divendres, 30 de maig de 2014

Podemos



No entenen res!

Desprès d’uns dies de les eleccions al Parlament europeu -que ha guanyat el PP- ha pesar d’haver perdut un grapat de votants i evidentment de parlamentaris, els polítics segueixen donant que parlar.

Pareix que el PSOE si que ha assumit que les ha perdut, i sembla que està disposat a buscar solucions, si be no pareixen fàcils; però lo del PP –ha pesar d’haver-les guanyat– és per a verseu-ho vore, sobre tot en la Comunitat Valenciana.

El PP ha perdut uns 500.000 vots; i si els resultats foren extra-polables a unes municipals i autonòmiques, perdrien la majoria  en la Generalitat, en les tres diputacions provincials, les alcaldies de Castelló, Valencia i Alacant i un bon grapat d’alcaldies dels principals pobles on governen amb majoria absoluta. I l’excusa que trauen és que “el seu missatge no ha arribat a la gent”. I olé!

Cap autocrítica a la seua “nefasta” gestió, quan culpava de tots els mals de Valencia a Zapatero, i ara que està Rajoy NO HAN ACONSEGUIT RES DE MADRID. Cap autocrítica a les retallades de tot tipus: en sanitat, educació, dependència, etc.; a la manca d’inversions en general, a l’abandono de la indústria valenciana i com no, cap menció a la GRAN corrupció que els envolta com els cassos de: Gurtel, Emarsa, Cooperació, Brugal, etc, etc, etc.

I si parlem de la Vall, sincerament no existim per a la Generalitat que es comporta d’una forma prepotent, ja que vol tancar el tren Valéncia-Alcoi, vol imposar-nos la recollida de fem del COR. I si parlem d’Ontinyent... ja és per a plorar. Molt tindrà que centrar-se el senyor Tortosa.

Però una cosa és certa: els partits majoritaris NO HAN ENTES RES. En lloc de pensar que a l’hora de governar –PP i PSOE– ho han fet a favor de la banca i la gent poderosa, deixant a un racó a les classes mitjanes i treballadores i entonar un mea culpa, es dediquen a desqualificar al partit realment guanyador de les eleccions: Podemos.
 
Comunistes, antissistema, xavistes, friquis, etc. Tot això i més li han dit a Pablo Iglesias els dirigents del PP i les emissores “amigues”, tractant poc més o menys que d’ignorants als més d'un milió de gent que els ha votat. Unes declaracions a les que s’ha sumat Felipe González que l’ha tractat de bolivariano.
 
NO HAN ENTÉS RES!

dimecres, 28 de maig de 2014

Nou projecte

 Col·labora, 

L'Associació de Veïns el Llombo enceta un nou projecte. Però més allà de que t'interesse o no, ens agradaria que li donares la màxima difusió i que el rebotares als teus contactes. L'enllaç és:
Molte gràcies,
el Llombo

dilluns, 26 de maig de 2014

Eleccions al Parlament europeu



El dia desprès
Les eleccions al Parlament europeu, en el que afecta a Espanya, han estat dins de les previsions que venien fent-se –no les enquestes–. Ha guanyat el PP, però a pesar d’això és obligat reconèixer que junt al PSOE, han segut els grans perdedors en estos comicis; els dos partits majoritaris han perdut un grapat se vots, i evidentment de diputats en benefici dels partits minoritaris. En el gran triomf de Podemos, que en uns 200.000 euros per a tota la campanya –no ha enviat paperetes als domicilis– ha segut capaç de traure cinc eurodiputats.
Dels resultats obtinguts caben poques lectures; els ciutadans han dit clarament que rebutgen les polítiques conservadores que actualment venen d’Europa i que primer va aplicar el PSOE i desprès ha rematat amb contundència el PP; unes polítiques que han deixat a Espanya en un estat “depressiu”. I un altre missatge al PSOE: si un partit que s’anomena “progressista”, te que aplicar les polítiques del PP, per què “manen els mercats”, cal rebutjar imitacions i directament votar al partit conservador. O això, o intentar posar “coto” al poder dels mercats, encara que siga poquet a poquet, per a que la redistribució de beneficis –quantiosos beneficis per a alguns– redunde en una societat més justa i més equilibrada. I com no, un marcat missatge contra la corrupció.
Si els partits majoritaris –principalment el PSOE– no són capaços de refundar-se i fer arribar el seu missatge –clar– de que no es pot deixar a tota una societat sense futur, i de que un canvi és possible, tindran que passar una llarga “travessia del desert”.

Projecte editorial

L'Associació de Veïns el Llombo enceta un nou projecte. Però més allà de que t'interesse o no, ens agradaria que li donares la màxima difusió i que el rebotares als teus contactes. L'enllaç és:
Molte gràcies,
el Llombo

dissabte, 24 de maig de 2014

Després de consultar...

ja sabem com quedaran demà les eleccions europees

Sí, després de consultar amb un xamàn, veure l'alineació de l'estrelles una nit de núvols i veure un gat negre, ja tenim els resultats de demà. 
Són aquests (no podem dir partits polítics perquè està prohibit, i el ministre és molt dictador i li tenim por).

La participació serà del 45%, per tant l'abstenció serà del 55%.
 
El partit que mana, 18
El partit que vol manar i no el deixen els votants, 17
El que mai ha manat, 6
El que ha arribat fa poc de la mà d'una d'un partit d'alternància, 4
Els que diuen que són republicans, 3
Els que diuen que es volen separar, 2
Els que es diuen que poden, 1
Els de la primavera, 1
Els que presumeixen de ciutadans, 1
Els que volen que els pobles decidisquen, 1

Guillem Llin

La democràcia els ve gran

Què dos ministres!

A alguns membres del govern espanyol sembla com si els hagueren fet una liposucció i, en compte de traure’ls el greix que els sobra del cos, els hagueren tret el cervell sencer. Ministres com els de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón; de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, i Educació, José Ignacio Wert, són qui millor manifesten els símptomes d’haver perdut el cervell... si és que alguna vegada n’han tingut.

Ahir mateix, escoltant la ràdio, em vaig assabentar que gràcies a la reforma de la Justícia Universal (eixa que diuen els jutges que és un nyap i que caldria anomenar Injustícia Universal) són ja 43 (sí, sí, quaranta-tres!!!) els narcotraficants que els jutges s’han vist obligats a deixar en llibertat. Aquest fet, en qualsevol país desenvolupat i amb una democràcia normal (no com la que hi ha ací), seria considerat com a profundament anormal, i el ministre promotor de la idea a hores d’ara estaria ja fora del govern perquè hauria dimitit, o bé, en cas contrari, perquè hauria sigut cessat fulminantment. Però en la democràtica Espanya, Gallardón segueix seient en el Consell de Ministres i ningú no parla de dimissió ni de cessament.

Un altre que també pot presumir de ministre –que no de cervell– és el d’Interior, Jorge Fernández Díaz. No passa dia en que no la cague. Per alguna cosa és el pitjor ministre de l’Interior de tota la democràcia, que ja té demèrit. Una de les seues últimes decisions ha sigut ordenar perseguir tots aquells que, per les xarxes socials, han despotricat contra la presidenta de la Diputació de Lleó, presumptament assassinada a mans d’una militant del seu propi partit. Així, han estat detinguts un ciutadà de Borriana, un de Cadis, un altre de Tavernes de la Valldigna i un més de Bellreguard. Després, i com qui no vol la cosa, arran de perdre el Madrid la final europea de bàsquet contra el Maccabi de Tel Aviv, va ampliar la ‘persecució’ (en aquest cas fictícia: algú en sap alguna cosa més enllà del parlar foradat del ministre?) contra els nacionalistes espanyols d’extrema dreta que havien comentat, per les xarxes socials, que als jueus se'ls ha de dur a la cambra de gas.

La ideologia del ministre té nom i cognoms. Un dictador no s’atreveix a tant. La conseqüència lògica és que Fernández Díaz és un totalitari. I un totalitari no va mai contra els seus. Per això la persecució contra l’extrema dreta s’ha quedat en fictícia. Per això, el cap de setmana passat, en la Trobada d’Escoles en Valencià de la Safor, a Benirredrà, van apallissar uns xiquets pel fet d’anar-hi. Qui va ser? Els nacionalistes espanyols d’extrema dreta. La policia no hi va actuar i va mirar cap a un altre costat. Com és evident, el ministre calla. I aquesta setmana, en el mitin del PP a l’Àgora del nefast Calatrava, Alfonso Rus va parlar de votar al PP, perquè si no ens pegarà una pallissa. Decididament, a aquesta gent del PP la democràcia els ve gran.

divendres, 23 de maig de 2014

Eleccions europees


Jornada de reflexió

Mentre la majoria de possibles votants estan indecisos sobre a qui votar en les pròximes eleccions al Parlament europeu, o el que és pitjor, si anar a votar, sembla que els dos partits majoritaris estan, per dir-ho d’una forma suau, “acollonits”.

Per una banda, als dos partits els preocupa la gran abstenció que es preveu, si be esta circumstància sembla que li pot afectar més al PSOE; però als dos els preocupa també la irrupció de nous partits que els llevaran quota de mercat, i des de alguns sectors s’anuncia el final del bipartidisme, i com no, el increment dels partits d’extrema dreta, una circumstància que en teoria li deu perjudicar més al PP.

No estaria gens malament, que els dos partits majoritaris PP i PSOE, en lloc d’estar preocupats per la possible abstenció o la irrupció dels partits minoritaris, es preguntaren, quin és el seu mèrit o en què han contribuït –ells– en el desencant que pateix la ciutadania en la classe política de cara a les properes eleccions del dia 25.

Reflexionen!    

dijous, 22 de maig de 2014

Coses del futbol


El Valencia C.F.

Lim compra el Valencia

Feia mesos que la premsa li dedicava un grapat de fulles diàries al Valencia C.F., i encara que a una gran part de ciutadans li importe el futbol una merda, per força  ens em assabentat que el Valencia C. F. deu molts diners, que te un préstec molt gran en Bankia, que hi havia un grapat de grups inversors interessats en comprar el club i que darrere de cada grup hi havia un possible president del club. Fins i tot es parlava d’Alfonso Rus com a possible president; per cert, un home incansable: President del PP, President de la Diputació, alcalde de Xàtiva, diputat en les Corts Valencianes, president del Olímpic i... possible president del Valencia C. F. Això és un home treballador i lo demés són bovaes. 

La notícia es feia pública el diumenge 18 de maig: Lim compra el Valencia!

I quí és el senyor Lim, l’home que ha comprat l’equip que, segons els poders mediàtics, encarna l’essència dels valors valencians i que ha guanyat a altres competidors en la compra, entre els que hi havia fons d’inversors nord-americans, empreses russes i no se quantes coses  més.

El senyor Peter Lim, és un inversor multimilionari paquistaní, que ve en un grapat de milions d’euros baix del braç i posarà a -base de diners, clar- a l’equip del Valencia C. F. en l’elit del futbol mundial.

Duenyo paquistaní (a qui sembla que Bankia està disposada a perdonar-li 100 milions d’euros), cap jugador valencià, però això si, l’equip que representa els valors dels valencians. I de vegades els jugadors visten de bandera valenciana i tot. Coses del futbol.

Visca el futbol!  

dimecres, 21 de maig de 2014

El crim


Oportunistes

La setmana passada va ser assassinada la presidenta de la Diputació de Lleó Isabel Carrasco. Un crim que en  un principi va fer saltar totes les alarmes per la personalitat “política” de l’assassinada, que va donar peu a algunes declaracions, culpant del crim al clima de crispació que viu la societat espanyola.

Poc desprès, quant va estar més que demostrat que el crim havia segut perpetrat  i executat per membres del mateix partit que la presidenta de la diputació o siga el PP i amb una forta relació de proximitat amb ella, en cap manera va baixat el missatge per part d’alguns polítics i alguns mitjans de comunicació que segueixen en la mateixa cançoneta de que el crim es degut “al clima de crispación”. Uns mitjans de comunicació i uns polítics, als que s’ha sumat el senyor Cotino, que per vergonya tenien que callar,  en que arriben a comparar els “escrachers” al terrorisme.

Que nosaltres sapiguem, fins al dia de hui, cap parat, deshauciat, estafat per preferents, exclòs de dependència, etc., ha assassinat a ningú.

 

dimarts, 20 de maig de 2014

Opinió

Boxeadores tocados


No sé por qué, pero las consideraciones de algunos políticos y medios de prensa sobre la conveniencia, llegado el caso, de un gobierno de coalición entre los dos partidos mayoritarios me han sugerido la imagen de dos boxeadores tocados que se agarran uno a otro en el cuadrilátero para no caer. Dicen que hay importantes círculos de poder interesados en esa posibilidad: las empresas, la gran banca. Pero la pregunta que hay que hacer es: «¿Y qué pintamos entonces los ciudadanos?». Están tan acostumbrados los dos grandes partidos a la cómoda alternancia en el poder, al reparto de prebendas y a ningunear de paso a los pequeños que la posibilidad de que algunos de éstos puedan empezar a sacar cabeza parece poner a muchos nerviosos. Hemos escuchado en calles y plazas corear el grito, que muchos consideramos injusto e insultante, de «PSOE y PP la misma m(?) es», y ahora vienen algunos políticos, entre ellos ese viejo zorro que es Felipe González, a dar pábulo a esa idea.
Buena parte de lo que ocurre tiene una causa clara: la claudicación de la política frente a los grandes poderes económicos, que ya no son nacionales sino globales. Si quienes mandan en la política son ésos que llaman los mercados, es decir quienes hacen trabajar sólo al dinero, especulan y compran y venden empresas desde cualquier lugar del mundo, sin importarles lo que ocurra con sus empleados, entonces la democracia es sólo una palabra vacía. Y habrá que sustituirla por otras como plutocracia o la que sea. Esto es lo que ocurre por desgracia no sólo en España, sino en el conjunto de Europa, donde un tipo de capitalismo con fuerte componente social como era el renano pierde cada vez más terreno frente a otro, de inspiración anglosajona, competitivo e insolidario, para el que no cuentan la colectividad ni las personas, sino sólo los beneficios privados.
Cuando incluso la socialdemocracia parece haber perdido las ganas de defender el modelo que, con todos sus defectos, supuso años de prosperidad y paz social en Europa, es lógico que surjan otros partidos a su izquierda dispuestos a tomar el relevo en esa lucha. Y en lugar de intentar renovarse, abrirse a esas nuevas corrientes progresistas y democratizarse, lo peor que podrían hacer los socialistas es tratar de evitar la caída agarrándose a su principal rival. El fin de un bipartidismo tan injusto como el que soportamos no tiene por qué significar el fin de la democracia, sino tal vez, por el contrario, el comienzo de su recuperación.

Levante emv 20 mayo-2014

dimecres, 14 de maig de 2014

Els meus


732 puestos de libre designación

El Consell tiene previsto nombrar antes de que finalice el año a más de setecientos altos cargos de libre designación que, aunque sean cesados, consolidarán parte de su sueldo


A falta de un año para que se celebren las próximas elecciones autonómicas, para las que se prevé un resultado incierto, el Consell ha comenzado a pisar el acelerador para cubrir los puestos clave de la Generalitat con empleados de confianza, un proceso que podría estar listo después del verano. En total, 732 plazas de libre designación, o como se les conoce popularmente, de nombramientos a dedo. Es decir, el actual Ejecutivo de Alberto Fabra va a dejar como herencia a los próximos ocupantes del Palau una cúpula de abogados, jefes de servicio, interventores delegados, jefes de gestión presupuestaria y contratación y subdirectores generales diseñada a su medida. Un colectivo que, además, se responsabilizará de la supervisión de los gastos, las contrataciones? Si bien es cierto que este tipo de altos cargos pueden cesar con carácter discrecional si se produce un cambio al frente del Consell, estos funcionarios estarían en una posición ventajosa para ocupar otros puestos de responsabilidad convocados por concurso, como los que están inmediatamente por debajo de los suyos „por ejemplo, jefes de servicio„, ya que durante el tiempo que les resta hasta las próximas elecciones habrían acumulado más puntos que otros empleados y consolidado parte de su sueldo. Es decir, en pleno período de ajustes de las administraci0nes públicas, se vuelve a las ya tradicionales prácticas de «dejar colocados a los míos», que han terminado engordando las plantillas de los organismos públicos. Uno de los ejemplos más descabellado de esta política ha sido precisamente el de RTVV, que ha terminado de forma dramática con el despido de 1.439 trabajadores. Conviene recordar que el número de empleados públicos en la Comunitat Valenciana ha crecido en 1.600 desde el inicio de la crisis a pesar de los duros planes de ajuste.


Editorial Levante emv 11-05-2014

dilluns, 12 de maig de 2014

El Periódico, 11 de maig de 2014

Viure per veure

Cárcel contra los sindicalistas

En este mundo al revés, los sindicalistas son condenados a cárcel por violar "los derechos de los trabajadores"

Ana y Tamara han sido condenadas a tres años y un día de cárcel. Ana está embarazada de tres meses y puede que su hijo tenga que nacer en prisión. ¿Su delito? Formar parte de un piquete de medio centenar de personas donde alguien -no está probado que fuesen ellas- lanzó pintura a una piscina durante una huelga en el 2010. En primera instancia, las dos mujeres fueron condenadas a una multa y seis meses de cárcel. Como no tienen antecedentes, no habrían entrado en prisión, pero la Fiscalía recurrió y pidió la pena máxima por un «delito contra los derechos de los trabajadores»: tres años y un día. La Audiencia Provincial de Pontevedra ha dado a la Fiscalía la razón.
Ana y Tamara no están solas, y no hablo de las miles de personas que están reclamando su indulto al Gobierno. En España, año 2014, hay más de 40 procesos penales abiertos contra sindicalistas por hechos ocurridos durante las últimas huelgas generales. En total, las penas solicitadas por la Fiscalía contra estos piquetes suman 140 años de cárcel.

Hay que remontarse al proceso 1001, cuando el franquismo agónico juzgó a la dirección de Comisiones Obreras, para encontrar un momento en la historia de España en el que más sindicalistas se jugasen la entrada en prisión. Aquellas condenas del Tribunal de Orden Público en 1973 fueron muy duras, pero poco después el Tribunal Supremo de la dictadura las rebajó: seis años de cárcel para Marcelino Camacho; cinco para Nicolás Sartorius. Hoy la Fiscalía pide ocho años contra los sindicalistas de Airbus que participaron en un piquete durante una huelga general.
No hay precedentes en democracia de una persecución así y es estúpido pensar que tal vez se deba a que los piquetes se han vuelto más violentos. No hay protestas hoy de una crudeza comparable a la que se vivió con la reconversión industrial de los 80, con el cierre de los astilleros o con los conflictos del carbón.
Los sindicatos creen que este endurecimiento de la Fiscalía contra los piquetes responde a una estrategia superior. Su sospecha no parece alocada. Llega al mismo tiempo que la reforma de la ley de seguridad ciudadana con la que el Gobierno quiere recortar el derecho a la manifestación.

En este mundo al revés, los sindicalistas son condenados a cárcel por violar "los derechos de los trabajadores". ¿Y los empresarios? Es raro de ver. En mayo del 2009, el dueño de una panificadora abandonó cerca de un hospital a un trabajador sin contrato y sin papeles que había perdido un brazo en una máquina de amasar; el patrón escondió el brazo en la basura para borrar pruebas, por lo que no se pudo reimplantar.  La sentencia acaba de llegar: un año y un día por contratación ilegal y otros 11 meses por un delito contra los derechos de los trabajadores -más 130.242 euros de indemnización, que pagó el seguro-. En total, menos de dos años, por lo que los dos dueños de la panificadora no entrarán en prisión. Al parecer, lanzar pintura en una piscina es un delito de una gravedad mayor que tirar a la basura el brazo de un trabajador.



Increïble: pobres i competitius


Qui ho comprenga que ho diga



JUSTICIA UNIVERSAL

Cada vegada em sorprenen més el nostres polítics, sinó tots, molts d’ells.

Fa uns quants mesos que està parlant-se de la reforma de la Justícia Universal, per la qual cosa queden excarcelats els narcotraficants per complir uns requisits que marca la llei, i que son:

No ser espanyols, estar en aigües internacionals, vaixells d’altra nacionalitat (que no siga la espanyola), i que la droga no tinga com a destí el nostre país.

Tot açò donà molt que pensar i moltes llacunes legals per aclarir.

Ara, aquests dies, i en concret en la presentació del candidat popular per a les eleccions europees, el ministre de Justícia Sr. Gallardón, a la pregunta d’un periodista referent a l’excarceració dels narcotraficants, va argumentar que la justícia espanyola no havia soltat a ningú narcotraficant, quan la realitat és un altra, fins hui 12 de maig han sigut excarcelats 36 narcotraficants.

Igualment, em va sorprendre que la vicepresidenta  del govern espanyol Soraya Sáenz de Santamaría, la qual deia que Espanya ofereix a Nigerià la cooperació, aportant un grup de policies experts per a buscar les més de 200 xiquetes segrestades  per un grup terrorista.

Abans de res, vull que conste que no em pareix mal aquesta iniciativa i pretensió del govern espanyol i que tots els executius fiquen una mica més d’interès per aquests assumptes.

A mi, el que em fa pensar, perquè estic segur, que els nostres benvolguts polítics, igual com jo i com tants altres saben que els  recursos i finançament d’aquets grups terroristes venen donant pel la comercialització de la droga i la tracta de blanques .

Per tant a mi,  la imatge de llàstima i caritat que ens volen donar i per altra part deixant que el tràfic de droga quede impune quant passe per davant de les nostre costes és una pressa de pèl.

Hipòcrita: persona que actua, fingint en públic certes idees i certs sentiments, però en realitat són distintes o contraries.