diumenge, 3 de juny de 2012

Opinió

Bankia com a símptoma



Guillem Llin

El 28 de desembre de 1993 el Banc d’Espanya intervé Banesto perquè té un forat de 450.000 milions de les antigues i futures pessetes (uns 2.700 milions d’euros). L’aleshores ministre d’Economia, Pedro Solbes, compareix a petició pròpia al Congres de Diputats; el president de Banesto, Mario Conde, es converteix en un empestat, li esperen diversos judicis, anys de presó i, segons les sentències judicials, havia fet un mal ús del càrrec i s’havia apropiat de 600 milions de pessetes (3,6 milions d’euros) en el cas Argentia-Trust.

7 de maig de 2012. Han passat 18 anys. Rescat de Bankia. L’entitat necessita, per la mala gestió dels seus responsables, 23.500 milions d’euros (3 bilions, 910 mil milions de les antigues o futures pessetes). El president, Rodrigo Rato, se’n va per la porta gran amb 200 milions de pessetes (1,2 d’euros). Poca cosa, per el directiu de Bankia, Aurelio Izquierdo (gestor de Bancaixa, intervinguda; gestor del Banc de València, intervingut; gestor de Bankia, intervinguda) té “dret” a una indemnització de 14 milions d’euros (2.330 milions de pessetes). PP i PSOE es neguen a crear una comissió d’investigació, el PP fa una cortina de fum amb la xiulada a l’himne en la final de copa del rei i el PSOE una altra cortina de fum reclamant que l’Església pague l’IBI; cap càrrec dorm ni una nit a la presó; el president del Govern, Mariano Rajoy, i el ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón, diuen que “no hay que buscar responsabilidades”, la fiscalia de l’Estat, obedient, no es querella contra ningú. 

Aquests dos exemples serveixen per demostrar, ben a les clares, com la democràcia a l’Estat espanyol ha caigut en picat i els polítics i els seus amics poden fer el que els vinga en gana, que mai passa res. 

Ací hi ha responsables.  El Partit Popular, sobre tot; però també el PSOE. Tots dos, amb el mercadeig polític, amb l’amiguisme, amb la corrupció que els desborda i solament veuen la del partit d’enfront, amb la politització de la justícia, dels mitjans de comunicació, de les forces policials, amb la banca, amb els deliris de grandària pagats amb diners públics, han fet que el polítics de dalt i de baix, veient que no-pasa-mai-res, hagen emprés una cursa per robar més i millor amb la cara ben alta. 

Així hi ha un directiu nefast de NovaCaixa que reclama una indemnització multimilionària, una directiva nefasta de la CAM, que reclama una indemnització multimilionària. No solament no van a presó, trauen pit encara volen cobrar quantitats astronòmiques de diners mentre es fan les víctimes. Les víctimes, de què? Fins i tot, Teddy Bautista, el presumpte corrupte president de la mafiosa SGAE, es querella contra l’entitat per acomiadament improcedent i, demana, altra indemnització multimilionària. En paral·lel, però en direcció contrària, l’expulsió de la carrera judicial de Baltasar Garzón és una prova més de per on van les coses. 

Abans he responsabilitzat al PP i al PSOE (més al primer) de la situació que a hores d’ara viu la ciutadania. Sí, són ells els culpables. Perquè quan apareix un cas de corrupció, en lloc de posar-los als autors en mans de la justícia i que foren empestats de la societat, encara tenen la barra de posar-los com a eixample i de presentar-se com a víctimes i com“acusación particular” en aquells casos que arriba al jutjat per a, des de dins, boicotejar tot el possible les gestions judicials. Els exemples de Federico Trillo, posant pals a les rodes del cas Gürtel; o el País Valencià, amb un sense fi de casos de corrupció palmària —mentre la societat contempla desinteressada l’escena— són els pitjors i els més clars símptomes de la decadència que ha encarat la nostra pobre democràcia. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada