dimarts, 29 d’abril de 2014

Ara que fa uns dies...



De què s’escandalitzen?






Per segona vegada, el 14 d'abril passat es va col·locar una bandera republicana a la façana de l’edifici vell de l’Ajuntament d’Ontinyent. És a dir, es va col·locar a la casa de tots els veïns del poble. El 14 d’abril és l’aniversari de la instauració de la República, després de les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 que van provocar la caiguda i l’exili del monarca Alfonso XIII.

Una vegada més, la presència de la bandera republicana ha estat motiu de polèmica, encara que, em sembla, molt més magnificada pel algun mitjà de comunicació que en sentit real.

Cal recordar al respecte que la República va arribar al poder com a sistema de govern democràtic, que era un règim democràtic, i que democràticament va presidir tots els actes i tots els anys que es va mantenir a l’Estat, en un temps molt convuls a Europa, on Hitler i Stalin feien de les seues. Fins i tot en el Bienni Negre, de 1933 a 1935, en què hi va governar la dreta.

Democràticament va entrar, amb la bandera i l’himne, fins que un general feixista, per a preservar una sèrie de prebendes ancestrals d’una part de la societat, va fer un colp d’estat, que en fracasar —en bona mesura gràcies a l'oposició popular— va desencadenar una guerra civil. I ja se sap que les conteses civils són les més bèsties i esfereïdores que hi ha.

El general colpista, Francisco Franco, per si algú no ho sabia, va guanyar la guerra amb el suport de les dues poderoses dictadures feixistes d’Europa que eren l’Alemanya de Hitler i la Itàlia de Mussolini. Amb la seua acció, va provocar desenes de milers de morts, ferits, desapareguts, assassinats, que van comportar un munt d’amargura, de pena, de carències, de patiments...

Guanyada la guerra, Franco es va negar a passar la infame pàgina que havia escrit per a la Història. Aleshores va començar la repressió contra els vençuts.  Més morts, exili, presó, desesperança, i va nodrir l’estat policial de tot el que calia per a instaurar un estat de terror. Franco va fer un país gris, negre, sense esperança, de delators, de llàgrimes, de fam. I va morir al llit, com els bons governants, en compte d'haver-ho fet com Hitler (qui es va suicidar, abans que l’agafaren) o Mussolini (a qui van penjar).

Doncs bé, aquest infame general, Franco, té a hores d’ara a pobles, ciutats i capitals, un munt de carrers dedicats; places que honoren la seua memòria, monuments que ens el recorden... Darrere seu, hi ha un seguit immens de persones i efemèrides que recorden, també, que va hi haver una guerra i una postguerra salvatge i que el seu promotor —recordem-ho— era un colpista. Aquestes dedicatòries estan situades en el poble, la ciutat, la capital... en la casa de tots els veïns.

A l’infame general Franco, el partit que governa (per exemple la Generalitat Valenciana i l’Estat espanyol) no l’ha condemnat encara, trenta-vuit anys i mig després de morir-se. Trenta-set anys de democràcia després. Trenta-cinc anys i escaig de Constitució. En més de 14.000 dies, no ha condemnat ni un sol dia la barbàrie.

Així doncs, em causa sorpresa i estupor que la col·locació d’una bandera democràtica com va ser la republicana, que va ser apartada del poder per un colp d’estat i una guerra civil, li provoque a algú malestar. Perquè per eixe motiu, tot el que va passar després hauria de provocar-li arcades de veure com els representants —democràtics— de la meitat de la ciutadania miren cap a un altre costat i no condemnen la dictadura del general Franco.


PS. Cal reconéixer que Ontinyent va ser de les primeres ciutats on es va suprimir d’arrel tota referència a Franco i allò que el seu règim representava. Encara amb l’Ajuntament de la dictadura, el batle Antonio Serna va ordenar retirar els símbols franquistes, i després, el primer Ajuntament democràtic, als dos mesos escassos d’accedir al govern municipal va canviar els noms dels carrers que guardaven relació amb el franquisme.
Guillem Llin

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada