divendres, 31 de març del 2017

Retallades

Qui defensa als ciutadans anestesiats?



En febrer de 2013 vaig ingressar en l’hospital Lluís Alcanyís de Xàtiva degut a una greu malaltia. Em van operar i, després d’un postoperatori que va anar molt bé, em van donar l’alta. A la mala sort inicial (era una malaltia greu i, dels diversos tipus, era el més roí) va seguir la bona sort posterior (em van detectar el mal abans que estigués escampat i la professionalitat i saber fer dels metges) va capgirar la situació que presentava signes preocupants.

Com a conseqüència de la malaltia, de ser del pitjor tipus que hi ha i que té un alt índex de recaiguda he tingut que seguir amb uns controls molt estrictes. En maig de 2013 (tres mesos després) vaig tindre que tornar a ingressar per agafar mostres del meu cos per analitzar-les i vaig tindre que tornar a passar pel quiròfan. Després de tres dies hospitalitzat, en que tot va anar de fil, em van donar l’alta hospitalària.

En abril de 2015 calia tornar a agafar unes mostres per analitzar-les. Vaig tindre que tornar al quiròfan. Però aquesta vegada no em van ingressar. Després de passar el dia a l’hospital, em van donar l’alta. Sangrant, sondat, i amb un curset accelerat de sanitat que la meua dona i jo vam seguir amb la boca oberta. Jo, personalment, no em vaig assabentar de quasi res per quan no estava per a històries d’aprenentatge.

Vaig protestar dient que l’anterior vegada havia estat tres dies ingressat i que m’havien fet absolutament el mateix. El cirurgià em va respondre que ho marcava el protocol. Vaig rebatre que els protocols els fan les persones i que en a penes dos anys, sincerament, no creia que la medicina haguera avançat tant com per enviar-me a casa havent-me fet el mateix i de la mateixa forma. Em va donar la raó i em va respondre que no podia fer res, atés que era el que marcava el protocol. I va parlar de les maldites retallades, que no imposaven ells, sinó que les imposaven a ells.

Amb la raó me’n vaig anar a casa. En ambulància i un rastre d’instruccions que tenia que seguir.

El dia següent me’l vaig passar al llit. A penes em vaig alçar. Estava malament, amb dolor, sangrant,... Vam decidir esperar a l’endemà per veure si el postoperatori millorava i, si no, ja veuríem. Eixa mateixa nit no vaig dormir gens. Al fer-se de dia, vam decidir tornar a Xàtiva. Com la meua dona no té carnet de conduir i el nostre fill era a Alemanya treballant (eixa és una altra, els joves preparats que se’n han d’anar a l’estranger a buscar-se la vida), vam tindre que molestar un familiar que ens va portar a urgències a Xàtiva. Després d’una espera de diverses hores (el peatge de les urgències cal passar-lo, perquè és així) em va atendre finalment un uròleg.

Em va fer uns anàlisis, em va fer un reconeixement, va canviar la sonda, em va canviar la medicació i em va dir no em menejara a penes quan arribara a casa, llevat de les dues vegades que calia plantar-me i passejar per dia. Em va tranquil·litzar dient-me que tot aniria tot bé i que d’allí tres dies anara al centre de salut a llevar-me la sonda. Així va ser. Em vaig pendre la nova medicació. Les coses van començar a normalitzar-se. Em van llevar la sonda quan va dir el metge. Però una setmana després seguia sangrant i amb un dolor suportable però fastigós. Ni punt de comparació amb l’anterior vegada. Havia portat la sonda dos dies més, havia sangrat com un porc quan el maten, havia tingut molt de dolor, havia molestat a un familiar, havia tingut que recórrer el trajecte d’anada i tornada de Xàtiva, havia estat en urgències, havia tingut que esperar un bon grapat d’hores, m’ho havia passat molt malament. Tot, per culpa de les retallades, que no imposen els metges, sinó qui els mana, els polítics.

61 habitacions per tres llits per habitació, igual a 183 llits. O no?

Ve açò de les retallades per un fet que m’ha sorprès aquests dies i que cap, cap, cap, mitjà de comunicació local ha observat. Posat a malpensar, pense que sí s’han donat compte, però s’ho han callat, anestesiats pels diners que els amolla Jorge Rodríguez. I dic que malpense perquè he llegit en premsa el número de llits que té l’hospital d’Ontinyent i l’hospital de Xàtiva. I el número d’habitacions que contempla el nou hospital d’Ontinyent i a un bon periodista –o a un periodista, a seques– eixes coses no se li passen per alt. I és la diferència entre els actuals llits i els que hi havia fa deu anys, en el començament de la crisis, en 2007.

En 2007, hi havia en el Lluís Alcanyís un total de 273 llits. Deu anys després la xifra s’ha reduït a 241. El 12% menys. Ontinyent en tenia 56 llits. Ara en té 38. El 32% menys! Aproximadament, s’ha perdut un de cada tres llits. L’hospital nou estava previst que en tinguera 64 habitacions individuals (hui en dia, tots els hospitals de nova construcció són d’habitacions individuals), la qual cosa donava 64 llits. Els 64 llits els vam considerar un hospitalet. Ara, se’n parla de 61 habitacions. Individuals. Però que, en cas de necessitat, seran dobles. Home! I perquè no triples? O quàdruples? O quíntuples? Ningú ha dit res. Tot es dona com a bo. Fins l’hospital comarcal de nova planta d’Ontinyent que, esperant, esperant, al remat serà de joguet de tant xicotet com serà.


És a dir, que les retallades han minvat el número de llits i les condicions dels malalts. El País Valencià estava ja a cua en el número de llits en relació als habitants de tot l’Estat espanyol. Ara, si fa no fa, eixim, per arrodonir a un llit per cada 1.000 persones. Molt lluny, extremadament lluny del que recomana l’Organització Mundial de la Salut (OMS) de 10 llits per cada 1.000 persones. I açò es dona en governs del PP i del Tripartit (PSOE-Compromís-Podem). Qui defensa als ciutadans anestesiats? 

dimarts, 28 de març del 2017

Plantem o inaugurem?

Ja és primavera! Hora de plantar


Sí, ja és primavera. Hora de plantar els arbres. No sabem si la nova empresa (bastant desastrosa, per cert) té previst plantar un arbre en aquest lloc on hi havia un o si l'equip de Govern de l'Ajuntament d'Ontinyent pensa convocar als mitjans de comunicació afins (és a dir, tots) per inaugurar el clot. Ja informarem del què passe. 

dissabte, 25 de març del 2017

Carta oberta

Carta oberta a l'alcalde d'Ontinyent


Senyor Rodríguez, alcalde d'Ontinyent:

Què alegria! En l'anterior post que vam publicar aquesta setmana, el dia 23, ens preguntaven si hi havia algú en la casa de tots, en l'Ajuntament. Ens pensàvem que se'n havien anat a fer una marató fotogràfica. Hem vist que no, que vosté, com a primera autoritat del poble, està en el lloc que li pertoca, com els capitans dels vaixells, que no l'abandonen així s'enfonse la nau. 

Hem sabut de vosté perquè va acudir a la reunió del Consell Veïnal, on el Llombo té de representant un home molt seré, moderat i tranquil.

Segons sembla, la seua reacció enfront a una observació del Llombo, no va ser molt feliç. És més, diríem que va ser profundament desafortunada. Com el representant del Llombo és, a més a més, un home ordenat, que s'apunta tot el que donen de sí les reunions, va anotar que -segons vosté- nosaltres no havíem estat a l'alçada (per dir-ho de manera suau) amb qualificatius com "cansino" i "personatge". Tenim que dir que cap dels dos adjectius qualificatius ens sembla ofensiu, i ací baix, al final de la carta, reproduïm les dos accepcions amb el significat corresponent. Però, és que, a més a més, cap de les dues afirmacions les hem dites. Cap de les dues és certa. D'on es trau vosté que el Llombo li ha dit les dues coses?

Vosté, com a primera autoritat del poble, ens mereix molt de respecte. L'han votat els ciutadans. I l'últim que se'ns ocorreria seria insultar-lo. Però estarà d'acord amb nosaltres -suposem- amb el nostre dret a discrepar. Inclós amb el nostre dret a estar equivocats. 

Què Ontinyent camina a passos gegants cap al pensament únic, en part -en bona part- gràcies al mitjans de comunicació que viuen un particular 'el dorado' amb vosté d'alcalde, ens sembla cada vegada més evident. Doncs, i què vol que li fem? No pensem com tothom. Responsabilitat nostra no és. Cadascú som fills d'una mare i un pare, i ahí no podem fer res. Què al Llombo som els més lletjos del poble? És evident. Però, no ens importa, la veritat. 

Vosté té tots els mitjans de comunicació al seu abast. Constantment ix als mateixos. Nosaltres tenim les notes de premsa (que la majoria de mitjans ni trauen), aquest blog, el faceboc, i la revista trimestral 'el Llombo'. Per què li diem açò? Perquè solament falta que ara, com apunta Sean Spicer, portaveu de la Casa Blanca, els comentaris plens de mentides del mandatari Donald Tramp són "la realitat alternativa". Sincerament, no ens agradaria que caigués en el descrèdit de Trump apuntant-se a la "realitat alternativa" del tipus dels qualificatius que, segons vosté, li hem dit. 

Sabem que és dur ser polític. Cal tindre la perspicàcia de saber on estar en cada moment i encertar-la. Ara, per exemple, té el dilema de donar suport a Susana Díaz o a Pedro Sánchez. Però a ningú se li obliga a ser polític. I té coses bones, també. Un sou digne que li permet arribar a fi de mes sense problemes, la popularitat, la gent del voltant que et diu que bé què estàs fent-ho (excepte l'Associació de Veïns el Llombo), estar a casa, veure la família i els amics...

Els nostres fills i filles, néts i nétes, germans i germanes (que estan igual de preparats que vosté; senzillament, ni millor ni pitjor: com vosté) no tenen la mateixa sort. Uns a Alemanya, altres a Gran Bretanya, altres a Holanda, altres més lluny encara, vivint sols, amb carències, amb un idioma que en molts casos no dominen, faenes de l'últim escaló, amb problemes de residència i de lloguer, i amb dificultats per arribar a fi de mes. I els pares, iaios, germans i amics? Quan els veiem? Quan ens veuen? Dos o tres vegades a l'any, com a molt. Perquè altres ni dues vegades. Li podem assegurar que això sí que és dur i no ser polític. Què s'han de dedicar? Tots a la política? Què volem i què demanem? Què no isca tant en la foto i en els papers i que treballe per alçar Ontinyent. Perquè a base de mercats de cap de setmana no s'alca. 

Aprofitant esta carta oberta, li preguntem, perquè vosté, després de tot, és un càrrec públic, i es deu als ciutadans. És al veïnat a qui té que donar comptes. Ha comprat l'Ajuntament ja les dos cases de l'avinguda del Comte de Torrefiel, junt a la seu universitària per cedir-les a la Universitat?

Ha comprat la casa per facilitar el pas de vianants de l'avinguda del Comte de Torrefiel amb l'aparcament de Sant Jaume?

Fan ja la rotonda d'accés al barri?

A què es deu el seu canvi d'opinió respecte al COR i la recollida de fem?

Passarà amb el PSOE el mateix que amb el PP, que van tindre la promesa de l'hospital dos campanyes electorals seguides?

Li preguntaríem moltes coses més, però no volem cansar-lo ni llevar-li temps.

Salutacions cordials
el Llombo


Segons el diccionari de la Real Academia de la Llengua (castellana):

cansino, na
De cansar.
1. adj. Dicho de un hombre o de un animalQue tiene su capacidad de trabajo
disminuida por el cansancio.
2. adj. Que por la lentitud y pesadez de los movimientos revela cansancio.
3. adj. And. Cansadopesado.

Segons el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans:

personatge 



adj. [LC] Feixuc, que fa sentir el seu pes, especialment en sentit figurat. Un son pesat. Una feina pesada. Un temps pesat. 
adj. [LC] Molest, enfadós, que un voldria treure’s de sobre. És un home pesat. Fer-se algú pesat. 
 [LC] ésser pesat com un plom Ésser molt pesat. 
adj. [LC] Molt lent en els seus moviments. Anar pesat.

dijous, 23 de març del 2017

Eeeeeiiiiii!!!!

N'hi ha algú ahi?


En l'Ajuntament d'Ontinyent sembla que no hi ha cap polític de l'equip de Govern, Se'n han anat tots. Perquè en l'últim número de la revista 'el Llombo' li féiem una série de preguntes concretes a l'alcalde, Jorge Rodríguez, però no en ha contestat cap. No s'ha donat per eludit. 

Així mateix, la regidora María Rosario Gandia, va rebre una carta oberta nostra publicada a aquest blog, en la que li féiem una série de preguntes. Tampoc ha contestat. 

Tot acò ens fa pensar en dos circumstàncies.

Els socialistes a l'Ajuntament d'Ontinyent estan per donar resposta a tot allò que és insignificant i obvi, no per contestar qüestions importants; els socialistes a l'Ajuntament d'Ontinyent estan per eixir en els mitjans sempre i quan siga una cosa intranscendent, no per eixir quan siga alguna cosa de pes.

I segon.

En el tercer any triomfal socialista s'ha implantat, gràcies a la "desinteresada" col·laboració dels mitjans de comunicació, el pensament únic. No si val discrepar. No si val dissentir. I el que actue per lliure, corre un seriós perill. 

dimarts, 21 de març del 2017

Preguntes a l'aire

Preguntes... sense resposta?



En la nota de premsa feta pública per l'Ajuntament d'Ontinyent el passat 14 de març es deia que s'havia fet un concurs per triar l'empresa que s'encarrega de la privatització dels serveis de Cultura a l'Ajuntament d'Ontinyent. Doncs bé, tenim unes preguntes que fer:

-Quin dia es va fer públic la convocatòria del concurs?

-Quines condicions tenia?

-On s'ha anunciat el concurs?

-Cas d'haver existit una convocatòria pública, per on s'ha passat, pel Ple o per la Comissió de Govern?

-Quantes empreses van concórrer al concurs?

-Per què s'ha triat l'empresa Servicios Auxiliares Vall d'Albaida SL?

-Quines altres activitats fa aquesta empresa?

-Quina és el la direcció fiscal de l'empresa?

-Algun soci de l'empresa és familiar directe d'algun membre de l'equip de Govern?

-Com és que el telèfon que donen per posar-se amb contacte és un mòbil i no té telèfon fix?

-Quan es va fer públic el resultat del concurs?

-On s'ha anunciat?

-Per què s'han modificat les condicions per accedir les entitats associatives al teatre Echegaray i a la sala multiusos Josep Melcior Gomis?




dilluns, 20 de març del 2017

Carta oberta

Carta oberta a la regidora Sayo Gandia


Senyora regidora:

Quan van saber que l'humorista Pepe Viyuela va anunciar que era de Podemos (ho vam veure a Público) vam pensar de seguida: a aquest home se li tanquen un grapat de portes per treballar. Per què?

Ens va acudir a la memòria Xavi Castillo, i com estava de proscrit amb els governs locals del PP. Aleshores vam pensar, en quin municipi està governant Podemos, si no es va presentar en les darreres eleccions locals?

Vam fer comptes. Qui el contratarà? Els ajuntaments amb govern del PP, eliminats. Els ajuntaments amb governs de Ciudadanos, eliminats. Els ajuntaments amb govern del PSOE, eliminats. Per què els tres partits esmentats tracten a Podemos com si fos un empestat polític.

Paral·lelament, recapitulant, ens va vindre a la memòria la roda de premsa en la vosté va donar les gràcies a tots (no, a tots no) els que havien col·laborat en l'any Gomis. Se li va oblidar Miquel Àngel Múrcia i Cambra, l'home que més sap de Gomis, probablement al món. Per què? Per què és de Compromis? No ho sabem. Això vosté ho sabrà. Però ho intuïm. 

El motiu de traure en la pàgina 94 de la revista 'el Llombo' en 'el darrer apunt' a Pepe Viyuela va ser únicament i exclusivament per les raons apuntades.

Però darrerament ens ha arribat per diversos llocs unes justificacions, raons o excuses (no ho sabem, per tant no qualifiquem) que ens deixen bocabadats. Què hi ha alguna cosa més? Què hi ha de veritat? Ens hem quedat curts en la nostra apreciació? Perquè la seua reacció ens fa pensar alguna cosa que desconeixem i que a resultes de la qual li ha "picat" el nostre comentari quan estava fet sense cap doble sentit ni cap intencionalitat de res. Va ser una reflexió en veu alta. Simplement, veien la seua reacció, es quan ens fa que pensar què alguna cosa amaga.

Ben cordialment,

el Llombo 

diumenge, 19 de març del 2017

Llibres amb història


"Los cien últimos días de Berlín"
(de la revista 'el Llombo' 93)





Senyores i senyors, amb tots vostés, un llibre extraordinari, pel contingut, per les circumstàncies que el protagonista va enfilar en un moment donat, i per l’autor. 

Los cien últimos días de Berlín, d’Antonio Ansuátegui, s’han fet quatre edicions. En 1945, editorial Mateu va llançar el llibre a penes tres mesos després del final de la Segona Guerra Mundial. En 1964 el va tornar a treure, i en 1973, editorial Nauta, que havia comprat el fons editorial de Mateu, el publica de nou. En 2016, editorial Renacimiento ha tret una nova edició. 

El llibre conta en primera persona el periple que l’autor va viure en 1943 quan decideix anar-se’n a Berlín per completar la carrera que estava cursant. Evidentment, era un jove de dretes, ben posicionat econòmicament i sense por. En 1943 les tropes de Hitler comencen a anar de capa caiguda i de derrota en derrota fins el desastre final. Doncs bé, allí s’enamora d’una jove alemanya que acabarà morint (no és cap spoiler, perquè ho diu en la dedicatòria del llibre), i entre les bombes que cauen a tota hora s’entreté tant que, a l’hora de eixir-se’n, no pot escapar d’aquell infern i viu, des de dins, l’enfonsament del exercit nazi, les penúries i les calamitats de la gent civil. 

Val a dir que en cap moment es posiciona a favor d’uns o d’altres. És un exercici impecable d’imparcialitat. De fet, ni tant sols se li escapa cap comentari favorable a Franco, llevat de l’observació final del llibre i que sembla, molt més, una concessió al règim que una postura d’incondicionalitat. 

Al llarg de les pàgines, Ansuátegui descriu com són eixos moments dramàtics pels alemanys. Evidentment, una guerra no és el millor, però si hi ha guerra, cal guanyar-la, i per això estan justificats tots els sacrificis, totes les pors, tota la solidaritat amb un únic objectiu final, guanyar la guerra. El llibre deixa clar que els alemanys tenien una espècie de devoció per Hitler, devoció que va minvant a mesura que els aliats van colpejant-los, però sense dubtar, en cap de moment, que la victòria finals els somriurà. Fins i tot, per fer una narració coral de tots els indrets socials, l’autor fa referència als acudits que circulaven entre la societat alemanya.

Víctima de la valentia –o de la inconsciència– del jove que ha viscut una guerra, l’espanyola, quan a Berlín la bombardegen de nit i de dia, els responsables diuen de traslladar-los a una altra universitat, molt més cap a l’Est i prop de la boca del llop soviètic. I accepta, anant-se’n allà. Després, tindran que desfer el camí a correcuita perquè l’exercit comunista ve de presa. L’arribada a Berlín és l’arribada a una ciutat devastada que ha perdut l’esperança i només li queda resistir. L’autor es troba atrapat en no hi haver possibilitat d’eixir i passa allí els dies de desfeta total. 

El llibre està escrit en un llenguatge fresc, directe, fàcil, sense rodejos. És un llibre que enganxa des de la primera pàgina. Ara bé, qui és Antonio Ansuátegui? 

Encara que en la darrera edició, la de 2016, de l’editorial Renacimiento, de Sevilla, segueixen dient “Antonio Ansuátegui es un escritor fantasma del que nada sabemos sino lo que dice de sí mismo en su libro, que es bien poco. Podemos conjeturar que un español que decide ir a Berlín, a mediados de 1943, en plena guerra mundial, a terminar una carrera técnica, es alguien sin demasiadas obligaciones familiares, nada apocado, de entre veinticinco y treinta años y que ha vivido muy de cerca la reciente guerra civil, desde luego en el bando nacionalista, pero sin grandes entusiasmos”, no està clar que siga així.

L’editorial Mateu es va fundar en 1944 pel tarragoní Francisco Fernández Mateu, nascut el 1916. Acabada la guerra, va estudiar Filosofia i Lletres en la Universitat de Barcelona i, segons sembla, va crear l’editorial per poder publicar les obres que tenia escrites per a les que no trobava editor, totes amb pseudònim. De fet, al llarg de la seua carrera, Mateu va signar amb un bon grapat de pseudònims: Antonio Ansuátegui, Marina Fernández, Javier Fernández, Lionel Morris, Juan José Inchausti, i altres. 

Evidentment, ell no va estar a Berlín, sinó a Barcelona, però si què és possible que qualsevol amic li contara la seua experiència i ell la narrara, magistralment, en primera persona. Los cien últimos días de Berlín va tindre aleshores un gran èxit, que fou determinant per consolidar l’editorial recent nascuda. 

dissabte, 18 de març del 2017

Agudesa visual

En 5 segons, troba tres Rodríguez

Ja sabem el que els agrada eixir a l'equip de Govern en els mitjans de comunicació. I a Jorge Rodríguez no digam. Desdejuni, esmorzar, dinar, berenar, sopar i resopó.

Hem ideat un joc en el que Jorge Rodríguez és Wally, i, en menys de cinc segons heu de trobar tres Wally, tres, d'aquest dibuix d'ací dalt. Sabem que la prova és difícil, però, a provar. Tres, dos, un, ja!!!

divendres, 17 de març del 2017

Del número 93 de la revista "el Llombo"

La darrera reflexió


L’actor, pallasso, poeta i humorista Pepe Viyuela ha dit que és de Podemos. Pense que és un error, encara que demostra una valentia en aquests temps en que el correcte és la indefinició. Però, a Viyuela, amb la seua declaració, se li tanquen un grapat de portes per treballar. Veiam, al partit Podemos el tracten com si fos un empestat tota la resta de formacions polítiques. Així doncs, tots els municipis sota control de PP i Ciudadanos, queden eliminats per aconseguir algun contracte. I tots els municipis sota el control del PSOE, també. Aquest partit és sectari com el què més. Solament cal veure en el cas d’Ontinyent l’any Gomis, i el tracte que li van donar al que més sap del músic, simplement per ser d’una altra formació política. Així que què queda? Els municipis on Podemos o algun partit proper pinte alguna cosa. Trist, molt trist. Però real.

dijous, 16 de març del 2017

El joc de les tres hores

Busque a Jorge Rodríguez donant explicacions del rebut del fem


En un període de tres hores, i mirant ben mirat, trobar a l'alcalde d'Ontinyent donant explicacions sobre el rebut del fem. L'alcalde, després de dir "no", ha dit "si", i com això no queda bé, s'ha justificat davant la ciutadania. En la imatge el veiem -el veiem?- no sabem si tractant de justificar-se o convencent a la ciutadania. Qui el trobe té un viatge a la Diputació de València pagat.  

dimecres, 15 de març del 2017

Ja està 'el Llombo' número 93

el Llombo 93



Ha eixit el número de primavera de la revista 'el Llombo'. Ací, al costat, a la dreta, vos la podeu descarregar. Totalment gratis. Per saber que hi ha una altra manera d'entendre les coses, les notícies. Una manera que, per cert, no té res a veure amb el mirar cap a l'altre costat a canvi de diners... És una forma directa de veure la situació, encara que alguns els moleste. En total són 96 pàgines d'informació INDEPENDENT. 

dimarts, 14 de març del 2017

Comunicat oficial de l'Associació de Veïns el Llombo


Comunicat privatització del manteniment dels serveis culturals municipals

La decisió de l’equip de Govern de l’Ajuntament d’Ontinyent de privatitzar el servei de la regidoria de Cultura pel que fa al teatre Echegaray i a la sala multiusos José Melcior Gomis cal entendre-la com una resolució errònia i totalment equivocada. I absolutament incomprensible com no siga pel desinterés que mostra algun polític a l’hora de posar en pràctica quines són les seues responsabilitats. 

Es diu que el departament de Cultura no podia atendre totes les activitats que es fan. D’acord. Solució: haver contractat un o dos conserges i problema solucionat. Què no poden per imposició del Govern central? Fals. Bona prova d’açò és que ho han fet tot un seguit d’ajuntaments del nostre voltant. El que ha realitzat l’Ajuntament d’Ontinyent és, senzillament, un abandonament de les seues responsabilitats. 

La postura es podria comprendre i fins i tot resultar lògica si fora el PP (privatització –o externalització– del servei, subcontrates, sous baixos, treballar per hores,...), és a dir, tots els condicionants negatius del mercat laboral que tant a sovint defensa la dreta política. Però no un partit polític que es diu d’esquerres i que té la “o” d’obrer en les seues sigles. 

Altra cosa a tindre en compte és el cost de l’operació. Què costa? Diuen que 100.000 euros a l’any, xifra que ens sembla un autèntic desgavell i totalment desproporcionada. Més bé sembla que, amb la majoria absoluta del PSOE, i vivint el tercer any triomfal, han decidit fer-li un magnífic regal a una empresa. 

Hi ha bastants edils en parcel·les de govern a qui els ve infinitament gran la tasca de regidors.  A aquest pas, a les properes eleccions, en lloc d’elegir a 21 regidors serà millor triar un gestor que administre i porte l’Ajuntament d’Ontinyent.

Ontinyent, 14 de març de 2017
La junta directiva

dilluns, 13 de març del 2017

Mitjans de comunicació a Ontinyent


De la desinformació a la mala informació



Guillem Llin
Des del començament de la guerra, en 1936, amb la publicació El Productor, fins a febrer de 1963, Ontinyent no va tenir cap mitjà d’informació que contara als ontinyentins què passava. Estava Ràdio Ontinyent, però no era una emissora que oferira informació, tant sols música i el censurat Diario Hablado per imposició del franquisme.

Van ser 27 anys sense possibilitat de conèixer com estaven les coses, si bé, d’haver existir algun mitjà, tampoc s’haguera pogut saber molt atenent la falta de llibertat que va imposar el general Franco i, sobretot, al silenci per la por que va imbuir a la societat perdedora en la guerra. Quedava mitja societat –la guanyadora–, però aquests, com que estaven en el poder i feien el que es venia en gana, se’ls donava igual el grau d’informació –o desinformació– que hi haguera.

D’una societat desinformada i atemorida –l’ontinyentina– no calia esperar res. Així van anar passant els dies, mesos i anys, sense que mai passara res, i al dir “mai”, és mai; i al dir que “no passava res” és que no passava res, encara que succeïren coses, i grosses.

Però en la dècada dels seixanta destinen a Ontinyent a un jutge que se’n eixia de la norma, sobretot per el moment, Pedro Nàcher. Nàcher arriba a Ontinyent, el poble en el que mai passava res, i l’home, inquiet, pensa en fer una sèrie de coses. És fadrí, jove, té temps lliure i a Ontinyent no hi ha molts llocs on puga passar les hores instructivament. Ací, no em resisteix a contar l’anècdota que un bon amic d’ell, Joan Barberà contava del jutge per donar-se compte quin era el seu tarannà. Un dia la Guàrdia Civil li porta al jutjat una dona per faltar el respecte als capitostos feixistes, començant per Franco. Nàcher, assegut al seu despatx, li pregunta què li passa, i com que té al darrere seu les fotografies del dictador Franco i del fundador de la Falange, José Antonio, una a cada costat del preceptiu crucifix religiós, la dona, fora d’ella, li diu assenyalant al dictador que “eixe me’l va matat” en referència al seu marit afusellat per Franco. El jutge sense inmutar-se, ni tant sol girar-se, li diu, “anem a veure. Qui dels tres és el que li ha matat el seu marit?”. Amb un tarannà així, queda clar que la dona se’n va anar lliure de qualsevol falta per a sorpresa de la parella de guardiacivils.   

Pedro Nàcher va ser una bocanada d’aire fresc en l’Ontinyent de portes tancades i olor a ranci. Ell va liderar el posar en marxa la revista Escala, ell va ser qui va aglutinar a la gent jove i inquieta que hi havia al poble i que es movia al voltat del Centre Excursionista Fontinyent, ell va ser l’ideador del Centre d’Estudis d’Ontinyent (CEO)... La revista Escala significa un punt i apart en el dia a dia del poble. No importa que solament s’editaren 9 números en els dos anys que es va mantindre amb vida, i que tinguera un nivell cultural superlatiu, molt més alt que aquell Ontinyent que transitava de l’espardenya a la sabata abans de pujar-se’n al cotxe aconseguit a base d’hores extraordinàries. Era, malgrat tots els imponderables, informar desapassionadament de les coses des del prisma de la distància i l’atemporalitat, i tractar en profunditat temes que la societat ontinyentina ni s’havia parat a pensar. En aquest aspecte, Escala va sacsejar les consciencies de la gent i va fer veure, a la mitja societat ontinyentina compromesa i perdedora, que hi havia vida cultural i social més allà del dictador i dels seus sequaços.

Junt Pedro Nàcher estaven uns joves José Ángel Gironés, el ja anomenat Joan Barberà, Alfredo Bernabeu, Antonio Lacueva, Vicente Luis Montés, el frare Odorico Prieto qui acabaria penjant els hàbits, Ramón García i altres en menor mida. Crec que no m’oblide de ningú.

És a dir, Escala fou el viver del que posteriorment es formaria Ciudad, amb la col·laboració de l’editor Rafael Coloma, un personatge que havia lluitat defensant els postulats nazis amb la División Azul i que era l’ànima del periòdic Ciudad de Alcoy des del seu lloc funcionarial a l’Ajuntament d’Alcoi. Bona part dels noms reflectits abans, més el funcionari judicial Ricardo García Sáez i, algun altre en menor mesura, com el fotògraf Ricardo García i Carlos Blasco, en la publicitat, aprofiten la fita històrica del segon ascens de l’Ontinyent CF a la Segona Divisió del futbol espanyol, en 1968, per posar en marxa el projecte editorial més solvent, seriós i, salvant les distàncies monolítiques i censores del moment, més imparcial i aglutinador d’Ontinyent. 
  
De Ciudad es poden dir moltes coses bones i dolentes. Però de tot el que va publicar em quede amb els editorials que va publicar el 17 de juliol i el 2 d’octubre de 1969, el primer amb motiu del 33 aniversari del començament de la guerra i el segon en coincidència amb el dia en que Franco fou proclamat generalísimo pels seus. Són editorials terriblement enrevessat (com no podia ser d’altra manera si es volia dir alguna cosa) i entre flors i violes cap al règim franquista hi havia, també, una certa crítica al règim. O com quan escriuen “33 años Caudillo de España. Toda una vida al servicio de España. Tan dilatado periodo de tiempo ha pasado tan raudo que no acertamos a discernir el fenómeno en toda su exacta dimension”. Ací, es deixen de tonteries i, directament, s’excusen en el temps per no vanagloriar el general. Això ara, hui en dia, en la democràcia tutelada que tenim o patim, és impensable vist com respiren els mitjans de comunicació local.

L’intent no va quallar, tot i que va durar alguns anys, i acabà desapareguent per tornar a eixir, ara com Onclar i en diverses èpoques, i formats, que van arribar fins la transició i el primer ajuntament democràtic.

El que va vindre a partir dels anys 80 del segle passat quasi qualsevol ho sap o se’n recorda. El Tendur, Benicadell, el Butlletí d’Informació Municipal (BIM), Crònica, La Vall, Ràdio Ontinyent, la televisió que va auspiciar el fotògraf Berna, Ràdio Activa, El Periòdic d’Ontinyent, la Televisió Local d’Ontinyent (TVO), la MK Televisión, Loclar, les edicions comarcals dels diaris Levante i Las Provincias, Vilaweb i altres mitjans digitals.

És a dir, a hores d’ara tenim la nòmina més extensa en quan a mitjans de comunicació local que mai ha hi hagut al poble. Podem parlar de quatre mitjans com són Ràdio Ontinyent, la MK Televisión i els periòdics Loclar i El Periòdic d’Ontinyent com els més importants per no fer excessivament ampla la relació. 

Sabut que hi ha mitjans de comunicació, fem la pregunta clau:

Està el ciutadà ontinyentí més informat ara que en els foscos temps del franquisme en blanc i negre i sense cap mitjà de comunicació?

Personalment tinc seriosos dubtes. I no és per la sospita que comença a establir-se d’estar en el tercer any triomfal socialista, amb la forma moderna de censura mitjançant la compra publicitària de voluntats editorials amb els diners del poble, què indubtablement també. Des del moment hi ha una mala informació, o una informació distorsionada, el ciutadà rep la notícia adulterada, i subsegüentment, no pot fer-se una idea cabdal de la mateixa.

Els mitjans de comunicació xicotets (i, lògicament, a Ontinyent tot hi ho són) funciona amb les filies i fòbies dels directors i/o propietaris. I, ací, des de que va tancar la revista Crònica per l’ofegament al que la va sotmetre Lina Insa, unit a la mala política d’empresa que portava, hi ha un percentatge enorme de gent, de col·lectius, d’activitats, de grups, de maneres de pensar (que es pot situar al voltant d’un 30% de la societat), que no ix, que no apareix mai als mitjans de comunicació. És clar, no tots els mitjans de comunicació tenen un grau de responsabilitat per igual. Són, informativament parlant, invisibles. Si una tercera part dels ontinyentins no existeix i, a més a més, de les altres dos terceres parts, hi ha una part –fonamentalment política, o socialista, i tota la colla d’estómacs agraïts que formen la cort d’aduladors que ballen l’aigua a tota hora– amb una sobreexposició que supera amb molt qualsevol nivell i qualsevol raciocini, tindrem com a conseqüència un poble, amb uns mitjans de comunicació viciats, esbiaixats, i que han perdut el nord de la informació pròpiament dita. El que està oferint-se a la ciutadania no és la crònica del què passa a Ontinyent, sinó la crònica que els mitjans de comunicació volen o els interessa, el que al capdavall, resulta una informació deforme.  
  
La falta d’imparcialitat dels mitjans de comunicació local provoca situacions que serien risibles si no fora perquè es tracta d’un tema important com és el donar a conèixer el què passa, com passa i per què passa al poble, elements imprescindibles perquè el ciutadà puga fer-se una opinió amb criteri.


De Ràdio Ontinyent i de MK Televisió no val la pena parlar. Dirigits per Ximo Vilar amb mà de ferro –tant dura com falta de mal·leabilitat i d’encert– des de fa prop de 30 anys, es pot considerar un cas perdut per la llarga trajectòria de parcialitat. Per a Vilar, l’existir o el no existir està clar i és una equació molt simple. A nivell ciutadà, em caus bé, ixes; no em caus bé, no eixes. A nivell institucional, pagues, ixes; no pagues, no eixes.

Per la seua banda, el setmanari Loclar té des del número u una secció a la pàgina tres de preguntes i de suposades respostes que sempre és la mateixa: “uuuuhhhh!!!”. És una reproducció d’una secció de la llegendària revista Hermano Lobo i, posteriorment, de Valencia Semanal, publicació que va dirigir amb notable encert José Luis Torró, director fins fa poc del susdit Loclar. Les preguntes que fa el periòdic mai són inquisidores amb el PP, atesa la ideologia de dretes del mitjà. Si aquesta circumstància ja era cridanera, ara ho és més i arriba a nivells esperpèntics. El mitjà ha caigut en la venda ideològica per qüestions econòmiques i no critica ni de lluny al PSOE i al equip de govern municipal. Com no han retirat la secció, a qui critica Loclar? Doncs a Compromís i Podemos, en una pirueta que provoca vergonya aliena.

Seguint en el terreny escrit, on han anat a parar les columnes pensades, incisives i punyents del director d’El Periòdic d’Ontinyent, Santiago Sanchis? Què s’han fet aquells editorial que donava goig llegir? Què ha perdut tota la inventiva? Indubtablement no, sinó que més bé no vol ferir susceptibilitats dels polític de torn perquè és un altre mitjà que ha caigut en la venda ideològica per qüestions econòmiques.

En aquest “o estàs amb mi o contra mi” en que s’ha convertit el poble, per obra i gràcia dels mitjans de comunicació i dels polítics (ara PSOE com abans el PP) resulta grotesca la compareixença de la regidora Sayo Gandia el 21 de desembre de 2016. La senyora Gandia, va donar les gràcies a tots els que han col·laborat (gratuïtament? No! Ni de lluny, cobrant!) en l’any Gomis, oblidant-se intencionadament de l’únic que ha participat per amor a l’art i que és, sens dubte, l’home que més entén de Gomis al món: Miquel Àngel Múrcia i Cambra. Un fet que per si sols, ja desacredita a perpetuïtat a la infrascrita política. Agrair a qui cobra i oblidar-se del que no cobra. 

Ontinyent té un problema. I és un problema de credibilitat o, més concretament, de manca de credibilitat. A Ontinyent, com a massa social, poc li importa aquest fet el ser un poble egocèntric i egòlatra que prima molt més el “no passa res”, encara que passe, que qualsevol altra circumstància. El problema d’Ontinyent no és de dretes o esquerres, sinó de persones que pensen i, arribat el cas, discrepen. O les que no pensen, o cas de pensar, donen com a bo tot el sistema establert. Més clarament, el que es meneja no ix en la fotografia.


La informació és un bé social. Necessària, útil, que allunya a la ciutadania de la ignorància. No debades es considera als mitjans de comunicació el quart poder, just per darrere de l’executiu, del legislatiu i del judicial. Però si sovint critiquem els primers pel casos de corrupció, per les lleis que promulguen o per les sentències que dicten, on posem mitjans com Ràdio Ontinyent, MK Televisió, El Periòdic d’Ontinyent i Loclar, exemples de partidisme –o sectarisme– social, polític i ciutadà, què han esdevingut simples pamflets propagandístics?

diumenge, 12 de març del 2017

Reparem o inaugurem?

Gran festa d'inauguració al carrer
de les Monges Carmelites

Hui, dia de festa perquè és diumenge, hi ha prevista una inauguració d'allò més "in". Va a tallar-se la cinta d'una falta d'arbre en un redolí que hi ha al sòl, davant la problemàtica entre inaugurar o reparar. 
Parlant seriosament ara. L'Ajuntament va contractar una empresa forana per al manteniment dels parcs i dels jardins del poble i va assegurar que s'estalviàvem 50.000 euros a l'any. De veritat algun polític de l'equip de Govern s'ho creu això? Doncs, en eixe cas, en molt ignorant. I  si no s'ho creu, aleshores és un mentider. 
Veure els parcs d'Ontinyent i els arbres al carrer fa un any i veure'ls ara és per caure-li la cara de vergonya a algú. Perquè en solament un any ha empitjorat la situació de manera exponencial. 

dissabte, 11 de març del 2017

Busca, busca


L’oposició al règim socialista



Els proposem un joc ben difícil. En tres hores (ara que estem en cap de setmana hi ha mes temps) té que buscar als membres de l'oposició del tercer any triomfal socialista a l’Ajuntament d’Ontinyent. A saber, ha de trobar 3 regidors del PP, 2 de Compromís, 1 d’Esquerra Unida i 1 de Ciudadanos. Què després venen eleccions i tots han fet molt pel poble, encara que siga des de l'oposició. Hala!

divendres, 10 de març del 2017

Per què?

Volem saber [en 14 preguntes]?

1. Per què es contracta una empresa privada per atendre els serveis culturals?
2. Per què no ho fan els conserges municipals?
3. Si falta gent, per què no se'n ha contractat cap, com altres municipis?
4. Quina empresa és?
5. S'ha fet un concurs públic?
6. És "amiga" o no del partit de l'equip de Govern?
7. Quants diners ens costa als ontinyentins?
8. És veritat que costa 100.000 euros a l'any?
9. Què passa amb el conserges de Cultura?
10. Per què en Centre Cívic i Social el Llombo l'involucren en tota aquesta moguda?
11. Privatitzar el servei és socialista?
12. Quan cobraran els conserges contractats per l'empresa privada?
13. No és això desistiment de responsabilitats per part dels polítics? 
14. Per què l'equip de Govern que publicita les coses més insignificants per traure pit, en aquest cas que és una cosa important, ho fan tot d'amagat?

dijous, 9 de març del 2017

Busca, busca

On està el policia de barri del Llombo?

Els convidem a un joc ben divertit. I hem posat la pàgina en gran, encara que se'n isca dels marges del blog, perquè en mitja hora, o una hora, o en cinc minuts, busquen, localitzen, troben en definitiva, al policia local que està encarregat de patejar-se el barri del Llombo. Preparats? A punt? Ja!!! (Ah!, els gegants no sabem que pinten ací. Probablement, en algun temps passat, poblaren el Llombo).

dimecres, 8 de març del 2017

Història

L’entrevista impossible:
Francisco Montés Tormo


Guillem de Carbonell

Estem en el local del PURA, el partit al qual pertany Francisco Montés Tormo, alcalde d’Ontinyent. Veiem unes quantes cadires de boga i una taula amb papers al damunt, producte de l’última reunió que hi va haver anit entre militants de la formació. Tot és molt auster. Són temps de molta efervescència política i les reunions es produeixen sovint. Malgrat tot, Paco Montés ens atén amb la cordialitat habitual en ell.
Francisco, o Paco Montés Tormo va nàixer a Ontinyent el 31 d’octubre de 1890. Fou el fill major que tingueren el matrimoni format per Francisco Montés Sanz (1868) i Virtudes Tormo Martí (1869). Després d’ell naixerien Manuel (1895), María (1898) i Gonzalo (1903). La família va viure, sempre, al carrer de l’Arquebisbe Segrià. Cap dels germans es va casar. Paco era advocat i va ser triat alcalde en 1931 pel Partit Unió Republicana Autonomista (PURA), que com el seu nom indica, era republicà. Va morir assassinat a les acaballes del fatídic any 1936.

P.—Com era aleshores Ontinyent?
R.—Molt diferent de com és ara. Encara que la indústria tenia una certa importància, Ontinyent era eminentment un poble agrícola. Hi havia minifundi, però la terra era d’uns pocs terratinents. Això volia dir que hi havia bastants llauradors, bastant gent empleada en la indústria i bastants jornalers. Aquest sector de població era qui pitjor s’ho passava, perquè havien de viure el dia a dia. Si els contractaven al matí, treballaven i cobraven, si no, no. Era una inseguretat i una incertesa absoluta. Així, molts d’ells se n’anaven temporades senceres a la Ribera, a collir la taronja o a l’arròs. Els jornals feia temps que no pujaven i la inflació era latent. A més a més, els líders, els que portaven la veu cantant de la reivindicació obrera, com a represàlia no els contractaven els propietaris, amb la qual cosa era una situació difícil i molt problemàtica.

P.—Vosté va assessorar com a advocat Fontanars dels Alforins en el procés de separació d’Ontinyent. Sent ontinyentí, no és això un fet contradictori?
R.—No, per què? Fontanars dels Alforins estava deixat de la mà dels polítics d’Ontinyent. Era una pedania llunyana i no li prestaven cap atenció. L’Ajuntament els tractava com si foren éssers inferiors. El més racional era emancipar-se d’Ontinyent i governar-se per ells mateixos.

P.—Vosté va ser triat alcalde el 16 d’abril de 1931, dos dies després que es canviara de monarquia a república. Però Paco Montés és de dretes, i republicà. Com s’explica això?
R.—Per què no? La monarquia era un sistema esgotat i de republicans n’hi havia de dretes i d’esquerres. És un tòpic equívoc que la República fóra d’esquerres. Jo era republicà perquè creia que el sistema polític era millor, i això no té res a veure amb la ideologia.

P.—Sens dubte, van ser uns anys apassionants. I importants per a Ontinyent. Per exemple, en 1934 es va inaugurar ‘el Grupo’.
R.—Sí, és cert. El 21 de gener, quin fred feia aquell dia! Fou un dia molt important per a Ontinyent, que a la fi tenia una escola en condicions, gran, ampla, amb tots els serveis. El col·legi Joaquín Costa, que inicialment era el col·legi María Cristina, perquè el projecte venia d’abans i ens el vam trobar ja en marxa, va significar un gran esforç econòmic i de dedicació per al poble. Perquè encara que el col·legi el pagava el Ministeri d’Instrucció Pública, Ontinyent es va fer càrrec de moltes coses a fi d’acabar-lo com més prompte millor.

P.—Un altre fet de gran importància fou la construcció del cementeri...
R.—En efecte. El cementeri, encara que es va inaugurar en febrer de 1939, va començar a forjar-se en 1931. Va ser al cap de poc d’establir-se la República que es va decidir que els pobles havien de tindre cementeris civils, perquè cadascú triara si volia ser soterrat religiosament o civilment. Fins aleshores, la majoria de les necròpolis eren de l’Església, per tant els cementeris eren únicament religiosos. Va ser un assumpte molt complicat. Perquè a veure qui vol un cementeri prop de la seua propietat. Primer es van buscar tres possibles ubicacions, i l’Ajuntament va decidir que es fera en el barranc de la Bessona, darrere de la lloma de Santa Anna. Però van sorgir problemes. Aleshores vam buscar un nou emplaçament. L’assumpte estava entre l’assagador de Caputxins o en el Torrater, on finalment es va fer. La vam encertar, evidentment, com es pot comprovar hui en dia.

P.—Hi ha un tema que ens desconcerta. La prostitució era legal, i en 1932 hi van haver diverses peticions per instal·lar cases de prostitució al poble (prop de la Farinera, en la Cantereria, al Dos de Maig, en una caseta de camp per la zona de Santa Anna...). Però vosté sempre es va mostrar en contra, tot i ser legals.
R.—Jo haguera complit la llei, sense més, i haguera deixat que s’obriren, com de fet, encara que les vam perseguir, es practicava la prostitució. No es pot anar en contra del que és legal. Però tracta de fer-ho comprendre als regidors que hi havia. Eren molt radicals, tancats i de moral estricta. Crec que és perquè el poble era molt religiós. Però en contrapartida, practicaven una falsa moral, una doble moral, perquè em consta que alguns d’ells hi anaven i, després, estaven rotundament en contra de permetre que estigueren obertes eixes cases.

P.—Sí, fins i tot hi va haver un regidor, Bautista Tortosa, que el van sorprendre en la casa de prostitució que hi havia en la Farinera, al carrer de Ramón y Cajal.
R.—Va ser molt desagradable tot. I molt violent. El regidor que va denunciar el cas, Pedro Dasí, era d’esquerres, fixa’t tu, del Partit Republicà Radical Socialista (PRRS). Foren temps convulsos. Mira quin contrasentit escandalitzar-se per anar a visitar prostitutes quan era un home viudo!

P.—Un cas extremat fou el suport que va rebre després que el periòdic El despertar de Onteniente li demanara la dimissió. Què va passar?
R.—Ontinyent era, i em sembla que continua sent, un poble extremat. Al poble va vindre un xativí, José Jordán y Jover, i va fundar El despertar de Onteniente. El cas és que el governador civil va manar detenir (més aviat va ser retenir) Jordán, i ell em va culpar a mi de la decisió. Aleshores, en el número següent, va demanar en portada la meua dimissió. No veges tu la que es va organitzar! Totes les forces vives del poble em van donar suport. Més de 2.600 signatures van recollir en pocs dies. I el Ple va aprovar una declaració, i diversos regidors es van posicionar per defendre’m. Tot molt estrambòtic. Des de demanar la meua dimissió i, no digam, la resposta ciutadana.

P.—Vosté volia dimitir en 1936 fins que finalment, passats uns mesos, ja en guerra, va deixar el càrrec. Per què?
R.—Volia dimitir perquè estava cansat, ja que van ser cinc anys d’una pressió intensíssima i de picabaralles constants, més de forma que de fons, he de dir també. En esclatar la guerra, i amb l’elecció dels diferents comités, entenia que no tenia cap sentit continuar sent alcalde ja que eren altres els qui tallaven l’abadejo a l’hora de prendre decisions. No m’ha agradat mai ser un home de palla i en eixes circumstàncies ho vaig veure clar.

P.—A vosté el van matar el 29 de desembre de 1936. Com va ser això possible?
R.—Vols que et diga la veritat? Encara jo mateix m’ho pregunte. No sabia que hi haguera gent per als quals jo fóra un enemic, perquè jo no considerava que ningú fóra tan antagonista meu com per a desitjar-li la mort, i menys encara matar-lo. Però en una guerra, les coses més impensables es converteixen en la cosa més normal, malauradament. De fet, si Franco no s’haguera rebotat contra el sistema constitucional i democràtic de la Segona República, no m’hagueren matat, ni a mi ni a tots els que van morir. S’hagueren evitat molts sofriments i dolors.


P.—Com recorda la Segona República?
R.—Com un temps d’esperança, d’ambicions, d’expectatives. A la República no la van deixar créixer. Entre els uns, la dreta intransigent, i també l’Església, que estaven de mala gaita amb la República perquè ho veien tot com un intent de descavalcar-los dels seus interessos; i els altres, l’esquerra radical, que volien que es fera tot en un obrir i tancar d’ulls, de pressa, era impossible que la República es fortificara. Així i tot, es van aconseguir moltes coses en els cinc anys de pau que va tindre.

P.—Què sent quan escolta ‘l’Himne de Riego’, del nostre paisà Josep Melcior Gomis? Quina sensació té davant d’una bandera republicana?
R.—Emoció, molta emoció. ‘L’himne de Riego’ havia de ser l’himne de tots aquells que tenen una estima per la llibertat. I quan veig una bandera, doncs la mateixa cosa, molta emoció. Van aconseguir en un temps molt difícil posar un sistema polític obert i de garanties, i ara, 80 anys després, torneu a estar com en 1930, amb un Borbó donant lliçons al capdavant. El que no sé es de què dóna lliçons. Sincerament, no és la persona més adequada.    

P.—Ontinyent el recorda a vosté. Té un carrer per perpetuar la seua memòria, l’antic de Sant Domingo.
R.—Ho agraïsc. Sempre és bonic que se’n recorden d’un, i no hi ha dubte que un carrer és una cosa important.

Entra en l’estança el seu secretari, amic i assessor Vicent Penadés, qui també fou víctima de la desraó. El governador civil està al telèfon perquè té una sèrie de directrius i recomanacions que donar-li. Paco ens demana que el disculpem i amb peu àgil s’allunya i desapareix darrere d’una porta. En un no res, una espessa boira cobreix el local i ens transporta fins a l’actualitat.