dimarts, 19 d’abril de 2016

Un documental patrocinat pel Llombo

EL DESASTRE DE L’ANY DEU


Daniel Alfonso Medrano


Tots hem sentit parlar de l’any deu per a referir-se a una situació desastrosa. Però, sovint, desconeixem el seu significat original, el qual es remunta a la greu crisi econòmica i social que va afectar a grans territoris, entre ells la comarca de la Vall d’Albaida el 1910, ara fa 100 anys.

L’Edat d’Or de la vinya en la Vall d’Albaida es va assolir en 1889 amb una extensió màxima de 12.495 hectàrees en el Partit Judicial d’Albaida i de 7.899 més en el d’Ontinyent. El cultiu tenia en aquells moments una forta demanda des dels països de l’Europa Occidental, especialment de França, la qual havia vist reduïda la seua producció a meitat del segle XIX per l’atac de l’oidium i en els anys 80 per la fil·loxera. De forma que les nostres vinyes es beneficiaren pel retard en atacar-nos les plagues. Els beneficis de vendre aiguardent, panses i vi a un bon preu feren possible un gran creixement de la població, importants canvis urbanístics en els nostres pobles i la renovació dels antics mitjans de comunicació, tot destacant a partir de 1893 el pas del ferrocarril cap a València.

Però l’insecte voraç anomenat Philoxeravastratix, a partir de 1906, es va estendre des de Benigànim i d’altres focus com ara Gata de Gorgos i Xiva, cap a la major part del territori valencià. Va caldre arrancar les vinyes velles autòctones de peu europeu i substituir-lo per peus americans, immunes a la larva fil·loxèrica que viu paràsita en les arrels. Els viveristes de la nova planta americana es consolidaren a Ontinyent, Agullent, i Aielo de Malferit i, encara hui en dia, són els principals productors de barbats del tot l’Estat.

La reconstitució de la vinya va ser dificultosa perquè el mercat productor europeu ja s’havia recuperat i el preu del vi va baixar. A més, una greu sequera va afectar les nostres terres entre 1908 i 1913. Com que molts dels grans propietaris de terres no pogueren enfrontar econòmicament la repoblació amb vinyes americanes, optaren per distints camins com ara invertir en altres sectors (electricitat, o indústria tèxtil) o bé es convertiren en rendistes cedint bancals en règim de parceria. A més, la situació va afavorir el fraccionament de les grans heretats.

Però en el marc d’una societat majoritàriament agrària, la vida en la Vall es va fer tan difícil i insostenible que milers de persones optaren per emigrar al sud de França, a Barcelona, a Algèria, a Cuba i especialment a l’Argentina, país que en aquell moment gaudia de gran prosperitat. De fet, si en 1910 la comarca tenia 50.787 habitants, quan ja portàvem diversos anys eixint de la crisi, el cens en va registrar 50.320.

Del 1910 al 1920 emigrà moltíssima gent. Eixa emigració acolliria posteriors emigracions en cadena (exili, postguerra...) sobretot a França i a l’Argentina.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada