dimecres, 8 de març de 2017

Història

L’entrevista impossible:
Francisco Montés Tormo


Guillem de Carbonell

Estem en el local del PURA, el partit al qual pertany Francisco Montés Tormo, alcalde d’Ontinyent. Veiem unes quantes cadires de boga i una taula amb papers al damunt, producte de l’última reunió que hi va haver anit entre militants de la formació. Tot és molt auster. Són temps de molta efervescència política i les reunions es produeixen sovint. Malgrat tot, Paco Montés ens atén amb la cordialitat habitual en ell.
Francisco, o Paco Montés Tormo va nàixer a Ontinyent el 31 d’octubre de 1890. Fou el fill major que tingueren el matrimoni format per Francisco Montés Sanz (1868) i Virtudes Tormo Martí (1869). Després d’ell naixerien Manuel (1895), María (1898) i Gonzalo (1903). La família va viure, sempre, al carrer de l’Arquebisbe Segrià. Cap dels germans es va casar. Paco era advocat i va ser triat alcalde en 1931 pel Partit Unió Republicana Autonomista (PURA), que com el seu nom indica, era republicà. Va morir assassinat a les acaballes del fatídic any 1936.

P.—Com era aleshores Ontinyent?
R.—Molt diferent de com és ara. Encara que la indústria tenia una certa importància, Ontinyent era eminentment un poble agrícola. Hi havia minifundi, però la terra era d’uns pocs terratinents. Això volia dir que hi havia bastants llauradors, bastant gent empleada en la indústria i bastants jornalers. Aquest sector de població era qui pitjor s’ho passava, perquè havien de viure el dia a dia. Si els contractaven al matí, treballaven i cobraven, si no, no. Era una inseguretat i una incertesa absoluta. Així, molts d’ells se n’anaven temporades senceres a la Ribera, a collir la taronja o a l’arròs. Els jornals feia temps que no pujaven i la inflació era latent. A més a més, els líders, els que portaven la veu cantant de la reivindicació obrera, com a represàlia no els contractaven els propietaris, amb la qual cosa era una situació difícil i molt problemàtica.

P.—Vosté va assessorar com a advocat Fontanars dels Alforins en el procés de separació d’Ontinyent. Sent ontinyentí, no és això un fet contradictori?
R.—No, per què? Fontanars dels Alforins estava deixat de la mà dels polítics d’Ontinyent. Era una pedania llunyana i no li prestaven cap atenció. L’Ajuntament els tractava com si foren éssers inferiors. El més racional era emancipar-se d’Ontinyent i governar-se per ells mateixos.

P.—Vosté va ser triat alcalde el 16 d’abril de 1931, dos dies després que es canviara de monarquia a república. Però Paco Montés és de dretes, i republicà. Com s’explica això?
R.—Per què no? La monarquia era un sistema esgotat i de republicans n’hi havia de dretes i d’esquerres. És un tòpic equívoc que la República fóra d’esquerres. Jo era republicà perquè creia que el sistema polític era millor, i això no té res a veure amb la ideologia.

P.—Sens dubte, van ser uns anys apassionants. I importants per a Ontinyent. Per exemple, en 1934 es va inaugurar ‘el Grupo’.
R.—Sí, és cert. El 21 de gener, quin fred feia aquell dia! Fou un dia molt important per a Ontinyent, que a la fi tenia una escola en condicions, gran, ampla, amb tots els serveis. El col·legi Joaquín Costa, que inicialment era el col·legi María Cristina, perquè el projecte venia d’abans i ens el vam trobar ja en marxa, va significar un gran esforç econòmic i de dedicació per al poble. Perquè encara que el col·legi el pagava el Ministeri d’Instrucció Pública, Ontinyent es va fer càrrec de moltes coses a fi d’acabar-lo com més prompte millor.

P.—Un altre fet de gran importància fou la construcció del cementeri...
R.—En efecte. El cementeri, encara que es va inaugurar en febrer de 1939, va començar a forjar-se en 1931. Va ser al cap de poc d’establir-se la República que es va decidir que els pobles havien de tindre cementeris civils, perquè cadascú triara si volia ser soterrat religiosament o civilment. Fins aleshores, la majoria de les necròpolis eren de l’Església, per tant els cementeris eren únicament religiosos. Va ser un assumpte molt complicat. Perquè a veure qui vol un cementeri prop de la seua propietat. Primer es van buscar tres possibles ubicacions, i l’Ajuntament va decidir que es fera en el barranc de la Bessona, darrere de la lloma de Santa Anna. Però van sorgir problemes. Aleshores vam buscar un nou emplaçament. L’assumpte estava entre l’assagador de Caputxins o en el Torrater, on finalment es va fer. La vam encertar, evidentment, com es pot comprovar hui en dia.

P.—Hi ha un tema que ens desconcerta. La prostitució era legal, i en 1932 hi van haver diverses peticions per instal·lar cases de prostitució al poble (prop de la Farinera, en la Cantereria, al Dos de Maig, en una caseta de camp per la zona de Santa Anna...). Però vosté sempre es va mostrar en contra, tot i ser legals.
R.—Jo haguera complit la llei, sense més, i haguera deixat que s’obriren, com de fet, encara que les vam perseguir, es practicava la prostitució. No es pot anar en contra del que és legal. Però tracta de fer-ho comprendre als regidors que hi havia. Eren molt radicals, tancats i de moral estricta. Crec que és perquè el poble era molt religiós. Però en contrapartida, practicaven una falsa moral, una doble moral, perquè em consta que alguns d’ells hi anaven i, després, estaven rotundament en contra de permetre que estigueren obertes eixes cases.

P.—Sí, fins i tot hi va haver un regidor, Bautista Tortosa, que el van sorprendre en la casa de prostitució que hi havia en la Farinera, al carrer de Ramón y Cajal.
R.—Va ser molt desagradable tot. I molt violent. El regidor que va denunciar el cas, Pedro Dasí, era d’esquerres, fixa’t tu, del Partit Republicà Radical Socialista (PRRS). Foren temps convulsos. Mira quin contrasentit escandalitzar-se per anar a visitar prostitutes quan era un home viudo!

P.—Un cas extremat fou el suport que va rebre després que el periòdic El despertar de Onteniente li demanara la dimissió. Què va passar?
R.—Ontinyent era, i em sembla que continua sent, un poble extremat. Al poble va vindre un xativí, José Jordán y Jover, i va fundar El despertar de Onteniente. El cas és que el governador civil va manar detenir (més aviat va ser retenir) Jordán, i ell em va culpar a mi de la decisió. Aleshores, en el número següent, va demanar en portada la meua dimissió. No veges tu la que es va organitzar! Totes les forces vives del poble em van donar suport. Més de 2.600 signatures van recollir en pocs dies. I el Ple va aprovar una declaració, i diversos regidors es van posicionar per defendre’m. Tot molt estrambòtic. Des de demanar la meua dimissió i, no digam, la resposta ciutadana.

P.—Vosté volia dimitir en 1936 fins que finalment, passats uns mesos, ja en guerra, va deixar el càrrec. Per què?
R.—Volia dimitir perquè estava cansat, ja que van ser cinc anys d’una pressió intensíssima i de picabaralles constants, més de forma que de fons, he de dir també. En esclatar la guerra, i amb l’elecció dels diferents comités, entenia que no tenia cap sentit continuar sent alcalde ja que eren altres els qui tallaven l’abadejo a l’hora de prendre decisions. No m’ha agradat mai ser un home de palla i en eixes circumstàncies ho vaig veure clar.

P.—A vosté el van matar el 29 de desembre de 1936. Com va ser això possible?
R.—Vols que et diga la veritat? Encara jo mateix m’ho pregunte. No sabia que hi haguera gent per als quals jo fóra un enemic, perquè jo no considerava que ningú fóra tan antagonista meu com per a desitjar-li la mort, i menys encara matar-lo. Però en una guerra, les coses més impensables es converteixen en la cosa més normal, malauradament. De fet, si Franco no s’haguera rebotat contra el sistema constitucional i democràtic de la Segona República, no m’hagueren matat, ni a mi ni a tots els que van morir. S’hagueren evitat molts sofriments i dolors.


P.—Com recorda la Segona República?
R.—Com un temps d’esperança, d’ambicions, d’expectatives. A la República no la van deixar créixer. Entre els uns, la dreta intransigent, i també l’Església, que estaven de mala gaita amb la República perquè ho veien tot com un intent de descavalcar-los dels seus interessos; i els altres, l’esquerra radical, que volien que es fera tot en un obrir i tancar d’ulls, de pressa, era impossible que la República es fortificara. Així i tot, es van aconseguir moltes coses en els cinc anys de pau que va tindre.

P.—Què sent quan escolta ‘l’Himne de Riego’, del nostre paisà Josep Melcior Gomis? Quina sensació té davant d’una bandera republicana?
R.—Emoció, molta emoció. ‘L’himne de Riego’ havia de ser l’himne de tots aquells que tenen una estima per la llibertat. I quan veig una bandera, doncs la mateixa cosa, molta emoció. Van aconseguir en un temps molt difícil posar un sistema polític obert i de garanties, i ara, 80 anys després, torneu a estar com en 1930, amb un Borbó donant lliçons al capdavant. El que no sé es de què dóna lliçons. Sincerament, no és la persona més adequada.    

P.—Ontinyent el recorda a vosté. Té un carrer per perpetuar la seua memòria, l’antic de Sant Domingo.
R.—Ho agraïsc. Sempre és bonic que se’n recorden d’un, i no hi ha dubte que un carrer és una cosa important.

Entra en l’estança el seu secretari, amic i assessor Vicent Penadés, qui també fou víctima de la desraó. El governador civil està al telèfon perquè té una sèrie de directrius i recomanacions que donar-li. Paco ens demana que el disculpem i amb peu àgil s’allunya i desapareix darrere d’una porta. En un no res, una espessa boira cobreix el local i ens transporta fins a l’actualitat. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada