el Llombo 95

Cap de setmana cultural

Aquest cap de setmana, doble activitat cultural

Aquest cap de setmana, hi ha activitat cultural doble en el Llombo. 
El divendres, a les 19:30 hores, projecció de la pel·lícula "Ebre, del bressol a la batalla".
El dissabte, a les 19:00 hores, presentació del llibre "A un pas... el bosc", a càrrec de Joana Valls, il·lustradora, i de Casimir Romero, activista cultural. En acabar, hi haurà tallers per als més menuts impartits per l'Escola d'Adults d'Agullent. 

El 5 de maig de 1945

El divendres fa 72 anys de l'alliberament de Mauthausen

El proper divendres es compliran 72 anys de l'alliberament del camp de concentració de Mauthausen per les tropes de l'11a Divisió Cuirassada dels Estats Units. Amb aquest motiu, l'Associació de Veïns el Llombo projectarà la pel·lícula "Ebre, del bressol a la batalla". L'entrada serà lliure. 

Recordem que la batalla de l'Ebre fou l'intent més seriós i gran per capgirar el curs de la guerra. No va poder ser perquè mentre França i Gran Bretanya s'escusaven en la "No intervenció" que havien signat amb Hitler; Alemanya i Itàlia, donaven suport a Franco tant materialment com humanament com econòmicament. 

Al perdre la batalla, la guerra va quedar vista per a sentència. I molts republicans que havien quedat en Catalunya i Aragó van emprendre el camí de l'exili. Per por. Perquè Franco no era de fiar. El militar traïdor, per exemple, tres mesos després de la conquesta d'Astúries amb 6.000 presoners republicans, n'havia fet 4.000 consells de guerra i n'havia afusellat més de 2.000. Així les gastava Franco.

En l'exili, les penalitats que van passar els republicans foren enormes. I la II Guerra Mundial, que va començar l'1 de setembre de 1939, va vindre a complicar més les coses per al mig milió de republicans que havien emprés el camí de l'exili. 

Les tropes alemanys van conquerir gran part de França en un obrir i tancar d'ulls. I molts republicans foren fets presoners. Els alemanys van preguntar fins quatre vegades per conducte oficial a l'ambaixada què feien amb els republicans sense obtenir resposta. 

Però en octubre de 1940, el ministre d'Afers Estrangers, Ramón Serrano Suñer va  una visita oficial d'un mes a Berlín, i aleshores no es va poder escapar de tenir que respondre. Franco va assegurar que fora de les fronteres de l'Estat, no hi ha cap espanyol, negant-los la nacionalitat als republicans. 

Els nazis tenen des d'eixe moment les mans lliures. Poden fer el que vullguen amb els exiliats republicans. Uns 9.300 van acabar en els camps de concentració, dels qual en van morir uns 5.500. 

Mauthausen fou el camp del republicans. Perquè van ser molt majoritàriament on van ser deportats. I els que van sobreviure van tindre que resistir fins el 5 de maig de 1945 a que els alliberaren. Solament dos dies abans que claudicara Alemanya en la II Guerra Mundial i quan feia ja dies que Hitler s'havia suïcidat. 

Per què va tardar tant en ser alliberat el camp de concentració de Mauthausen?

La resposta és senzilla i clara. Perquè és el camp de concentració que està més al sud de tots. Per exemple, Auswitch, que està en Polònia, fou alliberat per les forces soviètiques el 27 de gener. L'exercit soviètic atacava pel nord i els nord-americans pel sud. Anaven guanyant terreny poc a poc i alliberant al seu pas els camps que s'encontraven: Buchenwald, l'11 d'abril; Berger-Belsen, el 15 d'abril; Dachau, el 29 d'abril; Ravensbrück, el 30 d'abril... Altres, com Treblinka o Sobibor, foren desmantellats pels alemanys abans de començar l'ofensiva aliada. 

La pel·lícula "Ebre, del bressol a la batalla" s'emet com a homenatge a tots aquelles que van patir la guerra i, molt especialment, a tots aquells que van ser deportats als camps de concentració. La projecció serà a les 19:30 hores, l'entrada és lliure i s'emetrà en el local Social el Llombo, que es troba al carrer Jaume I, 7-baix, d'Ontinyent. 

Maneres de recordar

Una presentació d'un llibre. Bé, una altra!!!

I on és ací?
Al Centre Social el Llombo, al carrer Jaume I, 7-baix

Per Sant Jordi, llibres

L'aventura continua

En l'any 2000, l'Associació de Veïns el Llombo va decidir ampliar el seu camp d'actuació i vam establir la cultura con un dels eixos fonamentals de l'entitat.

En aquests 17 anys, hem publicat 46 llibres en solitari i 18 en col·laboració, el que suposa un total de 15.000 pàgines diferents. S'han fet 16 reedicions, hem editat a 28 autors, hem patrocinat un DVD i hem fet un CD. Hem posat en el mercat més de 35.000 llibres.

Tot açò ho hem fet en solitari, fora d'algun llibre puntual que han tingut la col·laboració de diferents entitats. I solament un ha estat patrocinat per l'Ajuntament. És més, l'aportació -via subvencions- de l'Ajuntament d'Ontinyent ha estat raquítica; la de la Generalitat Valenciana, nul·la; i la de Caixa Ontinyent, inapreciable i, des de fa bastant anys, inexistent. 

Aquesta tasca ha estat possible gràcies a l'aposta decidida d'unes poques persones i a l'ull comercial de l'editor. El Llombo ha pogut editar tot el que ha editat gràcies als beneficis que han donat les obres publicades. 

En un temps en que l'Ajuntament d'Ontinyent i Caixa Ontinyent li han donat l'esquena al món cultural del llibre, el Llombo ho ha suplit com es pot veure en aquesta mostra.

(La mostra està exposada en el local Social el Llombo, carrer Jaume I, 7-baix)

Un nou llibre del Llombo

Ontinyent, 1939-1969

Ontinyent, 1939-1969, d'Antonio Calzado Aldaria, és la singladura de tres dècades, les més fosques del franquisme, que va viure la ciutat d'Ontinyent. Amb un llenguatge amè i fàcil, l'autor ens fa una descripció desapassionada de com van ser les coses en aquesta època, que no queda tant llunyana. 

Calzado és historiador i professor en la Universitat de València. El llibre té 140 pàgines i una cinquantena de fotografies, moltes d'elles inèdites. El preu de venda al públic és de 10 euros. 

Ja es pot adquirir en el local social el Llombo. 

La presentació tindrà lloc el proper dissabte, 29 d'abril de 2017, a les 20:00 hores, al local social el Llombo, amb la presència de l'autor. 

En acabar, hi haurà un vi d'honor. 

Comencem les activitats

El Llombo cultural

Comencem les activitats d'un Llombo cultural de primer ordre i amb un seguit d'esdeveniments propis que faran ser recordat durant molt de temps. Dues presentacions de llibres editats pel Llombo, més un conte que el Llombo també ha participat en la seua gestió i per arrodonir aquestes setmanes, la projecció en rigorosa exclusiva d'un pel·lícula excel·lent: "Ebre, del bressol a la batalla". 

El món, capital Madrid

El Corredor Mediterrani es converteix en el 'corredor madriterrani'

Ja està bé! De riure'ns dels ciutadans. La hipocresia que té el Partit Popular és infinita, això ja ho sabien, però que pregonen les incerteses més absolutes com qui menja o dorm, és per enviar-los a fer aigües majors. 

Les dos últimes "perles" venen d'Adif i del ministre de Foment, eixe amb un cognom (de la Serna) de no haver pegat colp en la vida. 

La primera, la d'Adif: “El corredor mediterrani connecta Madrid, Algesires i els principals ports de la costa espanyola amb Europa”.

La segona, la d'Íñigo de la Serna, en el seu compte de Twitter: “El corredor mediterrani avança. Castelló serà a 2 hores i 25 minuts de Madrid gràcies a aquest nou tram que he visitat avui”.

Tot per a Madrid. Ací, a Ontinyent, per voler anar a València, no importa el temps. Siguen 2 o 4 hores. Què gran patriotes! I el ferrocarril Alcoi-Xàtiva, un any més, s'ha quedat sense pressupost. 

Mira, no se'n aneu a fer aigües majors. Aneu-se'n a CAGAR, amb majúscules, govern, cúpula del PP i defensors irracionals de Madrid. 

14 d'Abril

Aniversari de la Segona República

Si el rei d'Aspanya vinguera 

en un cotxe foradat,

aniriem a esperar-lo

amb bacenilles al cap

(cançò que es cantava en vindre la República)

El maligne Francisco Franco va fer un colp d'Estat contra el règim constitucional i democràtic de la República. A hores d'ara, seguim esperant que el Partido Popular, tant amant de la pau i de l'ordre, condemne el colp d'Estat i faça alguna cosa per poder passar pàgina. 

Rodríguez & Ontinyent

Els problemes de Rodríguez no són els problemes d'Ontinyent

Els problemes que té l'alcalde Jorge Rodríguez no tenen res a veure amb els que té Ontinyent com a ciutat. Pot ser que els camins d'obstacles sigues paral·lels, però mai són coincidents i, en molts casos, són antagònics. 

Ontinyent, com a poble, necessita d'un projecte meditat, ben fet i creïble, cas que algun dia pretenga tornar a ser la ciutat que era fa mig segle a nivell industrial, productiu i econòmic. Per a aconseguir tot això fa falta molt de treball en l'ombra, un pla producte de la reflexió, molta faena fosca i una tasca constant abans que isca el projecte a la llum.

Jorge Rodríguez, per contra (o Ricard Gallego, que fa d'estratega) necessita l'èxit immediat, la glòria diària, les fotos de rigor, l'aplaudiment constant, els colpets d'esquena, la lloança fàcil. En definitiva, en eixir en tots els saraos com a demostració de que està fent coses.

Però, quines coses? Són les què Ontinyent necessita? No! Són les que necessita el poble? No! Són les que necessita el propi Rodríguez per fer veure que treballa i per mantindre's en la primera pàgina de l'actualitat.

Primavera d'activitats

Una primavera amb un seguit d'activitats

Aquesta primavera ve carregada pel que fa al Llombo. Hi haurà una série d'activitats, centrant-se, bàsicament, en "el Llombo literari". Però hi ha més. 

Perquè en el Llombo no solament reivindiquem. Sinó que també fem una tasca cultural que ahi està. Perquè cadascú la puga valorar. I tot, amb molts poquets diners. Poquíssims! 

En posteriors posts anirem informat. De moment, vos deixem la portada d'un dels llibres que traiem aquesta primavera: "Ontinyent, 1939-1969", d'Antonio Calzado Aldaria, professor a la Universitat de València. És un llibre de 140 pàgines amb fotos d'època, del temps que parla l'obra. El preu? Ah! 10 euros. 

Dos anys!!!

Banys de don Lisardo:

l'Ajuntament segueix desfullant la margarita

Entrada als banys

Dos anys. Dos anys que els propietaris del paratge els Banys de don Lisardo van decidir oferir a l'Ajuntament d'Ontinyent el donar el lloc a canvi de res. I en aquest temps (730 dies) no ha hi hagut forma d'aconseguir que des del Consistori ontinyentí es pronuncie amb claredat sobre el assumpte, malgrat els diversos requeriments que ha fet l'Associació de Veïns el Llombo, que fa de portaveu dels propietaris. 

Els Banys de don Lisardo és una parcel·la que hi ha en el barranc de Morera (el barranc Gran) i fou el primer lloc on en Ontinyent es prenien els banys amb efectes terapèutics i venia gent de fora a estiuejar i a passar les vacances. Fins que una riuada en 1922 va escombrar el paratge i va quedar en desús. 

Els banys estan en runes, però el paratge és molt bonic

És propietat de la família ontinyentina Miquel-Calatayud, que tot i que s'ha dispersat per l'Estat espanyol (Barcelona, Dénia, Madrid...), segueix tenint un dels seus referents en el poble. No debades, el pare dels actuals propietaris fou Jaime Miquel Lluch, qui va ser alcalde d'Ontinyent de 1949 a 1958.

En abril de 2015 es van posar en contacte amb el Llombo per oferir els banys. L'Associació va parlar amb l'Ajuntament, qui va demanar els preceptius informes tècnics per veure què deien. 

Els informes dels tècnics es van mostrar a favor de la cessió que, recordem, es fa a canvi de res. 

En el barranc de Morera es troben els Banys de don Lisardo

En aquest temps, ha mort el germà major, Jaime, que era científic i va treballar en un programa sobre l'envelliment en la NASA. A hores d'ara, segueixen esperant una resposta que no arriba. 

L'última citació al Llombo per parlar sobre el tema, se'ns va dir per part dels responsables municipals que hi havia problemes per aconseguir un bon accés, dificultat a la que vam respondre que ahi és on es veu un bon polític, front a un entrebanc. Després, la boira silenciosa s'ha escampat sense donar cap resposta. Així han passat dos anys, o 730 dies, d'uns ontinyentins que volen donar al municipi un paratge singular i bonic i l'Ajuntament no troba temps ni per dir ni sí ni no. 

Els polítics d'Ontinyent estan deixant en un pèssim lloc el nom del poble al no pronunciar-se amb claredat en un assumpte que hauria d'estar clar fa molt de temps. 

Retallades

Qui defensa als ciutadans anestesiats?

En febrer de 2013 vaig ingressar en l’hospital Lluís Alcanyís de Xàtiva degut a una greu malaltia. Em van operar i, després d’un postoperatori que va anar molt bé, em van donar l’alta. A la mala sort inicial (era una malaltia greu i, dels diversos tipus, era el més roí) va seguir la bona sort posterior (em van detectar el mal abans que estigués escampat i la professionalitat i saber fer dels metges) va capgirar la situació que presentava signes preocupants.

Com a conseqüència de la malaltia, de ser del pitjor tipus que hi ha i que té un alt índex de recaiguda he tingut que seguir amb uns controls molt estrictes. En maig de 2013 (tres mesos després) vaig tindre que tornar a ingressar per agafar mostres del meu cos per analitzar-les i vaig tindre que tornar a passar pel quiròfan. Després de tres dies hospitalitzat, en que tot va anar de fil, em van donar l’alta hospitalària.

En abril de 2015 calia tornar a agafar unes mostres per analitzar-les. Vaig tindre que tornar al quiròfan. Però aquesta vegada no em van ingressar. Després de passar el dia a l’hospital, em van donar l’alta. Sangrant, sondat, i amb un curset accelerat de sanitat que la meua dona i jo vam seguir amb la boca oberta. Jo, personalment, no em vaig assabentar de quasi res per quan no estava per a històries d’aprenentatge.

Vaig protestar dient que l’anterior vegada havia estat tres dies ingressat i que m’havien fet absolutament el mateix. El cirurgià em va respondre que ho marcava el protocol. Vaig rebatre que els protocols els fan les persones i que en a penes dos anys, sincerament, no creia que la medicina haguera avançat tant com per enviar-me a casa havent-me fet el mateix i de la mateixa forma. Em va donar la raó i em va respondre que no podia fer res, atés que era el que marcava el protocol. I va parlar de les maldites retallades, que no imposaven ells, sinó que les imposaven a ells.

Amb la raó me’n vaig anar a casa. En ambulància i un rastre d’instruccions que tenia que seguir.

El dia següent me’l vaig passar al llit. A penes em vaig alçar. Estava malament, amb dolor, sangrant,... Vam decidir esperar a l’endemà per veure si el postoperatori millorava i, si no, ja veuríem. Eixa mateixa nit no vaig dormir gens. Al fer-se de dia, vam decidir tornar a Xàtiva. Com la meua dona no té carnet de conduir i el nostre fill era a Alemanya treballant (eixa és una altra, els joves preparats que se’n han d’anar a l’estranger a buscar-se la vida), vam tindre que molestar un familiar que ens va portar a urgències a Xàtiva. Després d’una espera de diverses hores (el peatge de les urgències cal passar-lo, perquè és així) em va atendre finalment un uròleg.

Em va fer uns anàlisis, em va fer un reconeixement, va canviar la sonda, em va canviar la medicació i em va dir no em menejara a penes quan arribara a casa, llevat de les dues vegades que calia plantar-me i passejar per dia. Em va tranquil·litzar dient-me que tot aniria tot bé i que d’allí tres dies anara al centre de salut a llevar-me la sonda. Així va ser. Em vaig pendre la nova medicació. Les coses van començar a normalitzar-se. Em van llevar la sonda quan va dir el metge. Però una setmana després seguia sangrant i amb un dolor suportable però fastigós. Ni punt de comparació amb l’anterior vegada. Havia portat la sonda dos dies més, havia sangrat com un porc quan el maten, havia tingut molt de dolor, havia molestat a un familiar, havia tingut que recórrer el trajecte d’anada i tornada de Xàtiva, havia estat en urgències, havia tingut que esperar un bon grapat d’hores, m’ho havia passat molt malament. Tot, per culpa de les retallades, que no imposen els metges, sinó qui els mana, els polítics.

61 habitacions per tres llits per habitació, igual a 183 llits. O no?

Ve açò de les retallades per un fet que m’ha sorprès aquests dies i que cap, cap, cap, mitjà de comunicació local ha observat. Posat a malpensar, pense que sí s’han donat compte, però s’ho han callat, anestesiats pels diners que els amolla Jorge Rodríguez. I dic que malpense perquè he llegit en premsa el número de llits que té l’hospital d’Ontinyent i l’hospital de Xàtiva. I el número d’habitacions que contempla el nou hospital d’Ontinyent i a un bon periodista –o a un periodista, a seques– eixes coses no se li passen per alt. I és la diferència entre els actuals llits i els que hi havia fa deu anys, en el començament de la crisis, en 2007.

En 2007, hi havia en el Lluís Alcanyís un total de 273 llits. Deu anys després la xifra s’ha reduït a 241. El 12% menys. Ontinyent en tenia 56 llits. Ara en té 38. El 32% menys! Aproximadament, s’ha perdut un de cada tres llits. L’hospital nou estava previst que en tinguera 64 habitacions individuals (hui en dia, tots els hospitals de nova construcció són d’habitacions individuals), la qual cosa donava 64 llits. Els 64 llits els vam considerar un hospitalet. Ara, se’n parla de 61 habitacions. Individuals. Però que, en cas de necessitat, seran dobles. Home! I perquè no triples? O quàdruples? O quíntuples? Ningú ha dit res. Tot es dona com a bo. Fins l’hospital comarcal de nova planta d’Ontinyent que, esperant, esperant, al remat serà de joguet de tant xicotet com serà.

És a dir, que les retallades han minvat el número de llits i les condicions dels malalts. El País Valencià estava ja a cua en el número de llits en relació als habitants de tot l’Estat espanyol. Ara, si fa no fa, eixim, per arrodonir a un llit per cada 1.000 persones. Molt lluny, extremadament lluny del que recomana l’Organització Mundial de la Salut (OMS) de 10 llits per cada 1.000 persones. I açò es dona en governs del PP i del Tripartit (PSOE-Compromís-Podem). Qui defensa als ciutadans anestesiats? 

Plantem o inaugurem?

Ja és primavera! Hora de plantar

Sí, ja és primavera. Hora de plantar els arbres. No sabem si la nova empresa (bastant desastrosa, per cert) té previst plantar un arbre en aquest lloc on hi havia un o si l'equip de Govern de l'Ajuntament d'Ontinyent pensa convocar als mitjans de comunicació afins (és a dir, tots) per inaugurar el clot. Ja informarem del què passe. 

Carta oberta

Carta oberta a l'alcalde d'Ontinyent

Senyor Rodríguez, alcalde d'Ontinyent:

Què alegria! En l'anterior post que vam publicar aquesta setmana, el dia 23, ens preguntaven si hi havia algú en la casa de tots, en l'Ajuntament. Ens pensàvem que se'n havien anat a fer una marató fotogràfica. Hem vist que no, que vosté, com a primera autoritat del poble, està en el lloc que li pertoca, com els capitans dels vaixells, que no l'abandonen així s'enfonse la nau. 

Hem sabut de vosté perquè va acudir a la reunió del Consell Veïnal, on el Llombo té de representant un home molt seré, moderat i tranquil.

Segons sembla, la seua reacció enfront a una observació del Llombo, no va ser molt feliç. És més, diríem que va ser profundament desafortunada. Com el representant del Llombo és, a més a més, un home ordenat, que s'apunta tot el que donen de sí les reunions, va anotar que -segons vosté- nosaltres no havíem estat a l'alçada (per dir-ho de manera suau) amb qualificatius com "cansino" i "personatge". Tenim que dir que cap dels dos adjectius qualificatius ens sembla ofensiu, i ací baix, al final de la carta, reproduïm les dos accepcions amb el significat corresponent. Però, és que, a més a més, cap de les dues afirmacions les hem dites. Cap de les dues és certa. D'on es trau vosté que el Llombo li ha dit les dues coses?

Vosté, com a primera autoritat del poble, ens mereix molt de respecte. L'han votat els ciutadans. I l'últim que se'ns ocorreria seria insultar-lo. Però estarà d'acord amb nosaltres -suposem- amb el nostre dret a discrepar. Inclós amb el nostre dret a estar equivocats. 

Què Ontinyent camina a passos gegants cap al pensament únic, en part -en bona part- gràcies al mitjans de comunicació que viuen un particular 'el dorado' amb vosté d'alcalde, ens sembla cada vegada més evident. Doncs, i què vol que li fem? No pensem com tothom. Responsabilitat nostra no és. Cadascú som fills d'una mare i un pare, i ahí no podem fer res. Què al Llombo som els més lletjos del poble? És evident. Però, no ens importa, la veritat. 

Vosté té tots els mitjans de comunicació al seu abast. Constantment ix als mateixos. Nosaltres tenim les notes de premsa (que la majoria de mitjans ni trauen), aquest blog, el faceboc, i la revista trimestral 'el Llombo'. Per què li diem açò? Perquè solament falta que ara, com apunta Sean Spicer, portaveu de la Casa Blanca, els comentaris plens de mentides del mandatari Donald Tramp són "la realitat alternativa". Sincerament, no ens agradaria que caigués en el descrèdit de Trump apuntant-se a la "realitat alternativa" del tipus dels qualificatius que, segons vosté, li hem dit. 

Sabem que és dur ser polític. Cal tindre la perspicàcia de saber on estar en cada moment i encertar-la. Ara, per exemple, té el dilema de donar suport a Susana Díaz o a Pedro Sánchez. Però a ningú se li obliga a ser polític. I té coses bones, també. Un sou digne que li permet arribar a fi de mes sense problemes, la popularitat, la gent del voltant que et diu que bé què estàs fent-ho (excepte l'Associació de Veïns el Llombo), estar a casa, veure la família i els amics...

Els nostres fills i filles, néts i nétes, germans i germanes (que estan igual de preparats que vosté; senzillament, ni millor ni pitjor: com vosté) no tenen la mateixa sort. Uns a Alemanya, altres a Gran Bretanya, altres a Holanda, altres més lluny encara, vivint sols, amb carències, amb un idioma que en molts casos no dominen, faenes de l'últim escaló, amb problemes de residència i de lloguer, i amb dificultats per arribar a fi de mes. I els pares, iaios, germans i amics? Quan els veiem? Quan ens veuen? Dos o tres vegades a l'any, com a molt. Perquè altres ni dues vegades. Li podem assegurar que això sí que és dur i no ser polític. Què s'han de dedicar? Tots a la política? Què volem i què demanem? Què no isca tant en la foto i en els papers i que treballe per alçar Ontinyent. Perquè a base de mercats de cap de setmana no s'alca. 

Aprofitant esta carta oberta, li preguntem, perquè vosté, després de tot, és un càrrec públic, i es deu als ciutadans. És al veïnat a qui té que donar comptes. Ha comprat l'Ajuntament ja les dos cases de l'avinguda del Comte de Torrefiel, junt a la seu universitària per cedir-les a la Universitat?

Ha comprat la casa per facilitar el pas de vianants de l'avinguda del Comte de Torrefiel amb l'aparcament de Sant Jaume?

Fan ja la rotonda d'accés al barri?

A què es deu el seu canvi d'opinió respecte al COR i la recollida de fem?

Passarà amb el PSOE el mateix que amb el PP, que van tindre la promesa de l'hospital dos campanyes electorals seguides?

Li preguntaríem moltes coses més, però no volem cansar-lo ni llevar-li temps.

Salutacions cordials

el Llombo

Segons el diccionari de la Real Academia de la Llengua (castellana):

cansino, na

De cansar.

1. adj. Dicho de un hombre o de un animal: Que tiene su capacidad de trabajo

disminuida por el cansancio.

2. adj. Que por la lentitud y pesadez de los movimientos revela cansancio.

3. adj. And. Cansado, pesado.

Segons el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans:

personatge 

1 1 adj. [LC] Feixuc, que fa sentir el seu pes, especialment en sentit figurat. Un son pesat. Una feina pesada. Un temps pesat. 
1 2 adj. [LC] Molest, enfadós, que un voldria treure’s de sobre. És un home pesat. Fer-se algú pesat. 
1 3  [LC] ésser pesat com un plom Ésser molt pesat. 
2 adj. [LC] Molt lent en els seus moviments. Anar pesat.

Eeeeeiiiiii!!!!

N'hi ha algú ahi?

En l'Ajuntament d'Ontinyent sembla que no hi ha cap polític de l'equip de Govern, Se'n han anat tots. Perquè en l'últim número de la revista 'el Llombo' li féiem una série de preguntes concretes a l'alcalde, Jorge Rodríguez, però no en ha contestat cap. No s'ha donat per eludit. 

Així mateix, la regidora María Rosario Gandia, va rebre una carta oberta nostra publicada a aquest blog, en la que li féiem una série de preguntes. Tampoc ha contestat. 

Tot acò ens fa pensar en dos circumstàncies.

Els socialistes a l'Ajuntament d'Ontinyent estan per donar resposta a tot allò que és insignificant i obvi, no per contestar qüestions importants; els socialistes a l'Ajuntament d'Ontinyent estan per eixir en els mitjans sempre i quan siga una cosa intranscendent, no per eixir quan siga alguna cosa de pes.

I segon.

En el tercer any triomfal socialista s'ha implantat, gràcies a la "desinteresada" col·laboració dels mitjans de comunicació, el pensament únic. No si val discrepar. No si val dissentir. I el que actue per lliure, corre un seriós perill. 

Preguntes a l'aire

Preguntes... sense resposta?

En la nota de premsa feta pública per l'Ajuntament d'Ontinyent el passat 14 de març es deia que s'havia fet un concurs per triar l'empresa que s'encarrega de la privatització dels serveis de Cultura a l'Ajuntament d'Ontinyent. Doncs bé, tenim unes preguntes que fer:

-Quin dia es va fer públic la convocatòria del concurs?

-Quines condicions tenia?

-On s'ha anunciat el concurs?

-Cas d'haver existit una convocatòria pública, per on s'ha passat, pel Ple o per la Comissió de Govern?

-Quantes empreses van concórrer al concurs?

-Per què s'ha triat l'empresa Servicios Auxiliares Vall d'Albaida SL?

-Quines altres activitats fa aquesta empresa?

-Quina és el la direcció fiscal de l'empresa?

-Algun soci de l'empresa és familiar directe d'algun membre de l'equip de Govern?

-Com és que el telèfon que donen per posar-se amb contacte és un mòbil i no té telèfon fix?

-Quan es va fer públic el resultat del concurs?

-On s'ha anunciat?

-Per què s'han modificat les condicions per accedir les entitats associatives al teatre Echegaray i a la sala multiusos Josep Melcior Gomis?

Carta oberta

Carta oberta a la regidora Sayo Gandia

Senyora regidora:

Quan van saber que l'humorista Pepe Viyuela va anunciar que era de Podemos (ho vam veure a Público) vam pensar de seguida: a aquest home se li tanquen un grapat de portes per treballar. Per què?

Ens va acudir a la memòria Xavi Castillo, i com estava de proscrit amb els governs locals del PP. Aleshores vam pensar, en quin municipi està governant Podemos, si no es va presentar en les darreres eleccions locals?

Vam fer comptes. Qui el contratarà? Els ajuntaments amb govern del PP, eliminats. Els ajuntaments amb governs de Ciudadanos, eliminats. Els ajuntaments amb govern del PSOE, eliminats. Per què els tres partits esmentats tracten a Podemos com si fos un empestat polític.

Paral·lelament, recapitulant, ens va vindre a la memòria la roda de premsa en la vosté va donar les gràcies a tots (no, a tots no) els que havien col·laborat en l'any Gomis. Se li va oblidar Miquel Àngel Múrcia i Cambra, l'home que més sap de Gomis, probablement al món. Per què? Per què és de Compromis? No ho sabem. Això vosté ho sabrà. Però ho intuïm. 

El motiu de traure en la pàgina 94 de la revista 'el Llombo' en 'el darrer apunt' a Pepe Viyuela va ser únicament i exclusivament per les raons apuntades.

Però darrerament ens ha arribat per diversos llocs unes justificacions, raons o excuses (no ho sabem, per tant no qualifiquem) que ens deixen bocabadats. Què hi ha alguna cosa més? Què hi ha de veritat? Ens hem quedat curts en la nostra apreciació? Perquè la seua reacció ens fa pensar alguna cosa que desconeixem i que a resultes de la qual li ha "picat" el nostre comentari quan estava fet sense cap doble sentit ni cap intencionalitat de res. Va ser una reflexió en veu alta. Simplement, veien la seua reacció, es quan ens fa que pensar què alguna cosa amaga.

Ben cordialment,

el Llombo 

Llibres amb història

"Los cien últimos días de Berlín"

(de la revista 'el Llombo' 93)

Senyores i senyors, amb tots vostés, un llibre extraordinari, pel contingut, per les circumstàncies que el protagonista va enfilar en un moment donat, i per l’autor. 

Los cien últimos días de Berlín, d’Antonio Ansuátegui, s’han fet quatre edicions. En 1945, editorial Mateu va llançar el llibre a penes tres mesos després del final de la Segona Guerra Mundial. En 1964 el va tornar a treure, i en 1973, editorial Nauta, que havia comprat el fons editorial de Mateu, el publica de nou. En 2016, editorial Renacimiento ha tret una nova edició. 

El llibre conta en primera persona el periple que l’autor va viure en 1943 quan decideix anar-se’n a Berlín per completar la carrera que estava cursant. Evidentment, era un jove de dretes, ben posicionat econòmicament i sense por. En 1943 les tropes de Hitler comencen a anar de capa caiguda i de derrota en derrota fins el desastre final. Doncs bé, allí s’enamora d’una jove alemanya que acabarà morint (no és cap spoiler, perquè ho diu en la dedicatòria del llibre), i entre les bombes que cauen a tota hora s’entreté tant que, a l’hora de eixir-se’n, no pot escapar d’aquell infern i viu, des de dins, l’enfonsament del exercit nazi, les penúries i les calamitats de la gent civil. 

Val a dir que en cap moment es posiciona a favor d’uns o d’altres. És un exercici impecable d’imparcialitat. De fet, ni tant sols se li escapa cap comentari favorable a Franco, llevat de l’observació final del llibre i que sembla, molt més, una concessió al règim que una postura d’incondicionalitat. 

Al llarg de les pàgines, Ansuátegui descriu com són eixos moments dramàtics pels alemanys. Evidentment, una guerra no és el millor, però si hi ha guerra, cal guanyar-la, i per això estan justificats tots els sacrificis, totes les pors, tota la solidaritat amb un únic objectiu final, guanyar la guerra. El llibre deixa clar que els alemanys tenien una espècie de devoció per Hitler, devoció que va minvant a mesura que els aliats van colpejant-los, però sense dubtar, en cap de moment, que la victòria finals els somriurà. Fins i tot, per fer una narració coral de tots els indrets socials, l’autor fa referència als acudits que circulaven entre la societat alemanya.

Víctima de la valentia –o de la inconsciència– del jove que ha viscut una guerra, l’espanyola, quan a Berlín la bombardegen de nit i de dia, els responsables diuen de traslladar-los a una altra universitat, molt més cap a l’Est i prop de la boca del llop soviètic. I accepta, anant-se’n allà. Després, tindran que desfer el camí a correcuita perquè l’exercit comunista ve de presa. L’arribada a Berlín és l’arribada a una ciutat devastada que ha perdut l’esperança i només li queda resistir. L’autor es troba atrapat en no hi haver possibilitat d’eixir i passa allí els dies de desfeta total. 

El llibre està escrit en un llenguatge fresc, directe, fàcil, sense rodejos. És un llibre que enganxa des de la primera pàgina. Ara bé, qui és Antonio Ansuátegui? 

Encara que en la darrera edició, la de 2016, de l’editorial Renacimiento, de Sevilla, segueixen dient “Antonio Ansuátegui es un escritor fantasma del que nada sabemos sino lo que dice de sí mismo en su libro, que es bien poco. Podemos conjeturar que un español que decide ir a Berlín, a mediados de 1943, en plena guerra mundial, a terminar una carrera técnica, es alguien sin demasiadas obligaciones familiares, nada apocado, de entre veinticinco y treinta años y que ha vivido muy de cerca la reciente guerra civil, desde luego en el bando nacionalista, pero sin grandes entusiasmos”, no està clar que siga així.

L’editorial Mateu es va fundar en 1944 pel tarragoní Francisco Fernández Mateu, nascut el 1916. Acabada la guerra, va estudiar Filosofia i Lletres en la Universitat de Barcelona i, segons sembla, va crear l’editorial per poder publicar les obres que tenia escrites per a les que no trobava editor, totes amb pseudònim. De fet, al llarg de la seua carrera, Mateu va signar amb un bon grapat de pseudònims: Antonio Ansuátegui, Marina Fernández, Javier Fernández, Lionel Morris, Juan José Inchausti, i altres. 

Evidentment, ell no va estar a Berlín, sinó a Barcelona, però si què és possible que qualsevol amic li contara la seua experiència i ell la narrara, magistralment, en primera persona. Los cien últimos días de Berlín va tindre aleshores un gran èxit, que fou determinant per consolidar l’editorial recent nascuda. 

Agudesa visual

En 5 segons, troba tres Rodríguez

Ja sabem el que els agrada eixir a l'equip de Govern en els mitjans de comunicació. I a Jorge Rodríguez no digam. Desdejuni, esmorzar, dinar, berenar, sopar i resopó.

Hem ideat un joc en el que Jorge Rodríguez és Wally, i, en menys de cinc segons heu de trobar tres Wally, tres, d'aquest dibuix d'ací dalt. Sabem que la prova és difícil, però, a provar. Tres, dos, un, ja!!!