dissabte, 25 de març de 2017

Carta oberta

Carta oberta a l'alcalde d'Ontinyent


Senyor Rodríguez, alcalde d'Ontinyent:

Què alegria! En l'anterior post que vam publicar aquesta setmana, el dia 23, ens preguntaven si hi havia algú en la casa de tots, en l'Ajuntament. Ens pensàvem que se'n havien anat a fer una marató fotogràfica. Hem vist que no, que vosté, com a primera autoritat del poble, està en el lloc que li pertoca, com els capitans dels vaixells, que no l'abandonen així s'enfonse la nau. 

Hem sabut de vosté perquè va acudir a la reunió del Consell Veïnal, on el Llombo té de representant un home molt seré, moderat i tranquil.

Segons sembla, la seua reacció enfront a una observació del Llombo, no va ser molt feliç. És més, diríem que va ser profundament desafortunada. Com el representant del Llombo és, a més a més, un home ordenat, que s'apunta tot el que donen de sí les reunions, va anotar que -segons vosté- nosaltres no havíem estat a l'alçada (per dir-ho de manera suau) amb qualificatius com "cansino" i "personatge". Tenim que dir que cap dels dos adjectius qualificatius ens sembla ofensiu, i ací baix, al final de la carta, reproduïm les dos accepcions amb el significat corresponent. Però, és que, a més a més, cap de les dues afirmacions les hem dites. Cap de les dues és certa. D'on es trau vosté que el Llombo li ha dit les dues coses?

Vosté, com a primera autoritat del poble, ens mereix molt de respecte. L'han votat els ciutadans. I l'últim que se'ns ocorreria seria insultar-lo. Però estarà d'acord amb nosaltres -suposem- amb el nostre dret a discrepar. Inclós amb el nostre dret a estar equivocats. 

Què Ontinyent camina a passos gegants cap al pensament únic, en part -en bona part- gràcies al mitjans de comunicació que viuen un particular 'el dorado' amb vosté d'alcalde, ens sembla cada vegada més evident. Doncs, i què vol que li fem? No pensem com tothom. Responsabilitat nostra no és. Cadascú som fills d'una mare i un pare, i ahí no podem fer res. Què al Llombo som els més lletjos del poble? És evident. Però, no ens importa, la veritat. 

Vosté té tots els mitjans de comunicació al seu abast. Constantment ix als mateixos. Nosaltres tenim les notes de premsa (que la majoria de mitjans ni trauen), aquest blog, el faceboc, i la revista trimestral 'el Llombo'. Per què li diem açò? Perquè solament falta que ara, com apunta Sean Spicer, portaveu de la Casa Blanca, els comentaris plens de mentides del mandatari Donald Tramp són "la realitat alternativa". Sincerament, no ens agradaria que caigués en el descrèdit de Trump apuntant-se a la "realitat alternativa" del tipus dels qualificatius que, segons vosté, li hem dit. 

Sabem que és dur ser polític. Cal tindre la perspicàcia de saber on estar en cada moment i encertar-la. Ara, per exemple, té el dilema de donar suport a Susana Díaz o a Pedro Sánchez. Però a ningú se li obliga a ser polític. I té coses bones, també. Un sou digne que li permet arribar a fi de mes sense problemes, la popularitat, la gent del voltant que et diu que bé què estàs fent-ho (excepte l'Associació de Veïns el Llombo), estar a casa, veure la família i els amics...

Els nostres fills i filles, néts i nétes, germans i germanes (que estan igual de preparats que vosté; senzillament, ni millor ni pitjor: com vosté) no tenen la mateixa sort. Uns a Alemanya, altres a Gran Bretanya, altres a Holanda, altres més lluny encara, vivint sols, amb carències, amb un idioma que en molts casos no dominen, faenes de l'últim escaló, amb problemes de residència i de lloguer, i amb dificultats per arribar a fi de mes. I els pares, iaios, germans i amics? Quan els veiem? Quan ens veuen? Dos o tres vegades a l'any, com a molt. Perquè altres ni dues vegades. Li podem assegurar que això sí que és dur i no ser polític. Què s'han de dedicar? Tots a la política? Què volem i què demanem? Què no isca tant en la foto i en els papers i que treballe per alçar Ontinyent. Perquè a base de mercats de cap de setmana no s'alca. 

Aprofitant esta carta oberta, li preguntem, perquè vosté, després de tot, és un càrrec públic, i es deu als ciutadans. És al veïnat a qui té que donar comptes. Ha comprat l'Ajuntament ja les dos cases de l'avinguda del Comte de Torrefiel, junt a la seu universitària per cedir-les a la Universitat?

Ha comprat la casa per facilitar el pas de vianants de l'avinguda del Comte de Torrefiel amb l'aparcament de Sant Jaume?

Fan ja la rotonda d'accés al barri?

A què es deu el seu canvi d'opinió respecte al COR i la recollida de fem?

Passarà amb el PSOE el mateix que amb el PP, que van tindre la promesa de l'hospital dos campanyes electorals seguides?

Li preguntaríem moltes coses més, però no volem cansar-lo ni llevar-li temps.

Salutacions cordials
el Llombo


Segons el diccionari de la Real Academia de la Llengua (castellana):

cansino, na
De cansar.
1. adj. Dicho de un hombre o de un animalQue tiene su capacidad de trabajo
disminuida por el cansancio.
2. adj. Que por la lentitud y pesadez de los movimientos revela cansancio.
3. adj. And. Cansadopesado.

Segons el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans:

personatge 



adj. [LC] Feixuc, que fa sentir el seu pes, especialment en sentit figurat. Un son pesat. Una feina pesada. Un temps pesat. 
adj. [LC] Molest, enfadós, que un voldria treure’s de sobre. És un home pesat. Fer-se algú pesat. 
 [LC] ésser pesat com un plom Ésser molt pesat. 
adj. [LC] Molt lent en els seus moviments. Anar pesat.

dijous, 23 de març de 2017

Eeeeeiiiiii!!!!

N'hi ha algú ahi?


En l'Ajuntament d'Ontinyent sembla que no hi ha cap polític de l'equip de Govern, Se'n han anat tots. Perquè en l'últim número de la revista 'el Llombo' li féiem una série de preguntes concretes a l'alcalde, Jorge Rodríguez, però no en ha contestat cap. No s'ha donat per eludit. 

Així mateix, la regidora María Rosario Gandia, va rebre una carta oberta nostra publicada a aquest blog, en la que li féiem una série de preguntes. Tampoc ha contestat. 

Tot acò ens fa pensar en dos circumstàncies.

Els socialistes a l'Ajuntament d'Ontinyent estan per donar resposta a tot allò que és insignificant i obvi, no per contestar qüestions importants; els socialistes a l'Ajuntament d'Ontinyent estan per eixir en els mitjans sempre i quan siga una cosa intranscendent, no per eixir quan siga alguna cosa de pes.

I segon.

En el tercer any triomfal socialista s'ha implantat, gràcies a la "desinteresada" col·laboració dels mitjans de comunicació, el pensament únic. No si val discrepar. No si val dissentir. I el que actue per lliure, corre un seriós perill. 

dimarts, 21 de març de 2017

Preguntes a l'aire

Preguntes... sense resposta?



En la nota de premsa feta pública per l'Ajuntament d'Ontinyent el passat 14 de març es deia que s'havia fet un concurs per triar l'empresa que s'encarrega de la privatització dels serveis de Cultura a l'Ajuntament d'Ontinyent. Doncs bé, tenim unes preguntes que fer:

-Quin dia es va fer públic la convocatòria del concurs?

-Quines condicions tenia?

-On s'ha anunciat el concurs?

-Cas d'haver existit una convocatòria pública, per on s'ha passat, pel Ple o per la Comissió de Govern?

-Quantes empreses van concórrer al concurs?

-Per què s'ha triat l'empresa Servicios Auxiliares Vall d'Albaida SL?

-Quines altres activitats fa aquesta empresa?

-Quina és el la direcció fiscal de l'empresa?

-Algun soci de l'empresa és familiar directe d'algun membre de l'equip de Govern?

-Com és que el telèfon que donen per posar-se amb contacte és un mòbil i no té telèfon fix?

-Quan es va fer públic el resultat del concurs?

-On s'ha anunciat?

-Per què s'han modificat les condicions per accedir les entitats associatives al teatre Echegaray i a la sala multiusos Josep Melcior Gomis?




dilluns, 20 de març de 2017

Carta oberta

Carta oberta a la regidora Sayo Gandia


Senyora regidora:

Quan van saber que l'humorista Pepe Viyuela va anunciar que era de Podemos (ho vam veure a Público) vam pensar de seguida: a aquest home se li tanquen un grapat de portes per treballar. Per què?

Ens va acudir a la memòria Xavi Castillo, i com estava de proscrit amb els governs locals del PP. Aleshores vam pensar, en quin municipi està governant Podemos, si no es va presentar en les darreres eleccions locals?

Vam fer comptes. Qui el contratarà? Els ajuntaments amb govern del PP, eliminats. Els ajuntaments amb governs de Ciudadanos, eliminats. Els ajuntaments amb govern del PSOE, eliminats. Per què els tres partits esmentats tracten a Podemos com si fos un empestat polític.

Paral·lelament, recapitulant, ens va vindre a la memòria la roda de premsa en la vosté va donar les gràcies a tots (no, a tots no) els que havien col·laborat en l'any Gomis. Se li va oblidar Miquel Àngel Múrcia i Cambra, l'home que més sap de Gomis, probablement al món. Per què? Per què és de Compromis? No ho sabem. Això vosté ho sabrà. Però ho intuïm. 

El motiu de traure en la pàgina 94 de la revista 'el Llombo' en 'el darrer apunt' a Pepe Viyuela va ser únicament i exclusivament per les raons apuntades.

Però darrerament ens ha arribat per diversos llocs unes justificacions, raons o excuses (no ho sabem, per tant no qualifiquem) que ens deixen bocabadats. Què hi ha alguna cosa més? Què hi ha de veritat? Ens hem quedat curts en la nostra apreciació? Perquè la seua reacció ens fa pensar alguna cosa que desconeixem i que a resultes de la qual li ha "picat" el nostre comentari quan estava fet sense cap doble sentit ni cap intencionalitat de res. Va ser una reflexió en veu alta. Simplement, veien la seua reacció, es quan ens fa que pensar què alguna cosa amaga.

Ben cordialment,

el Llombo 

diumenge, 19 de març de 2017

Llibres amb història


"Los cien últimos días de Berlín"
(de la revista 'el Llombo' 93)





Senyores i senyors, amb tots vostés, un llibre extraordinari, pel contingut, per les circumstàncies que el protagonista va enfilar en un moment donat, i per l’autor. 

Los cien últimos días de Berlín, d’Antonio Ansuátegui, s’han fet quatre edicions. En 1945, editorial Mateu va llançar el llibre a penes tres mesos després del final de la Segona Guerra Mundial. En 1964 el va tornar a treure, i en 1973, editorial Nauta, que havia comprat el fons editorial de Mateu, el publica de nou. En 2016, editorial Renacimiento ha tret una nova edició. 

El llibre conta en primera persona el periple que l’autor va viure en 1943 quan decideix anar-se’n a Berlín per completar la carrera que estava cursant. Evidentment, era un jove de dretes, ben posicionat econòmicament i sense por. En 1943 les tropes de Hitler comencen a anar de capa caiguda i de derrota en derrota fins el desastre final. Doncs bé, allí s’enamora d’una jove alemanya que acabarà morint (no és cap spoiler, perquè ho diu en la dedicatòria del llibre), i entre les bombes que cauen a tota hora s’entreté tant que, a l’hora de eixir-se’n, no pot escapar d’aquell infern i viu, des de dins, l’enfonsament del exercit nazi, les penúries i les calamitats de la gent civil. 

Val a dir que en cap moment es posiciona a favor d’uns o d’altres. És un exercici impecable d’imparcialitat. De fet, ni tant sols se li escapa cap comentari favorable a Franco, llevat de l’observació final del llibre i que sembla, molt més, una concessió al règim que una postura d’incondicionalitat. 

Al llarg de les pàgines, Ansuátegui descriu com són eixos moments dramàtics pels alemanys. Evidentment, una guerra no és el millor, però si hi ha guerra, cal guanyar-la, i per això estan justificats tots els sacrificis, totes les pors, tota la solidaritat amb un únic objectiu final, guanyar la guerra. El llibre deixa clar que els alemanys tenien una espècie de devoció per Hitler, devoció que va minvant a mesura que els aliats van colpejant-los, però sense dubtar, en cap de moment, que la victòria finals els somriurà. Fins i tot, per fer una narració coral de tots els indrets socials, l’autor fa referència als acudits que circulaven entre la societat alemanya.

Víctima de la valentia –o de la inconsciència– del jove que ha viscut una guerra, l’espanyola, quan a Berlín la bombardegen de nit i de dia, els responsables diuen de traslladar-los a una altra universitat, molt més cap a l’Est i prop de la boca del llop soviètic. I accepta, anant-se’n allà. Després, tindran que desfer el camí a correcuita perquè l’exercit comunista ve de presa. L’arribada a Berlín és l’arribada a una ciutat devastada que ha perdut l’esperança i només li queda resistir. L’autor es troba atrapat en no hi haver possibilitat d’eixir i passa allí els dies de desfeta total. 

El llibre està escrit en un llenguatge fresc, directe, fàcil, sense rodejos. És un llibre que enganxa des de la primera pàgina. Ara bé, qui és Antonio Ansuátegui? 

Encara que en la darrera edició, la de 2016, de l’editorial Renacimiento, de Sevilla, segueixen dient “Antonio Ansuátegui es un escritor fantasma del que nada sabemos sino lo que dice de sí mismo en su libro, que es bien poco. Podemos conjeturar que un español que decide ir a Berlín, a mediados de 1943, en plena guerra mundial, a terminar una carrera técnica, es alguien sin demasiadas obligaciones familiares, nada apocado, de entre veinticinco y treinta años y que ha vivido muy de cerca la reciente guerra civil, desde luego en el bando nacionalista, pero sin grandes entusiasmos”, no està clar que siga així.

L’editorial Mateu es va fundar en 1944 pel tarragoní Francisco Fernández Mateu, nascut el 1916. Acabada la guerra, va estudiar Filosofia i Lletres en la Universitat de Barcelona i, segons sembla, va crear l’editorial per poder publicar les obres que tenia escrites per a les que no trobava editor, totes amb pseudònim. De fet, al llarg de la seua carrera, Mateu va signar amb un bon grapat de pseudònims: Antonio Ansuátegui, Marina Fernández, Javier Fernández, Lionel Morris, Juan José Inchausti, i altres. 

Evidentment, ell no va estar a Berlín, sinó a Barcelona, però si què és possible que qualsevol amic li contara la seua experiència i ell la narrara, magistralment, en primera persona. Los cien últimos días de Berlín va tindre aleshores un gran èxit, que fou determinant per consolidar l’editorial recent nascuda. 

dissabte, 18 de març de 2017

Agudesa visual

En 5 segons, troba tres Rodríguez

Ja sabem el que els agrada eixir a l'equip de Govern en els mitjans de comunicació. I a Jorge Rodríguez no digam. Desdejuni, esmorzar, dinar, berenar, sopar i resopó.

Hem ideat un joc en el que Jorge Rodríguez és Wally, i, en menys de cinc segons heu de trobar tres Wally, tres, d'aquest dibuix d'ací dalt. Sabem que la prova és difícil, però, a provar. Tres, dos, un, ja!!!

divendres, 17 de març de 2017

Del número 93 de la revista "el Llombo"

La darrera reflexió


L’actor, pallasso, poeta i humorista Pepe Viyuela ha dit que és de Podemos. Pense que és un error, encara que demostra una valentia en aquests temps en que el correcte és la indefinició. Però, a Viyuela, amb la seua declaració, se li tanquen un grapat de portes per treballar. Veiam, al partit Podemos el tracten com si fos un empestat tota la resta de formacions polítiques. Així doncs, tots els municipis sota control de PP i Ciudadanos, queden eliminats per aconseguir algun contracte. I tots els municipis sota el control del PSOE, també. Aquest partit és sectari com el què més. Solament cal veure en el cas d’Ontinyent l’any Gomis, i el tracte que li van donar al que més sap del músic, simplement per ser d’una altra formació política. Així que què queda? Els municipis on Podemos o algun partit proper pinte alguna cosa. Trist, molt trist. Però real.

dijous, 16 de març de 2017

El joc de les tres hores

Busque a Jorge Rodríguez donant explicacions del rebut del fem


En un període de tres hores, i mirant ben mirat, trobar a l'alcalde d'Ontinyent donant explicacions sobre el rebut del fem. L'alcalde, després de dir "no", ha dit "si", i com això no queda bé, s'ha justificat davant la ciutadania. En la imatge el veiem -el veiem?- no sabem si tractant de justificar-se o convencent a la ciutadania. Qui el trobe té un viatge a la Diputació de València pagat.