La Puríssima

‘Apareix’ la Puríssima d’abans de 1936 

Guillem Llin  (el Llombo, núm. 89. Primavera 2016)

El reportatge sense tema

El dissabte 10 de gener de 2015, El Periòdic d’Ontinyent publicava en portada a dos columnes, amb fotografia inclosa, i a la pàgina 9 a cinc columnes, una informació, notícia, especulació o com es vulga dir, que feia referència a l’obertura d’una investigació per a trobar la primera imatge de la Puríssima, desapareguda en 1936 durant la guerra (in)civil i, evidentment –segons el reportatge– no recuperada.

La difusió d’aquesta crònica era sorprenent. Perquè, conjectures i suposicions a banda, no contenia cap element informatiu. Cap notorietat aclaridora. No hi havia notícia ni res que li semblara i, a més a més, estava plena de llocs comuns. L’internet fa temps que funciona i, suposadament, la recerca per la xarxa és una cosa que es fa cada dia, milions de vegades i, a voltes, poden donar-se sorpreses. Supeditar la possible aparició de la figura de la Puríssima a la nova tecnologia era una cosa desconcertant, perquè si com a hipòtesi podia ser vàlida, no ho era donant-li categoria d’informació, en portada, i dins a cinc columnes.

A més a més, donava per bona la història oficial, que és aquella que diu que la imatge de la Puríssima va desaparéixer a mans dels republicans i que, com no es va trobar una volta acabada la Guerra, van haver de fer-ne una de nova els primers anys del franquisme. És dubtós que en la carrera de Periodisme s’ensenye a fer aquest tipus de reportatges. Tal vegada a l’escola de Hogwarts, on estudiara Harry Potter, hi haguera una assignatura de com fabricar notícies sensacionalistes. Però qui ho sap, això. Qui subscriu no ha estudiat periodisme. 

El cas és que el reportatge sense tema induïa a pensar. Si els mitjans de comunicació donen per bona la veritat oficial, la del poder, de l’establishment, sense més, vol dir que alguna cosa no funciona correctament a la nostra societat, al nostre entorn. Que la societat civil (i un periòdic ho és) done per verídica, sense fer-se cap pregunta, la versió oficial, és altament preocupant. Una altra cosa distinta és que la defense l’estament religiós a ulls tancats, sense qüestionar-se res, en una actitud que seria comprensible, encara que no justificable ni disculpable.

La naturalesa de la informació requeria de temps per a analitzar l’assumpte més detingudament. Alguna cosa no hi estava clara. Tot plegat donava peu a mamprendre un escorcoll al magnífic -dolga a qui dolga- Arxiu Municipal que tenim a Ontinyent, custodi de la nostra història col·lectiva que tants aspectes té per esbrinar.

Passaren els mesos. Mentrestant, i per anar reunint antecedents, vaig recórrer a una font oral que amb anterioritat ja m’havia explicat bastants coses de l’època obscura que van ser els anys quaranta del segle passat. La informant se’n recordava que, efectivament, després de la Guerra, tenint ella uns 12 o 14 anys [entre 1941 i 1943], “van citar la ciutadania a la plaça de la Concepció, hi va arribar un camió i van traure la imatge de la Puríssima, que, segons deien, venia de València”. I que tot seguit, “portant-la, crec recordar, amb un carro tirat per bous, la vam acompanyar pel carrer Major fins a l’església de Santa Maria.” “No va ser en processó, sinó acompanyant-la. Hi anava molta gent: no sé dir quants, però era com en una manifestació, religiosa, per descomptat.” “A mi no em semblava estrany -prossegueix el seu relat la informant-, però recorde que a ma mare li cridava molt l’atenció i no comprenia –i ho va repetir diverses vegades, que sa mare no ho trobava entenedor– que si eixa imatge l’havien feta nova en 1941 o 1942, ¿com era possible que els anys anteriors –1939, 1940, 1941– hi haguera hagut la presència d’una imatge de la Puríssima a la capella?”

La informant, nascuda el 1929 i perplex testimoni presencial de l’època, prefereix guardar l’anonimat, però continua reviscolant la memòria: “De fet, a l’acabar la Guerra, com deien que la imatge havia desaparegut i que calia fer-ne una de nova, els qui manaven van pidolar al veïnat que aportaren la plata que tingueren i volgueren per construir una nova imatge de la Puríssima. Molts veïns van donar monedes, medalles, anells i altres objectes de plata o d’or. Ma mare, per exemple, va donar unes monedes de plata, tres o quatre, que en guardava.” “Seria 1939 o 1940”, en diu, en preguntar-li l’any.

El 2015 tocava a la seua fi sense haver indagat res més sobre l’assumpte devocional que ens ocupa. Però en la darrera edició del programa de festes de la Puríssima, dos col·laboradors feien el recurrent esment a l’episodi bèl·lic de 1936-1939 en relació a la desaparició de la imatge de la patrona d’Ontinyent. També, Alfred Bernabeu Sanchis, cronista oficial de la ciutat, parlava en la revista Almaig de 2015 de la imatge de la Puríssima de 1625 sense perdre de vista la veritat oficial en apuntar que “la primitiva imatge de la Puríssima (...) va desaparéixer en el transcurs dels desgraciats successos ocorreguts a l’estiu de 1936”. I encara, la locució televisiva del reconegut expert en la devoció a la patrona local Rafael Gandia Vidal, va versar durant les pròpies festes de la Puríssima de 2015, una volta més, sobre el fet que en la guerra havia desaparegut la vella imatge i per això havien hagut de fer-ne una de nova posteriorment. Tot plegat m’obligava a tractar d’esbrinar d’una volta si s’estava parlant de dos imatges (l’anterior a 1936, donada per desapareguda definitivament en haver-se acabat la Guerra, més la que seria l’actual, suposadament feta de nou en restitució de la perduda) o d’una única imatge (la qual hauria sigut trobada acabada la Guerra, i només hauria sigut objecte d’una refacció-restauració parcial, però presentant-la a correu seguit com a imatge de nova factura). Davant eixe panorama, i atesa la potencialitat documental de l’arxiu ontinyentí, per què no hauria de hi haver cap indici o referència que ajudaren a posar llum a la qüestió? Així doncs, tocava anar a l’Arxiu Municipal d’Ontinyent (AMO).

Programes de festes de la Puríssima, quin embolic!

A l’AMO hi ha on buscar. Era cosa d’estructurar la tasca de recerca. Primerament, calia revisar el material editat (programes de festes i bibliografia diversa) i, després, consultar la documentació municipal quotidiana de l’època entre 1939 i 1943, com: el llibre d’actes del Ple, els bans, el registre d’eixida de documents, els expedients de Secretaria, les memòries anuals de Secretaria, la correspondència, la comptabilitat anual, i qualssevol altres possibilitats de trobar indicis o referències que pogueren ajudar a clarificar l’assumpte.

En els programes de festes de la Puríssima, la informació seria incompleta, malauradament, per no disposar de tots els de l’època. Hi havia, cosa curiosa, els dels anys senars, mentre faltaven els dels parells (1939, sí; 1940, no; 1941, sí; 1942, no; 1943, sí...).

El programa de 1939, per al dia 7 de desembre preveia: “A las tres de la tarde bendición de la nueva [el subratllat anterior, i tots els que trobareu al llarg del text, són de l’autor] Imagen de la purísima [el ressaltat en majúscules anterior, i tots els que trobareu en les cites textuals, són reflex dels originals citats] y traslado desde la Iglesia de la Concepción a la Arciprestal de Santa María”.

Entre la correspondència de 1939 conservada a l’AMO, hi ha l’esborrany d’un saluda del president de la Junta de Festes del Santíssim Crist de la Agonia i de la Puríssima Concepció d’Ontinyent. Cal apuntar ací que aleshores ambdós festes majors del poble, les dels Moros i Cristians i les de la Puríssima, compartien junta directiva. En realitat el d’adés és l’imprés del saluda que s’havia fet servir per a convidar protocolàriament els distints càrrecs i personalitats a les festes de Moros i Cristians celebrades l’agost de 1939, que es va fer servir de model per a la festa del desembre següent. Així, sobre aquest suport queda manuscrit, després de les esmenes, l’esborrany del nou saluda d’invitació a les festes de la Puríssima de 1939, segons el qual, el president de la doble junta de festes “tiene el honor de invitarle a los solemnes actos que se relacionan, con motivo de las Fiestas Extraordinarias por la bendición y Triunfal Entrada de la nueva Imagen de nuestra Amada Patrona la Inmaculada y Purísima Concepción de la Virgen María”. Segons el pla d’actes programats i el projecte de saluda, a desembre de 1939 ja havien fet una imatge nova. Però, quan? Com? De quina manera? Qui l’havia feta? De quin material era? O era tot una prestidigitació?

Dos anys més tard, en 1941, es torna sobre la circumstància de la novetat de la imatge escultòrica de la Puríssima. Aquesta vegada en la programació dels actes i en un editorial al començament del llibret de festes. Entre els actes previstos per al diumenge dia 7 de desembre de 1941, es pot llegir:

“A las 4. Ante la Cruz de los Caídos, tendrá lugar la solemne bendición de la nueva  Imagen de Nuestra Amada Patrona La Inmaculada Concepción de la Virgen María. Oficiará la bendición el Excmo. y Rvdmo. Señor Arzobispo de Methina [Mithimna], asistido por todo el Clero Secular y Regular de esta Ciudad”. Tot seguit, hi ha una sèrie d’actes al voltant de la benedicció: “Inmediatamente después tendrá lugar la primera oración colectiva de onteniente dirigida a su Excelsa Patrona, con una Alocución Sagrada.

A continuación se cantará por todo el público congregado en este acto el himno a la purísima, y tendrá lugar la tierna ofrenda de los niños de esta Ciudad a su Virgen y Madre.

Después, procesionalmente y en apoteósica manifestación religiosa, será trasladada la venerada Imagen de nuestra Patrona a la Iglesia Arciprestal de Santa María, cantándose las Solemnes vísperas de la Virgen por una gran masa coral”. 

Punt i a part mereix l’editorial del programa de festes. D’unes festes religioses on s’anomena tres vegades la paraula “serpiente” per referir-se als republicans: en definitiva, els derrotats en la guerra. L’editorialista hi va escriure el següent:

“ontenienses:

La grandiosidad de las fiestas que vamos a celebrar en honor de nuestra excelsa Madre y Patrona la Purísima Concepción con motivo de la entrada de la nueva y definitiva imagen y del día de su fiesta, exige que su programa lleve como un prólogo aclaratorio del alto significado de las mismas.

La profanación y destrucción de la primitiva imagen, además de la idea de robo y pillaje, significó la pretensión insensata del infierno y de sus secuaces de dar un mentís al dictado divino y eterno de que una Mujer Pura en su Concepción quebrantaría la cabeza de la serpiente y, con ello, la depreciación de los grandes valores positivos, la justificación de todos los crímenes e injusticias y la exaltación de todos los bajos fondos fermentados en gran parte por las injusticias sociales perpetradas impunemente por los agentes del egoísmo y de la ambición.

Como contrapartida, la bendición, entrada y fiesta de la nueva  imagen, es preciso que signifique la restauración de todo lo pasado que merezca ser restaurado, la exaltación de los divinos y santos ideales, patrimonio sagrado de nuestros mayores, y un acto de fe viva y profunda en que los destinos de Onteniente y España entera en tanto serán prósperos y gloriosos en cuantos nos esforcemos y trabajemos para que la serpiente sea pisoteada por la planta virginal de María Inmaculada y con la serpiente todo lo vergonzoso detestable e injusto que traficadores (sic) sin conciencia han intentado que tomara carta de naturaleza en nuestra Patria.

ontenienses: Demos gloria a Dios honrando a su Madre en el misterio de su Concepción Purísima; estemos dispuestos a defender con nuestra propia vida la nueva imagen y lo que ella significa, y tengamos la seguridad que su entrada en Onteniente abrirá una nueva era de paz, de justicia, de amor y felicidad”.

El programa de 1943 no li posa qualificatius a la imatge. Ni de nova ni de vella imatge: s’hi esmenta planament la imatge de la Puríssima.

Segons els programes de festes, estaríem parlant de tres imatges de la Puríssima: l’anterior a 1936, la de 1939 (nova) i la de 1941 (que torna a ser nova). Per començar la perquisició no està malament: major embolic és impossible.

Si més no, el començament era desconcertant. Si desembre de 1939 ja hi ha una nova imatge: quan l’havien feta? Una celeritat tan extrema per a uns temps amb unes condicions de vida tan precàries sembla fora de la realitat. Existia alguna rèplica feta d’abans? Segons tenim entés, Carlos Tormo, Carlets, en va fer una, no sabem si abans o després. I per què, posteriorment, en 1941, diu el programa de festes quatre vegades la “nova” i, a més a més, parla de la destrucció de la primitiva imatge? Quantes en van fer de noves? Una o dos? Quina és la nova, la de 1939 o la 1941? Si és la de 1941, com és que en els anys precedents, 1939 i 1940, hi havia una icona present a la capella? Què era: de fusta, de cartó pedra, o de què? O era la vera imatge, l’original, de la Puríssima?

Seguim amb l’embolic

El pas següent era la consulta bibliogràfica en sentit estricte: les monografies que parlaren del fet. Davant el risc evident de manca d’exhaustivitat, diré que la mostra que segueix és suficientment significativa per a sostindre la hipòtesi que ací es proposa.

Antonio Llora, en el seu llibre Ontinyent y su historia parla de la desaparició i posterior reposició de la imatge mariana per excel·lència de la ciutat amb una certa profusió de dades:

“Año 1942. El día 7 de diciembre de este año se bendijo la nueva Imagen de la Purísima en la Plaza de la Concepción, bendición que llevó a cabo el Arzobispo de Methime [Mithimna] Excmo. P. Emilio Lisón [Lissón] Chávez. Esta Imagen actual de la Purísima la hizo el escultor Devesa, de Valencia. Según tengo entendido el croquis y modelaje para la obra los confeccionó Carlos Tormo [Carlets]. La plata empleada fue donación de los vecinos de Ontinyent y, según me dijeron, se emplearon veintidós kilógramos de este metal. Me aseguraron que Devesa cobró 16.000 pts. por este trabajo”.

Diu Llora que en 1942. En eixe cas, estem en un bon galimaties, perquè el programa de les festes de la Puríssima de l’any 1941 afirma que és en el propi any quan, suposadament, s’estrena la nova imatge. Pot ser un error de Llora, evidentment, però...

Pas següent. Consultar el manual d’Andrés de Sales Ferri Chulio Escultura patronal valentina destruida en 1936 (1999), seqüela de la del mateix autor i any Imagineria patronal destruida en la Comunidad Valenciana en 1936. Hi consta com a destruïda en 1936 la imatge de la Puríssima d’Ontinyent: com era previsible. Però a l’hora de relacionar els autors de les noves icones, al capítol “Autores de las imágenes labradas en sustitución de las destruidas en 1936”, indueix a dubtes el fet que s’assenyale una doble autoria per a la de la Puríssima d’Ontinyent: José Bonacho David i Juan Bta. Devesa, ambdós el mateix any 1942. És María Nieves Bueno Ortega, qui en el seu blog Comunidad Valenciana: Arte y Memoria [en línia, consultat el 25/gener/2016], i citant la pròpia obra de Ferri Chulio, clarifica que Devesa és el responsable de la nova imatge de la Puríssima, mentre que Bonacho en va ser el platejador.

Ferri Chulio data en 1942, com hem vist que ho fa també A. Llora, la construcció de la imatge nova (o de les noves rèpliques). Per contra, Arturo Llin Cháfer, en el seu article “La Purísima Concepción y Ontinyent”, publicat en el programa de les festes de la Puríssima de 2015, situa l’elaboració de la ‘nova’ imatge en 1941. Potser ho afirma a la vista del programa de festes de 1941, o després d’haver consultat altra documentació de l’època. Siga com siga, l’any de l’estrena la ‘nova’ imatge es presta a confusió, perquè, ¿quin va resultar ser realment, 1941 o 1942? Si va ser en 1942 –com apunten Llora i Ferri–, per què el programa de festes del 41 parla amb insistència de la “nova” imatge? Per què parla, ja el programa de festes de la Puríssima de 1939, de la “nova” imatge? El programa de festes de l’any 1940 –que no hem pogut consultar– parla també d’una ‘nova’ imatge? Si com deia la mare de la testimoni d’adés, hi havia present una Puríssima des del final de la Guerra, ¿quina era aquesta? El poder polític (el franquisme) i el poder moral (l’Església) ho van amagar perquè això servia per a criminalitzar encara més els perdedors de la Guerra?

Res de nova, res de vella

En els llibres d’actes del Ple de l’Ajuntament d’Ontinyent (Gestora, durant la primera postguerra) hi ha algunes referències, directes i col·laterals. En la sessió ordinària de la Comissió Gestora del “28 de Noviembre de 1939. Año de la Victoria”, en el tercer punt de l’ordre del dia,

“Se da cuenta del telegrama en que el Excmo. Sr. Gobernador civil de la provincia [Francisco Planas Tovar] autoriza los festejos cívico-religiosos que esta Ciudad ha de celebrar los dias 26 del actual a 24 de Diciembre en honor a la Patrona de la Purísima Concepción, con la advertencia de que queda prohibido en absoluto pronunciar discursos.”

És a dir, el telegrama en qüestió no parla de cap imatge nova ni, tampoc, el més important, que l’existent abans de 1936 haguera desaparegut. Perquè si al començament de la Guerra la van fer desaparéixer, no ha aparegut a la fi del conflicte i no n’han fet una nova, no hi ha imatge. Per això, és pertinent preguntar-se: per què el programa de festes de 1939 parla d’una ‘nova’ imatge?

Anem a l’any 1940. En la sessió ordinària del 19 de novembre de 1940, la Comissió Gestora aprova inicialment el pla d’actes de les festes de la Puríssima:

“Aprobar el programa de las fiestas religiosas populares en honor de la Celestial Patrona de nuestra Ciudad, la Purísima Concepción a celebrar los días 1 al 22 del próximo mes de Diciembre y elevarlo a la superior aprobación del Excmo. Sr. Gobernador”.

A la setmana següent, el dia 26, la Gestora es dona per assabentada de l’aprovació governativa dels actes de la festa mariana local:

“Queda enterada la Corporación del oficio del Sr. Gobernador civil aprobando el programa de los festejos religiosos populares que la ciudad ha de celebrar los días 1 al 22 del próximo mes de Diciembre en honor de la Purísima Concepción, con expresa prohibición de disparar ‘cordás, masclets, tronadors’ y demás fuegos artificiales sueltos”. 

Arribats en aquest punt, és adient fer un parèntesi en la consulta de les actes del plenari municipal, per a passar a analitzar els bans d’alcaldia publicats. En 1939 hi ha un avís que poguera tindre alguna cosa a veure amb la donació de la plata pels veïns ontinyentins. Però, qui ho sap, atés l’entrellat del cas! L’avís diu així:

“Se hace saber: Que como último y definitivo plazo, se canjeará plata esta tarde desde las 4 en los Bancos Hispano Americano y de Vizcaya, advirtiéndose que a partir de mañana quedará prohibida la circulación de plata. Onteniente 22 de Mayo de 1939. Año de la Victoria. El Alcalde, Luis Mompó”.

El ban el difon el pregoner José Gandia a les dos del migdia. Certament, i atenent la data primerenca (encara no fa dos mesos que s’ha acabat la Guerra), no creiem que tinga res a veure.

Un altre edicte, del 7 de desembre de 1939, comença a deixar les coses un poc clares. En ell, l’alcalde Luis Mompó,

“invita a todos los vecinos al grandioso acto de la entrada y traslado de la venerada imagen de nuestra amada Patrona la Inmaculada Concepción de la Virgen María, que tendrá lugar a las tres de la tarde del dia de hoy, desde la Iglesia de ‘La Concepción’, Ermiteta’ (sic) a la Parroquia de Santa Maria. Asimismo se ordena que a partir de esta tarde se coloquen colgaduras e iluminaciones en todas las fachadas de esta población. Onteniente 7 de Diciembre. Año de la Victoria. El Alcalde”.

Aquest ban el fa públic José Gandia a les 14 hores. L’alcalde no parla en aquest ban d’una imatge nova. Oblit? Despistament? Error? Fet intencionat? Veritat?

Així doncs, i a la vista de la documentació municipal: ¿quan es va decidir construir una imatge nova segons la història oficial? Si no l’havien trobada, d’on ix la imatge? En el supòsit de ser nova, tan de pressa la van fer? Si més no, és sorprenent que el ban no diga res d’una ‘nova’ imatge quan en el programa de festes de la Puríssima d’eixe any sí que es diu, que és nova. Sembla com si de primera hora no hi haguera hagut cap estratègia premeditada de comunicació per a disposar d’un relat unificat: és perquè aquest es trobava en fase de gestació. Eixe relat es palesaria a penes poc temps després amb l’objectiu de desacreditar i criminalitzar, encara més, al bàndol perdedor de la contesa de 1936-1939.

En 1940 no hi ha cap referència al fet que la imatge de la Puríssima siga nova. De fet, el ban de l’alcaldia del 6 de desembre, és per a fer saber

“Que con motivo de celebrarse en la tarde de hoy la Retreta y Cabalgata anunciada en el Programa, se invita a los vecinos que tienen su domicilio en las calles que ha de recorrer este festejo, pongan colgaduras e iluminen las fachadas de sus casas para dar mayor esplendor a la fiesta”.

El fonament del relat únic

El 4 de desembre de 1941, l’alcalde Luis Mompó publica un edicte segons el qual:

“Mañana a las 6 de la tarde, hará su entrada en la población el Exmo. y Rdmo. Sr. Arzobispo de Methina [Mithimna] (Perú)??? que ha de presidir las fiestas que se celebrarán en honor a nuestra Patrona la Purisima Concepción, invitándose a vecindario ponga??? colgaduras en los balcones de las casas comprendidas en el trayecto desde la Plaza de la Concepción a la Iglesia de Santa Maria y se asocie a??? recibimiento que se le dispensará”.

Evidentment, poc importava qui fóra la persona, ja que no hi en consta el nom, però sí el càrrec que ostentava. La rellevància de l’autoritat eclesiàstica visitant era indubtable. Emilio Trinidad Lissón Chávez (Ariquipa, Perú, 1872) arquebisbe de Lima, havia sigut acusat d’irregularitats durant la seua prelatura pel president del país, el militar Luis Sánchez Cerro. Això va obligar Emilio Trinidad pràcticament a renunciar a l’arquebisbat de Lima. Aquest se’n va anar exiliat a Roma, on el papa Pius XI el va nomenar arquebisbe titular de Mithimna (Grècia). L’arquebisbe de València, Prudencio Melo y Alcalde, primer, i Marcelino Olaechea, després, el van convéncer perquè fóra una espècie de bisbe auxiliar de València. Va morir a la ciutat del Túria l’any 1961.

Però, quin era el ver motiu de tan egrègia visita? Potser les actes dels plenaris municipals guarden cap notícia clarificadora de l’extraordinarietat de la festa mariana local d’aquell any. Sessió ordinària de la Comissió Gestora Municipal del 10 de desembre de 1941: passat ja el dia de la Puríssima. L’alcalde hi glossa la festivitat celebrada “con carácter extraordinario en honor de la Inmaculada y Purísima Concepción de la Virgen María, Patrona de esta Ciudad, con motivo de la bendición y entrada triunfal de su nueva y hermosísima imagen de plata”. Tot seguit, ara sí, parla del quid de la qüestió en apuntar que “El domingo día siete, Onteniente bullía pretórico (sic) de alegría y satisfacción. Era el día de la bendición y entrada triunfal de la nueva Imagen de plata de su Amada Patrona costeada por suscripción popular en sustitución de la que sacriligamente (sic) robaron y fundieron los rojos para aprovechar su metal”.

I com a colofó de la seua intervenció, hi introdueix la sentència moral que “ningún código, ningún sistema, ninguna doctrina será jamás bastante para suplir los servicios humanitarios del cristianismo. Contemplando la alegría en la verdad y en la paz”. Eixa és, exactament, l’atmosfera política i moral que abraça el poble d’Ontinyent. Ara sí, sense embuts, alt, clar i ras. La imatge de la Puríssima fou robada pels rojos, els quals la van fondre per a traure un benefici econòmic i, a resultes d’això, se n’ha hagut de fer una altra de nova. Eixe és el missatge de l’alcalde. Si és així, deuen d’haver-hi proves. És cosa de buscar-les.

Deixant de banda la ‘nova’ Puríssima de 1939, és evident que l’autèntic any de la ‘nova’ imatge és 1941. Llin Cháfer ho encerta en afirmar-ho així; i no Llora Tortosa i Ferri Chulio, que sostenen que va ser en 1942.

Els causants oficials de la desaparició

El 29 de novembre de 1940 l’Ajuntament d’Ontinyent elabora unes llistes amb totes les transgressions d’envergadura comeses contra la llei en el període 1936-1939. Aquesta llista és bastant més exhaustiva que la feta pel propi Ajuntament l’any 1939. Hi consten els assassinats i els (pressumptes?) autors dels primers temps de la Guerra, les esglésies saquejades, i els domicilis particulars que s’havien confiscat, entre d’altres [per cert, els suposats assassins no arriben a la trentena, mentre que els franquistes van afusellar-ne tres vegades més en acabar la Guerra]. En referència al saqueig de la “iglesia de sta. maria” hi consta el “robo de la venerada Imágen de la Purísima Concepción con esmaltes del siglo xiii”, i entre els causants n’hi ha quatre individus que ja han estat afusellats. No hi consta que la imatge haja aparegut: per tant, continua en parador desconegut a eixa data. Recordem-ho: 29 de novembre de 1940.

L’Ajuntament no paga cap imatge nova

Així les coses, en no trobar constància de la petició de donació popular, ni de la resolució del cas en la plata recaptada per a fer la imatge, és l’ocasió de deixar els bans i passar a revisar la comptabilitat municipal: per esbrinar si s’havia pagat des de l’Ajuntament alguna quantitat. L’objecte de consulta, dins la comptabilitat, és el llibre Diari d’Intervenció de pagaments de cadascun dels anys entre 1939 i 1943. Amb la comprovació de l’any 43 sencer per eliminar qualsevol rèmora de possibilitat d’errada, sent que la ‘nova’ imatge, si s’haguera fet, seria en 1941 o, com a màxim, en 1942. Per tant, un any després, devia d’estar pagada. En els quatre anys examinats no hi ha cap pagament realitzat per l’Ajuntament per haver-se fet l’escultura, a diferència d’altres despeses que sí que hi són, com ara el pagament fet el 29 de maig de 1943, i apuntat, de 10.000 pessetes a “D. Mariano Benlliure, la primera entrega por el tallado de la imagen de la Soledad”.

Entre 1939 i 1943 hi ha anotats donatius, o subvencions, generalment amb caràcter mensual, tots per l’import de 1.000 pessetes, a la parròquia de Santa Maria amb finalitats com “para abonar a la Junta de Fábrica de la vigilia parroquial de Santa María”, “para ayudar a los gastos que exige la festividad” o  per a “abonar a la Junta de Fábrica de Sta. María la subvención del mes para reconstrucción de templos”. També hi consten subvencions de 6.000 pessetes per a les festes de Moros i Cristians o de la Puríssima. En aquests anys, l’Ajuntament es va gastar, per tots els conceptes, des de l’1 d’abril de 1939 fins a cap d’any, 241.605,45 pessetes; en tot l’any 1940, 678.000,54; en 1941, 647.216,50; en 1942, 732.244,44 i en 1943, 831.189,59 pessetes.

No hi consten ni res relacionat amb la ‘nova’ imatge de la Puríssima ni el pagament de 1.000 pessetes mensuals al pintor José Segrelles per la realització dels quadres de Santa Maria. Aquesta circumstància sí que es reflecteix en el llibre d’actes de la Comissió Gestora Municipal: en la sessió ordinària de 30 d’abril de 1942, s’aclareix per part de l’alcalde que

“se había formalizado el contrato con el Sr. Segrelles por el cual se comprometía éste a desarrollar los trabajos de pintura de los cuadros que le fueron encargados en su día para la reconstrucción del Altar Mayor de la Iglesia Arciprestal de Santa María y según el proyecto que oportunamente se dio a conocer al vecindario y en particular a los mayores contribuyentes en las reuniones que tuvieron lugar el 24 de Febrero y 10 de Marzo próximo pasado, cuyos trabajos se valoraron en la cantidad de ciento veinticinco mil pesetas en principio, comprometiéndose el Sr. Alcalde en nombre de este Ayuntamiento a pagar mensualmente y a partir del día uno de Mayo próximo y al Sr. Segrelles la cantidad de mil pesetas con cargo a la consignación que figura en el presupuesto ordinario para la reparación de templos”.

El llibre de la comptabilitat municipal arreplega, mensualitat a mensualitat, l’apunt de la despesa de 1.000 pessetes per a la reparació de temples. Potser d’ací ixen des d’ara els pagaments a Segrelles? És possible, però qui ho sabrà.

Més dubtes

Si de cas no es va fer cap imatge nova, on va anar a parar la plata recol·lectada? En la Memòria anual, (adreçada al governador civil de la província: l’africanista Francisco Planas Tovar) elaborada per la Secretaria municipal i signada per l’alcalde Luis Mompó el 16 d’octubre de 1939, cap a la fi de les 12 pàgines de l’informe hi ha una informació reveladora:

“A más como prueba de afección a nuestra Causa Nacional, nos honra el hacer constar que esta población es una de las primeras, por no decir la primera de la provincia por lo que se refiere a donativos para el Tesoro Nacional, pues han sido entregadas en el Banco de España diez mil trescientas veintitres pesetas en plata, ciento tres objetos o piezas tambien de plata y ochenta y siete monedas y piezas de oro”.

Qui dóna tot ixe metall preciós? Difícilment ho va poder donar l’Ajuntament perquè estava en evident fallida, segons ho veurem més endavant.

El referit informe té una altra cosa significativa: no diu res de la desaparició de la imatge de la Puríssima, tot i el marcat sentit confessional del redactat de la memòria i la profusió de successos i actuacions que s’han fet, com ara las “obras necesarias para que el Cementerio que fue inaugurado por los rojos pierda el carácter laico que se le dió y se transforme en cementerio católico, a cuyo efecto será provisto de los signos de la Religión Católica y se construirá en él una Capilla que tiene ya proyectada el Arquitecto municipal”.

El document aclaridor de la no-desaparició: la imatge és l’anterior a 1936!

La recerca continua. Ara a través de la série de Correspondència municipal. La de 1939 té un subapartat d’abastos: ací hi ha la prova definitiva. Sense embuts ni cap de dubte. Sí: és la mateixa imatge. La d’abans i la de després són la mateixa. El cas és que s’hi conserven les minutes de dos escrits, pràcticament idèntics, datats el dimecres 2 d’agost de 1939. Són dos oficis que el “Delegado Local de Abastecimientos” remet, respectivament, al “Sr. Ingeniero Jefe de la Sección Agronómica Provincial, Valencia” i al “Sr. Delegado de la Comisaria General de Abastecimientos–Valencia. En ells se sol·licita un subministrament extraordinari de farina (o blat), arròs i oli per a les immediates festes de Moros i Cristians. El delegat d’Abastos era el regidor Francisco Gisbert Nadal, amb Daniel Gil i José Cambra com a vocals, els quals havien estat nomenats per la Gestora en la sessió extraordinària de l’11 d’abril de 1939, segons el llibre d’actes municipal. Entre els motius al·legats pel delegat d’Abastos, en previsió d’una nombrosa afluència de “visitantes y forasteros”, hi apunta una doblement feliç circumstància sobre les pròximes festes d’agost: “no solo por ser las primeras que se celebran después de la liberación, sino por darse la feliz coincidencia de haberse recuperado la Imagen de la Purísima Concepción que fué robada por los rojos y que es objeto de gran veneración por el vecindario”. Els dos oficis ixen de l’Ajuntament d’Ontinyent el 2 d’agost, segons el llibre Registre d’Eixides municipal, sota els números 1.026, 1.027 i 1.028 (en són tres, els oficis enviats, però se n’ha conservat còpia de només dos).

Però el contingut dels oficis en qüestió és més ampli. Primerament, posa de relleu la pròxima realització, entre el 23 i el 31 d’agost, de les tradicionals festes anuals “que esta ciudad dedica a su Santo Patrón”, en les quals destaquen els “Moros y Cristianos, que este año revestirán excepcional esplendor (...)”. Els dies 25 i 26 d’agost de 1939, divendres de l’Entrada i dissabte de la Baixada del Crist, respectivament, van ser els elegits pels franquistes per a celebrar, al saló de plens de l’Ajuntament d’Ontinyent, les sessions sumaríssimes de consell de guerra contra 15 dels encausats ontinyentins, derrotats republicans, 14 dels quals van ser sentenciats a pena de mort (una, commutada posteriorment) i un a 30 anys de presó. Sentències que serien executades el divendres 15 de desembre de 1939 al cementeri nou del Torrater, que s’acabava d’estrenar el mes de febrer del mateix any [curiosament, el mateix dia que a Atlanta (Geòrgia), als Estats Units d’Amèrica, s’estrenava la mítica Allò que el vent s’endugué].

A la part final de l’ofici, després de demanar un subministrament extraordinari per atendre l’increment de consum derivat de la pròpia festivitat, la major provisió sol·licitada es justifica “a fin de dar la mayor sensación posible de normalidad en el abastecimiento como conviene y es norma en la España Nacional Sindicalista”. Sobra qualsevol comentari. I és palés que la imatge de la Puríssima no va desaparéixer perquè, com consta a l’ofici de primers d’agost (ofici = comunicació oficial), havia estat “feliçment recuperada”. Per això, és la mateixa.

Balanç de Mompó: res de la ‘nova’ imatge

En 1948, les diferències entre Luis Mompó Delgado de Molina i José Simó Aynat s’han fet irresolubles. Els dos són franquistes fins la medul·la, però antagònics en essència. Aprofitant que en el mes de novembre tenen lloc les eleccions municipals per a renovar parcialment els regidors de l’Ajuntament en els tres apartats en què es divideix la Corporació municipal (el terços de representació familiar, el sindical i el d’entitats econòmiques, culturals i professionals) el governador civil Ramón Laporta Girón medita seriosament canviar d’alcalde. Fins i tot es fa una votació al poble entre els addictes al règim. La votació la guanya Simó, però aquest no té cap intenció de ser alcalde: el seu objectiu ha estat fer fora Mompó. El governador civil Laporta Girón tria l’advocat, químic i farmacèutic Jaime Miquel Lluch com a substitut per a l’alcaldia i home de concòrdia per a tractar de reconduir les relacions malmeses Mompó-Simó. Miquel ha de prendre possessió el diumenge 6 de febrer de 1949. L’etapa de Mompó com a alcalde toca a la seua fi, però abans d’anar-se’n, siga per a la posteritat, siga per a curar-se en salut, siga per Simó o siga per vanitat, convoca el divendres 4 de febrer de 1949 un Ple extraordinari de la Comissió Gestora en què l’únic punt de l’ordre del dia és la lectura del compendi de “los cerca de diez años de su gestión”, amb el propòsit que el seu contingut conste, íntegrament, en l’acta.    

No hi consta cap esment a la ‘nova’ imatge de la Puríssima, un fet cabdal per un home tan religiós com Luis Mompó i que tenia en sor María Ráfols el seu punt d’inspiració i de guia. En canvi sí que parla del fet que l’Ajuntament ha donat una subvenció anual de 12.000 pessetes “destinadas a la reparación de templos, y mediante la cual se han podido llevar a cabo las obras de adecentamiento de las Casas de Dios”; que la “construcción de los Bancos y reclinatorios para la Corporación municipal, instalados en el presbiterio de la Iglesia Arciprestal de Santa Maria, magnifica obra de carpinteria de D. Bautista Barberá Nadal” l’ha subvencionada amb 15.500 pessetes i, així mateix, que “el Ayuntamiento ha adquirido y costeado la hermosa imagen de la Virgen de la Soledad, magnifica talla del gran escultor valenciano D. Mariano Benlliure por un importe de quince mil pesetas”.

Ara bé, tot i no parlar del suposat extraviament de l’antiga escultura de la Puríssima, sí que n’esmenta la imatge en el passatge següent:

“No podemos dejar sin un cordial recuerdo y testimonio de gratitud para D. Francisco Martínez Ortiz, Cura Arcipreste de Santa María y Cura Encargado de San Carlos, que tuvo que dirigir y llevar a cabo la gran obra inicial de reconstrucción material y espiritual de nuestras Iglesias; su limpieza, adecentamiento y decoro, los seis nuevos Sagrarios; las Imágenes de nuestros Patronos el Santísimo Cristo de la Agonía y la Inmaculada y Purísima Concepción de la Virgen María toda de plata repujada, sus andas también de plata, las nuevas campanas, la organización y creación de la Junta Local de Caridad, altar de la Capilla de la Purisima, verjas de la misma, magnífico retablo del Altar Mayor con los diecinueve cuadros al óleo del insigne y afamado pintor D. José Segrelles Albert, magnífica Capilla de San Carlos de estilo bizantino, construcción de nuevas imágenes, destacando en primer lugar la del Cristo yacente de D. Mariano Benlliure costeada por el sindicato Textil, etc. etc.”. 

De portes endins, silenci 

El 5 de novembre de 1951, sent alcalde d’Ontinyent Jaime Miquel Lluch, la Secretaria municipal elabora una memòria de la “labor realizada por el excmo. ayuntamiento de onteniente desde el primero de abril de 1939 hasta el primero de noviembre de 1951”. Amb la sort que el redactor de l’informe fóra el secretari Juan Luis Reig Feliu, el qual era un excel·lent professional i redactor: de fet,  va ser nomenat cronista oficial de la ciutat pel Ple de la Corporació del 10 de maig de 1954, després que la Diputació de València publicara el seu llibre Onteniente 1940-1953 en premi a la seua qualitat. En els seus escrits, Reig Feliu deixava constància de dels esdeveniments locals amb pulcritud i profusió de detalls. Les 16 pàgines de la memòria –de la qual semblen sostretes les fotografies que la il·lustraven– fan un repàs general de les realitzacions efectuades a Ontinyent en els 12 anys de vigència del franquisme, amb abundància de dates i dades pressupostàries. Hi ha, digam, tot el que va fer l’Ajuntament. Fins el castell de Moros i Cristians, on figura “El existente antes de la guerra civil, fué destruido en periodo marxista” [la qual cosa no és certa, vegeu el número 51, tardor 2006, de la revista el Llombo: les carències de l’època van fer que la gent l’utilitzara com a fusta per a fer foc en l’hivern, també els soldats destacats a Ontinyent en la immediata postguerra, els quals estaven aquarterats ben prop d’on es guardava el castell], “habiéndose construido después de la Liberación uno provisional que perduró hasta el año 1948 en que se construyó uno compuesto de piezas desmontables de madera (...)”. Fins i tot consta en la memòria la “Construcción de bancos para la Corporación en la Iglesia de Santa Maria año 1948”. Però la nova imatge de la Puríssima no es reflecteix enlloc: no n’hi posa res.

El règim franquista, de portes cap a fora es va cuidar bé de vendre la nova imatge de la Puríssima que havien hagut de fer, perquè això en culpabilitzava els republicans; però de portes endins, no en van fer esment. Ni una paraula, com si el tema s’haguera diluït en una espessa boira, la boira de l’opressió i la falsedat.

I la plata dels ontinyentins, on està?

On va anar a parar la plata que els ciutadans d’Ontinyent van donar, de bona fe, per a fer una imatge que, a la vista dels fets, no es va realitzar? Quin és el moment exacte en què es demana als veïns que aportaren la plata que tenien? A la primera pregunta hi ha tres possibilitats. O a mans privades, o a l’Ajuntament o ambdúes alhora. Cal tindre present que en acabar la Guerra l’Estat espanyol estava arruïnat. Els ajuntaments a penes tenien recursos i de l’Estat no rebien res o quasi res. De la segona, lamentablement, no hem trobat constància de quan es va demanar la plata.

És possible que la plata lliurada pel poble d’Ontinyent fóra restinada, en tot o en part, per a sanejar el dèficit municipal.

En l’acta de la sessió extraordinària de la Comissió Gestora del 5 de maig de 1941, es llig:

“Abierta la sesión, el Sr. Alcalde dió cuenta del número de ofrecimientos hechos por los vecinos de esta población para suscribir cantidades del proyecto de empréstito local de un millón de pesetas para nutrir el presupuesto de ingresos para la ejecución de obras de urbanismo, mejora de servicios municipales y conversión de deuda, con el que se proyectaba sustituir el contrato de préstamo que por igual cantidad se tenía concertado en principio con el Banco de Crédito Local de España”.

L’Ajuntament pretén emetre obligacions per un milió de pessetes. El 12 de juliol de 1940 n’aprova les condicions, de quatre tipus (A, B, C i D). A: 1.000 obligacions de 100 pessetes cadascuna; B: 500 obligacions de 500 pessetes; C: 250 obligacions de 1.000 pessetes, i D: 80 obligacions de 5.000 pessetes. L’interés serà del 5% i s’abonarà per trimestres naturals vençuts. L’amortització començarà en 1942. Com que el deute s’emet a 50 anys vista, està previst que s’acabe en 1991.

Però el 3 de març de 1942, donen compte de les subscripcions de deute, i solament han aconseguit recaptar 52 obligacions per un import total de 180.900 pessetes [no estan especificades del tipus que són], més el deute anterior que arrossegava l’Ajuntament, que l’han subscrit –o renovat– 37 inversors locals, per un total de 126.000 pessetes. Sumades les dos quantitats, 306.900 pessetes: molt lluny del milió de pessetes previst.

El pobre resultat obtingut fa que l’alcalde Luis Mompó publique el dia 5 de juny de 1942 un llarg ban en el qual reclama, primerament, la complicitat de tot el poble amb un “¡ontenienses!” per a, tot seguit, explicar la situació patent: “Conocida es por todos, la considerable baja de ingresos sufrida en la economía municipal. Se ha reducido a menos de la mitad los correspondientes arbitrios sobre artículos de consumo [menjar i beguda]”; situació que ve del “completo desorden, del desastre tremendo, que para la economía nacional, provincial y municipal” havien provocat els republicans. No tenien prou a desfer l’economia que, encara, havien deixat el poble fet una porquera amb un “aspecto verdaderamente deplorable que en el orden urbano ofrecía nuestro Onteniente, con la plaza del Cardenal Benlloch, hoy José Antonio [actualment, plaça de Sant Domingo], toda ella, llena por completo de escombros [havien fet el refugi en el subsòl], (...) de los destrozos ocasionados en nuestro magnífico Grupo Escolar ‘Luis Vives’ convertido en Hospital Militar marxista [el Lluís Vives era hospital de sang durant la guerra] y aún más en el Grupo Escolar de San Carlos, que quedó completamente deshecho e inservible.”

Val a dir que l’argument de Mompó és sorprenent, perquè l’edifici de Sant Carles en temps de Guerra va ser escola, segons que es pot constatar al llibre Instrucció i cultura a Ontinyent durant la Segona República, de Joan Josep Torró i Martínez i, també, a l’AMO es poden consultar els Expedients diversos de Secretaria. Una vegada acabada la Guerra, el van habilitar els franquistes com a quarter de les forces militars destinades a Ontinyent sota les ordres del comandant militar Juan Cortázar Arriola, i van estar al poble fins a mitjans de 1940. És a dir, qui l’havia deixat desfet i inservible havien estat els mateixos franquistes. El pressupost per a reparar-lo, segons la sessió de 15 d’abril de 1941, fou de 155.396,78 pessetes de l’època.

Continuant amb el ban de Mompó de juny de 1942, a més, “la guerra mundial ha venido a desbaratar por completo el precitado orden económico”, el que ha fet que “las consecuencias de esta guerra mundial han llegado hasta los últimos rincones del mundo y entre ellos nuestro querido Onteniente”, la qual cosa provoca que, per a cobrir el dèficit municipal, l’Ajuntament s’acull a l’“Estatuto municipal en su artículo 461 y siguientes, o sea el Repartimiento General de Utilidades” per reclamar dels ontinyentins, via impostos i col·lectivament, 100.000 pessetes més per aconseguir quadrar el pressupost anual. Aplicant el benefici del dubte, és possible que en els anys anteriors –de 1939 a 1941–, allò que els ciutadans d’Ontinyent, desconeixedors ells, van donar de plata, joies i metalls preciosos pensant que era per a fondre una nova imatge de la Puríssima, anara a cobrir les necessitats pressupostàries municipals: en tot o en part.

No hi ha mal que per bé no vinga

La “troballa” que motiva aquest article, té una sèrie de paràmetres i condicionants positius a considerar. El període 1936-1939 fou d’una duresa extrema. Una guerra entre germans és el pitjor de tots els conflictes. Foren temps d’odis i de carències, es pot dir que a parts iguals. L’odi naixia de la disparitat de criteris davant la religió i la política que, portat per la guerra fins a les últimes conseqüències, tenia en la mort el darrer esglaó. I carències perquè en la guerra, a més de la duresa que comporta, les necessitats bèl·liques feien que la resta de coses passaren a un segon terme. Fins i tot la subsistència. Doncs bé, a pesar d’estar vivint el malson de la batalla, cap ontinyentí o foraster es va apropiar de la imatge de la Puríssima per a comerciar amb ella i traure’n benefici econòmic, fóra venent-la, fóra fonent-la i venent la plata, malgrat els temps d’estretors extremes i molt durs que estaven vivint-se. Fins i tot, en un treball d’hipòtesis com és en certs apartats aquest reportatge, hi ha la possibilitat que qui la tenia amagada, necessitara peremptòriament alimentar els seus fills. La van preservar de qualsevol acte immoral, tot i estar vivint una guerra fratricida i, el més important i sorprenent, que tres anys després de la seua desaparició, la imatge de la Puríssima Concepció va ser trobada i restiuïda. El qual argument és ambivalent per a ambdós bàndols contendents: no se sap qui la va fer desaparéixer i per això caben totes les possibilitats. Des d’una persona o un grup laic que l’ocultara, guardant-la i respectant-la, a una persona o grup catòlic que davant les circumstàncies del moment, l’amagara per a preservar-la.   

Conclusió: de la veritat oficial a la quotidianitat

Ontinyent ha viscut 80 anys instal·lat en un formidable equívoc, segons la documentació municipal. Pel que sembla, és un equívoc promogut pels governants franquistes i pels responsables religiosos de l’època –amb Luis Mompó com a alcalde i Francisco Martínez com a rector de l’arxiprestal de Santa Maria al capdavant de la confusió–, els quals van saber ben bé quina era la veritat i que la fal·làcia que van difondre contribuiria a injuriar, més encara, els partidaris del règim legal, legítim i democràtic de la Segona República.

Durant 80 anys, Ontinyent ha viscut en la creença que, en la guerra, els republicans havien fet desaparéixer la imatge de la Puríssima durant els primers mesos de la contesa –cosa que era certa– i que mai no s’havia recuperat –cosa que és falsa–, tot i multiplicar-se les teories sobre si havia estat fosa i posteriorment venuda, o venuda sencera tal com se la van endur. Sembla que s’ha tractat d’una llegenda urbana, molt abans que aquesta definició fera fortuna. Qualsevol que vulga veure la “vella” imatge, la d’abans de 1936, pot trobar-la al cambril de la Puríssima en la capella de l’església de Santa Maria. I si és la posterior, la “nova”, la que van fer després de la Guerra, allí, al mateix lloc, es troba.

  

Sí, perquè és la mateixa. I és allí des de fa 77 anys, des de l’acabament de la Guerra (in)civil.

Queda un assumpte per clarificar: ¿com s’explica la parafernàlia que van muntar portant-la en un camió a la plaça de la Concepció fent vore que venia de València –on deien que l’havien fosa– i acompanyada pels feligresos pel carrer Major, la plaça del Caudillo [hui plaça Major], el carrer de la Magdalena, fins a l’arxiprestal de Santa Maria? Posats a buscar una hipòtesi, n’hi ha una que –des de la distància dels fets i del temps– és prou factible. Que la imatge de la Puríssima tinguera algun o alguns abonyegaments –possiblement causats pels avatars sofrits durant el temps que va estar desapareguda– i que se l’endugueren per reparar-la i, a correu seguit, la portaren com si fóra nova. Aquesta circumstància seria la que hauria donat peu a tot l’artifici en què es va convertir el relat del robatori-desaparició de la imatge d’embalum de la Puríssima Concepció, patrona local i objecte de la devoció ancestral del poble d’Ontinyent.

Però els fets que la comptabilitat municipal no reflecteix la despesa de la nova imatge; que en el programa de festes de la Puríssima de 1941 s’anomene la imatge com a ‘nova’, i acudisca a l’estrena l’arquebisbe Emilio Lissón; que cap ban no parle de la ‘nova’ imatge;  i l’absència de referències en les memòries de Mompó en 1949 i de Miquel en 1951 a la ‘nova’ imatge de la Puríssima, converteixen l’acte de fer passar per nova la imatge de sempre en una justificació plausible front a totes les persones que havien fet donació de plata per fer-la de nou.

El franquisme va anestesiar la ciutadania fins al moll dels ossos. Així s’explica que fóra capaç, any rere any, de beneir la ‘nova’ imatge de la Puríssima.

De la llegenda urbana abans que existiren les llegendes urbanes, hem passat a, periòdicament, recordar-nos que “la imatge de la Puríssima fou robada i en van haver de fer una de nova”. Lamentablement, la veritat oficial s’ha imposat durant huit dècades a la vida quotidiana.