diumenge, 19 de març de 2017

Llibres amb història


"Los cien últimos días de Berlín"
(de la revista 'el Llombo' 93)





Senyores i senyors, amb tots vostés, un llibre extraordinari, pel contingut, per les circumstàncies que el protagonista va enfilar en un moment donat, i per l’autor. 

Los cien últimos días de Berlín, d’Antonio Ansuátegui, s’han fet quatre edicions. En 1945, editorial Mateu va llançar el llibre a penes tres mesos després del final de la Segona Guerra Mundial. En 1964 el va tornar a treure, i en 1973, editorial Nauta, que havia comprat el fons editorial de Mateu, el publica de nou. En 2016, editorial Renacimiento ha tret una nova edició. 

El llibre conta en primera persona el periple que l’autor va viure en 1943 quan decideix anar-se’n a Berlín per completar la carrera que estava cursant. Evidentment, era un jove de dretes, ben posicionat econòmicament i sense por. En 1943 les tropes de Hitler comencen a anar de capa caiguda i de derrota en derrota fins el desastre final. Doncs bé, allí s’enamora d’una jove alemanya que acabarà morint (no és cap spoiler, perquè ho diu en la dedicatòria del llibre), i entre les bombes que cauen a tota hora s’entreté tant que, a l’hora de eixir-se’n, no pot escapar d’aquell infern i viu, des de dins, l’enfonsament del exercit nazi, les penúries i les calamitats de la gent civil. 

Val a dir que en cap moment es posiciona a favor d’uns o d’altres. És un exercici impecable d’imparcialitat. De fet, ni tant sols se li escapa cap comentari favorable a Franco, llevat de l’observació final del llibre i que sembla, molt més, una concessió al règim que una postura d’incondicionalitat. 

Al llarg de les pàgines, Ansuátegui descriu com són eixos moments dramàtics pels alemanys. Evidentment, una guerra no és el millor, però si hi ha guerra, cal guanyar-la, i per això estan justificats tots els sacrificis, totes les pors, tota la solidaritat amb un únic objectiu final, guanyar la guerra. El llibre deixa clar que els alemanys tenien una espècie de devoció per Hitler, devoció que va minvant a mesura que els aliats van colpejant-los, però sense dubtar, en cap de moment, que la victòria finals els somriurà. Fins i tot, per fer una narració coral de tots els indrets socials, l’autor fa referència als acudits que circulaven entre la societat alemanya.

Víctima de la valentia –o de la inconsciència– del jove que ha viscut una guerra, l’espanyola, quan a Berlín la bombardegen de nit i de dia, els responsables diuen de traslladar-los a una altra universitat, molt més cap a l’Est i prop de la boca del llop soviètic. I accepta, anant-se’n allà. Després, tindran que desfer el camí a correcuita perquè l’exercit comunista ve de presa. L’arribada a Berlín és l’arribada a una ciutat devastada que ha perdut l’esperança i només li queda resistir. L’autor es troba atrapat en no hi haver possibilitat d’eixir i passa allí els dies de desfeta total. 

El llibre està escrit en un llenguatge fresc, directe, fàcil, sense rodejos. És un llibre que enganxa des de la primera pàgina. Ara bé, qui és Antonio Ansuátegui? 

Encara que en la darrera edició, la de 2016, de l’editorial Renacimiento, de Sevilla, segueixen dient “Antonio Ansuátegui es un escritor fantasma del que nada sabemos sino lo que dice de sí mismo en su libro, que es bien poco. Podemos conjeturar que un español que decide ir a Berlín, a mediados de 1943, en plena guerra mundial, a terminar una carrera técnica, es alguien sin demasiadas obligaciones familiares, nada apocado, de entre veinticinco y treinta años y que ha vivido muy de cerca la reciente guerra civil, desde luego en el bando nacionalista, pero sin grandes entusiasmos”, no està clar que siga així.

L’editorial Mateu es va fundar en 1944 pel tarragoní Francisco Fernández Mateu, nascut el 1916. Acabada la guerra, va estudiar Filosofia i Lletres en la Universitat de Barcelona i, segons sembla, va crear l’editorial per poder publicar les obres que tenia escrites per a les que no trobava editor, totes amb pseudònim. De fet, al llarg de la seua carrera, Mateu va signar amb un bon grapat de pseudònims: Antonio Ansuátegui, Marina Fernández, Javier Fernández, Lionel Morris, Juan José Inchausti, i altres. 

Evidentment, ell no va estar a Berlín, sinó a Barcelona, però si què és possible que qualsevol amic li contara la seua experiència i ell la narrara, magistralment, en primera persona. Los cien últimos días de Berlín va tindre aleshores un gran èxit, que fou determinant per consolidar l’editorial recent nascuda. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada