dissabte, 30 de juny de 2018

sant Pere i sant Pau de 2018

Aquells temps i ara



Durant el franquisme, el 29 de juny era festiu recuperable (fèiem festa, sí, però hi havia que recuperar les hores). Era el dia de sant Pere i sant Pau.

Ahir va ser 29 de juny. Divendres. De 2018. No era festiu (o sí, no ho sé), però sí que era sant Pere i sant Pau.

Què isca tot bé. Sinó, serà un dia que ho recordarem per molt de temps.

I no precisament en positiu com a poble o ciutat (que trie cadascú la definició que vulga per anomenar Ontinyent). 

(I ací ho deixem)

divendres, 29 de juny de 2018

Foto amb història


Una model posant

Andreas Feinenger era arquitecte. Malgrat això, mai va treballar en la construcció, sinó de fotògraf. Francés, es va traslladar a viure a Alemanya i, en acabar la Segona Guerra Mundial, se'n va anar als Estats Units. Allí va fer una molt exitosa carrera com a fotògraf. 
En 1946 a Espanya governava Franco i l'Església, on tot era pecat. La falsa moralitat vivia temps d'esplendor. En 1946, en EUA veiem una model posant per un grup d'estudiants d'art de la Farnsworth Art School. 
Fons: Life. 



dijous, 28 de juny de 2018

Què fàstic de persona!!!


Aznar,  l’individu indesitjable

Aznar, el polític indesitjable

Cada vegada que ix Aznar en els mitjans de comunicació donant el seu punt de vista i consells polítics m’entren arcades. Sí, perquè el temps posa a cadascú en el seu lloc. I el lloc d’Aznar, és de la podridura. Aleshores, un personatge com ell, que vullga sentar càtedra, per ahí no passe. Anem a fer una repassada a la seua labor en el govern popular.

1. L’AVE. Abans d’ahir (el 26 de juny), el Tribunal de Comptes Europeu va dictaminar que l’Estat espanyol ha dilapidat en un projecte, el de l’AVE, milions i milions d’euros, en línies ruïnoses, de nul retorn. Doncs bé, el creador i impulsor del projecte de l’AVE va ser José María Aznar i no Felipe González. González va fer la línia Madrid-Sevilla (que també té collons la cosa) i res més. Aznar, i la seua parafernàlia que des de Madrid s’havia d’arribar a qualsevol capital de província en menys de dos hores. A més de tota la crítica contundent del Tribunal de Comptes Europeu (a bones hores, la crítica), cal afegit el greuge comparatiu. Per exemple els ciutadans d’Alcoi o Ontinyent per anar a València. Segons Aznar són menys persones que els madrilenys.

2. L’atemptat dels 192 morts. Aznar, per la seua megalomania i per les seues ànsies de notorietat, va dir que Iraq tenia bombes de destrucció massiva, es va fer la foto de les Açores, ens va portar a una guerra i, en contrapartida, molt probablement, els islamistes es van venjar fer els atemptats de Madrid que van costar 192 morts. Molt probablement per culpa d’Aznar. I en el súmmum de la cara dura va voler descarregar la culpa sobre ETA.

3. Beneficiar a l’Església en contra del poble. Aznar va firmar el decret pel qual els bisbes tenien la mateixa consideració que un notari a l’hora de dir si una propietat era de l’Església. Però a diferència dels notaris, aquests no tenien ni que estudiar ni fer res, solament dir que la propietat era de l’Església. Així, centenars, milers d’espais que eren del poble, se’ls va apropiar l’Església catòlica... gràcies a una aberrant disposició que va fer Aznar.

4. Bombolla immobiliària. Encara que no va ser l’únic responsable de la bombolla immobiliària, sí que va tindre una responsabilitat capital. Per què va ser ell el que va convertir tot el territori en urbanitzable, amb la qual cosa es van disparar les pretensions dels especuladors.

5. Corrupció. El niu de corrupció que va general el PP en l’època d’Aznar és enorme. El cas Gürtel, el més gran de la història, i totes les ramificacions que ha tingut, van ser obra d’Aznar. Els governants del partit (per exemple Rajoy, tot i que no està clar que no estiga brut) han tingut que carregar al llarg dels anys amb aquesta rèmora de l’època d’Aznar.

6. Privatització d’empreses públiques i rentables. La privatització d’empreses com Endesa, Argentaria, Iberdrola, Telefònica, Repsol, Campa, Tabacalera, empreses totes elles solvents i que deixaven uns bon grapat de milions a l’any en les arques de l’Estat via dividends, van ser venudes per col·locar els amics i de passada, poder presentar uns balanços atípics, però que eren absolutament enganyosos. Si es ven una empresa, ja no es teua, i ja no es pot tornar a vendre. Moltes d’elles, a més a més, eren de sectors estratègics de l’Estat.

7. Recentralització de l’Estat. No és el mateix un espanyol castellà que un espanyol gallec, o basc. La uniformitat, tots teniu que passar per l’Espanya uninacional, en lloc de l’Espanya plurinacional s’ha revelat com el problema més gros que tenen que resoldre els polítics a hores d’ara. El culpable d’aquesta deriva és Aznar.

8. Politització de la Justícia. L’estat té tres potes: el poder legislatiu, el poder judicial i el poder executiu. Mala cosa és quan es barregen per interessos partidistes i espuris. Aznar va començar a voler controlar el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional posant jutges de la seua corda ideològica. Així ha acabat desacreditant-los per complet.

dimecres, 27 de juny de 2018

L’Església no respecta l’última voluntat



Què putada, Maria!



Redacció

El matrimoni format pel propietari i rentista Francisco Nadal Úbeda (Ontinyent, 1820) i Carmen Insa Sanchis (Ontinyent, 1827) van tenir únicament un fill: José, qui va vindre al món en 1849 i va estudiar la carrera d’advocat. Vivien al carrer Major [actual carrer de Maians], número 22. En altra dependència del mateix edifici vivia el germà de Francisco, Rafael Nadal Úbeda (Ontinyent, 16.09.1808-04.05.1882), qui era trinitari agregat a la parròquia de Sant Carles. Eren una de les famílies més benestants del poble.
José es va casar amb Isabel Guerrero Díaz (Estepona, 1849), matrimoni que li va permetre pujar diversos graus en l’escalafó de les famílies adinerades ontinyentines. Vivien –sempre van viure– al número 18 del carrer Arquebisbe Segrià que, posteriorment, en les primeres dècades del segle passat, va passar a ser el número 20. Els seus descendents es coneixen popularment com les Senyoretes de Nadal.

Isabel i José van tindre set fills, tots ells nascut a Ontinyent, dels quals solament en sobreviurien tres: Pepito (1879. Va morir el 01.10.1887); Antonio (1882. Va morir el 29.03.1886); Maria (1884. Va morir als dies de nàixer, el 02.11.1884); Rafael (1886. Va morir el 15.11.1887); José  (?), Carmen (1889) i Maria Catalina (1890). La mare va morir a Ontinyent el 23 de març de 1905, i just un any després moriria el pare, el 2 de març de 1906. Cap dels tres fills que van arribar a l’edat adulta va tindre posteriorment descendència.
La mare Isabel tenia almenys una germana, Antonia (Estepona, 1848), qui segons certes fons es va casar amb Cristóbal Navarro. 

De la unió, no van tindre cap fill. Però altres informacions diuen que no estaven casats, malgrat que els nebots eren els mateixos. Al cementeri d’Ontinyent està soterrada Antonia, però no així Cristòbal. Antonia va morir el 9 d’abril de 1928. I la dona vivia a Ontinyent i segons les informacions estretes d’internet, Cristóbal li va sobreviure bastants anys, morint en la dècada dels quaranta del segle XX. Vol dir que s’ha havien separat? No ho sabem.

Dos anys abans de morir, el 30 de setembre de 1926, Antonia fa testament al poble davant el notari Juan Gil Quintá. En el mateix estipula que Maria Catalina Nadal serà la hereva universal de la seua fortuna. Cal dir que els seus germans José i Carmen eren els legataris del patrimoni de Cristóbal Navarro. La intenció d’Antonia, és que en el cas que no hi haja cap hereu, es forme una fundació per poder estudiar les dones pobres. Així està reflectit en la clàusula desena del seu testament: “Convençuda la testadora que, per manca d’estudis, no ha pogut complir en aquest món la missió que Déu li confiés, per no tenir en el seu temps la dona dret a cursar una carrera, la qual cosa ha estat el major dolor de la seua vida, vol, ara que s’ha reconegut aquell dret, que no pateixi una altra dona el mateix, per la qual cosa estableix a Estepona una Fundació per costejar els estudis de dones pobres de dit poble, donant preferència a les carreres de Lleis i Filosofia i Lletres.
Al capdavant d’aquesta Fundació estaran amb el caràcter d’administradors l'alcalde del poble, el jutge de primera instància, la mestra nacional més antiga si està en ple ús dels seus drets civils i una altra senyora en qui es done aquesta circumstància designada per aquesta mestra.
Si aquesta mestra no estigués en ple ús dels seus drets civils, el seu lloc l'ocuparà una senyora a qui concorri aquesta circumstància per la citada mestra. Aquests administradors, reunits en Junta, tindran totes les facultats que les lleis els concedeixin i personalitat jurídica prou per a l'exercici de totes les accions.
La Fundació portarà el nom de la testadora i la Junta la presidirà l’alcalde.”

Carmen Nadal Guerrero mor a Ontinyent el 21 d’agost de 1959, el germà José, mor, també a Ontinyent, el 26 d’abril de 1969. 

Finalment, Maria Catalina, l’última de les Senyoretes de Nadal fa el traspàs el 23 de març de 1978. Com a anat quedant-se sola, la seua fortuna és immensa. Al seu testament, consta de tres parts. Una, a la Fundació Guerrero, que són els béns procedents  que li va llegar en el seu dia sa tia Antonia Guerrero. Altra, a la Fundació Nadal, que eren els béns heretats del seu germà José Nadal on hi havia el 50% del llegat de Cristóbal Navarro. I una tercera part que eren els béns de Carmen (amb l’altre 50% del llegat de Cristóbal Navarro) i Maria Nadal. Aquesta tercera part, a la seua vegada, es divideix el 15% al Seminari Metropolità de València; parròquia de Los Remedios d’Estepona, el 30%; Obres Missionals Pontifícies, 15%; Càrites Ontinyent, 10%; ermita Santa Anna (en realitat Casa d’Exercicis), 10% i parròquia Santa Maria d’Ontinyent, 20%. Eixa era la voluntat de Maria Catalina Nadal Guerrero, però no sabia que pel mig es posaria l’Església. La realitat d’Ontinyent la saben ja. S’ha dit moltes vegades. Els diners se’n han anat. A València. A l’arquebisbat. El rector que hi havia, d’infaust record, Fernando Cremades Costa, va ser traslladat de poble, i el rector actual de Santa Maria, Juan Melchor Seguí Sarrió no sembla gens reivindicatiu, més bé el contrari. Una de les poquíssimes inversions que s’han fet amb diners de l’herència Nadal, el ‘Proyecto Hombre’, han anat a construir-lo en terme d’Albaida (d’on és ell). Com si en els 125,43 quilòmetres quadrats que té el d’Ontinyent (un dels més grans de tota València) no hi haguera lloc. O, si es prefereix, en les 150.938 fanecades que té el terme municipal.
La ciutadania ontinyentina és així. Tot el que no siga festes de moros-i-cristians, bous, festes-de-la-puríssima, i més festes diverses, no importa.

Però no és cosa solament d’Ontinyent. L’Església ‘actua’ així. A Estepona (Màlaga) passa tres quarts del mateix: la major part dels diners han sigut ‘desviats’ al compte del bisbat malagueny, mentre el susdit bisbat s’ompli la boca dient que “respecta i seguirà complint, amb fidelitat, la voluntat de la testadora”. Mentrestant, la universitat d’Estepona segueix esperant. Ha fet ara 40 anys de la mort de Maria Nadal.

dimarts, 26 de juny de 2018

Recuperant les arrels

Una història entranyable

Salvador Fayos el dia de la seua boda
Fa uns mesos va aparéixer publicat a Vilaweb-Ontinyent la història de Salvador Fayos Gomar, un veí de la Pobla del Duc que va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen i va aconseguir sobreviure. La publicació es va fer de comú acord amb els editors del llibre, del qual es imminent la publicació i, perseguia, en el fons, tractar de saber més del pobletà. 

De la Pobla del Duc van hi anar a parar al camps de concentració nazis tres veïns, tots tres independentment entre ells. A més a més, els tres havien eixit del poble de menuts per anar a buscar-se la vida a altres indrets. Saber d'ells era una tasca molt complexa, excepte Eusebio Pimentel, que se'n va vindre a viure a Ontinyent. Cal dir que els tres van sobreviure a l'horror del camp de concentració, i s'ha pogut esbrinar que va ser d'ells abans d'entrar en el camp; i una vegada eixit del mateix, excepte de Juan Bataller Abargues, de qui se li perd el rastre l'11 d'abril de 1945 al ser alliberat del kommando de Weferlingen, del camp de Buchenwald.  

Salvador Fayos va ser un home extraordinari. Un supervivent nat. Va aconseguir sobreviure al kommando de Steyr, tot i caure malalt. Fou traslladat al camp principal, a Mauthausen, on es va recuperar, i  va veure com el 5 de maig de 1945 els nord-americans entraven a alliberar el camp. Els nazis havien fugit tres dies abans. 

En un primer moment es va traslladar a París, on els francesos tenien el centre d'operacions per controlar els deportats i fer-los els reconeixements mèdics i veure les diferents possibilitats que tenien tant a nivell d'habitatge, feina, etc. o si necessitaven repós per recuperar-se de la bestiesa viscuda.  


Estació del ferrocarril de Narbonne

Salvador Fayos es va traslladar al sud de França, prop de la frontera amb Espanya. En concret, a la població de Narbonne, en el departament d'Aude, on un any després d'eixir del camp de concentració s'havia casat amb una jove, Josephine Also, exiliada com ell i que era del municipi de Santa Bàrbara, en la comarca tarragonina del Montsià. Entra a treballar de paleta a una empresa del poble, i la seua vida l'ha refeta en un temps record. Encara més quan en 1947 naix el primer fill de la parella, Salvador. 

En 1951 naix Josephine. El matrimoni té la parelleta i sembla que venen temps de felicitat. Però no. Perquè mig any després Salvador Fayos mor en una explosió d'un carro de combat alemany quan estava desballestant-lo en l'estació Quai Alberny, de Narbonne

La recerca que vam fer dels descendents de Salvador Fayos fou intensa. Així vam saber que en 2015 havia mort la viuda, a la mateixa població de Narbonne. Es vam dedicar a cridar per telèfon als que tingueren de cognom 'Fayos' i foren residents a Narbonne o prop. Vam contar amb la col·laboració entusiasta de Casimir Romero qui domina perfectament el francés. Vam trobar una série de fills d'exiliats (fonamentalment de la comarca de la Safor), però no als familiars de Salvador Fayos Gomar. 

Al publicar-ho en Vilaweb-Ontinyent, ho va veure una pobletana que resideix a Benimaclet, la qual coneixia a una neboda de Salvador Fayos que viu a Figueres, capital de la comarca gironina de l'Alt Empordà. Ella va ser qui ens va posar en contacte amb els fills del nostre personatge. 

Val a dir que a hores d'ara els dos fills, Salvador i Josephine, amb les seues respectives parelles, han vingut a la comarca de la Vall d'Albaida per conéixer les arrels de son pare. Han estat a la Pobla del Duc, a Ontinyent, al cementeri d'Ontinyent on hi ha un monument que recorda als deportats, i a l'Associació de Veïns el Llombo on han descobert un poc (o un molt) les seues arrels valencianes.  
Guillem Llin Llopis


dilluns, 25 de juny de 2018

Em veurem de grosses (II)


Desmontando mentiras


A raíz de publicar el pasado sábado el comentario referente al titular de portada de El Periódico de Jorge del 23 de junio, en el que se aseguraba que “131 empresas han solicitado apertura en Ontinyent”, ayer domingo se puso en contacto con nosotros una persona que sabe de qué va el asunto. Atendiendo a su ruego de no descubrir su identidad le llamaremos Antoni@.

Según Antoni@, “de 131 empresas nada de nada. Se pueden contar con los dedos de una mano, y hay años en que aún sobrarían muchos dedos para contar las empresas que se han instalado en Ontinyent”, antes de añadir que “la noticia del periódico es una ‘fake news’, tan de moda actualmente. Es decir, una noticia falsa con el único fin de manipular y crear opinión favorable al poder”.

En un momento de la larga conversación nos aseguró que “si una empresa pide información sobre instalarse en tres lugares diferentes, por ejemplo, en los polígonos, automáticamente son tres empresas las que se implantan en Ontinyent, al menos en los papeles”. Aquí puso un ejemplo muy ilustrativo, “esto es igual que si usted se va a comprar un coche y no tiene preferencia por un modelo. Usted va, pongamos por caso, a cinco concesionarios diferentes, y al final, puede que se lo compre en Ontinyent, en Alcoi o en Xàtiva, o puede que se quede sin trabajo y no se lo compre. Pues para el Ayuntamiento y el periódico se han comprado en Ontinyent cinco coches”.

Para Antoni@ el papel de los medios es vital para "vender humo". Lo sorprendente del caso es que un medio de comunicación, El Periódico de Jorge, asuma esto "como si nada y lo dé por bueno, cuando salta a la vista que es una barbaridad. Un medio de comunicación, por modesto que sea, ha de velar por lo que publica sea verdad".

Además, “dudo mucho que ahí no estén los traslados. Si yo tengo una empresa en Sant Vicent i la traslado al Pla, ya es una empresa nueva”. Para Antoni@, “¿dónde está el papel del medio de comunicación? Se ve que es servilismo puro y duro. Porque no es lo mismo ‘solicitar información’ que ‘solicitado apertura’, y eso lo saben bien quienes se dedican a intoxicar”.

diumenge, 24 de juny de 2018

El que mana i els subdits

El que mana, mana, i el poble calla, i paga


Redacció
Esta setmana la majoria de veïns d'Ontinyent (o tots) han rebut una sorpresa desagradable. Els rebuts del COR. Amb un increment respecte a 2017 del 32,17 %, al haver passat de 54,52 euros a 72,06 euros. 



El rebut és encara bastant més dolorós per aquells que tenen una segona residència a Ontinyent (la mesura afecta a unes 6.000 famílies), per quan este rebut ha pujat, amb l'entrada en el COR, un 164,34 %. Les segones residències pagaven el 50% pel fem i ara es paga el 100% i a banda el fort increment d'enguany.

A més a més, el COR ha enviat als ciutadans un fullet que és un insult a la coherència de la gent, en el que s'expressa que "si reciclem més, paguem menys". Ontinyent, sempre ha segut una ciutat que ha reciclat, estant per damunt de la mitjana en tots els tipus de fem. Quina ha segut la rebaixa? Doncs incrementar el rebut en un 32,17 % o un 164,34 %.



En qualsevol poble normal caldria esperar que els responsables polítics, els que manen, en definitiva, que digueren alguna cosa després d'haver-nos clavat en el COR. Però no ho faran. 

Altra cosa que caldria que explicara qui mana (que no ho farà) és perquè Ontinyent se situa tant a prop de la quantitat màxima que es paga. Cal apuntar que la quantitat oscil·la entre els 35 i 75 euros. Ontinyent queda a menys de tres euros del màxim. 

dissabte, 23 de juny de 2018

Treball d'investigació?

'El Periódico de Jorge' al quite


La semana pasada, el grupo municipal de Compromís solicitó del equipo de gobierno que le facilitara el número de empresas que se han ido de Ontinyent a otras poblaciones debido, en gran parte, a las trabas burocráticas que pone el Ayuntamiento.

Esta semana, 'El Periódico de Jorge' se descuelga con un trabajo de 'investigación' en el cual dice que 131 empresas han solicitado apertura en Ontinyent. Solicitar apertura no es sinónimo de establecerse en Ontinyent, pero seguro que queda más bonito así porque la cifra se incrementa. Porque las empresas que se han instalado, el número, lo tienen. Pero no lo dan. 

Como sobran todos los comentarios a esta 'exclusiva' local, otro día hablaremos de 'esa' empresa alemana que se va instalar en Bocairent y que va crear 60 puestos de trabajo directos. Eso sí, después de un trabajo de un año con el alcalde en primera línea de negociación. 

divendres, 22 de juny de 2018

L'"Avenida"

L’avinguda del Comte de Torrefiel,
embrió del Llombo



Va ser el 8 de novembre de 1920 quan el Ple de l’Ajuntament d’Ontinyent, en sessió ordinària, va decidir obrir un carrer de 20 metres d’amplària que eixint pràcticament des de la soca del campanar anara en línia recta a enllaçar amb la carretera a Bocairent. La situació de crisis que vivia el poble i la manca d’espai on edificar, van ser propulsores de la iniciativa que els polítics del temps van encarar en encert.

Hi va haver un personatge cabdal per aconseguir obrir la nova via: Vicente Puigmoltó Rodríguez-Trelles, el comte de Torrefiel, fill d’Enrique Puigmoltó y Maians, militar i amant de la reina Isabel II, i segons totes les cròniques, pare del rei Alfons XII. Val a dir que en 1857 (any del naixement d’Alfons) Isabel estava casada, però no així Enrique, qui no contrauria matrimoni fins set anys després amb Julia Fuster. Aquesta moriria aviat, i després de casar-se per segona vegada, amb 57 anys complits, amb Albina Rodríguez-Trelles en l’any 1886, tindrien un fill, Vicente, qui vindria al món en 1889.

La participació del comte de Torrefiel en l’obertura del nou vial va ser decisiva. La majoria dels terrenys per on tenia que passar l’Avenida, era del més granat de la burgesia del poble, i va tindre que ser la influència del comte qui fera possible la venda dels terrenys davant les reticències de part de part dels propietaris. Així trobem com a titulars segons el llibre d’actes del Ple municipal a la “Señora condesa viuda de Torrefiel, doña Rosa Mompó, viuda de Pla, doña Regina Casanova Albert, doña Josefa Ferri, viuda de Gironés, doña Elisa Gironés, don José Simó Marín, don Gonzalo Sanchiz Mayans, don Lamberto Rodríguez Trelles, don José Sanz Ferri, Excmo. Sr. marqués de Vellisca, doña Consuelo Montés Delgado de Molina, don José Delgado de Molina Segura, don Rafael Soriano Asensi, doña Concepción Pastor, don Matías Beneyto Micó de Matías, y don José Delgado de Molina Segura”.


Finalment, l’amplària del carrer no seria de 20 metres, sinó de 16. I van començar a construir-se habitatges ací i allà. El primer de tots ells, la caserna de la guàrdia civil. Davant l’urgent necessitat de fer-ne una nova, a l’haver-se declarat insalubres les dependències del vell quarter ubicat al carrer de Tomàs Valls. En nou edifici començaria aviat i s’acabaria en 1923. En els primers anys, pràcticament tots els habitatges que es fan són imponents. Com la casa de José Delgado de Molina [els actuals jutjats], en 1925; la casa Moscardó [on està l’edifici la Palmera], en 1929; el Centro Parroquial, en 1929; l’almàssera, al voltant de l’any 1929, o el col·legi públic Joaquín Costa, abans dit María Cristina, en 1934.

Així doncs els primer habitants del Llombo van ser els guàrdies civils i les seues famílies, entre els quals trobem l’única nativa d’Ontinyent: María Tormo Montés, qui amb 17 anys es casa amb José Sanz Torres, natural de la ciutat de València, de 23 anys d’edat, el qual estava ja adscrit a Ontinyent com a guàrdia civil en la vella caserna de Tomàs Valls, i comencen a viure en l’edifici recent construït.

La procedència de la resta dels primers habitants foren de la Vall d’Albaida (10, de Quatretonda, la Pobla del Duc, Alfarrasí, Montaverner, Albaida, l’Olleria i Atzeneta d’Albaida¸ a més a més la d’Ontinyent), d’altres comarques valencianes (11, de la Safor, la Costera, l’Alcoià, la Foia de Bunyol, el Comtat i l’Alt Palància; a més a més el de València) i solament hi havia dos casos de fora del País Valencià: Yeste (Albacete) i Molina de Segura (Múrcia). Els primers 13 guàrdies civils estaven dotze d’ells casats, i el restant era viudo i tenien en total 23 fills, tots ells menors d’edat. De les 51 persones que vivien hi havia tres de la tercera edat (eren pares d’algun matrimoni) 25 adults (els guàrdies més les esposes) i 23 menors (els fills). 
Guillem Llin Llopis


dijous, 21 de juny de 2018

Llombo 98




La revista 'el Llombo' arriba aquest estiu al número 98, amb una série de reportatges d'allò més interessant i que no deixaran a ningú indiferent.




dimecres, 20 de juny de 2018

Fa mig segle

El telèfon de l’esperança





No som al 2018, sinó al 1968. Ara com ara, fa mig segle, políticament ens tutelava (portant-nos de la mà o a calbots) el franquisme, i es trobàvem immersos en una dècada prodigiosa, que en Espanya se li deia “el milagro español”, perquè la religió (catòlica) i la política (o la dictadura) anaven de la mà i tot el que fora destacable havia de tindre la influència divina. En temps de Franco, Déu tenia un ull (evidentment el dret) posat sobre Espanya i l’altre (l’esquerra), per tota la resta del món. Érem diferents a la resta de països occidentals, i així Espanya treia pit, amb l’eslògan “Spain is diferent”. També es deia, sovint, que Europa s’acabava en els Pirineus. O que Àfrica s’allargava fins a les proximitats de França. Eren, pel culpa del governant de torn, una mena d’objecte indesitjable, empestat i que ningú volia a prop seu.

En 1968, tot i el miracle espanyol i la influència divina anaven per darrere de tots (i al dir tots, és tots) els països occidentals. Així, en el número de telèfons, per cada 100 habitants, se’n havien instal·lat 11,4 a l’acabar l’any. Però la xifra és enganyosa, perquè la gran majoria de les empreses tenien telèfon, la qual cosa feia que minvara en els casos (i les cases) particulars. Estaven a anys llum a països com la República Federal d’Alemanya (18,6); Holanda (22,8); Gran Bretanya (23,3); Suècia (51,8) o els Estats Units d’Amèrica (EUA), que amb el 54 telèfons per cada 100 persones encapçalava el rànking mundial. Solament França, amb el 14,9 s’apropava (és un dir) a la raquítica Espanya.

Tampoc en cotxes estàvem per poder traure pit, com no siga tindre els carrers més buits i amb (més) facilitat d’aparcament, encara que no es feien aparcaments soterranis en les finques que s’havien construït i es construïen, ni es feien places, i els carrers eren més bé estrets. Espanya per cada 100 habitant tenia un escarransit 4,1 vehicles de turisme. Veiam altres països: R. F. d’Alemanya, 19,6; França, el 22,0; Holanda, 13,7; Gran Bretanya, 19,2; Suècia, 24,1 i EUA, qui s’enfila fins el 40,7 i torna a encapçalar la relació.

Serà en la televisió on els espanyols es gastaran els diners per adoctrinar-se convenientment en el feixisme? Doncs no, perquè únicament hi havia una cadena de televisió (TVE) i des del 15 de novembre de 1966 posen en marxa (però molt lentament) el canal UHF, que tardarà més d’una dècada a implantar-se en tot el territori. TVE es troba en bolquers, prova d’això és que fins agost de 1966 no anomena el primer corresponsal, i es precisament el valencià Eduardo Sancho qui es enviat a cobrir regularment la informació que es genera a Londres.


Així i tot, per veure la ‘caixa tonta’ hi ha 8,1 caixes (perdó, televisors) per cada 100 habitants. Com és normal, estem a la cua del món. En darrera posició i destacats. Ens avancen, Itàlia (14,6); França (16,7); Holanda (19,7); Japó (20,5); la R. F. d’Alemanya (23,9); Gran Bretanya (26,3); Suècia (28,8) i, qui si no, els EUA en primera posició amb 39,2 teles per cada 100 habitants.

Recorde que aquest dèficit primari provocava una dependència veïnal proporcional a la carència de qui tinguera un artefacte (un telèfon, una televisió) de la resta del veïns del seu entorn immediat no tenien. Òbviament, a més carència, més dependència. Al poble hi havia cabines públiques per cridar per telèfon, però solament en l’edifici de Telefònica, recentment construït al final del carrer de Sant Jaume amb la placeta de l’Escurà. Faltaven encara dos o tres anys perquè n’instal·laren sis cabines més al casc urbà, però cap d’elles al barri de Sant Rafael.

Baix de la caso on jo vivia a l’esmentat barri, hi havia un telèfon públic. Bé, sent estrictes, no era públic, se l’agafaven com a públic els veïns. El telèfon era de la senyora Amparito, viuda, qui vivia sol, i que tenia la descendència treballant a França i els fills s’havien encapotat en que tinguera un telèfon per poder parlar amb ella quan els vinguera de grat. Era un telèfon que no sé si s’hauria de computar a Espanya o França, tota vegada que d’aquest país havia partit la iniciativa i el cost el pagaven els fills. Com que jo era un xiquet, els adults tenien tots moltíssima edat; no sé, 100 o 120 anys, encara que no devia tindre’n més de 60 anys la senyora Amparito.

En aquella casa, sempre hi havia algú que volia cridar o què el cridaren. Aquell telèfon fou espectador de les millors notícies i de les pitjors, de prop i de lluny, de baralles i d’estima, de rialles i de llàgrimes, d’esperança o de desassossec... Els que cridaven, anaven allí i parlaven l’estona que havien de parlar i, posteriorment, segons el temps de conversa, li pagaven unes pessetes a la propietària del telèfon. Tampoc era qüestió que la pobra dona acabara pagant ella la conferència.

Altra cosa distinta era quan cridava algú que volia parlar amb una coneguda (i algun conegut) que vivia des del costat de casa a mitjan carrer. La senyora Amparito em cridava pel patí i en treure el cap per la finestra m’ordenava que anara corrent a casa Maria, Pepita, Conxa..., qui vivia des d’uns metres a molts metres més enllà i que li diguera que el nuvi, Enrique, qui es trobava fent la mili al Sàhara (o mil raons més), volia parlar amb ella i que en donarà presa perquè el temps corria i la conferència costaria un ronyó. I allí en tens tu a mi, baixant les escales del primer pis on vivia de quatre en quatre escalons i començar una cursa cap a la casa que, dit siga de passada, hi havia vegades que no sabia ni quina era, i panteixant, preguntava. En trobar-la a qui reclamaven al telèfon, es llevava el davantal o se’l enganxava sobre ell mateix doblant un cantó i començava la segona part de la cursa, ara al inrevés, amb jo destacat en primera posició i darrere, la interessada. Quan es posava el telèfon a l’orella, moltes vegades (no; moltes vegades, no; sempre) la pobra estava sense poder ni respirar. Amb la senyora Amparito i jo, allí davant, fins que un bon dia algú va descobrir que la nostra presència al costat del telèfon era inoportuna. Sobretot si es parlaven coses íntimes (o amoroses) o de secrets (o problemes) de família. Després d’una primera etapa de tafanejar en primera línia sense pensar-ho ni ser conscients, va vindre una segona part molt més discreta on, en arribar, s’apartàvem d’aquell aparell que comunicava el món amb ca la senyora Amparito per transmetre flors, violes i crespons negres.
 Guillem Llin Llopis