Exposició de postals eròtiques
Els fotògrafs es van proveir de models per diferents camins. D’una banda hi havia la clàssica model d’estudi que va veure incrementada les seues possibilitats laborals. D’altra banda, una part significativa de dones provenien de l’espectacle de varietats, les quals hi van trobar un camí per donar-se a conéixer i guanyar popularitat. De fet, a més del Casino de París, que acabem d’esmentar, hi van haver diverses vedets de La Cigale, Le Moulin Rouge i de Les Folies Bergères (tres dels locals més importants del París de l’època) que van eixir nues o seminues en postals. Després hi havia les prostitutes, que no descartaven la moda per ser una bona manera de guanyar-se un sobresou fent una cosa menys dura que el seu quefer quotidià. Els fotògrafs, com a artistes, tenien una certa protecció legal, contràriament a les models que, si les sorprenien, podien ser condemnades amb una major severitat.
A mesura que la postal eròtica s’estabilitza i es converteix en una cosa normal, comencen a aparéixer dones que, davant el fotògraf, no són únicament objectes, models, cossos inanimats. No estan absents, no són amorfes, sinó que tenen una mirada o un gest a mitjan camí entre la insinuació i la provocació.
Arribat el producte a les botigues, no podien exposar-lo com una postal de paisatge o com un gatet de peluix, especialment si mirem en països com la Gran Bretanya, de moral victoriana, o Espanya, amb la poderosa influència inhibidora de l’Església. Va començar a funcionar un sistema d’amagat: quan un client deia que no trobava allò que cercava, això significava que volia postals eròtiques. Aleshores, el dependent l’apartava en un racó de la botiga i li treia les estampes. Fins i tot, en les primeres dècades del segle xx va funcionar un sistema periòdic de recepció de paquets per correu: eren les noves postals eròtiques que enviaven els comerciants als seus clients, sense cap ressenya externa perquè ningú no poguera sospitar res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada