divendres, 30 de setembre de 2016

Què ha passat?

Ens agradaria saber...



Ens agradaria saber què ha passat amb la concessió per a les classes per a la gent major que es fan en els locals del Llombo i de Sant Rafael. L'empresa adjudicatària (molt pròxima ideològicament a l'equip de govern) no fa les classes perquè entenem que ha renunciat. I l'empresa que ho farà (que venia fent-los any rere any) no s'havia presentat per raons econòmiques. Què ha passat?

Lamentablement, els mitjans de comunicació s'han posat ja fa molt de temps la venda davant els ulls en qüestions d'aquesta índole. Cap mitjà de comunicació, i al dir cap és cap, informa de les coses que puguen fer malament, o regular, l'equip de govern. I com els polítics solament estan per contar grandàries... ens quedem sense saber-ho. 

Al no saber-ho, les conjectures estan obertes. I com deia aquell... malpensa i encertaràs. 

dimarts, 20 de setembre de 2016

dilluns, 19 de setembre de 2016

Un llibre de Miquel Àngel Múrcia i Cambra

Gomis – Melcioret vol ser músic



Qui millor per escriure un conte sobre Gomis que el estudiós que més sap sobre ell de tota Europa o, potser, del món?

Això és el que ha fet Miquel Àngel Múrcia i Cambra. El nostre veí i soci del Llombo ha escrit un conte, amb il·lustracions de Paqui Constant, una dissenyadora gràfica de primer nivell. El llibre l'ha publicat Edicions 96 i costa, solament, 7 euros. 

En aquest enllaç sabreu més i podeu comprar el llibre:

diumenge, 18 de setembre de 2016

Exclusiva


Els alcaldes en els mitjans de comunicació




Guillem Llin 

Ens hem aturat i hem fet una ullada al passat més recent. Hem fullejat l’hemeroteca per comprovar fins a quin punt Jorge Rodríguez apareix a les fotografies dels mitjans de comunicació. Hem agafat per comprovar-ho la premsa local, El Periòdic d’Ontinyent i Loclar. Hem vist el mateix període de govern municipal des de l’1 d’abril de 2006 (alcaldia de Manuel Reguart), l’1 d’abril de 2010 (alcaldia de Lina Insa) i l’1 d’abril de 2014 (alcaldia de Jorge Rodríguez). Com a la nostra hemeroteca li falten alguns exemplars (pocs) hem mirat 50 números, i ens uns casos, em acabat a mitjan març de l’any següent i, en altres, ens hem anat fins ben entrat el mes d’abril. També cal tenir present que El Periòdic d’Ontinyent publica a l’any dos números més que Loclar, un s’agafa una setmana de vacances i, l’altre, tres. Hem descartat tots els suplements diversos que han publicat, centrant-nos en el número ordinari sense afegits. Les fotografies són totes les que apareixen, de primer pla, presidint els actes i altres en que figuren en segona línia. L’únic requisit era que, qualsevol que mire la fotografia, que es reconega que estan, successivament, Reguart, Insa i Rodríguez.
La primera cosa que ens ha cridat l’atenció ha estat veure que durant l’alcaldia de Manuel Reguart (2003-2007) –i on Jorge Rodríguez acabava d’aterrar en política, era el número 4 de la llista socialista i era regidor d’Educació–, apareixen pràcticament per igual, colze a colze, ell i Reguart. I a anys llum es troben els altres regidors socialistes, alguns d’ells amb més pes específic dins de la Corporació local.

Durant l’alcaldia de Reguart, El Periòdic d’Ontinyent li va dedicar en eixos 50 números 7 portades, i dins, apareix en 73 fotografies. Loclar, per la seua banda, es nota que és un periòdic que està molt lluny de l’ideari socialista. El trau únicament tres vegades en portada (és pot dir que no li queda més remei, per amb qui està l’alcalde) i, dins, en 50 números apareixen 35 fotografies de Reguart. Cinc d’aquestes fotos són la mateixa, una d’un Ple municipal en que l’alcalde es veu al fons, i ha de fixar-se un per saber que és Manuel Reguart. Després, també hi ha quatre fotografies en les que el critiquen obertament. És la secció “Loclar / Loscur”, i en les quatre vegades que apareix és en l’apartat negatiu. I més encara, la major part de les vegades que el trauen, és per fer una notícia negativa de l’alcalde com, per exemple, el serial que va fer el mitjà arran de les obres del carrer del Dos de Maig, on davant la demora en concloure-les, Loclar va anar comptat els dies (més bé les setmanes, perquè és un setmanari).

Hem agafat a Manuel Reguart i la seua repercussió mediàtica com a model. Perquè fou un alcalde poc procliu a eixir, perquè sí, als mitjans de comunicació. És a dir, si hi ha que eixir, s’ix; però sí no cal, no s’ix. Tot el contrari de Lina Insa i Jorge Rodríguez, als quals solament els falta convocar una roda de premsa per dir que convocaran una roda de premsa.

En maig de 2007 Lina Insa (2007-2011) aconsegueix la majoria absoluta i en juny es anomenada alcaldessa. La presència de la primera autoritat local es dispara exponencialment als mitjans de comunicació, atesa la seua debilitat per aparéixer en tots els indrets. Cal fer una matisació. El Partit Popular obté la majoria absoluta, per la qual cosa no ha de compartir el protagonisme amb ningú, i ella és la líder del PP. Aquesta vegada l’alcaldessa sí és de la mateixa ideologia que Loclar. Així, en 2010 (des d’abril, 50 números, ho repetim) apareix huit vegades en portada i 104 fotos en pàgines interiors. La mitjana és de 2 fotos en l’interior i representa un 195% més que l’anterior alcalde. És a dir, Loclar trau tres vegades més a Insa com a alcaldessa que a Reguart com a alcalde.  

Per la seua banda, El Periòdic d’Ontinyent, li dedica dos portades menys que Loclar, perquè la trau 6 vegades, però en l’interior apareix Insa en 111 instantànies. Les xifres, malgrat la predilecció d’Insa per les imatges, estan dins d’uns paràmetres digam normals. Considerant que Reguart ha eixit en 80 fotos, les 117 d’Insa representen un increment del 46% del total anterior.

En 2011 arriba a l’alcaldia Jorge Rodríguez (2011-2015) gràcies al suport que li presten Compromís i Esquerra Unida. El primer entra en l’equip de govern, mentre el segon li donarà suport des de fora. El protagonisme queda, en teoria, compartit.  

En El Periòdic d’Ontinyent, des d’abril de 2014, i durant 50 números (encara que no absolutament correlatius, perquè no els tenim tots) li dedica 7 vegades la portada. I a l’interior hi ha 236 fotografies de Jorge Rodríguez. En total, 243 imatges, la qual cosa dona una mitjana de quasi cinc instantànies per número. Les xifres són molt cridaneres. Perquè representen més del doble que amb l’anterior alcaldessa, Lina Insa (117 contra 243), qui li agradava molt aparéixer a les fotos, concretament un increment del 102 % sobre el total anterior. Però atenció, si comparem el número d’imatges amb Reguart, anterior alcalde socialista, el número és triplica, al passar de 80 fotografies a 243. Un 204% més.


Rodríguez és socialista, com Reguart, que està en les antípodes ideològiques d’un mitjà de comunicació com Loclar. Calia pensar que Loclar li faria el buit a Rodríguez. Però no. Així apareix 11 vegades en portada en els 50 números consultats (un 22% de les portades) i 213 fotos a les pàgines de dins. En total 224 fotografies. L’actual alcalde apareix el doble (sí, el doble, 112 contra 224 instantànies) que la popular Lina Insa (què és de dretes, com el mitjà). I si es remuntem a Reguart, les xifres són ja definitives i escandaloses. Prop de sis vegades (38 contra 224) apareix més Rodríguez que Reguart, sent els dos del mateix partit polític, sent els dos alcaldes d’Ontinyent i agafant la mateixa part del seu període de manament. 


Manuel Reguart
Periòdic d’Ontinyent. Abril 2006. 50 núm.: Portada: 7. Interior: 73. Total: 80
Loclar. Abril 2006. 50 núm.: Portada: 3. Interior: 35. Total: 38

[Aparició setmanal per mitjà: 1,18 fotografies]

Lina Insa
Periòdic d’Ontinyent. Abril 2010. 50 núm.:  Portada: 6. Interior: 111. Total: 117
Loclar. Abril 2010, 50 núm.: Portada: 8. Interior: 104. Total: 112

[Aparició setmanal per mitjà: 2,29 fotografies]


Jorge Rodríguez
Periòdic d’Ontinyent. Abril 2014, 50 núm.: Portada: 7. Interior: 236. Total: 243
Loclar. Abril 2014, 50 núm.: Portada: 11. Interior: 213. Total: 224

[Aparició setmanal per mitjà: 4,67 fotografies]

dimecres, 14 de setembre de 2016

Mirades

Mirades menudes


Un gran article per comprendre coses que se'ns escapen



Canvi de focus: de la contradicció ‘capital-treball’ a la contradicció ‘capital-mitjà’





Carlos Morales Sánchez (Investigador del CSIC, Madrid)

El passat mes de desembre es va celebrar a París la XXI Conferència de les Parts (COP 21). En aquest món de temps accelerats sembla que va ser una eternitat quan es va assolir un nou acord històric per a posar punt final a una etapa de polítiques mediambientals inexistents per fer front al canvi climàtic.

Suficient tinta s’ha gastat ja en treure la careta a aquesta pantomima i posar de relleu les múltiples contradiccions i ineficiències del text final [1]. Coneixem de sobra el paper dels EUA, boicotejador expert d’aquestes convencions, en què la garantia de la seua signatura en el document final només busca una rebaixa de les mesures i, en especial, que les mateixes no siguin vinculants si van més enllà d’una simple llista de bones intencions. Finalment, sabem massa bé en què queden tots aquells tractats mediambientals, supeditats als convenis econòmics internacionals, i transformats, en el millor dels casos, en autèntics mites buits com el Protocol de Kyoto.

D’acord amb la inoperància del sistema econòmic i polític vigent a l’hora d’afrontar la crisi mediambiental i de recursos –de capital importància per al manteniment de les condicions materials que han permès el desenvolupament de les societats humanes fins a la data–, cal preguntar-se per què. A cas està sobredimensionat el canvi climàtic com a símptoma final de la crema de combustibles fòssils o fins i tot no existeix? Hi ha segur una alternativa tecnològica guardada a la recambra de les grans companyies i que espera fins que s’esgote l’última gota de petroli? O per contra es tracta d’una fugida cap endavant perquè simplement el sistema capitalista no pot fer front a un col·lapse anunciat amb dècades d’antelació?

Malauradament, tot apunta cap a aquesta última pregunta. En l’arrel del problema està la pròpia naturalesa del sistema capitalista, l’essència és la reproducció infinita de capital, la qual cosa xoca amb els límits físics d’un planeta finit com és la Terra. Aquests límits físics tenen dos vessants. En primer lloc, els recursos materials que ofereix el planeta són limitats i de qualitat variada. Com a exemple pràctic, la quantitat de petroli present en l’escorça terrestre és finita, hi ha un nombre limitat de barrils que podrem obtindre. Por altra banda, no tot aquest petroli pot ser extret ja que hi ha part del mateix de baixa qualitat: els costos monetaris i energètics d’extracció no compensen els beneficis monetaris i energètics de la seua comercialització i ús. Les primeres explotacions d’un recurs determinat s’efectuen sobre aquells jaciments que requereixen d’una menor tecnologia i d’una menor inversió de capital i suposen una altíssima rendibilitat, el que al seu torn dispara les inversions en la recerca de noves fonts i en un augment del ritme d’extracció. No obstant això, aquests primers jaciments s’acaben i cal una major inversió tant en exploració de noves explotacions, com en desenvolupament de noves tecnologies d’extracció. De nou tornant al petroli, els jaciments del segle XIX als EUA requerien d’una inversió exageradament menor que els actuals jaciments de pissarres bituminoses d’Alberta, Canadà [2]. A més, la taxa d’energia obtinguda per cada unitat d’energia gastada en l’explotació d’un recurs energètic és també decreixent (tecnologies més complexes requereixen d’energies majors per a funcionar [3]), el que fa referència a aquests recursos energètics porta a una crisi més profunda quant les societats actuals són altament dependents d’energia barata.

La segona vessant dels límits físics del planeta consisteix en la saturació dels embornals. S’entén com a embornal els elements naturals que absorbeixen els residus dels nostres processos industrials, de transport, etc. (encara que existeixen embornals artificials no poden comparar globalment la capacitat dels primers). A tall d’exemple senzill, els oceans i les grans masses arbrades del planeta, com les selves o la taigà, suposen els principals embornals de diòxid de carboni (CO2), primer gas responsable de l’efecte hivernacle i del consegüent canvi climàtic. Evidentment, hi ha un límit en la capacitat d’assimilació de residus. Si emetem a l’atmosfera major quantitat de CO2 de la que poden absorbir els embornals aquest començarà a emmagatzemar-se en l’atmosfera. A partir de cert límit començarà un escalfament gradual del planeta que al seu torn afectarà el comportament dels propis embornals. D’aquesta manera, com més gran siga la temperatura de l’aigua dels oceans menor serà la quantitat de gas que puga estar dissolt en l’aigua, arribant a poder comportar-se com a font (hi ha altres problemes associats amb elevada quantitat de CO2 dissolt en els oceans, com la seua acidificació [4]). Al seu torn, majors temperatures poden incórrer en canvis en el règim de pluges que aprofundeixin en la desertificació de territoris (problema en què la Península Ibèrica es veu involucrada [5]), disminuint la massa vegetal i, amb això, la capacitat de fixació de CO2. Evidentment, la saturació dels embornals implica la ruptura de l’equilibri en el qual es troben els ecosistemes, amb la consegüent extinció d’espècies que això implica [6] i, sobretot, la destrucció d’una intricada xarxa de relacions entre éssers vius que permeten el desenvolupament d’una gran quantitat d’activitats humanes i que els costos serien inassumibles per solucions tecnològiques. Per tal d’aclarir l’últim punt, la pol·linització dels camps és realitzada de manera natural a través d’insectes, com les abelles, molt sensibles a canvis externs i la actual desaparició és objecte d’alarma [7].

Tant la crisi de recursos com la d’embornals imposen uns límits clars al creixement econòmic i material del sistema capitalista, una clara contradicció capital-mitjà o, fins i tot, donada l’amenaça, capital de vida. En ecologia es coneix com a capacitat de càrrega a la grandària màxima d’una població que pot suportar un determinat medi natural en un període de temps indefinit en funció de diferents factors com l’aliment, l’aigua, el sanejament, o l’hàbitat. Quan una espècie supera aquest límit de càrrega la seua població és insostenible i tendirà a decréixer fins ajustar-se de nou als límits del sistema, que podran haver estat alterats i ser ara més restrictius que a la primera situació. La forma d’ajustar-se als valors estables de consum de recursos pot ser mitjançant el col·lapse, en el qual es disminueix abruptament la població i per tant les pràctiques que excedien els límits, o mitjançant un ajust anomenat oscil·lant esmorteït, d’ascens i descens de la població fins a arribar al límit estacionari.

En el cas de l’ésser humà, per a intervenir aquest excés s’utilitza la noció d’empremta ecològica, la qual és definida pel Fons Mundial per a la Vida Silvestre (WWF) com la mesura total d’impacte ambiental generat per una determinada població humana sobre el medi ambient, comptabilitzant la quantitat de terreny que és necessària per a la producció de recursos, assimilació de residus i vegetació necessària per absorbir el CO2 emès. Per a això s’utilitza les anomenades hectàrees globals (hag), una mitjana de la capacitat de producció de biomassa, altres recursos i d’assimilació dels residus a les diferents zones del planeta. Per tant, el 2010 l’informe Planeta Viu de WWF [8] comptabilitzava un total de 12.000 milions d’hag disponibles per explotació, que corresponen, per una població d’aproximadament 7.000 milions de persones, 1,7 hag per persona per a un desenvolupament sostenible. No obstant això, el nostre sistema productiu actual necessita globalment d’entre 2,5 i 2,7 hag per persona, el que constitueix la nostra petjada ecològica mundial. Clarament hem sobrepassat la capacitat de càrrega del planeta, situant-nos en la necessitat d’1,5 planetes Terra per mantenir la població actual amb el nivell de vida mitjà (sense tenir en compte les ofensives desigualtats existents). Com es pot observar a la Figura 1, la petjada ecològica va superar la capacitat de càrrega a partir de 1976.




D’acord amb tot el que hem dit, no sembla desbaratat considerar com a realista en les anàlisis polítics actuals i futurs la noció de col·lapse, que se situarà segons diversos estudis en la dècada del 2050, tant per un esgotament de recursos com per una situació insostenible de contaminació atmosfèrica i del sòl que afectaria la producció agrària, base última del benestar humà. Especialment convé considerar l’aportació dels estudis de Donella Meadows, compilats en les diferents actualitzacions de “Els límits del creixement” i que en l’edició del 2003 [9] avançava un senzill model, sustentat en projeccions i simulacions, d’evolució econòmica de les següents dècades considerant dos grans restriccions: 1– es considera un únic comportament mitjà de totes les nacions i persones, sense conflictes de cap tipus derivats de les situacions extremes a les que la humanitat es veuria abocada; 2– no es considera despesa militar. Lluny de semblar una simulació invàlida i ingènua en base a aquestes dues restriccions tan allunyades de l’essència humana que s’obre pas en el capitalisme, es tracten de simulacions que ofereixen l’escenari menys dolent amb polítiques actuals. A manera de mostrar com funcionaria la dinàmica de col·lapse farem ús d’un model molt simplificat, amb nucli en els combustibles fòssils i per al qual farem ús del que s’ha exposat en els paràgrafs anteriors i en les Figures 2 i 3.


Com apareix a la Figura 2, al començament de l’explotació dels combustibles fòssils, el capital d’exploració destinat directament a la troballa de nous jaciments era molt baix, ja que s’explotaven els recursos que afloraven en superfície. El mateix succeïa amb el capital de producció; els pous de petroli, per exemple, tenien una profunditat i dificultat d’extracció mínimes. Ara bé, a mesura que augmentava el capital de combustió a causa d’una major demanda d’aquests recursos, calia trobar nous jaciments i explotar-los, el que fa augmentar el capital tant d’exploració com de producció. No obstant això, fixem-nos que estem fent una trampa al no considerar cap cost sobre la contaminació. Aquests són els anomenats costos ocults, que són aquelles despeses ambientals que no es comptabilitzen en el preu dels productes i que provoquen efectes perjudicials sobre el medi ambient, en la salut i en la societat. Imaginem-nos que la contaminació ací produïda en forma de gasos d’efecte hivernacle es tradueix en un augment de la temperatura terrestre i amb això únicament en una pèrdua d’hectàrees de terra cultivable i de rendiment de la terra que encara té finalitat agrícola. El capital destinat a la producció de recursos que estàvem analitzant només és una part de la totalitat dels productes industrials que llança al capital industrial, els diferents components es poden estudiar a la Figura 3. És a dir, un augment del capital destinat a l’extracció de recursos implicarà un augment de la contaminació, el que al seu torn determinarà un augment del capital agrícola destinat a mantenir comptant la producció d’aliments que sostinguen la població total (que per fer-lo més realista d’acord amb el nostre món real podem assumir que augmenta exponencialment).


Al seu torn, els jaciments són cada vegada més profunds, i el combustible extret de pitjor qualitat, i s’ha de destinar una major quantitat al capital de producció. És a dir, el sistema econòmic ha de destinar cada vegada una major part del capital industrial en la producció de recursos que, al seu torn, pels efectes de la contaminació durant el seu consum exerceixen una pressió cada vegada més gran sobre l’explotació de les terres, hi havent de dedicar més recursos a les mateixes per mantenir la producció i, fins i tot, elevar-la per a una població cada vegada més gran.

Per descomptat, el capital disponible és limitat, el que provocaria una disminució dels capitals destinats directament a la manufactura de béns de consum i al capital de serveis. Per exemple, sanitat i educació, el que faria disminuir l’índex de benestar humà. A més la inversió industrial de tornada al propi capital per augmentar el mateix (gràcies a aquesta fletxa de realimentació positiva al reinvertir sobre si mateix s’aconsegueix que el capital total augmente també exponencialment) començaria també a ser menor, de manera que la taxa d’amortització del capital (tancament de fàbriques per obsoletes) arribaria a ser major que la taxa de reposició de nou capital, el que finalment provocaria que aquest disminuís, de manera que ara el cicle no és de realimentació positiva, sinó al contrari, de realimentació negativa: arriba un punt on els alts costos d’extracció dels combustibles i els alts costos de les conseqüències de la contaminació provoquen una baixada del capital industrial total i, amb això, també dels capitals subsidiaris, el que comporta una baixada de l’índex de desenvolupament humà i qualitat de vida, i per tant de l’esperança de vida i de la població total.

És a dir, en el nostre món senzill s’ha produït un col·lapse civilitzatori a causa del model econòmic i del model energètic.

Una vegada amb les suficients evidències per gestionar la noció de col·lapse cal preguntar-se què pot fer-se. Per desgràcia, no hi ha una direcció ni lideratge clars. Ni tan sols s’ha aconseguit imposar amb èxit cap de les dues grans postures polítiques que divideixen a les organitzacions ecologistes. Com ja va succeir en els segles passats (i encara avui dia) en la lluita obrera, el vell debat Reforma o Revolució torna a la palestra. Compartint una mateixa anàlisi de la situació i de les causes del problema, les solucions passen per reformar el capitalisme perquè aquest siga verd (transició a energies renovables, major repartiment de la riquesa i economia basada en serveis sota les regles del lliure mercat regulat) o bé trencar amb ell i dirigir-nos cap a un nou model (sense nom en els textos ecologistes d’aquest vessant però expressament anticapitalista) de planificació econòmica en què la justícia social i la conservació i regeneració del medi ambient siguin les principals banderes. Mateix debat davant el mateix sistema, amb un únic canvi de focus: de la contradicció capital-treball com a base a la contradicció capital-mitjà. A Espanya, simplificant la gran varietat d’associacions, grups i seccions ecologistes de partits polítics, aquestes dues grans línies les representarien, respectivament, Greenpeace i Ecologistes en Acció.

A manera de conclusió es podria fer una última pregunta. És possible, donat el marc desesperançador, una alternativa real i minimitzar el col·lapse anunciat per cada vegada un major nombre de veus? Per contestar la pregunta seria necessari un exemple de col·lapse de les fonts de recursos d’un país desenvolupat i de com s’ha adaptat a la nova situació, si ha aconseguit mantenir uns nivells de benestar dignes, etc. Cuba ofereix l’exemple perfecte que és possible superar una situació així, amb gran esforç i amb un descens de la vida material, però mantenint serveis socials i comunitaris relativament intactes. El col·lapse de la URSS i el posterior període especial a l’illa caribenya és l’exemple més proper de política davant del col·lapse energètic i de recursos a què anem dirigits. La seva petjada ecològica va passar de 2,5 hag el 1990 a 1,7 a l’actualitat [10] mantenint un 0.9 en índex de desenvolupament humà [11] (considerat acceptable a partir d’0,7 i molt alt a partir de 0,8 ). L’esperança està en models econòmics i socials alternatius al capitalisme que prioritzen el sosteniment de les poblacions i models de vida sostenibles abans que el benefici i l’avarícia de minories privilegiades.



Notes:
[1] Blog d’Ecologistas en Acción https://cop21ecologistasenaccion.wordpress.com/2015/12/12/paris-un-acuerdo-decepcionante-que-desoye-a-la-ciudadania/
[2] Blog Crash Oil http://crashoil.blogspot.com.es/2011/01/las-arenas-asfalticas-de-canada.html
[3] Revista Ecologista http://www.ecologistasenaccion.es/article17905.html
[4] http://oceana.org/sites/default/files/euo/OCEANA_Ocean_acidification_the_facts_ESP.pdf
[5] Greenpeace http://www.greenpeace.org/espana/Global/espana/report/other/desertificaci-n-y-sequ-a-act.pdf
[6] Gerardo Ceballos, Paul R. Ehrlich, Anthony D. Barnosky, Andrés García, Robert M. Pringle and Todd M. Palmer, Accelerated modern human-induced species losses: Entering the sixth mass extinction, Science Advances, vol. 1 (2015)
[7] Greenpeace http://www.greenpeace.org/espana/es/Trabajamos-en/Transgenicos/Abejas/
[8] Living Planet Report 2014, Species and spaces, people and places. Lloc web: www.wwf.org
[9] Donella Meadows, Jorgen Randers, Dennis Meadows, Los límites del crecimiento 30 años después, Galaxia Gutemberg (2003)
[10] Lloc web: http://www.footprintnetwork.org/
[11] Lloc web: http://www.undp.org/


dimarts, 13 de setembre de 2016

La Trinxera

Dos articles excepcionals

En aquest número de la revista 'el Llombo' estem molt satisfets perquè hi ha dos articles de col·laboradors de 'La Trinxera', i que han escrit sobre cap on va el capitalisme. Són Rubén Garrido i Carlos Morales, investigador del CSIC, i qui es ha fet un article per llevar-se el barret. Millor dit, els dos han fet uns treballs per descobrir-se. Són articles d'eixos que li donen vàlua i prestigi a una publicació  Moltes gràcies per la vostra col·laboració i que demostra l'encert d'obrir-vos l'espai de la nostra revista.

Editorial

L'alcalde de les firetes


En febrer de 2011, en l’oposició, Jorge Rodríguez va fer un acte en els terrenys on aleshores anava l’hospital i, rodejat de part de la seua plana major local (entre ells, Rebeca Torró), va anar desgranant els incompliments i la falta d’eficiència de Lina Insa com a alcaldessa. Per fer més cridanera l’escena, es va valdre d’unes rajoles amb els noms de les pretensions pendents que tenia Ontinyent.  Així apareixien el pont de Sant Vicent (ja fet), l’hospital, els jutjats, l’institut de l’Estació, l’auditori i el conservatori.

Aquestes aspiracions, més altres que tot seguit enumerarem, segueixen pendents per la falta de gestió d’un Jorge Rodríguez que segueix estant més pendent d’eixir en totes les fotografies a tots els mitjans de comunicació que de fer la seua tasca com cal. Més de cinc anys d’alcalde i més d’un any de president de la Diputació han servit per veure que Rodríguez  no és l’alcalde que aparenta ser.
A hores d’ara el seu bagatge com a alcalde és dels pitjors que ha tingut Ontinyent  en democràcia, sent benvolents. En la passada legislatura, el dèficit es va reduir, sí, però el mèrit va ser de Compromís. I la participació ciutadana en els pressupostos va ser una exigència d’EU. Solament queda la Universitat, però com hem dit per activa i per passiva aquesta era un necessitat urgent mútua. Seguim esperant que Rodríguez faça alguna cosa realment de profit. El poble té pendents assignatures grosses. A més de tot el que en 2011 li reprotxava a Insa què no fera (l’hospital, els jutjats, l’institut de l’Estació, l’auditori i el conservatori), podem parlar de l’Escola Oficial d’Idiomes, que no ha vingut; de l’Agència Tributària, que no ha vingut; de la Tresoreria de la Seguretat Social, que no ha vingut; dels exàmens de conduir, que no han vingut; d’alguna inversió forta de capital privat (una, almenys), que no ha vingut; de la potenciació de la línia de ferrocarril Alcoi-Xàtiva, que no ha fet res; de posar el Servei de Publicacions en marxa (que va deixar morir Lina Insa), que no ha fet res; d’elaborar una programació cultural de capital de comarca, que no ha fet res; de posar en marxa la residència, que no ha fet res; de la solució definitiva del Ravalet, que no ha fet res; d’un pla efectiu per al comerç local, que no ha fet res. En aquest darrer punt, al contrari, segueix beneficiant a uns pocs en perjudici de tota la resta del poble.  

Doncs no. No ho diem per cap de les qüestions que acabem de ressenyar què, no obstant, també cal apuntar-les en el seu deure.  Rodríguez s’ha mostrat incapaç d’aconseguir una entrada des de la ronda de circumval·lació a una ampla zona del poble, entre ella, el barri del Llombo. L’última proposta –que ja ens la va ensenyar Filiberto Tortosa sent regidor d’Urbanisme en el seu dia– de fer una rotonda satèl·lit, demostra que no ha fet res en cinc anys. Com tampoc han fet res per facilitar la comunicació entre en l’avinguda del Comte de Torrefiel i l’aparcament de Sant Jaume. Com tampoc ha fet res davant l’oferiment dels propietaris de donar al municipi els històrics Banys de Don Lisardo. Any i mig després, seguim on estàvem. En el súmmum de la ineficàcia, sabem ara que davant la possibilitat de fer nous aularis la Universitat, l’Ajuntament contempla que els mateixos es facen al pati del edifici del Lluís Vives. L’alcalde és incapaç de posar-se d’acord per comprar els dos habitatges privats que queden en tot el nucli de cases i oferir els terrenys a la Universitat. I ho diem perquè ens ha deixat en l’estacada als veïns d’Ontinyent. Després d’embarcar al poble en una insubmissió general a fi que no pagara el rebut del fem, ens han vingut els rebuts amb recàrrec passat un any, sense donar resposta a la majoria de les al·legacions presentades, i Rodríguez, que és el president de la Diputació, no ha donat cap explicació als veïns. 

Cap. Més encara, s’ha amagat quan ha tingut l’ocasió de dir què passava. És això un alcalde que vetlla pel bé dels seus ciutadans?
Com pal·lia Rodríguez la seua inoperància absoluta? És obvi. Fent-se amic de tots els mitjans de comunicació a base d’euros perquè edulcoren la realitat i parlen bé d’ell a tota hora. Dona igual que siguen de dreta o esquerra. Diners que, cal recordar, són del poble, de tots nosaltres. Els ciutadans estem pagant-li a Rodríguez una campanya d’imatge permanent. Això sí, mentrestant, ell –i nosaltres– ens distraguem amb les firetes que munta cada cap de setmana. Perquè retorn econòmic per al poble no en tindran, però s’ho passem bé mentre ell es fa unes fotos per a la premsa.