Editorial de la revista el Llombo número 70

Insa deu anar-se’n

El passat 23 de maig vam publicar en internet un llarg editorial amb la primera valoració del que havien estat les eleccions municipals i les possibles solucions. Una setmana després podem dir que Ontinyent té un problema afegit per la controvèrsia visceral que desperta Lina Insa entre els ciutadans del poble. Personalment, en els comentaris a l’editorial publicat en el blog, o en els e-mail rebuts, constatem que el poble segueix estant decantat en dos postures irreconciliables. O amb Insa o contra ella com, per altra part, ja se sabia. El que no coneixíem era fins a quin punt. Qui la vol, la vol; i qui no, l’odia. Passades les eleccions, que el poble continue sense minorar la crispació es preocupant, si bé la culpa primigènia no és seua. 

Insa no té cap motiu per sentir-se satisfeta de la seua alcaldia. S’ha encapotat en trobar tots els enemics imaginaris al poble i dels que hem fet relació darrerament. Ha menyspreat el món de la cultura, on Ontinyent ha sigut durant quatre anys un desert. La censura informativa ha estat impròpia dels temps actuals, sent intolerable. Els mitjans de comunicació pròxims a Insa —la TVO, Ràdio Ontinyent i Loclar— han fet d’altaveu propagandístic a l’estil dels vells règims totalitaris. En darrera instància, l’egocentrisme d’Insa, ha estat present a diari i ha resultat insuportable, fins i tot per a membres del seu equip de govern dels quals no es fiava. Tot això mentre el poble encarava una dinàmica perdedora i sense cap líder que es fera endavant i diguera “d’aquesta eixirem!”. Evidentment, posats a buscar un líder, qui ha tingut tots els números per abanderar la ciutadania ha segut l’alcaldessa. Però o no ha sabut o no ha volgut. Una llàstima i una pena. Perquè prou feina ha tingut ella mirant-se el melic, veient enemics, enfrontant monstres i lluitant contra els miralls. Per totes aquestes raons, l’alcaldia de Lina Insa serà recordada com una Època Fosca. En definitiva, si feia quatre anys encaràvem l’etapa amb les bones expectatives d’una majoria absoluta que devia servir per passar pàgina i començar a creure’ns en nosaltres mateix, l’alcaldia erràtica d’Insa ho ha malbaratat tot.  

Dèiem en l’editorial del dia 23 de maig que el PP havia estat el partit més votat i que era lògic que tinguera l’alcaldia en minoria, màxim tenint en compte el color polític de la Generalitat Valenciana, la Diputació de València i, d’ací poc, excepte sorpresa majúscula, el govern de l’Estat. En realitat, era aquesta darrera circumstància la que ens feia decantar pel PP, perquè no s’ha d’oblidar que l’esquerra ha tret prop de dos mil vots més que la dreta. Però aquella, potser, era una apreciació errònia veient el poble com es troba. No ajuda gaire que en els dies posteriors a les eleccions Lina Insa es despenje amb unes declaracions en les que recordava als ontinyentins el, per a ella, nefast paper del “Tripartito”. És el tarannà d’Insa. Senzillament poden dir que el tripartit és una figura política plenament legal i d’indubtable millor record que la seua alcaldia. 

Temps passat, de quan la moció de censura, vam dir que per passar pàgina calia mirar endavant i que els protagonistes s’apartaren a un costat. Dos dels tres ja no estan en l’escena política. Queda Insa.

En aquest context, som del parer que el dia 11 de juny isca d’alcalde el candidat del PP o del PSOE, res no es solucionarà si en l’Ajuntament està María Lina Insa Rico. Som de l’opinió que mentre siga present, hi haurà crispació. I com en els equips de futbol, que quan van malament tiren a l’entrenador fóra en lloc de als jugadors, Insa, per molt número u que siga, deuria dimitir per facilitar la convivència entre els veïns i fer possible l’enteniment en l’àmbit polític i institucional. Si de veritat s’estima el poble tant com assegura, no deu estar. Una cosa que li vam dir personalment en la campanya electoral no d’ara, sinó de 2007. Pot ser aquesta siga la raó de la tírria que ens ha dispensat en aquests quatre anys passats. 

Ací, cal recuperar aviat l’esperit que ha tingut sempre el poble. Un esperit que Antonio Serna Gil va encarnar a la perfecció. Serna, recordem-ho, fou el darrer alcalde de la Transició. Aleshores no va tindre bona premsa, però a cada dia que passa la seua figura s’engrandeix veient els polítics d’ara perquè l’home va ser conscient de ser alcalde en uns moments històrics i va interpretar magistralment el paper. Lògicament conservador, la seua ideologia no li va impedir donar l’ordre de retirar tots els símbols del Moviment en la mateixa setmana del Decret Llei promulgat per govern central. Encara hi ha poblacions on no els han llevat. I a pesar que estava en total desacord amb la revetlla popular de les festes de Moros i Cristians, li va donar suport i va assistir donant mostres de ser un alcalde molt conciliador i infinitament més tolerant que algun o alguna demòcrata d’ara.