dimarts, 27 de març de 2012

Exposició

Durant març i el mes d'abril...


Una exposició per recordar



Originàriament, la postal eròtica era més petita que la postal normal per poder portar-la en la cartera i va estar molt amagada per força, per la repressió institucional i la repressió social. El format més habitual fou 8 per 5,5 centímetres. Presentava problemes legals per la fotografia, que molts països entenien com a pornografia, per la qual cosa no la permetien com a correu. En aquest context, amb l’entusiasme ciutadà amb què van ser rebudes, es van convertir en un objecte molt preuat. De postals eròtiques segellades i escrites n’hi ha ben poques, i generalment són de les més innocents i púdiques. La Unió Postal Universal, que s’havia fundat feia dècades, es va haver de reunir en 1904 per establir unes línies clares d’actuació que havien de ser signades pels països que hi estigueren d’acord a fi d’homogeneïtzar la qüestió. 

L’eclosió de la postal eròtica va fer que es repetiren les escenes una i altra vegada, tot i que els nous temps ja permetien els reportatges fotogràfics en interiors i exteriors. Són quasi infinites les visions d’una dona amb el vel embolicat pel cos, amb una tela, un ventall, arreplegant-se els cabells, tres xicones de cul o de cara, davant un espill, mirant-se; acabant de desvestir-se o començant a vestir-se, amb un para-sol, recolzada damunt un llit, en una gaveta amb aigua... I dones que són castigades per la senyora de la casa amb un batecul amb el cul a l’aire; i de cul, mostrant els pits, ensenyant el pubis i, molt rarament, amb les cames obertes. Trobem també homes colpejant la dona en el cul despullat i sobre les seues cames, unes escenes que, hui en dia, serien rebutjades pel comú de la gent, però aleshores, no.

En certs casos, els models tenen la cara girada o tapada amb qualsevol objecte, fins i tot utilitzen màscara. De vegades és el mateix fotògraf qui en revelar la fotografia ratlla la cara perquè ningú no puga reconéixer la dona. En aquella època no s’estila depilar-se, i alguns artistes acostumen a difuminar els pèls del pubis de la dona, el qual queda en un terme mig, entre un baix ventre amb vellositat i sense. Les dones de les postals eròtiques generalment tenen la mirada perduda, dipositada en cap lloc concret, extraviada. Precisament la fama d’EJ Bellocq rau en el fet que va trencar aquesta rutina. Fotografiant prostitutes, va saber donar-los un aire natural, desenfadat i fresc que superava l’estereotip imperant. La dona de la postal cobrava vida.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada