dimecres, 20 de juny de 2018

Fa mig segle

El telèfon de l’esperança





No som al 2018, sinó al 1968. Ara com ara, fa mig segle, políticament ens tutelava (portant-nos de la mà o a calbots) el franquisme, i es trobàvem immersos en una dècada prodigiosa, que en Espanya se li deia “el milagro español”, perquè la religió (catòlica) i la política (o la dictadura) anaven de la mà i tot el que fora destacable havia de tindre la influència divina. En temps de Franco, Déu tenia un ull (evidentment el dret) posat sobre Espanya i l’altre (l’esquerra), per tota la resta del món. Érem diferents a la resta de països occidentals, i així Espanya treia pit, amb l’eslògan “Spain is diferent”. També es deia, sovint, que Europa s’acabava en els Pirineus. O que Àfrica s’allargava fins a les proximitats de França. Eren, pel culpa del governant de torn, una mena d’objecte indesitjable, empestat i que ningú volia a prop seu.

En 1968, tot i el miracle espanyol i la influència divina anaven per darrere de tots (i al dir tots, és tots) els països occidentals. Així, en el número de telèfons, per cada 100 habitants, se’n havien instal·lat 11,4 a l’acabar l’any. Però la xifra és enganyosa, perquè la gran majoria de les empreses tenien telèfon, la qual cosa feia que minvara en els casos (i les cases) particulars. Estaven a anys llum a països com la República Federal d’Alemanya (18,6); Holanda (22,8); Gran Bretanya (23,3); Suècia (51,8) o els Estats Units d’Amèrica (EUA), que amb el 54 telèfons per cada 100 persones encapçalava el rànking mundial. Solament França, amb el 14,9 s’apropava (és un dir) a la raquítica Espanya.

Tampoc en cotxes estàvem per poder traure pit, com no siga tindre els carrers més buits i amb (més) facilitat d’aparcament, encara que no es feien aparcaments soterranis en les finques que s’havien construït i es construïen, ni es feien places, i els carrers eren més bé estrets. Espanya per cada 100 habitant tenia un escarransit 4,1 vehicles de turisme. Veiam altres països: R. F. d’Alemanya, 19,6; França, el 22,0; Holanda, 13,7; Gran Bretanya, 19,2; Suècia, 24,1 i EUA, qui s’enfila fins el 40,7 i torna a encapçalar la relació.

Serà en la televisió on els espanyols es gastaran els diners per adoctrinar-se convenientment en el feixisme? Doncs no, perquè únicament hi havia una cadena de televisió (TVE) i des del 15 de novembre de 1966 posen en marxa (però molt lentament) el canal UHF, que tardarà més d’una dècada a implantar-se en tot el territori. TVE es troba en bolquers, prova d’això és que fins agost de 1966 no anomena el primer corresponsal, i es precisament el valencià Eduardo Sancho qui es enviat a cobrir regularment la informació que es genera a Londres.


Així i tot, per veure la ‘caixa tonta’ hi ha 8,1 caixes (perdó, televisors) per cada 100 habitants. Com és normal, estem a la cua del món. En darrera posició i destacats. Ens avancen, Itàlia (14,6); França (16,7); Holanda (19,7); Japó (20,5); la R. F. d’Alemanya (23,9); Gran Bretanya (26,3); Suècia (28,8) i, qui si no, els EUA en primera posició amb 39,2 teles per cada 100 habitants.

Recorde que aquest dèficit primari provocava una dependència veïnal proporcional a la carència de qui tinguera un artefacte (un telèfon, una televisió) de la resta del veïns del seu entorn immediat no tenien. Òbviament, a més carència, més dependència. Al poble hi havia cabines públiques per cridar per telèfon, però solament en l’edifici de Telefònica, recentment construït al final del carrer de Sant Jaume amb la placeta de l’Escurà. Faltaven encara dos o tres anys perquè n’instal·laren sis cabines més al casc urbà, però cap d’elles al barri de Sant Rafael.

Baix de la caso on jo vivia a l’esmentat barri, hi havia un telèfon públic. Bé, sent estrictes, no era públic, se l’agafaven com a públic els veïns. El telèfon era de la senyora Amparito, viuda, qui vivia sol, i que tenia la descendència treballant a França i els fills s’havien encapotat en que tinguera un telèfon per poder parlar amb ella quan els vinguera de grat. Era un telèfon que no sé si s’hauria de computar a Espanya o França, tota vegada que d’aquest país havia partit la iniciativa i el cost el pagaven els fills. Com que jo era un xiquet, els adults tenien tots moltíssima edat; no sé, 100 o 120 anys, encara que no devia tindre’n més de 60 anys la senyora Amparito.

En aquella casa, sempre hi havia algú que volia cridar o què el cridaren. Aquell telèfon fou espectador de les millors notícies i de les pitjors, de prop i de lluny, de baralles i d’estima, de rialles i de llàgrimes, d’esperança o de desassossec... Els que cridaven, anaven allí i parlaven l’estona que havien de parlar i, posteriorment, segons el temps de conversa, li pagaven unes pessetes a la propietària del telèfon. Tampoc era qüestió que la pobra dona acabara pagant ella la conferència.

Altra cosa distinta era quan cridava algú que volia parlar amb una coneguda (i algun conegut) que vivia des del costat de casa a mitjan carrer. La senyora Amparito em cridava pel patí i en treure el cap per la finestra m’ordenava que anara corrent a casa Maria, Pepita, Conxa..., qui vivia des d’uns metres a molts metres més enllà i que li diguera que el nuvi, Enrique, qui es trobava fent la mili al Sàhara (o mil raons més), volia parlar amb ella i que en donarà presa perquè el temps corria i la conferència costaria un ronyó. I allí en tens tu a mi, baixant les escales del primer pis on vivia de quatre en quatre escalons i començar una cursa cap a la casa que, dit siga de passada, hi havia vegades que no sabia ni quina era, i panteixant, preguntava. En trobar-la a qui reclamaven al telèfon, es llevava el davantal o se’l enganxava sobre ell mateix doblant un cantó i començava la segona part de la cursa, ara al inrevés, amb jo destacat en primera posició i darrere, la interessada. Quan es posava el telèfon a l’orella, moltes vegades (no; moltes vegades, no; sempre) la pobra estava sense poder ni respirar. Amb la senyora Amparito i jo, allí davant, fins que un bon dia algú va descobrir que la nostra presència al costat del telèfon era inoportuna. Sobretot si es parlaven coses íntimes (o amoroses) o de secrets (o problemes) de família. Després d’una primera etapa de tafanejar en primera línia sense pensar-ho ni ser conscients, va vindre una segona part molt més discreta on, en arribar, s’apartàvem d’aquell aparell que comunicava el món amb ca la senyora Amparito per transmetre flors, violes i crespons negres.
 Guillem Llin Llopis


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada