dilluns, 28 de gener del 2013

dimarts, 22 de gener del 2013

No volem el Consorci

El Consorci de l'arreplegada del fem és una estafa

No al Consorcí

La Generalitat ens vol atracar

Fabra, quins interessos defenses?


dissabte, 12 de gener del 2013


La heroïna de Newton

El passat divendres 14 de desembre, en Nord Amèrica, un descervellat entrava en un col·legi, carregat d’armes de foc, i matava a tirs a 27 persones, la majoria d’elles xiquets xicotets.

Posava els cabells de punta el relat de la mestra de 29 anys Kaitlin Roig (neta d’un valencià de Paterna), de com, quan va sentir els tirs, es va tancar en els retretes junt als seus 15 alumnes, i els va tranquil·litzar per a que no armaren soroll i així passar desapercebuts per a l’assassí, cosa que els va salvar la vida.

Però malauradament, van haver més heroïnes en esta tragèdia, si be no van tenir tanta sort com Kaitlin i els seus alumnes; van ser les mestres Victoria Soto de 27 anys i Anne Marie Murphy de 52 anys, que van morir acribillades a tirs protegint als seus alumnes. Quina lliçó de professionalitat i d’amor pels sues alumnes!

Una professionalitat o millor dit “dignitat”, que estic convençut que tenen el cent per cent del col·lectiu de professionals de l’ensenyament –entre ells els espanyols–, i al que des de fa uns anys, des de un sector de la classe política, estan intentant desprestigiar per tots els mitjans al seu abast.

Kaitlin, Victoria, Anne, heu donat una lliçó al món.

Ara caldria desitjar que els polítics que ens governen i els que intenten desprestigiar la vostra tasca, tingueren la meitat de dignitat de la que vosaltres heu demostrat, ja que, a pesar de totes les circumstàncies adverses per les que vos estan fent passar –ací–: desprestigi, baixada de sous, etc., no dubtaríeu ni un moment en fer el mateix, per defensar als vostres alumnes davant qualsevol incident per dolent que fora.

Gràficament

La dreta i l'esquerra convencionals


dimecres, 9 de gener del 2013


El Periòdic d’Ontinyent, te que contar millor

El passat divendres dia 4 de gener, es va celebrar una reunió en la seu de les Ames de Casa, amb la finalitat d’impulsar una plataforma ciutadana per defensar el que l’arreplegada del fem segueix-ca fent-se des de la Mancomunitat, i de passada, dir-li a la Generalitat, que no ens agraden les “formes” en la manera de fer –o millor d’imposar– un rebut, per una feina que ja em pagat. Una reunió, en la que crec que tots els que vam assistir, ens vam quedar sorpresos de la gran quantitat de gent que va assistir (entre 45 i 49 persones), una cosa impensable, ja que no es tractava d’una xerrada. 

Era una reunió important, i l’assistència crec que va superar les previsions més optimistes. Fins i tot hi havia representants de la premsa escrita i de diverses Tvs. Un fet important ja que tan interessant com fer la plataforma, era el que tinguera difusió en els mitjans de comunicació. I clar, uns es van fer ressò i altres simplement van passar.

El Periòdic d’Ontinyent li va dedicar una fulla completa, cosa que cal agrair; però es va equivocar a l’hora de contar als assistent, ja que per dues vegades destacava: “cerca de treinta personas acudieron a la reunión”. I clar quant es per dues vegades, no sembla una errata sino més be un error. 

Nosaltres pensem que en la utilització de les xifres cal se justos, sinó caiguem en el joc polític de com es conten els assistents a les manifestacions, que on uns veuen un milió de persones, altres en veuen cinc mil. I en el tema que ens afecta ens pareix que és important, per què no és gens fàcil –en Ontinyent–  ajuntar a 45 ó 49 persones a la constitució d’una plataforma reivindicativa; per això em dit al principi, que va ser tot un èxit, a banda dels resultats que puguen donar-se amb posterioritat. Amés a més, que per deformació, quant u llig: “cerca de...” tendeix a anar-se’n a la baixa.      

divendres, 4 de gener del 2013

Carta als Reis Mags




Benvolguts Reis Mags d’Orient: 

Aquest any, no vull que em porteu res. Aquest any, seré jo que vos faça uns regals a vosaltres. 

Vull regalar-vos: 

—Un president de govern.
—350 diputats.
—Un grapat de banquers avariciosos.
—Una família reial amb gendre inclòs.
—I sis contenidors de polítics corruptes amb un bon grapat de càrrecs valencians.

Espere que els disfruteu.

Signat: Un ciudatà cansat.

PD.­–També vos envie 266 senadors, que no sé perquè serveixen.

Nota: No s’admeteixen devolucions.

dimarts, 1 de gener del 2013


   On estaven vostès?                                                

                                    Vicente Simó Sendra

La setmana passada vam reproduir en este blog, l’article d’opinió de Vicente Simó Sendra La derrota de Almansa 300 años después. Ens va parèixer interessant la seua publicació per l’anàlisi que fa de la situació de les entitats financeres en la Comunitat Valenciana i quí es el que les fa. Un article en el que estem plenament d’acord i fins i tot podem subscriure tots el que ens sentim valencians de veres. El que passa es què Vicent Simó Sendra, parla de la situació valenciana des de una actitud distant; com si arribara ara mateix, i pensem que això no és així.
  
Si no estem equivocats, Vicente Simó Sendra prové d’una família de terratinents convertits en empresaris de bastant importància al llarg de quasi un segle en la Comunitat Valenciana, i molt estimada i respectada en Ontinyent; una família important també dins del Banco de Valencia,  amb lligams importants dins la burgesia valenciana, en la que el seu pare D. José Simó Aynat, va arribar a ser president provincial honorífic de l’Associació de la Lluita contra el Càncer. I segons referències, vostè també va fer els seus “pinitos” en política.

Estem convençuts que tot el que diu en el seu article és el que realment pensa, i és d’agrair; com també ho és, el que encapçale una plataforma en defensa dels afectats-perjudicats per la nefasta gestió duta a terme en el Banco de Valencia. Però a l’hora de parlar de la “segona desfeta” aquesta vegada no d’Almansa, sinó de València, i a càrrec del PP com vostè be puntualitza, alguns pensem recorrin al castellà allò de: “a buenas horas mangas verdes” o en un llenguatge més d’ací això de: “després del burro mort, la sivà al rabo”.

Sr. Simó, el “Pacto del pollo”, que li va donar la majoria absoluta a Eduardo Zaplana, i de passada es va menjar a “Unión Valenciana”, va ser propiciat per grups empresarials, cosa que en un principi ens pot parèixer normal. Però... on estava l’empresariat valencià i la burgesia valenciana, quant el sr. Zaplana va començar a unflar de polítics els òrgans de direcció de les caixes valencianes per tal de dominar-les, i es va llançar a fer  Terres Mítiques i totes les grans obres i desficacis que van vindre després? On estaven vostès?

Col·laborant amb ell! I fins i tot entrant com a socis en alguns dels seus projectes.

Sr. Simó, un sector important de la societat valenciana podem acceptar que en un primer moment, empresariat i gent important de València, seguiren de bon grau les idees del PP, però les hemeroteques demostren clarament, com fins els últims anys, els presidents dels empresaris –i vostè els coneix be– han actuat contínuament com a “palmeros” del PP i de les seues polítiques, que finalment ens han portat a la situació actual. Sense que cap veu “important” desqualificara les polítiques que estava imposant el PP. Així és que, un poc de culpa si que tenen.

Per això és d’agrair, que encara que siga un poc tard, el grup que vostè representa, haja vist la llum al final del túnel del PP. 

Ara no més cal desitjar-los molta sort. I que de una vegada per totes, empresaris, burgesia valenciana (si la hi ha) i tota la gent “important”, actuen com a vertaders valencians, per a que pugam eixir del pou en que ens ha enfonsat les polítiques  del PP, com vostè bé puntualitza en el seu article.