Associació de Veïns el Llombo

 Un llibre sobre els deportats de Monòver

Per una vegada i sense que servisca de precedent, parlem d’un llibre que no és de l’Associació Veïnal el Llombo, encara que en el mateix ha participat un veí i membre de l’entitat.

Acaba d’aparèixer el volum Monovers als camps de concentració nazis, de Guillem Llin Llopis i Ferran Díaz Poveda. El llibre recull la història dels tretze ciutadans de Monòver que van ser deportats als camps de la infàmia.

Com ha estat la gènesis d’aquest llibre? Tot va començar en el número del programa de festes de Monòver de 2018. En ell, Guillem Llin va publicar un extens reportatge sobre un monover, Luis Moreno Sabater, amb una quantitat de fotografies considerable, en que feia un repàs de la vida d’aquest veí del poble sense deixar cap període de vida en l’anonimat. La vida de Moreno era, com tots els deportats, plena d’infortunis i de passatges sorprenents, però aquesta, més si cap i molt rica en aventures.

Luis Moreno va nàixer producte d’una violació feta per un familiar. El bo de Luis, es va posar a treballar als 10 anys, no va anar a escola, se’n va anar a Alger de paleta, cosa que li resultaria després molt útil perquè va aprendre l’idioma francès, se’n va anar a la guerra voluntari tan prompte el van deixar perquè no tenia l’edat preceptiva, va perdre la guerra i va passar la frontera en un exili molt penós. Es va apuntar a una Companyia de Treballadors Estrangers, el van apressar els alemanys, el van deportar al camp de concentració de Mauthausen, va estar quatre anys i mig i, a l’eixir, es va canviar d’identitat. De Luis Moreno va passar a ser Luis Orquín Serra; en lloc de nàixer el 13 d’abril, el 8 d’abril, i en lloc de nàixer en Monòver, en Elda. Com el tots els registres posa que va nàixer en Elda, ningú a Monòver sabia que era d’allí. Però en l’esmentat reportatge apareixia la prova irrefutable de que era de Monòver: la partida de naixement.

Una vegada en llibertat, va fer totes les feines de l’auca en Àustria, entre elles va ser professor d’idiomes en la coneguda acadèmia de llengües Berlitz, ja que aleshores parlava perfectament el francès, l’alemany, a més del valencià i el català, segons ell mateix deia. Tenia una lletra preciosa i no feia ni una falta d’ortografia, tot i que la seua “escola” havien segut unes classes setmanals a sa casa, després de la dura jornada de treball. La seua xicota (o més que xiqueta, perquè en 1936, quan van deixar de veure’s per anar-se’n Luis a la guerra, tenia 13 anys), va fer el viatge a Innsbruck, via París, i en la ciutat austríaca es van casar. Al cap de poc de temps, van decidir anar-se’n a la República Argentina, junt al gran heroi del camp de concentració de Mauthausen, el valencià Cèsar Orquín Serra, i es van radicar en el Gran Buenos Aires, si bé van canviar diverses vegades de residència, però com diem, sempre en l’ària metropolitana de la capital. Orquín, per la seua banda, va posar més de mil quilòmetres de distància: se’n va anar a Mendoza, al peu de la serralada dels Andes. Era l’any 1950. Allà naixerien els dos fills del matrimoni entre Luis i Julia (Atlántico i Amiel Orión), allà es posaria a treballar de rellotger en la més prestigiosa i cara rellotgeria del país (la Tostirelli) fins a la seua jubilació. El matrimoni es va trencar i l’esposa va tornar a l’estat espanyol. Luis va morir en 2002 i mai més va xafar territori espanyol ni europeu.

Aquesta història molt resumida, publicada com hem dit al programa de festes de Monòver en 2018, va provocar la sorpresa entre els veïns del poble. L’aportació de diverses fotografies, amb la seua cara d’un xic ben paregut que sembla no haver trencat mai un plat va fer la resta.

Com a resultat, un historiador de Monòver es va posar en contacte amb Guillem Llin. Volia saber què tenia que fer per rescatar de l’oblit als veïns del poble i, a més a més, si estaria disposat a ajudar-li. Llin va respondre que sí.

El resultat és el llibre ara publicat per l’Ajuntament de Monòver. Prop de tres-centes pàgines on es recull la biografia de tretze ciutadans i ciutadanes del poble (encara que per ser rigorosos cal apuntar que hi ha alguns deportats que eren fills de monovers que, a resultes de l’emigració produïda per assecar-se les vinyes en 1910 i quedar-se sense feina, se’n van anar emigrants i residien a França, i els seus fills també patiren la deportació).   

Tot això, esta explicat en un context històric adient, per facilitar la comprensió de per què van poder anar a parar als camps de concentració ciutadans, en aquest cas alacantins.