Retallades

Qui defensa als ciutadans anestesiats?

En febrer de 2013 vaig ingressar en l’hospital Lluís Alcanyís de Xàtiva degut a una greu malaltia. Em van operar i, després d’un postoperatori que va anar molt bé, em van donar l’alta. A la mala sort inicial (era una malaltia greu i, dels diversos tipus, era el més roí) va seguir la bona sort posterior (em van detectar el mal abans que estigués escampat i la professionalitat i saber fer dels metges) va capgirar la situació que presentava signes preocupants.

Com a conseqüència de la malaltia, de ser del pitjor tipus que hi ha i que té un alt índex de recaiguda he tingut que seguir amb uns controls molt estrictes. En maig de 2013 (tres mesos després) vaig tindre que tornar a ingressar per agafar mostres del meu cos per analitzar-les i vaig tindre que tornar a passar pel quiròfan. Després de tres dies hospitalitzat, en que tot va anar de fil, em van donar l’alta hospitalària.

En abril de 2015 calia tornar a agafar unes mostres per analitzar-les. Vaig tindre que tornar al quiròfan. Però aquesta vegada no em van ingressar. Després de passar el dia a l’hospital, em van donar l’alta. Sangrant, sondat, i amb un curset accelerat de sanitat que la meua dona i jo vam seguir amb la boca oberta. Jo, personalment, no em vaig assabentar de quasi res per quan no estava per a històries d’aprenentatge.

Vaig protestar dient que l’anterior vegada havia estat tres dies ingressat i que m’havien fet absolutament el mateix. El cirurgià em va respondre que ho marcava el protocol. Vaig rebatre que els protocols els fan les persones i que en a penes dos anys, sincerament, no creia que la medicina haguera avançat tant com per enviar-me a casa havent-me fet el mateix i de la mateixa forma. Em va donar la raó i em va respondre que no podia fer res, atés que era el que marcava el protocol. I va parlar de les maldites retallades, que no imposaven ells, sinó que les imposaven a ells.

Amb la raó me’n vaig anar a casa. En ambulància i un rastre d’instruccions que tenia que seguir.

El dia següent me’l vaig passar al llit. A penes em vaig alçar. Estava malament, amb dolor, sangrant,... Vam decidir esperar a l’endemà per veure si el postoperatori millorava i, si no, ja veuríem. Eixa mateixa nit no vaig dormir gens. Al fer-se de dia, vam decidir tornar a Xàtiva. Com la meua dona no té carnet de conduir i el nostre fill era a Alemanya treballant (eixa és una altra, els joves preparats que se’n han d’anar a l’estranger a buscar-se la vida), vam tindre que molestar un familiar que ens va portar a urgències a Xàtiva. Després d’una espera de diverses hores (el peatge de les urgències cal passar-lo, perquè és així) em va atendre finalment un uròleg.

Em va fer uns anàlisis, em va fer un reconeixement, va canviar la sonda, em va canviar la medicació i em va dir no em menejara a penes quan arribara a casa, llevat de les dues vegades que calia plantar-me i passejar per dia. Em va tranquil·litzar dient-me que tot aniria tot bé i que d’allí tres dies anara al centre de salut a llevar-me la sonda. Així va ser. Em vaig pendre la nova medicació. Les coses van començar a normalitzar-se. Em van llevar la sonda quan va dir el metge. Però una setmana després seguia sangrant i amb un dolor suportable però fastigós. Ni punt de comparació amb l’anterior vegada. Havia portat la sonda dos dies més, havia sangrat com un porc quan el maten, havia tingut molt de dolor, havia molestat a un familiar, havia tingut que recórrer el trajecte d’anada i tornada de Xàtiva, havia estat en urgències, havia tingut que esperar un bon grapat d’hores, m’ho havia passat molt malament. Tot, per culpa de les retallades, que no imposen els metges, sinó qui els mana, els polítics.

61 habitacions per tres llits per habitació, igual a 183 llits. O no?

Ve açò de les retallades per un fet que m’ha sorprès aquests dies i que cap, cap, cap, mitjà de comunicació local ha observat. Posat a malpensar, pense que sí s’han donat compte, però s’ho han callat, anestesiats pels diners que els amolla Jorge Rodríguez. I dic que malpense perquè he llegit en premsa el número de llits que té l’hospital d’Ontinyent i l’hospital de Xàtiva. I el número d’habitacions que contempla el nou hospital d’Ontinyent i a un bon periodista –o a un periodista, a seques– eixes coses no se li passen per alt. I és la diferència entre els actuals llits i els que hi havia fa deu anys, en el començament de la crisis, en 2007.

En 2007, hi havia en el Lluís Alcanyís un total de 273 llits. Deu anys després la xifra s’ha reduït a 241. El 12% menys. Ontinyent en tenia 56 llits. Ara en té 38. El 32% menys! Aproximadament, s’ha perdut un de cada tres llits. L’hospital nou estava previst que en tinguera 64 habitacions individuals (hui en dia, tots els hospitals de nova construcció són d’habitacions individuals), la qual cosa donava 64 llits. Els 64 llits els vam considerar un hospitalet. Ara, se’n parla de 61 habitacions. Individuals. Però que, en cas de necessitat, seran dobles. Home! I perquè no triples? O quàdruples? O quíntuples? Ningú ha dit res. Tot es dona com a bo. Fins l’hospital comarcal de nova planta d’Ontinyent que, esperant, esperant, al remat serà de joguet de tant xicotet com serà.

És a dir, que les retallades han minvat el número de llits i les condicions dels malalts. El País Valencià estava ja a cua en el número de llits en relació als habitants de tot l’Estat espanyol. Ara, si fa no fa, eixim, per arrodonir a un llit per cada 1.000 persones. Molt lluny, extremadament lluny del que recomana l’Organització Mundial de la Salut (OMS) de 10 llits per cada 1.000 persones. I açò es dona en governs del PP i del Tripartit (PSOE-Compromís-Podem). Qui defensa als ciutadans anestesiats?