceder bienes o competencias los reserva para los suyos; si, estando en un consorcio, la facultad de decisión la llega a tener el otro, se entorpecen las actuaciones, se abandona la entidad o se dejan de pagar las cuotas; si hay atisbos de irregularidad, se recurren las resoluciones o disposiciones dictadas por el adversario, pero se toleran las que emiten los correligionarios. Todo para los nuestros y nada para los oponentes.

Dice la Constitución que la Administración sirve con objetividad los intereses generales, y actúa, entre otros, de acuerdo con los principios de eficacia y de coordinación. La ley obliga a las administraciones públicas a respetar el ejercicio legítimo de las competencias de las demás, a facilitar información recíproca, a prestar cooperación y asistencia activas y a ponderar, en el ejercicio de sus competencias, la totalidad de los intereses públicos implicados. Todo ello en pro del principio de lealtad institucional.

Pues bien, las previsiones constitucionales y legales se olvidan con frecuencia. Al adversario, ni agua. Los intereses generales quedan supeditados a los partidistas. Se viola la objetividad si da votos al contrario o perjudica los propios intereses. Aunque se quebrante el principio de eficacia. ¿Coordinarse con los otros? Nunca, si ello les beneficia más. ¿Prestar cooperación y asistencia activa? Sólo a administraciones públicas dirigidas por el mismo partido. De entre los distintos intereses públicos a considerar, los propios son los prioritarios.

Así se genera un estado de deslealtad institucional, de innoble pugna más o menos soterrada entre determinadas administraciones. Es otra forma de corrupción, comúnmente más ignorada y consentida, que no arrambla directamente con el dinero. El objetivo es robar votos de manera procaz para así mantener el poder, aun a costa de actuar de modo arbitrario e ineficiente. Como siempre, a expensas de los ciudadanos.
Levante emv 19-3-2013

dimarts, 26 de març del 2013

No tenemos para pan...




No tenemos para pan, “mercaremos” abanicos

Esta frase era molt utilitzada allà pels anys cinquanta del segle passat, quan es plantejaven a nivell familiar i general, comprar algunes coses que no eren d’estricta necessitat.

Una frase que m’ha vingut a la memòria, quan he llegit que –de nou– Madrid ha presentat la seua candidatura per a la celebració dels Jocs Olímpics de 2020.

De nou s’escolten per tot arreu les avantatges de celebrar uns jocs olímpics, i els mol beneficis econòmics que Madrid –i Espanya– poden traure si finalment se li adjudica la celebració dels Jocs Olímpics de 2020.

“Tenemos todas las infraestructuras casi terminadas”. “Tenemos los deberes hechos”. “Madrid necesita unos Juegos Olímpicos”.
De nou estem davant del conte de la lletera, del que sabem tan els valencians, ja que totes les proves que ací s’ha realitzat: Fórmula 1, Copa Amèrica, proves de hípica, campionat de tennis, i etc., etc., etc., ens anaven a fer nadar de “panxeta”, i que finalment ens han deixat en el “cul a l’aire”.

De nou se’ns oblida, que el que realment necessita Madrid i Espanya, no són més esdeveniments que ens donen més projecció internacional –que malauradament ja en tenim massa–, sino apostar amb força, per més investigació i desenvolupament, i apostar per tenir un fort teixit industrial, que proporcione llocs de treballs.

Ja és hora de que aprenga’m dels nostres errors.

“No tenemos para pan, mercaremos abanicos”

dilluns, 25 de març del 2013

Desnonaments



La gent demana: solucions ja!
El passat dimecres dia 20 març, membres de la Plataforma Stop Desahucios, en senyal de protesta, empaperaven la casa on viu el diputat del PP Esteban González Pons; que ha presentat una denuncia “per coaccions” contra la Plataforma per Afectats contra la Hipoteca.
Una actitud –la de la Plataforma i la seua protesta– que ha segut criticada per tots els grups polítics, que han recolzat la postura de González Pons, al·legant que  es pot criticar, però no coaccionar. Evidentment que si.
Ara bé, compartint el punt de vista dels polítics en la no coacció, caldria preguntar-se si els polítics són conscients de l’estat de frustració en que està la societat espanyola, i més concret, els ciutadans que ho han perdut tot per culpa de la “crisi”. Una crisi que sembla –sense semblar– que soles ha afectat a les classes mitjanes i baixes, i de la que han eixit “de rositas”: banquers, polítics i “presumptes” corruptes.
Algú dels que prenen decisions en les altures, s’ha parat a pensar que haguera passat si algú dels que, desesperat, s’ha matat tirant-se del balcó, en lloc de tirar-se, haguera fet alguna cosa pitjor? I no vull posar cap qualificatius per no ser tractat d’apologista de res.
Són mols els que diuen que la societat afectada pels retalls, esta tenint molta paciència, però que a pesar d’això, no es descarta que en un moment donat, puga esclatar la violència.
La gent està esperant solucions. Unes solucions que la classe política no aporta per cap de lloc.

dijous, 21 de març del 2013

Polítics de partit




Polítics per al poble o polítics de partit?
 
Tal vegada nosaltres tenim una fixació excessiva en el president de la Mancomunitat Juan A. Puchades, o és el president el que sembla que fa mèrits per a que es fixem en ell, desprès d’una gestió no massa ben portada –per ell– en el tema dels residus entre el Consorci i la Mancomunitat, en la que per cert, no ha sortit molt ben parat.
El dijous dia 21 de març apareixia en el mitjans de comunicació la notícia de que l’ex alcalde d’Albaida Juan J. Beneyto, havia segut cridat al jutjat d’Ontinyent, per a declarar com imputat en un presumpte delicte d’estafa, sobre una parcel·la en un PAI industrial que finalment no s’havia dut a terme, i pel que una empresa sembla que havia avançat 90.000 euros. Fins ací la notícia, en la que no devem ni volem entrar. Ara bé l’ex alcalde, es va presentar al jutjat acompanyat per Natalio Navarro president del PP de la Vall,  Jesús Castellano –ex regidor d’Albaida, ex president del PP comarcal i ex diputat provincial– i, com no pel president de la Mancomunitat Juan A. Puchades. Entenem que el fet d’acompanyar a algú, en esta cas al jutjat, representa d’alguna forma, un recolzament a la persona en si i a la seua gestió. I també entenem que de vegades, resulta difícil deslligar els càrrecs orgànics dels càrrecs de partit. Per això ens resulta difícil d’entendre, que el president de la Mancomunitat Juan A. Puchades, recolze la gestió del Juan J. Beneyto, ex alcalde del poble que més diners li deu a la Mancomunitat. 
Sincerament, no ho entenem.