dijous, 5 de juliol de 2018

Memòria històrica


El Llombo, vital perquè a Ontinyent es faça memòria històrica


Redacció
Poc a poc, sense presa però sense pausa. Perquè eren molts els tràmits burocràtics que hi havia que fer abans i es van fer; perquè els forenses que s’encarreguen de descobrir les foses comunes, en la seua professionalitat no deixen res solt, amb la presencia judicial per què conste que tot es fa legalment, i els analistes de laboratori, que trauen les mostres de l’ADN, perquè no hi haja cap possibilitat d’error, tot fet segons dicten els protocols, està pràcticament clar que els afusellats a Ontinyent un fatídic divendres 15 de desembre de 1939, se sàpiga on estan i es repare en la mesura del possible aquella infàmia.
Eduardo Alonso, el home que ho ha fet possible 

Els tretze malaguanyats ontinyentins víctimes de la desraó més absoluta i de les ganes de venjança del guanyadors en la guerra eren Rafael Bataller Cambra (26, fadrí); José Beneyto Soriano (44 anys, casat); José Galiana Vidal (35 anys, casat); Vicente Gandia Gramage (33 anys, casat); Eugenio Jaime Tarín Martínez (27 anys, fadrí); José Llopis Barberà (33 anys, casat); Antonio Llopis Llopis (32 anys, casat); Luis Mollà Rubio (31 anys, viudo); Ricardo Morales Espí (43 anys, casat); Enrique Ríos Perigüell (37 anys, casat); Rafael Sarrión Boronat (36 anys, casat); Vicente Tormo Olcina (40 anys, casat) i Rafael Vidal Martínez (23 anys, fadrí).
El que poca gent sap, és que per arribar ací, a aclarir-ho, tot ho van començar dos veïns del Llombo, Eduardo Alonso Teruel, ja mort, i Guillem Llin Llopis. Alonso li va contar a Llin que en l’alcaldia de Vicente Gironés Mora, li va ordenar traure d’una fosa comuna del cementeri les restes dels afusellats. Segons sembla, anaven a construir nínxols i la intenció era fer-los damunt d’on se sabia havien sepultat els executats. El pas dels anys, i l’edat d’Alonso feia que hi haguera algun lapsus en la seua memòria, però així i tot, de les preguntes que periòdicament Llin li feia, es van poder saber algunes coses que, no per minúscules, van ajudar a aclarir les coses.
En tindreu mitjanament clar, i amb una sèrie de dubtes raonables, Llin ho va publicar deixant obertes les portes per a una reinterpretació dels fets, però ficant als estudiosos en la bona senda perquè es pugués reparar la injustícia.


I sembla que així és. Del testimoni d’Alonso se sabia que dels que ells havia extret, a dos dels afusellats els van soterrar amb nínxols (Rafael Sarrión Boronat i Rafael Vidal Martínez), els quals estaven localitzats i, encara que no saben perquè, però segons sembla Eugenio Jaime Tarín Martínez va ser sepultat a la veïna població d’Alcoi. Així doncs, en quedaven 10 per localitzar. I segons el testimoni d’Alonso, quan ell va traure les restes, en hi havia 6 afusellats.

Però al fer l’exhumació dels nínxols on en el seu moment els havien col·locat, van apareixer restes de 10 homes que estaven a la fosa comuna. En bona lògica, cal pensar que els 10 afusellats són dels que hi ha restes. La xifra coincideix. Les proves d’ADN tenen la paraula, i sembla que la solució del cas estiga en portes... gràcies a veïns del Llombo que van posar els interessats en la pista bona.  


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada