Llombo 75

Extracte de l'entrevista a Antonio Calzado Aldaria que serà publicada en el Llombo número 75, corresponent a la tardor 2012.

“Malgrat la conflictivitat, com en altres països europeus, la democràcia era viva en juliol de 1936”

El proper 27 d’octubre, dissabte, a les sis de la vesprada, Antonio Calzado tornarà al Llombo. Ja va estar en 2010 quan va presentar el llibre Vivencias de la guerra y de la represión, de Rafael Reig. Ara torna, i el motiu és per presentar un llibre seu, en el qual ha estat treballant diversos anys i l’ha reescrit totalment per ser editat. Molta feina amb una finalitat única: que els valldalbaidins coneguen què va passar en la dècada dels anys 30 del segle passat. D’això parla Segunda República y Guerra Civil: La Vall d’Albaida, 1931-1939. Calzado, és doctor en Història per la Universitat de València, on imparteix classes, i tot i que és manxec (Bolaños de Calatrava, 1965), viu a la Pobla del Duc.   

Antonio Calzado

Guillem Llin

—Un altre llibre sobre la guerra...

En efecte, un altre llibre més sobre la Guerra Civil. Estic completament segur que seguiran molts més quan iscam del túnel en què estem immersos.
No hauria de sorprendre ni fastiguejar que la Guerra Civil siga l’esdeveniment de la història contemporània espanyola amb major nombre de publicacions. Ha suposat la major fractura de la societat espanyola i la reunió dels grans símbols en què es divideix el món des de la Revolució Francesa.

Que aporta Segunda República y Guerra Civil: La Vall d’Albaida, 1931-1939?

Portada del llibre

Aquesta publicació és el primer intent en el context valencià de superar els marges —algunes vegades completament estèrils— de la història local i analitzar un marc comarcal com una unitat administrativa, econòmica i social molt ben definida. A més a més es tracta, des de les aportacions més clàssiques i noves de la historiografia i beneficiant-se de l’obertura i facilitats de consulta d’arxius i hemeroteques, d’estudiar dos moments claus de la història espanyola, que en certa manera han acabat per constituir meta–relats gairebé mítics, en una zona geogràfica en bona part allunyada dels paràmetres més habituals: una comarca conservadora amb forta influència del catolicisme (cultural, polític, social) sobre la qual es podia estudiar els efectes de la democratització de masses que va suposar la República, la revolució social dels primers mesos de la guerra i la història social d’una rereguarda majoritàriament antirepublicana durant la Guerra Civil.

—És a dir, que estem davant la base del seu llibre De la nit al marasme: la Vall d'Albaida, 1939-1952, publicat pel IEVA en 2005. No es pot entendre un sense l’altre.

Sí. Per què aquests objectius primers es comprenen i son la base per a l’estudi del franquisme, els quals es poden seguir, efectivament, en De la nit al marasme: la Vall d’Albaida, 1939-1952. El franquisme va ser un règim polític basat, alhora, en la violència política però que també va comptar amb grans suports socials.

—En 1936, era una democràcia viva o ferida de mort?

Malgrat tota la conflictivitat del període, la democràcia era viva al juliol de 1936. De fet, les tensions sociopolítiques i culturals eren pràcticament iguals a altres països europeus.
De ben segur, si no s’hagués donat el cop d’estat del 18 de juliol de 1936, la senda reformista hauria introduït a Espanya des de 1945, en acabar la II Guerra Mundial, en el grup dels països democràtics i desenvolupats d’Europa.

—La República defensava la justícia social. L’Església diu que defensa la justícia social. Però l’Església va ser molt bel·ligerant amb la República. Per què?

Primer caldria matisar què s’entén per la República: burgesia liberal progressista, socialistes, els molt minoritaris comunistes, llibertaris, nacionalismes no espanyols (sense contemplar el PNB). Tots ells eren republicans i tots compartien l’amplitud del concepte de “justícia social” però amb significats radicalment diferents. En bona part, també es podria englobar a l’Església en aquesta qüestió de defensar una idea pròpia de “justícia social”.

—Com va ser la Guerra Civil des del punt de vista social i humà?

Com totes les guerres, un cop despullada d’un fals romanticisme. Un desastre per a l’ésser humà, amb l’afegit superlatiu de ser una guerra interna de famílies, veïns i amics. Una fractura social de una envergadura bestial que encara no s’ha superat i que no s’ha de repetir mai més.

La columna Ibèria va acollir molts ontinyentins

—Hi havia alguna cosa que fera sospitar que el franquisme, acabada la guerra, s’acarnissara amb el derrotats com ho va fer?

Des del primer dia de la guerra, en ciutats o en zones en les que no havia existit ni un sol mort, ni una sola acció violenta per part dels “republicans” (d’esquerra, socialistes, comunistes o llibertaris) com a Ceuta i Melilla o les Canàries (per posar tan sols uns exemples), es va desencadenar una enorme violència contra els partidaris del Front Popular o els militars que no s’havien volgut revoltar. Per exemple, estudis actuals situen la xifra d’assassinats a Ceuta en més de 500.

Per altra banda, al·legar que responia a criteris estratègics, com impedir la reorganització de suports republicans, no se sosté documentalment, encara que també va tenir la seua influència. Per a bona part dels revoltats, es tractava de fer “tabula rasa” amb l’esquerra revolucionària, els nacionalismes no espanyols i la burgesia liberal republicana.

—A Alemanya està penat per llei fer apologia del nazisme, i a Espanya es fa contínuament apologia del franquisme, a què es degut açò?

La qüestió de la memòria col·lectiva sempre és molt complicada. Per a molts espanyols, el record del franquisme són els anys seixanta, el desenvolupament material, la creença que existia una pau social i que els valors tradicionals es respectaven. Això unit a la tasca propagandística del franquisme i a l’ocultació de la repressió i la violència, fa que per a molts el franquisme es pugui considerar, com a màxim, una dictadura més o menys benèvola o que contenia més aspectes positius que negatius.

—Per què creu que hi ha gent que diu, en parlar de la guerra, que millor no tocar el tema i, fins i tot, se sent molesta?

És una demostració més de la immensa fractura social que va ocasionar i del desig posterior a 1939, emmarcat per la por, d’oblidar uns anys de guerra civil.

—La violència és la violència, però fou igual la republicana que la franquista?

No. Encara que un assassinat, encara que sigua polític, no deixa de ser un assassinat, però hi ha detalls que ho fan molt diferent. La violència franquista va ser protegida per l’Estat durant els primers mesos de la guerra i, després, dirigida des del mateix Estat (consells de guerra, legislació, altres). Els intents per aturar-la o atenuar-la aquesta violència van ser molt escassos (l’arquebisbe Marcelino Olaechea, alguns falangistes,...) i tan sols va començar a rebaixar el seu impacte a partir de finals dels anys 40, després de la derrota del maquis. A la zona republicana, es va centrar entre juliol i desembre de 1936. Va tenir lloc des de fora de les instàncies estatals i els intents per aturar la violència van ser nombrosos (Estat, partits i sindicats). Va respondre, en suma, als mesos de dispersió del poder. Un cop iniciada la via de recuperació estatal, la violència va passar a ser dirigida pel mateix Estat republicà però especialment contra els que no acceptaven la centralització estatal (llibertaris, POUM...).

—Què ha fallat en el procés per fer taula rasa en aquesta història de la Guerra Civil?

Sempre és molt complicat clausurar en la memòria i en la història un esdeveniment tan devastador per a les persones que els van viure, com una guerra civil, sobretot amb la seua continuació, com va ser el franquisme. Crec que es trigaran moltes dècades a construir un consens majoritari sobre la guerra. Per a això és necessari seguir investigant amb el màxim rigor, reconèixer a les víctimes de la violència a la zona franquista i, molt especialment, que el cop d’estat del 18 juliol 1936 va estar dirigit contra un govern legítim i que, per tant, tota la seua obra legislativa posterior va ser jurídica i moralment il·legítima. En definitiva, des dels historiadors fins a les institucions estatals, com afirma el historiador Ismael Saz, crear una “memòria democràtica” de la guerra i del franquisme, que tingui present la “justícia, veritat i la reconciliació democràtica”.

—Què opina de la Llei de Memòria Històrica?

En termes generals va ser molt positiva ja que feia possible la reparació moral de les víctimes del franquisme encara que no va deixar de contenir mancances.

Per saber més: 

 El lector interessat en saber més sobre el tema, pot trobar la continuació del llibre Segunda República y Guerra Civil: La Vall d’Albaida, 1931-1939, en un altre llibre d’Antonio Calzado: Entre la nit i el marasme. La Vall d’Albaida 1939-1952, editat pel IEVA en l’any 2005 on el lector s’assabentarà de la repressió franquista de forma fidedigna i sempre imparcial.