diumenge, 21 de febrer del 2021

Es busquen els familiars


Desde la Asociación de Familiares de las Víctimas del Franquismo de la Fosa 63 del Cementerio de Paterna, estamos tratando de localizar a familiares de los siguientes represaliados el 25 de noviembre de 1939:

(Agradecemos la máxima difusión)
JOSE APARICIO PEREZ (Ademuz)
ELISEO VIDAL GALLEGO (L´Alcudia De Crespins)
FRANCISCO APARICIO ALMIÑANA (L´Alcudia De Crespins)
JERÓNIMO BENEYTO MONERRIS (Bocairent)
PASCUAL CANTÓ UREÑA (Bocairent)
ENRIQUE DOMENECH BENEYTO (Bocairent)
PEDRO ZANÓN GARCÍA (Bugarra)
MANUEL ASUNCION VIDAL (Casinos)
FÉLIX NACHER BALLESTER (Massanassa)
FRANCISCO CORZO FERNÁNDEZ (Mislata)
ANTONIO FERRERO MARTÍ (Ontinyent)
VICENTE FERRI MOYA (Ontinyent)
ENRIQUE FRANCÉS SOLER (Ontinyent)
JOSÉ REIG TORMO (Ontinyent)
CARLOS GONZALEZ MORALES (Ontinyent)
MANUEL MOLINA CONEJERO (Valencia)
ISIDRO UBIEDO PÍO (Valencia)
SIMÓN CARNICERO MAZA (Valencia)
EMILIO COSTA SAPERAS (Valencia)
ANGEL CORTINA GIMÉNEZ (Valencia)
FRANCISCO SANZ CALVO (Valencia)
LUIS CORBERA MARTINEZ (Valencia)
FRANCISCO CHIRIVELLA CIFRE (Valencia)
FRANCISCO SAPORTA FLORES (Valencia)
DELFÍN JOANES BLASCOS (Valencia)
AURELIO JULIAN HERRAIZ (Vilar del Arzobispo)
*Puedes contactar con nosotros a través del correo eléctronico:
familiars63.paterna@gmail.com

dimarts, 16 de febrer del 2021

 el Llombo, la revista degana d'Ontinyent, amb 31 anys d'història, va pel número 111, sense plegar-se mai a les exigències de ningú i mantenint en tot moment l'ànima lliure, perquè no som de cap partit polític, ni ens venem per diners












dilluns, 15 de febrer del 2021

 el Llombo 111

El número 111 de la nostra revista està ja al forn. Ací van algunes pàgines del que serà l'exemplar
















diumenge, 14 de febrer del 2021

 César Orquín, la petjada d'un home excepcional

César Orquín en una foto d'estudi

Hui, 14 de febrer, fa 33 anys que va morir César Orquín Serra. Orquín, valencià, anarquista, va ser uns dels republicans que van perdre la guerra (in)civil. Parlava francés i alemany. Se’n va anar exiliat a França on va estar en els camps de concentració que el govern francés va habilitar per donar cabuda al mig milió d’espanyols que van fugir de la repressió franquista.

Va integrar la CTE 114, va ser fet presoner pels alemanys i fou deportat al camp de concentració de Mauthausen. Lluny d’acoquinar-se en un lloc tant terriblement inhòspit, va començar a maniobrar per aconseguir eixir en un kommando [subcamp, sucursal] exterior, únicament format per republicans espanyols.

Així, a més de sobreviure ell, va salvar entre 300 i 400 republicans d’una mort segura després d’estar quatre anys i mig en l’infern del camp de concentració. Ell sol, sense l’ajuda de ningú. Sempre va actuar per lliure. No debades, els fills dels deportats que van estar amb ell, recorden com els seus pares es referien a César Orquín com l’home més intel·ligent que mai havien conegut.

Aconseguida l’alliberació de Mauthausen el 5 de maig de 1945, a les dues setmanes estava treballant com a cap de vendes en una empresa austríaca, al mig any s’havia casat amb una jove austríaca i a l’any eren pares d’una xiqueta. En 1946 va fundar l’Organització Republicana d’Espanyols d’Àustria (OREA).

En 1950, va emigrar junt la seua família amb passaport diplomàtic de la República Argentina al continent americà. Es van establir en un primer moment a Buenos Aires i, al cap d’un any, a Mendoza, on va desenvolupar una exitosa carrera com a docent, empresari i activista cultural. Mai va renunciar als seus ideals anarquistes i republicans. Mai va renunciar a ser valencià. Sempre va ser una ànima lliure. Mai va tornar a l’Estat espanyol. 

Carnet de corresponsal de la revista madrilenya "Ritmo"

Recent fundada l'OREA, acte de celebració de l'alliberament de Mauthausen al mateix camp

Cementari a Mendoza on es troba soterrat César Orquín i la seua esposa Luisa

César, amb la seua filla Luisa Ana, "Mausi", en la localitat austríaca de Vöcklabruck en 1947

El kommando de Ternberg, un es van passar des de maig de 1942 a setembre de 1944

La "famosa" costera d'arribada a Mauthausen

En el kommando de Vöcklabruck César va començar a escriure la pàgina més gloriosa de la deportació republicana

César, darrere a la dreta, en un programa musical de ràdio que feia per a xiquets i xiquetes 

César Orquín durant la guerra (in)civil com a comissari de la Brigada Internacional XV, l'Abraham Lincoln




Targeta de deportat de Mauthausen feta a l'entrar en el camp de Mauthausen


dissabte, 6 de febrer del 2021

 César Orquín es fa present

César Orquín presidint una tenida a finals dels anys seixanta del segle XX

La publicació del llibre César Orquín Serra. El anarquista que salvó a 300 españoles en Mauthausen, de Guillem Llin Llopis i Carles Senso Vila pretenia dos coses. D’una banda, fer justícia al valencià davant la gran mentida que es va muntar i que va fer que el protagonista desapareguera establint-se a l’altra punta del món (en Mendoza, República Argentina) cansat d’haver fet una gesta enorme en el camp de concentració i ser maltractat i amenaçat de mort; per altre costat, fer visible el seu nom a tots els indrets.

El llibre, que es va publicar en autoedició en Amazon per arribar a l’Argentina, ha aconseguit el seu objectiu amb creixences. César Orquín va ser maçó entre moltes altres coses i va formar part de diferents lògies. Doncs bé, la lògia Agustín Alvárez, amb seu a Mendoza, qui ostenta actualment la número 1 de l’actual Gran Oriente Federal de la República Argentina, ha establert a partir del seu 80 aniversari, la distinció “Paz Masónica–César Orquín Serra”. A la distinció està oberta a les persones físiques o institucions.

La lògia Agustín Alvárez es va constituir el 28 d’octubre de 1941, quan César Orquín es trobava en el kommando Vöcklabruck, en el camp de concentració de Mauthausen i havia ja planificat la forma de salvar la major quantitat de republicans que li fora possible. El proper octubre celebrarà el seu 80é aniversari i, a hores d’ara, gaudeix d’una salut excel·lent, després d’haver “sobrevivido a gobiernos militares, fanatismos religiosos e incluso hasta vecinos molestos con la existencia de los librepensadores”, es diu en el comunicat de creació de la distinció. César Orquín va morir a Mendoza fa ja 33 anys, el 14 de febrer de 1988.

Entre els motius per a la creació del guardó, la lògia destaca que volen “recordar al muy querido Hermano César Orquín Serra, hoy internacionalmente reconocido como el «español que salvó del holocausto nazi a más de 300 compatriotas» dedicando el resto de su vida profana y masónica a la lucha por la paz y el entendimiento entre los hombres”.

Cal fer referència que entre els membres de la lògia maçònica Agustín Álvarez hi ha alguns noms de primeríssim nivell de la societat mendocina. En l’escrit on s’informa de la constitució del premi figura, entre altres il·lustracions, la portada del llibre César Orquín Serra.

diumenge, 31 de gener del 2021

 Un llibre sobre els deportats de Monòver



Per una vegada i sense que servisca de precedent, parlem d’un llibre que no és de l’Associació Veïnal el Llombo, encara que en el mateix ha participat un veí i membre de l’entitat.

Acaba d’aparèixer el volum Monovers als camps de concentració nazis, de Guillem Llin Llopis i Ferran Díaz Poveda. El llibre recull la història dels tretze ciutadans de Monòver que van ser deportats als camps de la infàmia.

Com ha estat la gènesis d’aquest llibre? Tot va començar en el número del programa de festes de Monòver de 2018. En ell, Guillem Llin va publicar un extens reportatge sobre un monover, Luis Moreno Sabater, amb una quantitat de fotografies considerable, en que feia un repàs de la vida d’aquest veí del poble sense deixar cap període de vida en l’anonimat. La vida de Moreno era, com tots els deportats, plena d’infortunis i de passatges sorprenents, però aquesta, més si cap i molt rica en aventures.

Luis Moreno va nàixer producte d’una violació feta per un familiar. El bo de Luis, es va posar a treballar als 10 anys, no va anar a escola, se’n va anar a Alger de paleta, cosa que li resultaria després molt útil perquè va aprendre l’idioma francès, se’n va anar a la guerra voluntari tan prompte el van deixar perquè no tenia l’edat preceptiva, va perdre la guerra i va passar la frontera en un exili molt penós. Es va apuntar a una Companyia de Treballadors Estrangers, el van apressar els alemanys, el van deportar al camp de concentració de Mauthausen, va estar quatre anys i mig i, a l’eixir, es va canviar d’identitat. De Luis Moreno va passar a ser Luis Orquín Serra; en lloc de nàixer el 13 d’abril, el 8 d’abril, i en lloc de nàixer en Monòver, en Elda. Com el tots els registres posa que va nàixer en Elda, ningú a Monòver sabia que era d’allí. Però en l’esmentat reportatge apareixia la prova irrefutable de que era de Monòver: la partida de naixement.



Una vegada en llibertat, va fer totes les feines de l’auca en Àustria, entre elles va ser professor d’idiomes en la coneguda acadèmia de llengües Berlitz, ja que aleshores parlava perfectament el francès, l’alemany, a més del valencià i el català, segons ell mateix deia. Tenia una lletra preciosa i no feia ni una falta d’ortografia, tot i que la seua “escola” havien segut unes classes setmanals a sa casa, després de la dura jornada de treball. La seua xicota (o més que xiqueta, perquè en 1936, quan van deixar de veure’s per anar-se’n Luis a la guerra, tenia 13 anys), va fer el viatge a Innsbruck, via París, i en la ciutat austríaca es van casar. Al cap de poc de temps, van decidir anar-se’n a la República Argentina, junt al gran heroi del camp de concentració de Mauthausen, el valencià Cèsar Orquín Serra, i es van radicar en el Gran Buenos Aires, si bé van canviar diverses vegades de residència, però com diem, sempre en l’ària metropolitana de la capital. Orquín, per la seua banda, va posar més de mil quilòmetres de distància: se’n va anar a Mendoza, al peu de la serralada dels Andes. Era l’any 1950. Allà naixerien els dos fills del matrimoni entre Luis i Julia (Atlántico i Amiel Orión), allà es posaria a treballar de rellotger en la més prestigiosa i cara rellotgeria del país (la Tostirelli) fins a la seua jubilació. El matrimoni es va trencar i l’esposa va tornar a l’estat espanyol. Luis va morir en 2002 i mai més va xafar territori espanyol ni europeu.

Aquesta història molt resumida, publicada com hem dit al programa de festes de Monòver en 2018, va provocar la sorpresa entre els veïns del poble. L’aportació de diverses fotografies, amb la seua cara d’un xic ben paregut que sembla no haver trencat mai un plat va fer la resta.

Com a resultat, un historiador de Monòver es va posar en contacte amb Guillem Llin. Volia saber què tenia que fer per rescatar de l’oblit als veïns del poble i, a més a més, si estaria disposat a ajudar-li. Llin va respondre que sí.

El resultat és el llibre ara publicat per l’Ajuntament de Monòver. Prop de tres-centes pàgines on es recull la biografia de tretze ciutadans i ciutadanes del poble (encara que per ser rigorosos cal apuntar que hi ha alguns deportats que eren fills de monovers que, a resultes de l’emigració produïda per assecar-se les vinyes en 1910 i quedar-se sense feina, se’n van anar emigrants i residien a França, i els seus fills també patiren la deportació).   

Tot això, esta explicat en un context històric adient, per facilitar la comprensió de per què van poder anar a parar als camps de concentració ciutadans, en aquest cas alacantins.

dissabte, 23 de gener del 2021

 

La intrahistòria d'un llibre:

"Apunts del Llombo", de Robert Sais



Robert Sais va ser un bon home i un ontinyentí exemplar. Volia un món millor i en eixe objectiu va posar de la seua part el que va poder. Vinculat al món associatiu, va participar bona part de la seua existència. Nascut en 1934 va morir en novembre de 2015. Eixe mateix any, l’Associació Veïnal el Llombo li va editar el llibre “Apunts del Llombo, d’un temps, d’un barri, d’una gent”.

 De mateixa manera que James Joyce, el gran escriptor irlandès, es deia que si un incendi destruïa Dublín, no hi hauria problema per tornar-lo a reconstruir tal com era atenent-se a les obres de Joyce, podem dir el mateix del Llombo després d’escriure ‘els apunts’.

 En efecte. Sais va escriure “Apunts del Llombo” en la segona meitat de l’any 2000. El text va formar part del llibre “El Llombo, apunts i records”, editat per l’Associació en la primavera de 2001. Però el text, massa llarg (s’haguera menjat per extensió la major part dels articles) va tindre que rebre la visita de l’editor. I encara que li dolguera, va tindre que tallar i tallar, fins deixar un text més d’acord amb l’obra coral que se estava fent.

Però l’editor no va quedar content. Així en 2014, va traure l’original (ja no estava igual el barri) i es va refer sota l’atenta mirada de Robert Sais. Aquesta vegada anaven a traure un llibre amb fotos, moltes fotos, en un format rompedor, en tapa dura. Era el primer llibre d’una nova col·lecció.

En el text, Sais fa un repàs, —i què repàs— per barri del Llombo des dels anys 50 als anys 70 del segle passat. Fa un recorregut per la geografia humana del barri. Per al llibre, va tindre que fer un exercici de memòria majúscul. Al remat, el llibre pagava la pena, pel contingut que era el retrat fidedigne —molt fidedigne— d’una altra època ja passada i que no tornarà, per les anotacions que s’havien posat per situat al lector en el espai adient, per les làmines de Joan Barberà que enriquia bastant l’obra i per la col·lecció de fotos del barri (i algunes d’Ontinyent) d’un altre temps. Tot això, amb un disseny encertat i un preu molt ajustat, va fer que l’obra s’exhaurira aviat.

 Títol: Apunts del Llombo, d’un temps, d’un barri, d’una gent

Autor: Robert Sais i Micó

Any edició: 2015

Editat: Associació Veïnal el Llombo

Format: 14,5 x 16,5 centímetres

Pàgines: 246

Enquadernació: cartoné

A color. Amb fotografies

PVP: 12,95 euros

Estat del llibre: Exhaurit

Nota: no obstant estar exhaurit, si algun lector esta interessat en el llibre, pot posar-se en contacte amb l’Associació Veïnal el Llombo per trobar una solució.  


Hola què tal? Déiem ahir...


Al llarg dels seus 30 anys d'existència, l'Associació Veïnal el Llombo ha publicat més de mig centenar de llibres. Ho ha fet sense cap de suport de l'Administració, més enllà que, puntualment, hagen donat suport econòmic a una proposta. 

Reprenem el fil on el vam deixar. I a partir d'ara, setmanalment, aniran apareixent els llibres amb una sinopsis del mateix perquè cadascú sapiga de què va. També publicarem la fitxa tècnica.