Ara fa mig segle

Temps de glòria

L'equip de l'Ontinyent CF que es va proclamar campió en la lliga 

[Aquest article va apareix en castellà, signat per Guillem Llin a la revista Crònica al número 135, de 18 de juny de 1993, tot just quan es complien 25 anys del fet. Ara, s’ha traduït al valencià i s’han introduït algunes modificacions al text].

Europa es trobava immersa en temps d’utopia. Eslògans del tipus “Prohibit prohibir” o “Fes l’amor i no la guerra” estaven de plena vigència, com a conseqüència del famós maig revolucionari francés. El de 1968.

Mentrestant, Ontinyent vivia la seua particular croada o utopia, condensada en tres intenses setmanes. Període de temps que desembocaria en una realitat exultant. El despertar a la realitat i veure’s en Segona Divisió del futbol espanyol. Però aquesta vegada tenia més mèrit. Hi havia un únic grup de Segona (20 equips) en lloc dels dos de l’ocasió precedents (40 equips). El dia 16 de juny es complirà mig segle d’aquella fita històrica.

Tot havia començat a finals del mes de maig. L’equip del Clariano, guiat per la mà mestra i enyorada de Paco Roig [després seria alcalde socialista del seu poble, Tabernes Blanques, agafat a València) es proclamava campió del grup IX de la Tercera Divisió, en pugna amb l’Oliva, qui al perdre al Clariano, va dir adéu a totes les opcions de lideratge. Van ser els homes de l’equip que presidia Enrique Terol al que adquirien, per mèrits propis, el dret a jugar la promoció d’ascens a la divisió de plata del futbol espanyol.

La dramàtica eliminatòria contra el Cacereño

El sorteig va emparellar l’Ontinyent amb l’equip extremeny. Primer en Càceres. La vesprada del diumenge 26 de maig de 1968 saltaren a la gespa de l’Estadi Municipal de Càceres, els jugadors Moreno, Bermúdez, Bisbal, Úbeda, Lucas, Pons, Sanchis, Figueirido, Garzón, Noverjes i Jaime Portalés. Tenien un objectiu: obtenir un bon resultat per al partit de tornada. Però no ho van aconseguir. El Cacereño va desbordar l’Ontinyent tot el partit. La vesprada va ser negra. Al concloure el partit el marcador senyalava 4-1 favorable als de casa. I sort que Sanchis va marcar el gol de l’Ontinyent. Si quedava alguna esperança, calia agafar-se a ella. Els aficionats ontinyentins van sentir amb gran desencís com l’advocat Antonio Lacueva –qui s’havia casat i havia fet coincidir el viatge de noces i esportiu per  retransmetre el partit– anava cantat els gols... en contra.

No hi havia temps per a res. Tocava plantar-se. Perquè el 2 de juny de 1968 era el partit de tornada en el Clariano. Almenys, els seguidors estaven convençuts que els jugadors estaven disposats a deixar-se la pell en el dificilíssim intent de superar l’eliminatòria.

Aquesta vegada Paco Roig va introduir dos canvis en l’equip. El catarrogí Lucas i l’ontinyentí Sanchis van deixar el seu lloc a Chulvi i Cambra. Amb l’afició totalment bolcada amb els seus, l’Ontinyent de seguida va acorralar la porteria del Cacereño. Tenia que remuntar tres gols de desavantatge. 

El partit se li va posar bé al Ontinyent. Abans d’arribar a la mitja hora de partit, ja guanyava per 2-0. Però un inoportú gols dels extremenys, posava les coses molt difícils. Al descans, 2-1. I 45 minuts per davant.

En el segons temps, l’afició va vibrar amb l’equip com poques voltes s’ha vist en la seua dilatada història. Un Ontinyent absolutament descabellat va escombrar del terreny de joc al Cacereño. En van entrar dos gols, però podien haver estat mitja dotzena. Figueirido, Cambra i Garzón, per dos vegades, foren els golejadors. Per cert, Garzón, aniria als jocs olímpics de Mèxic i seria traspassat al Sabadell, aleshores en Primera Divisió.

Estavem en el punt de partida. 4-1 i 1-4. Empat. Així doncs, hi havia que dirimir qui passava en un tercer partit, de desempat, en camp neutral. El dimarts 4 de juny, en l’estadi Antonio Borrachero, camp on jugava el Plus Ultra (eren altres temps, pels noms) hi havia que quedar-ne solament un.

Fins a Madrid es va organitzar i es va desplaçar un grup de seguidors. Així i tot, estaven en clara minoria fronts els extremenys. Aquesta vegada un únic canvi respecte al partit precedent [cal tindre present que aleshores si no es lesionava algun jugador, no es podia fer cap canvi], Lucas per Chulvi.

Comença el partit amb por per part dels dos equips. El Cacereño s’espolsa abans l’angoixa i comença a atacar la porteria defensada per Moreno. Per sort, eixa vesprada, Moreno li havia posat a la porteria un rètol imaginari d’imbatible. Jugant-se l’últim quart d’hora, el riojà Bermúdez, qui havia passat a jugar de davanter centre, va marcar el gol que va valer una eliminatòria.

La recompensa per haver guanyat l’eliminatòria? 1.000 pessetes per els titular i 400 pessetes pels suplents.

Ara la Cultural Leonesa

Superat  l’enfrontament agònic amb el Cacereño, esperava ja el següent rival, la Cultural Leonesa. El diumenge 9 de juny, s’enfronten en el Clariano. Els mateixos jugadors que havien guanyat a Madrid, adquirien la responsabilitat d’intentar continuar la gesta. Era el quart partit en 14 dies, i els desplaçaments per carreteres aleshores tercermundistes. Tot i això, l’Ontinyent va donar una lliçó de punt d’honor, i va guanyar per 2-0, amb gols de Garzón i Bermúdez, a qui altra vegada l’entrenador havia col·locat de davanter centre.

Set dies després, el 16 de juny de 1968, arribava l’hora de la veritat en el camp de la Fuentecilla, de Lleó. A diferència de l’anterior ascens, en Múrcia, on l’equip va viatjar arropat per l’afició, aquesta vegada ho va fer tot sols. I amb no poques suspicàcies, per un presumpte intent de compra de l’eliminatòria, el que va propiciar la resposta ontinyentina: “El Onteniente, ni se compra ni se vende”.

La ciutat estava materialment pegada als aparells de ràdio, on Antonio Lacueva, contava què anava passant. La renda de dos gols, s’entoixava decisiva. Però la Cultural Leonesa es va avançar: 1-0. La por en el cos. Fins que en la segona part, Bermúdez (qui? Si no!!!) va marcar el gol de l’empat amb el que l’Ontinyent CF anava a aconseguir ser equip de Segona Divisió. Aquesta vegada  les primes foren més quantioses. 2.500 pessetes per als titulars, i 1.000 pessetes per als suplents.

L’apoteosi

Retornava així l’Ontinyent a una categoria perduda uns anys abans arran dels incidents produïts en un Ontinyent-Mestalla i que van suposar la sanció més dura –i injusta– que s’ha posat mai a cap d’equip de futbol de categoria nacional. Tretze partits (tot el que quedava de campionat) el camp tancat i tindre que anar-se’n al desterrament, al Collao alcoià, cosa que va propiciar la caiguda en picat de l’equip del Clariano. En aquella sanció exemplaritzant, el València va fer valdre el seu fort pes perquè un modest equip valencià fora castigat sense cap contemplació.

Al dia següent, una pancarta amb un emotiu “Bienvenidos campiones”, col·locada al pont de Santa Maria, saludava als autèntics ídols locals. A primera hora de la nit, entrava per la carretera d’Almansa, l’autobús cap a l’Ajuntament. I posteriorment, la visita a la capella de la Puríssima.

Els jugadors Moreno, Fernández, Bermúdez, Bisbal, Úbeda, Chulvi, Lucas, Pons, Sanchis, Cambra, Figueirido, Garzón, Jaime Portalés, Noverjes, Mario... l’entrenador Paco Roig, el president Enrique Terol acabaven d’escriure la millor pàgina de la història de l’esport rei.