divendres, 6 de juliol de 2018

Gent del barri



Cecilia Bernabeu Sais, una història de superació, estretors, treball i d’estima


Rafael Bernabeu Esparza era un ontinyentí nascut el 1896. Treballava de paleta i estava casat amb Encarnación Sais Esparza, que vingué al món el 1900. En la guerra, Rafael es va involucrar de ple defensant la democràcia i la República: vocal del Comité de Salut Pública, membre del Comité Executiu del Front Popular, membre del Comité d’UGT, inscrit en la FAI i conseller de l’Ajuntament d’Ontinyent. Amb aquest bagatge, i encara que en les llistes que va fer en 1939 i 1940 l’Ajuntament d’Ontinyent sobre la responsabilitat dels assassinats en els primers mesos de la guerra, no apareix per cap de lloc el nom de Rafael Bernabeu Esparza, la posterior repressió franquista va fer que fora afusellat a Paterna el 6 de novembre de 1939. Tot i ser innocent. Una germana d’ell, Concepción (nascuda el 1913) que era de la UGT, va morir en presó el 30 de març de 1941. Estava casat amb Salvador Maese Sánchez (1911), barber, qui seria durant el franquisme membre destacat del sindicat vertical per la representació dels treballadors.


Tornant a Rafael Bernabeu, amb la seua execució va deixar cinc nens orfes i a Encarnación viuda. Els orfes foren Rafael (1924), Vicente (1930), Encarnación (1932), Cecilia (1935) i Matilde (1938). Amb Cecilia hem parlat dins de la sèrie ‘Gent del barri’. La seua és una història de superació, d’estretors i de molt de treball i molta estima.
Cecilia Bernabeu Sais és filla de Rafael Bernabeu i viu a hores d’ara al Llombo. Però abans ho va fer al carrer dels Teixidors, en la placeta de l’Escura (damunt de l’òptica), a Sant Rafael, al carrer de Carlos Díaz i, des del 2004, al Llombo, al carrer de Rafael Juan Vidal.
P.–Els teus primers anys no van ser fàcils. Eres de l’any 1935, a l’any següent es va declarar la guerra, i en l’any 1939, els franquistes afusellen ton pare. ¿Com recordes eixe temps?
R.–Era tant xicoteta. No recorde res. Sí que sé que ma mare ens va deixar a l’asil, a l’hospital, i estàvem a càrrec de les monges. Ma mare tenia cinc fills, i ens va deixar als tres d’enmig (Vicente, Encarnación i Cecilia), perquè no podia donar-nos de menjar a tots. Van seguir amb ella, el germà major, Enrique, qui tenia ja 15 anys i treballava en la fàbrica de Bueso, fent barrets, i amb la filla xicoteta, Matilde, qui tenia un any. Vivien en una caseta en l’escala entre el Barranquet i la prolongació del carrer de Sant Antoni. Encara que estàvem en l’hospital, al meu germà Vicente eixia i entrava, perquè anava a treballar a la fusteria de Sant Josep, en l’avinguda del Comte de Torrefiel.
P.–Entenc que l’estada amb les monges va ser bona, agradable, sense estretures...
R.–Sí, sí. Amb les mongetes estaven bé. Ens van tractar molt bé, amb molt d’afecte. I després, quan tenia 10 anys, que ma mare ens va traure de l’asil, el record que va quedar sempre ha sigut molt bo.
P.–Quan t’assabentes i com que ton pare l’havien afusellat?
R.–Devia ser jo adolescent. I em vaig assabentar pels comentaris entre les amigues fins que ho vaig saber. Perquè ma mare, de dir-nos com havia mort el pare, mai ens va dir ni una paraula, ni a mi ni als meus germans. En eixe aspecte sempre va ser una tomba.
P.– Vol dir que a ta mare mai se li va escapar un lament, un plor, un comentari de l’infortuni que havia tingut? S’ho va callar tot? No va tindre mai un moment de debilitat? Les penes, si es trauen, semblen que siguen menys penes... I la persona humana hi ha vegades que necessita alliberar-se, desfogar-se com siga.
R.–Doncs ma mare, mai, però mai, se li va escapar una sola paraula o una llàgrima. Se ho va tragar tot. Quanta amargura degué passar la dona! L’únic que ens certs moments deixa és que si no s’haguera casat, quantes coses s’hauria estalviat.  
P.–Una vegada eixes del hospital, o de l’asil, el poses en amo enseguida.
R.–Sí, clar, vaig eixir i em vaig posar en amo enseguida. En l’òptica que hi ha a la placeta de l’Escurà. Calia contribuir a l’economia domèstica, encara que fora evitant les despeses. Allí vaig estar 13 anys, fins allà el 1958. Aleshores vaig entrar en la fàbrica que tenia el Formatgero, però vaig estar solament un mesos, sense assegurança ni res.


P.–Ta mare, seguia treballant?
R.–Quin remei! Ma mare va treballar primer en casa Pèl [Viuda d’Enrique Pérez Moltó] i posteriorment va passar a ca Ximito [Joaquín Sanz]. Ací va estar 18 anys treballant 12 hores al dia fins que es va jubilar. A més de la feina, cal tenir present que tenia que portar la casa. Una vida molt dura.
P.–I quan entres a treballar en l’empresa tèxtil VS?
R.–En 1958 em vaig presentar dient que si tenien faena per mi. I al cap de poc de temps, em vam cridar. Quan portava poc de temps treballant, en un ambient molt agradable, em vaig herniar. I em va passar una cosa curiosa.
P.–...
P.–Com era preceptiu, al tindre que operar-me vaig tindre que anar a la seu del sindicat vertical a València. Allí em van fer tots els tràmits. I me s’ocorreix preguntar si tardarien molt a cridar-me. I el funcionari del sindicat em va dir que “depende de las influencias que usted tenga”. I jo, com si fora un ressort, li vaig respondre de seguida, que no en tenia cap, però que ja me les buscaria. Al vindre, vaig parlar amb l’empresari Antonio Vidal i al cap d’unes setmanes en van cridar per operar-me.
P.–O siga, que qui no es buscava la vida, podia morir-se de fàstic [asco]...
R.–Exacte.
P.–I em sembla que en Vidal y Sanz vas ser feliç.
R.–Sí, es clar. Treballàvem entre el dia, menjàvem en l’empresa perquè els desplaçaments els teníem que fer a peu i no teníem temps, hi havia un bon ambient entre les companyes, l’empresari era bo. Sí, es veritat, foren uns bons anys.
P.–Cecilia, no et vas casar. Per què?
R.–No em vaig casar, cosa que no vol dir que no estigués un temps enamorada. El que passa és que no va ser un amor correspost. Després, hi havia un jove que estava boig per mi, però era molt tímid i mai es va atrevir a dir-me res. Jo ho sabia per les amigues de tots dos.
P.–I perquè no li ho vas dir tu?
R.–Vols saber la veritat? Perquè no em vaig atrevir.
P.–Tornem a la feina. Tu tens vas eixir abans d’hora de la fàbrica. Abans d’arribar-te l’hora de la jubilació.
R.–Sí. En 1990 era la feina o era cuidar de ma mare, que tenia aleshores ja 90 anys. Com no ho podia compaginar, vaig decidir tindre cura de ma mare. No ho vaig dubtar en cap moment.
P.–Les relacions humanes han canviat, eh?
R.– Sí, ara és diferent. Crec que abans era millor que ara, perquè en certa mesura s’han deshumanitzat les relacions. Encara que jo no em puc queixar, estan els veïns; la colla d’amics, Mari Carmen, Mari Luz, Concha, Pilar, Paco Villarraso,... i tinc els nebots i, ara, un renebot.
P.–Però envellir i sol, no deu ser agradable.
R.–No, és clar que no. Em trobe a vegades molt a soles. Hi ha ocasions en que tinc molta pena. Però Déu em dona forces.
P.–Cecilia, tu tens por a la mort?
R.–Sí. [Ha contestat de seguida, però després pensa una estona]. Bé, en realitat tinc molta por de patir un temps abans de morir-me.
P.–Acabem. Última pregunta. Com veus la joventut de hui en dia?
R.–Crec que saben traure-li a la vida les coses bones, però crec que en contrapartida és massa despreocupada. Per a ser sincers, no l’he entenc. Han canviat les prioritats del cel a la terra de la meua època a ara.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada