dilluns, 13 de març de 2017

Mitjans de comunicació a Ontinyent


De la desinformació a la mala informació



Guillem Llin
Des del començament de la guerra, en 1936, amb la publicació El Productor, fins a febrer de 1963, Ontinyent no va tenir cap mitjà d’informació que contara als ontinyentins què passava. Estava Ràdio Ontinyent, però no era una emissora que oferira informació, tant sols música i el censurat Diario Hablado per imposició del franquisme.

Van ser 27 anys sense possibilitat de conèixer com estaven les coses, si bé, d’haver existir algun mitjà, tampoc s’haguera pogut saber molt atenent la falta de llibertat que va imposar el general Franco i, sobretot, al silenci per la por que va imbuir a la societat perdedora en la guerra. Quedava mitja societat –la guanyadora–, però aquests, com que estaven en el poder i feien el que es venia en gana, se’ls donava igual el grau d’informació –o desinformació– que hi haguera.

D’una societat desinformada i atemorida –l’ontinyentina– no calia esperar res. Així van anar passant els dies, mesos i anys, sense que mai passara res, i al dir “mai”, és mai; i al dir que “no passava res” és que no passava res, encara que succeïren coses, i grosses.

Però en la dècada dels seixanta destinen a Ontinyent a un jutge que se’n eixia de la norma, sobretot per el moment, Pedro Nàcher. Nàcher arriba a Ontinyent, el poble en el que mai passava res, i l’home, inquiet, pensa en fer una sèrie de coses. És fadrí, jove, té temps lliure i a Ontinyent no hi ha molts llocs on puga passar les hores instructivament. Ací, no em resisteix a contar l’anècdota que un bon amic d’ell, Joan Barberà contava del jutge per donar-se compte quin era el seu tarannà. Un dia la Guàrdia Civil li porta al jutjat una dona per faltar el respecte als capitostos feixistes, començant per Franco. Nàcher, assegut al seu despatx, li pregunta què li passa, i com que té al darrere seu les fotografies del dictador Franco i del fundador de la Falange, José Antonio, una a cada costat del preceptiu crucifix religiós, la dona, fora d’ella, li diu assenyalant al dictador que “eixe me’l va matat” en referència al seu marit afusellat per Franco. El jutge sense inmutar-se, ni tant sol girar-se, li diu, “anem a veure. Qui dels tres és el que li ha matat el seu marit?”. Amb un tarannà així, queda clar que la dona se’n va anar lliure de qualsevol falta per a sorpresa de la parella de guardiacivils.   

Pedro Nàcher va ser una bocanada d’aire fresc en l’Ontinyent de portes tancades i olor a ranci. Ell va liderar el posar en marxa la revista Escala, ell va ser qui va aglutinar a la gent jove i inquieta que hi havia al poble i que es movia al voltat del Centre Excursionista Fontinyent, ell va ser l’ideador del Centre d’Estudis d’Ontinyent (CEO)... La revista Escala significa un punt i apart en el dia a dia del poble. No importa que solament s’editaren 9 números en els dos anys que es va mantindre amb vida, i que tinguera un nivell cultural superlatiu, molt més alt que aquell Ontinyent que transitava de l’espardenya a la sabata abans de pujar-se’n al cotxe aconseguit a base d’hores extraordinàries. Era, malgrat tots els imponderables, informar desapassionadament de les coses des del prisma de la distància i l’atemporalitat, i tractar en profunditat temes que la societat ontinyentina ni s’havia parat a pensar. En aquest aspecte, Escala va sacsejar les consciencies de la gent i va fer veure, a la mitja societat ontinyentina compromesa i perdedora, que hi havia vida cultural i social més allà del dictador i dels seus sequaços.

Junt Pedro Nàcher estaven uns joves José Ángel Gironés, el ja anomenat Joan Barberà, Alfredo Bernabeu, Antonio Lacueva, Vicente Luis Montés, el frare Odorico Prieto qui acabaria penjant els hàbits, Ramón García i altres en menor mida. Crec que no m’oblide de ningú.

És a dir, Escala fou el viver del que posteriorment es formaria Ciudad, amb la col·laboració de l’editor Rafael Coloma, un personatge que havia lluitat defensant els postulats nazis amb la División Azul i que era l’ànima del periòdic Ciudad de Alcoy des del seu lloc funcionarial a l’Ajuntament d’Alcoi. Bona part dels noms reflectits abans, més el funcionari judicial Ricardo García Sáez i, algun altre en menor mesura, com el fotògraf Ricardo García i Carlos Blasco, en la publicitat, aprofiten la fita històrica del segon ascens de l’Ontinyent CF a la Segona Divisió del futbol espanyol, en 1968, per posar en marxa el projecte editorial més solvent, seriós i, salvant les distàncies monolítiques i censores del moment, més imparcial i aglutinador d’Ontinyent. 
  
De Ciudad es poden dir moltes coses bones i dolentes. Però de tot el que va publicar em quede amb els editorials que va publicar el 17 de juliol i el 2 d’octubre de 1969, el primer amb motiu del 33 aniversari del començament de la guerra i el segon en coincidència amb el dia en que Franco fou proclamat generalísimo pels seus. Són editorials terriblement enrevessat (com no podia ser d’altra manera si es volia dir alguna cosa) i entre flors i violes cap al règim franquista hi havia, també, una certa crítica al règim. O com quan escriuen “33 años Caudillo de España. Toda una vida al servicio de España. Tan dilatado periodo de tiempo ha pasado tan raudo que no acertamos a discernir el fenómeno en toda su exacta dimension”. Ací, es deixen de tonteries i, directament, s’excusen en el temps per no vanagloriar el general. Això ara, hui en dia, en la democràcia tutelada que tenim o patim, és impensable vist com respiren els mitjans de comunicació local.

L’intent no va quallar, tot i que va durar alguns anys, i acabà desapareguent per tornar a eixir, ara com Onclar i en diverses èpoques, i formats, que van arribar fins la transició i el primer ajuntament democràtic.

El que va vindre a partir dels anys 80 del segle passat quasi qualsevol ho sap o se’n recorda. El Tendur, Benicadell, el Butlletí d’Informació Municipal (BIM), Crònica, La Vall, Ràdio Ontinyent, la televisió que va auspiciar el fotògraf Berna, Ràdio Activa, El Periòdic d’Ontinyent, la Televisió Local d’Ontinyent (TVO), la MK Televisión, Loclar, les edicions comarcals dels diaris Levante i Las Provincias, Vilaweb i altres mitjans digitals.

És a dir, a hores d’ara tenim la nòmina més extensa en quan a mitjans de comunicació local que mai ha hi hagut al poble. Podem parlar de quatre mitjans com són Ràdio Ontinyent, la MK Televisión i els periòdics Loclar i El Periòdic d’Ontinyent com els més importants per no fer excessivament ampla la relació. 

Sabut que hi ha mitjans de comunicació, fem la pregunta clau:

Està el ciutadà ontinyentí més informat ara que en els foscos temps del franquisme en blanc i negre i sense cap mitjà de comunicació?

Personalment tinc seriosos dubtes. I no és per la sospita que comença a establir-se d’estar en el tercer any triomfal socialista, amb la forma moderna de censura mitjançant la compra publicitària de voluntats editorials amb els diners del poble, què indubtablement també. Des del moment hi ha una mala informació, o una informació distorsionada, el ciutadà rep la notícia adulterada, i subsegüentment, no pot fer-se una idea cabdal de la mateixa.

Els mitjans de comunicació xicotets (i, lògicament, a Ontinyent tot hi ho són) funciona amb les filies i fòbies dels directors i/o propietaris. I, ací, des de que va tancar la revista Crònica per l’ofegament al que la va sotmetre Lina Insa, unit a la mala política d’empresa que portava, hi ha un percentatge enorme de gent, de col·lectius, d’activitats, de grups, de maneres de pensar (que es pot situar al voltant d’un 30% de la societat), que no ix, que no apareix mai als mitjans de comunicació. És clar, no tots els mitjans de comunicació tenen un grau de responsabilitat per igual. Són, informativament parlant, invisibles. Si una tercera part dels ontinyentins no existeix i, a més a més, de les altres dos terceres parts, hi ha una part –fonamentalment política, o socialista, i tota la colla d’estómacs agraïts que formen la cort d’aduladors que ballen l’aigua a tota hora– amb una sobreexposició que supera amb molt qualsevol nivell i qualsevol raciocini, tindrem com a conseqüència un poble, amb uns mitjans de comunicació viciats, esbiaixats, i que han perdut el nord de la informació pròpiament dita. El que està oferint-se a la ciutadania no és la crònica del què passa a Ontinyent, sinó la crònica que els mitjans de comunicació volen o els interessa, el que al capdavall, resulta una informació deforme.  
  
La falta d’imparcialitat dels mitjans de comunicació local provoca situacions que serien risibles si no fora perquè es tracta d’un tema important com és el donar a conèixer el què passa, com passa i per què passa al poble, elements imprescindibles perquè el ciutadà puga fer-se una opinió amb criteri.


De Ràdio Ontinyent i de MK Televisió no val la pena parlar. Dirigits per Ximo Vilar amb mà de ferro –tant dura com falta de mal·leabilitat i d’encert– des de fa prop de 30 anys, es pot considerar un cas perdut per la llarga trajectòria de parcialitat. Per a Vilar, l’existir o el no existir està clar i és una equació molt simple. A nivell ciutadà, em caus bé, ixes; no em caus bé, no eixes. A nivell institucional, pagues, ixes; no pagues, no eixes.

Per la seua banda, el setmanari Loclar té des del número u una secció a la pàgina tres de preguntes i de suposades respostes que sempre és la mateixa: “uuuuhhhh!!!”. És una reproducció d’una secció de la llegendària revista Hermano Lobo i, posteriorment, de Valencia Semanal, publicació que va dirigir amb notable encert José Luis Torró, director fins fa poc del susdit Loclar. Les preguntes que fa el periòdic mai són inquisidores amb el PP, atesa la ideologia de dretes del mitjà. Si aquesta circumstància ja era cridanera, ara ho és més i arriba a nivells esperpèntics. El mitjà ha caigut en la venda ideològica per qüestions econòmiques i no critica ni de lluny al PSOE i al equip de govern municipal. Com no han retirat la secció, a qui critica Loclar? Doncs a Compromís i Podemos, en una pirueta que provoca vergonya aliena.

Seguint en el terreny escrit, on han anat a parar les columnes pensades, incisives i punyents del director d’El Periòdic d’Ontinyent, Santiago Sanchis? Què s’han fet aquells editorial que donava goig llegir? Què ha perdut tota la inventiva? Indubtablement no, sinó que més bé no vol ferir susceptibilitats dels polític de torn perquè és un altre mitjà que ha caigut en la venda ideològica per qüestions econòmiques.

En aquest “o estàs amb mi o contra mi” en que s’ha convertit el poble, per obra i gràcia dels mitjans de comunicació i dels polítics (ara PSOE com abans el PP) resulta grotesca la compareixença de la regidora Sayo Gandia el 21 de desembre de 2016. La senyora Gandia, va donar les gràcies a tots els que han col·laborat (gratuïtament? No! Ni de lluny, cobrant!) en l’any Gomis, oblidant-se intencionadament de l’únic que ha participat per amor a l’art i que és, sens dubte, l’home que més entén de Gomis al món: Miquel Àngel Múrcia i Cambra. Un fet que per si sols, ja desacredita a perpetuïtat a la infrascrita política. Agrair a qui cobra i oblidar-se del que no cobra. 

Ontinyent té un problema. I és un problema de credibilitat o, més concretament, de manca de credibilitat. A Ontinyent, com a massa social, poc li importa aquest fet el ser un poble egocèntric i egòlatra que prima molt més el “no passa res”, encara que passe, que qualsevol altra circumstància. El problema d’Ontinyent no és de dretes o esquerres, sinó de persones que pensen i, arribat el cas, discrepen. O les que no pensen, o cas de pensar, donen com a bo tot el sistema establert. Més clarament, el que es meneja no ix en la fotografia.


La informació és un bé social. Necessària, útil, que allunya a la ciutadania de la ignorància. No debades es considera als mitjans de comunicació el quart poder, just per darrere de l’executiu, del legislatiu i del judicial. Però si sovint critiquem els primers pel casos de corrupció, per les lleis que promulguen o per les sentències que dicten, on posem mitjans com Ràdio Ontinyent, MK Televisió, El Periòdic d’Ontinyent i Loclar, exemples de partidisme –o sectarisme– social, polític i ciutadà, què han esdevingut simples pamflets propagandístics?

1 comentari:

  1. En el cas d'MK Locàlia i Ràdio Ontinyent, els diners que rep el senyor Vilar no es sap on aniràn a parar perquè els treballadors duen més d'un any sense cobrar.

    ResponElimina