dimarts, 17 de juliol de 2018

Ara fa mig segle

Temps de glòria



L'equip de l'Ontinyent CF que es va proclamar campió en la lliga 


[Aquest article va apareix en castellà, signat per Guillem Llin a la revista Crònica al número 135, de 18 de juny de 1993, tot just quan es complien 25 anys del fet. Ara, s’ha traduït al valencià i s’han introduït algunes modificacions al text].

Europa es trobava immersa en temps d’utopia. Eslògans del tipus “Prohibit prohibir” o “Fes l’amor i no la guerra” estaven de plena vigència, com a conseqüència del famós maig revolucionari francés. El de 1968.

Mentrestant, Ontinyent vivia la seua particular croada o utopia, condensada en tres intenses setmanes. Període de temps que desembocaria en una realitat exultant. El despertar a la realitat i veure’s en Segona Divisió del futbol espanyol. Però aquesta vegada tenia més mèrit. Hi havia un únic grup de Segona (20 equips) en lloc dels dos de l’ocasió precedents (40 equips). El dia 16 de juny es complirà mig segle d’aquella fita històrica.

Tot havia començat a finals del mes de maig. L’equip del Clariano, guiat per la mà mestra i enyorada de Paco Roig [després seria alcalde socialista del seu poble, Tabernes Blanques, agafat a València) es proclamava campió del grup IX de la Tercera Divisió, en pugna amb l’Oliva, qui al perdre al Clariano, va dir adéu a totes les opcions de lideratge. Van ser els homes de l’equip que presidia Enrique Terol al que adquirien, per mèrits propis, el dret a jugar la promoció d’ascens a la divisió de plata del futbol espanyol.

La dramàtica eliminatòria contra el Cacereño

El sorteig va emparellar l’Ontinyent amb l’equip extremeny. Primer en Càceres. La vesprada del diumenge 26 de maig de 1968 saltaren a la gespa de l’Estadi Municipal de Càceres, els jugadors Moreno, Bermúdez, Bisbal, Úbeda, Lucas, Pons, Sanchis, Figueirido, Garzón, Noverjes i Jaime Portalés. Tenien un objectiu: obtenir un bon resultat per al partit de tornada. Però no ho van aconseguir. El Cacereño va desbordar l’Ontinyent tot el partit. La vesprada va ser negra. Al concloure el partit el marcador senyalava 4-1 favorable als de casa. I sort que Sanchis va marcar el gol de l’Ontinyent. Si quedava alguna esperança, calia agafar-se a ella. Els aficionats ontinyentins van sentir amb gran desencís com l’advocat Antonio Lacueva –qui s’havia casat i havia fet coincidir el viatge de noces i esportiu per  retransmetre el partit– anava cantat els gols... en contra.

No hi havia temps per a res. Tocava plantar-se. Perquè el 2 de juny de 1968 era el partit de tornada en el Clariano. Almenys, els seguidors estaven convençuts que els jugadors estaven disposats a deixar-se la pell en el dificilíssim intent de superar l’eliminatòria.

Aquesta vegada Paco Roig va introduir dos canvis en l’equip. El catarrogí Lucas i l’ontinyentí Sanchis van deixar el seu lloc a Chulvi i Cambra. Amb l’afició totalment bolcada amb els seus, l’Ontinyent de seguida va acorralar la porteria del Cacereño. Tenia que remuntar tres gols de desavantatge. 

El partit se li va posar bé al Ontinyent. Abans d’arribar a la mitja hora de partit, ja guanyava per 2-0. Però un inoportú gols dels extremenys, posava les coses molt difícils. Al descans, 2-1. I 45 minuts per davant.

En el segons temps, l’afició va vibrar amb l’equip com poques voltes s’ha vist en la seua dilatada història. Un Ontinyent absolutament descabellat va escombrar del terreny de joc al Cacereño. En van entrar dos gols, però podien haver estat mitja dotzena. Figueirido, Cambra i Garzón, per dos vegades, foren els golejadors. Per cert, Garzón, aniria als jocs olímpics de Mèxic i seria traspassat al Sabadell, aleshores en Primera Divisió.

Estavem en el punt de partida. 4-1 i 1-4. Empat. Així doncs, hi havia que dirimir qui passava en un tercer partit, de desempat, en camp neutral. El dimarts 4 de juny, en l’estadi Antonio Borrachero, camp on jugava el Plus Ultra (eren altres temps, pels noms) hi havia que quedar-ne solament un.
Fins a Madrid es va organitzar i es va desplaçar un grup de seguidors. Així i tot, estaven en clara minoria fronts els extremenys. Aquesta vegada un únic canvi respecte al partit precedent [cal tindre present que aleshores si no es lesionava algun jugador, no es podia fer cap canvi], Lucas per Chulvi.
Comença el partit amb por per part dels dos equips. El Cacereño s’espolsa abans l’angoixa i comença a atacar la porteria defensada per Moreno. Per sort, eixa vesprada, Moreno li havia posat a la porteria un rètol imaginari d’imbatible. Jugant-se l’últim quart d’hora, el riojà Bermúdez, qui havia passat a jugar de davanter centre, va marcar el gol que va valer una eliminatòria.

La recompensa per haver guanyat l’eliminatòria? 1.000 pessetes per els titular i 400 pessetes pels suplents.

Ara la Cultural Leonesa

Superat  l’enfrontament agònic amb el Cacereño, esperava ja el següent rival, la Cultural Leonesa. El diumenge 9 de juny, s’enfronten en el Clariano. Els mateixos jugadors que havien guanyat a Madrid, adquirien la responsabilitat d’intentar continuar la gesta. Era el quart partit en 14 dies, i els desplaçaments per carreteres aleshores tercermundistes. Tot i això, l’Ontinyent va donar una lliçó de punt d’honor, i va guanyar per 2-0, amb gols de Garzón i Bermúdez, a qui altra vegada l’entrenador havia col·locat de davanter centre.

Set dies després, el 16 de juny de 1968, arribava l’hora de la veritat en el camp de la Fuentecilla, de Lleó. A diferència de l’anterior ascens, en Múrcia, on l’equip va viatjar arropat per l’afició, aquesta vegada ho va fer tot sols. I amb no poques suspicàcies, per un presumpte intent de compra de l’eliminatòria, el que va propiciar la resposta ontinyentina: “El Onteniente, ni se compra ni se vende”.

La ciutat estava materialment pegada als aparells de ràdio, on Antonio Lacueva, contava què anava passant. La renda de dos gols, s’entoixava decisiva. Però la Cultural Leonesa es va avançar: 1-0. La por en el cos. Fins que en la segona part, Bermúdez (qui? Si no!!!) va marcar el gol de l’empat amb el que l’Ontinyent CF anava a aconseguir ser equip de Segona Divisió. Aquesta vegada  les primes foren més quantioses. 2.500 pessetes per als titulars, i 1.000 pessetes per als suplents.

L’apoteosi

Retornava així l’Ontinyent a una categoria perduda uns anys abans arran dels incidents produïts en un Ontinyent-Mestalla i que van suposar la sanció més dura –i injusta– que s’ha posat mai a cap d’equip de futbol de categoria nacional. Tretze partits (tot el que quedava de campionat) el camp tancat i tindre que anar-se’n al desterrament, al Collao alcoià, cosa que va propiciar la caiguda en picat de l’equip del Clariano. En aquella sanció exemplaritzant, el València va fer valdre el seu fort pes perquè un modest equip valencià fora castigat sense cap contemplació.

Al dia següent, una pancarta amb un emotiu “Bienvenidos campiones”, col·locada al pont de Santa Maria, saludava als autèntics ídols locals. A primera hora de la nit, entrava per la carretera d’Almansa, l’autobús cap a l’Ajuntament. I posteriorment, la visita a la capella de la Puríssima.
Els jugadors Moreno, Fernández, Bermúdez, Bisbal, Úbeda, Chulvi, Lucas, Pons, Sanchis, Cambra, Figueirido, Garzón, Jaime Portalés, Noverjes, Mario... l’entrenador Paco Roig, el president Enrique Terol acabaven d’escriure la millor pàgina de la història de l’esport rei.



dilluns, 16 de juliol de 2018

Errata

No és Rafael Torró Donat

Rafael Donat Vidal fotografiat en un paratge desconegut. Fotografia: familiars de Rafael Donat.

Al repesar els noms dels deportats em hem donat compte que hi ha un Rafael Torró Donat, quan es deia Rafael Donat Vidal, germà de qui era alcalde aleshores d'Ontinyent, José Donat Vidal.
Tots el demès noms sí estan bé.
Com també està bé al llibre. 

dissabte, 14 de juliol de 2018

El Llombo i Paco Muñoz, amics per sempre

El Llombo recolza la petició de l'Alta Distinció de la Generalitat per a Paco Muñoz


L'Associació de Veïns el Llombo recolza l'Alta Distinció de la Generalitat Valenciana que cada any es lliura en la festa dels valencians, el 9 d'Octubre. 

Entre el Llombo i Paco Muñoz hi ha alguna cosa més que una bona amistat. No debades, ens ha visitat per quatre vegades, com a cantautor i com a conferenciant, i en totes elles s'ha vist rodejat d'un públic nombrossísim i fidel. 

A més a més considerem que Paco es mereixedor per la seua carrera (musical, en valencià, dedicada en bona part als infants, per la terra) de rebre l'homenatge dels valencians.

divendres, 13 de juliol de 2018

Valldalbaidins al camps de concentració

Tots els noms

Bruno Cloquell Pallás, deportat i mort a Mauthausen.
Fotografia cedida per la família

Bautista Navarro Gimeno (Castelló de Rugat, 11.04.1916–Gusen, Àustria, 29.09.1941).

Gonzalo Ureña Donat (Ontinyent, 30.08.1897–Mauthausen, Àustria, 12.12.1940).

Vicente Sais Micó (Ontinyent, 08.11.1916–Gusen, Àustria, 27.11.1941).

Miguel Belda Belda (Aielo de Malferit, 28.01.1918. Va sobreviure i va morir a Villepinte, França, 19.04.1995).

José Moll Momparler (Aielo de Rugat, 07.11.1897–Gusen, Àustria, 07.08.1941).

Bruno Cloquell Pallás (el Ràfol de Salem, 29.05.1913–Gusen, Àustria, 04.01.1942).

Rafael Torró Garrigós (Ontinyent, 15.11.1907–Mauthausen, Àustria, 24.04.1944).

Francisco Santamaria Tortosa (Ontinyent, 20.11.1904–Gusen, Àustria, 05.03.1942).

Rafael Torró Donat (Ontinyent, 11.07.1911–Hartheim, Àustria, 16.10.1942).

Virgilio Torró Calatayud (Ontinyent-Fontanars dels Alforins, 29.01.1911–Gusen, Àustria, 23.10.1941).

Vicente Gandia Reig (Ontinyent, 18.05.1912. Va sobreviure i va morir a Champigny, França, xx.07.1997).

Eusebio Pimentel Perelló (la Pobla del Duc, 20.12.1913. Va sobreviure i va morir a Alacant, 24.05.1996).

Salvador Fayos Gomar (la Pobla del Duc, 12.08.1913. Va sobreviure i va morir a Narbonne, França, 20.06.1952).

José María Martí Belda (Ontinyent, 26.07.1914. Va sobreviure i va morir a Ontinyent, 26.01.1992).

Madrich Berliner Luftig (Ontinyent, 02.08.1938–Auschwitz-Bikernau, Polònia, 12.09.1942).

Salvador Bataller Anduig (Castelló de Rugat, 13.05.1909–Bergen-Belsen, Alemanya, 24.06.1944).

Juan Bataller Abargues (la Pobla del Duc, 04.02.1904. Va sobreviure, i malgrat tots els esforços per saber alguna cosa d'ell, continua sense saber-se res una vegada abandonat el camp de concentració de Buchenwald, on estava pres).

Vicente Casanova Payá (Agullent, 19.09.1907–Mauthausen/Gusen, Àustria, 1944/45).

dijous, 12 de juliol de 2018

Deportats als camps de concentració

Finalment, són 18 valldalbaidins
els deportats als camp nazis
Retall del diari "La Vanguardia" del dissabte 17 de desembre de 1927 en el que es recull el nom de Juan Bataller Abargues, que s'ha d'incorporar a files, i en no haver-lo trobat, diuen que serà declarat desertor si no apareix. En eixe moment, Bataller es trobava complint el servei militar en qualitat de voluntari en Fuenlabrada (Madrid). 

Finalment, ni 16 ni 17. Són 18 els deportats als camps de concentració nazis de la comarca de la Vall d'Albaida. I s'ha aconseguir refer els periples del què va ser d'ells abans de la guerra, de després de la guerra, del camp de concentració i, de cinc del que van eixir amb vida. De tots menys d'un. 
El protagonista és diu Juan Bataller Abargues. Cap de les vies d'investigació seguides per tractar de saber d'ell ha donat resultat positiu fins ara. 
El llibre apareix sense estar esbrinat on va anar una vegada aconseguida la llibertat del camp de concentració de Buchenwald. És l'únic deportat de la Vall que es desconeix què va ser d'ell.
Però els autors no han tancat la recerca. No desisteixen. Ara, s'ha obert una altra via d'investigació que, cal esperar, done resultats positius. Però hi ha més vies. De fet, els autors tenen el convenciment que en un període, màxim de dos o tres anys, se sabrà que va ser de Juan Bataller Abargues. 


dimecres, 11 de juliol de 2018

La comarca que millor recull els deportats

Apareix el llibre "La derrota perpètua",
amb el deportats de la Vall d'Albaida,
la Costera i la Canal de Navarrés


En 10 dies estarà a la venda en les llibreries La derrota perpètua, que recull les vivències dels deportats republicans als camps nazis de la Vall d'Albaida, la Costera i la Canal de Navarres. En el cas de la comarca de la Vall d'Albaida es pot dir ben bé que és el llibre definitiu sobre la deportació.

El llibre és obra de Carles Senso, Guillem Llin, Ximo Vidal i Salvador Català, i recull amb profusió de detalls que va ser dels infortunats republicans que van tindre la mala sort de caure baix les urpes del Tercer Reich. L'editorial que ha editat l'obra és Reclam Editorial, d'Alzira. Una editorial que treballa els llibres amb molta estima com podran veure tots els que compren aquest llibre. 

En l'Associació de Veïns el Llombo vam creure des del primer moment en aquest projecte, a l'igual que el Centre Públic d'Ensenyament de Persones Adultes Sant Carles, que és l'altra entitat ontinyentina que també ha participat. 

La Vall d'Albaida, amb la publicació d'aquest llibre, s'ha convertit en la comarca de tot l'estat espanyol que millor semblança i profusió de detalls té dels seus deportats. S'ha aconseguit informació documental dels camps de concentració del 18 deportats, i de 14 dels 18 s'ha obtingut algun testimoni gràfic. A més a més, s'han recontruit les 18 històries d'abans de la guerra i, posteriorment, després d'eixir del camps de concentració (cosa que van aconseguir 6 valldalbaidins, perquè la resta van morir), s'ha esbrinat què va ser de cinc d'ells. Únicament no s'ha aconseguit cap detall de Juan Bataller Abargues, de la Pobla del Duc. Cal dir, que la meitat dels deportats en el moment d'esclatar la guerra s'havia mudat de població, el que ha dificultat molt saber d'ells. Fins i tot hi hagué qui canvia de país. Així i tot, s'ha localitzat. 

En la comarca de la Vall d'Albaida es pot assegurar al 100% que es tracta del llibre definitiu sobre els deportats, tot i que puga quedar qualsevol passatge per descobrir. De fet, no hi ha comarca a l'estat espanyol que tinga la recopilació de dades que té la Vall d'Albaida. 

dimarts, 10 de juliol de 2018

Huit edicions

"Les herbes mengívoles" arriba
a la huitena edició

El llibre Les herbes mengívoles, de Casimir Romero i Paco Garrido ja es pot adquirir. No en quedaven. Però ara s'ha fet una nova tirada, en la que ha estat la huitena edició del llibre. 
De tota manera no volem penjar-nos medalles que no ens toquen. Cal dir que són huit edicions, sí. Però cal tindre el compte que les dues primeres foren de 600 i 500 exemplars. I que a partir de la tercera edició han sigut de 200 exemplars. Excepte aquesta última, que ha estat de 300 exemplars. 



De tota manera que d'un llibre es venguen més de 2.000 exemplars està molt bé. 

Aquesta vegada s'ha canviat l'espiral del llibre. En lloc des ser del 'mollet' habitual, s'ha posat el que veuen a la fotografia.

dilluns, 9 de juliol de 2018

Una foto que dóna què pensar

Kennedy i la pistola

En la campanya electoral de 1960, veiem al futur president dels Estats Units muntat damunt un taburet-cadira fent un míting. Entre els qui l'escolten, hi ha una part considerable de xiquets. Un d'aquests (molt a prop de Kennedy) s'entreté amb una pistola (cal suposar que de juguet) apuntant-se amb el canó la boca. 
Això hui en dia és impensable. Per molt de juguet que siga.