El 68

Ontinyent, crònica borda del 68 

L’equip de redacció de l’Associació de Veïns el Llombo està escrivint un llibre. Ens hem traslladat fins l’any 1968 i, amb ulls d’un xiquet de 10 anys, narrat en primera persona, veiem com està i és Ontinyent i el món.
El llibre estarà escrit en forma de diari, però no
 tots els dies tindran la seua entrada. 



D’un temps passat

Dissabte, 13 de juliol de 1968. També hi ha dos noms que recorden ben bé en quin règim polític estem i que segueix hi havent dues espanyes, la de dalt, i la de baix: Mártires de la Tradición i Héroes del Alcázar. I perquè no se’ns oblide, es trobem, passejant pel nomenclàtor ontinyentí, noms com la plaça de los Caídos, el carrer Dieciocho de Julio, les places de Calvo Sotelo, del Generalísimo i de José Antonio o els carrers de Primo de Rivera i de Ramón Laporta. Tots ells, de l’Espanya de dalt, són exponents de l’època fosca, grisa, o negra que està vivint-se i que alguns s’han emperrat perquè dure eternament. 


Ontinyent creix

Divendres, 12 de juliol de 1968. Ontinyent viu una prolongada època de bonança econòmica gràcies al sector tèxtil. Aquesta solvència fa que la immigració siga una constant. Aquest any, per exemple, venen prop de quatre-cents forasters a viure i treballar (perdó, a treballar i, ja que estan, viure) a Ontinyent. D’aquesta manera al poble som ja més de 23.000 habitants. Conseqüentment, es fan habitatges, i amb ells, carrers. Places i zones verdes no se’n fa cap. Això dona igual, total, som una població dormitori, i quan no, al camp, a la caseta i al troçet d’horta o secà. Tot el progrés urbanístic és per l’especulació. Així apareixen una sèrie de nous vials que l’Ajuntament bateja amb els noms de Teodoro Gijón, Ramón Laporta, Violinista Matas, Padre Fernando Alcina, Padre Fullana, Pío XII, Literato Padre Galiana, Doctor Fleming, Escultor Julio Capuz, plaça del Mercado, Jaime I el Conquistador, avinguda de Daniel Gil i de Cristóbal Colón. Sí, sí, avinguda, tot i l’escassa amplària que té.


Tinc un bancal d’horta

Fins cotó, hi ha qui vol plantar
Dijous, 11 de juliol de 1968. La gent treballa en la indústria, però encara té un pes significatiu l’agricultura. Les hortes estan en plena producció, tant la del Llombo com la del Pla i, menys, la de l’Almaig. D’horta n’hi ha bastant, ja que a hores d’ara són 667 hectàrees de terreny de regadiu que és, aproximadament, com la superfície urbana del poble, que ocupa 652 hectàrees. De tant en tant, encara és possible veure algun ruc pels carrers d’Ontinyent com a animal de càrrega que porta a la sàrria tot el que es cull a les hortes, o baixant de la serra amb el costal de llenya de pi cap als forns del poble plens de posts i taulells. I sentir les olors de l’època a través de paraules evocadores: cernedora, llibrell, rent, sedàs, codonyat, cossi, carabassat…, el dolç de tomata de les mares i, per la Puríssima, el braç de gitano i els boníssims pastissets de moniato. Tot alçat al rebost o pastador de la memòria.



A la porta de casa

Costum al carrer
Dimecres, 10 de juliol de 1968. A l’estiu, eixir a la porta de casa és tot un costum. A prendre la fresca, a parlar en animada tertúlia, a sopar, a veure la televisió els pocs que la tenen i fan grup convidant a altres veïns. En el poble, la costum està estesa i al barri de Sant Rafael, la Cantereria, el Poble Nou o l’Ermiteta, la Vila i la zona de l’Avenida, amb les Cases Barates fins allà a les onze o les dotze de la nit tot el món està al carrer. En Sant Josep, com són del puntet, comencen a canviar els hàbits, i volen comportar-se com en una ciutat. Per eixir al carrer es posen, fins i tot, sabates de tacó.




Hui, dia 9 de juliol de 1968, no hi ha entrada

Banyant-se en el Pou Clar, crec


Vida de poble

La gent parla (o va) de putes
Dilluns, 8 de juliol de 1968. Al voltant del poble, els bancals estan tots cultivats i en alguns casos, estan cercats, però no amb murs de rajola, sinó amb tela metàl·lica i fet de qualsevol manera. Aquesta circumstància de trobar els bancals treballats arriba a les portes del poble. Siga horta o secà, el bancalet serveix per produir hortalisses per a casa, com a poc. Molts vénen a la porta el que es sobra. Els camins estan per asfaltar, llevat d’alguns pocs, i en altres casos, encara són sendes el que hi ha per anar a les hortes. El rec té un ús massiu i es formen grups nombrosos de gent que espera l’aigua en l’estiu, mentre xarrent de les seues coses intranscendents, perquè si parlem del què és important vindrà la guàrdia civil i els detindrà o dissoldrà. Com no es coneix cap cas, vol dir que la gent parla de futbol, de putes i del temps: res que siga perillós.



Bodegues i almàsseres

Vi i oli de la cooperativa
Diumenge, 7 de juliol de 1968. Ara, enguany, es posa en funcionament la cooperativa vinícola, la qual té almàssera també, que l’han construïda a Sant Rafael, eixint del poble, en la carretera de Fontanars dels Alforins. Bodegues n’hi ha a un bon grapat de finques repartides per tot el terme municipal. D’almàsseres en hi ha, a banda de les finques. A l’avinguda del Comte de Torrefiel, al Barranquet, en la plaça de Baix... 

 

 

 Xiquets resistents


Els xiquets estem fets de bon material
Dissabte, 6 de juliol de 1968. Ple de rasquinyades i amb els genolls pelats, la requitalla de xiquets de pantalons curts fan la seua vida al carrer, el seu paradís o pàtria petita particular, encara. Segons sembla suportem molt bé el fred que fa, la prova és que portem pantalons curts tot l’any. Això sí, de prinyons també en tenim. A les orelles, a les mans i, rarament, als peus, i quan s’escalfen, piquen com a condemnats. Senyal que passem fred. Mentre els més menuts juguen asseguts en rogle amb els peus junts cantant allò de: “Pull, pull, margariu, / margariu, riu, riu, / els pollets se’n van al riu…”.


Les cançonetes de la mare


Les canconetes de la mare. O del pare
Divendres, 5 de juliol de 1968. Les dones, per descomptat, cuiden dels xiquets. Mare i iaia s’encarreguen d’entretenir-los amb cançonetes com ara “Ferrer, ferrer, / manyà, manyà, / tinc caguera / i no puc cagar”. I amb aquesta altra, entre moltes més: “Toni boroni / coquetes en oli, / sal i vinagre, / cara de lladre”. El iaio, potser, encara conta contes i rondalles a la vora del foc: “Això va anar i era…”. Les dones… Les dones senten la ràdio mentre faenegen per casa, apedacen la roba i apanyen calcetins fent servir el didal i l’ou de fusta. I mentrimentres, mentre deixen anar sospirs pensant en les seues coses o donen de mamar, fan punt de ganxo o broden flors i altres filigranes en aquells bastidors de fusta, assegudes al tendur a poqueta nit, o mentre prenen el sol en les curtes vesprades d’hivern.

Enquestes


Hi ha qui intenta tapar-se cap i tot en saber què diuen les enquestes
Dijous, 4 de juliol de 1968. Les enquestes s’han inventat, però ací no se’n fan per la senzilla raó que són innecessàries. Ja em dit abans que el poble és feliç. Perquè posar-li mals de cap? Estem d’acord amb tot. I amb tots. I qui no està d’acord és un subversiu. Bona prova que remem tots a una, en la mateixa direcció, és el referèndum que ha convocat fa poc més d’un any el què mana, Franco, per saber que opinem de la nova llei orgànica de l’Estat. Com és normal, notori, clar, obvi, evident, patent, palmari, i palpable, el poble ha votat com volia Franco. El 99 i pico per  favor. Però un pico molt alt. Solament hi ha hagut campanya per el “Sí”, per què és el millor. Fer campanya pel “No” estava prohibit. Menys mal. I d’abstenció, com no li agrada a Franco, els que la propugnaven, els han detingut i no han pogut fer campanya. Així la participació ha estat, també, del 99 i pico per cent. Però un pico molt alt. Experts en aconseguir impossibles, l’estrany és que el suport no superara el 100%...

Fer mantes com xurros


A casa, encara que siguen pedres
Dimecres, 3 de juliol de 1968. La manta és el producte estrella a la majoria de fàbriques. Se’n fan més que xurros, com mosques a l’estiu. Les indústries menudes, bàsicament, s’han unit per a l’exportació en un conglomerat que es diu Ontex, que té unes naus bastant grans pel camí de la Fuensanta, al costat del riu. Al poble, siga en cases o plantes baixes, abunden les borreres, on les dones trien drap, sense estar donades d’alta a la Seguretat Social ni res. De fet, quan hi ha bales, trien el drap per colors i el tros que els agrada, al bolso i cap a casa; i quan no, doncs no treballen. Algunes dones tenen a casa uns magatzems de la tela que agafen on trien drap que podrien fer la competència al lloc on treballen. “I si vénen les coses mal donades i ho necessite”, “és una llàstima que aquesta tela siga per triturar”, “n’hi ha tant i és tant bo que a veure qui es nega a agafar uns trossos de tela”..., diuen les dones. El riu porta bastant aigua, solament que la duu de colors perquè resulte més divertit i atractiu: ahir groc, hui roig, a la vesprada verd, demà marró... Les indústries desaiguen al riu, i ningú té cura de contaminar, ni cap inconvenient —ni tant sols està mal vist— perquè la paraula sembla no existir i tot siga per la producció que ens té que acostar als països desenvolupats, encara que siga de mala manera.


La moda dels grups musicals

La música que s'escolta
Dimarts, 2 de juliol  de 1968. En aquest temps estan de moda els grups musicals. Són tot un fenomen i a Ontinyent també n’hi ha, com no podia ser d’altra manera. Grups com Los Soniks, Tex-mons, Los Saltos o Cosmics amenitzaran les vesprades o vetlades de la joventut ontinyentina i d’altres pobles. Tenint en compte l’àmbit reduït en el que es mouen, tenen un notable èxit.

 

 

 

La música que s’escolta


I cadascú s'agafava d'on podia per no caure
Dilluns, 1 de juliol de 1968. Els cassets comencen a guanyar terreny. Als bars i locals recreatius tenen molta acceptació les màquines de discos amb monedes. Sonen sense parar els Hit Parade o llista d’èxits de l’època: Joan Manuel Serrat / Poco antes que den las diez; Guillermina Motta / Visca l’amor; Sisa / L’home dibuixat; Los Canarios / Get on your knees; Adriano Celentano / Azzurro; Juan & Junior / Anduriña; The Beatles / Hey Jude; The Rolling Stones / Jumpin Jack Flash; Miriam Makeba / Pata pata; Otis Redding / (Sentados en) El muelle de la bahía; Lluís Llach / L’estaca. I cadascú s’agafava d’on podia. Per no caure.



La bona cara de l’home falç

Les apariències enganyen
Diumenge, 30 de juny de 1968. L’home que els va contractar és un personatge que abunda. Va sempre ben vestit, amb corbata i tot. Molt correcte. No escridassa per res ni diu paraulotes. És un home religiós, molt religiós, de missa setmanal perquè diària no pot per motius laborals. Participa en totes les processons que fan i duu un escapulari sobre el pit i l’esquena, ciri encés i va descals, en atenció a alguna promesa feta en un moment de trànsit. Participa, segons sembla, de quantes activitats altruistes que es fan al poble. És un home de dretes, del règim, encara que si li preguntes et dirà que ell de política no entén i no vol saber res. És un home familiar i alguna vegada algú pensa en fer un homenatge, segur que el candidat serà ell. Té molt bona premsa i dona tots els paràmetres per rebre el reconeixement, Bé, tots, no. És un home intransigent quan parles de religió o d’allò que ell no combrega, i que quan et descuides, te la pega. Com al meu germà i el seu company. És la bona cara de l’home falç.


Hui, dia 29 de juny de 1968, no hi ha entrada
He tingut un somni. O un malsom. No se



La putada

La putada
Divendres, 28 de juny de 1968. Al meu germà i a un company i amic seu els han gastat una ben grossa. Una putada. Resulta que on treballaven cobraven poc, però era segur perquè hi havia faena totes les setmanes. Un bon dia va apareixer un senyor ben vestit i de modals exquisits i els va abordar als dos i els va prometre pagar-los un bon sou. Quasi el doble. No s’ho van pensar. Se’n van anar amb el senyor ben vestit de modals impecables. Dos setmanes després l’empresari els diu que no té faena per ells i els ha posat en el carrer amb, això sí, la promesa que si torna a tindre un altre apretó els cridarà. El fulano no es talla ni en dir-ho: apretó. La qual cosa vol dir que tenia molta faena, puntualment quan els va contractar, però sabia que en dos setmanes li sobraven. Esperem que aviat troben treball perquè la veritat és que no és difícil.


Hui, dia 27 de juny de 1968, no hi ha entrada
Un que vivia al carrer no sabia nadar. Sort. Perquè va tindre un accident i va quedar així


Hui, dia 26 de juny de 1968, no hi ha entrada

Xiques així, aci no n'hi ha


Hui, dia 25 de juny de 1968, no hi ha entrada

El protagonista amb un estrany



Hui, dia 24 de juny de 1968, no hi ha entrada

Què miren?




 Per anar nets

Sabó, per favor
Diumenge, 23 de juny de 1968. Com en moltes famílies està en el subconscient la misèria que els han fet passar els qui manen, encara queden restes de l’extrema pobresa viscuda durant anys i panys. Els ciutadans, s’ho havien de fer quasi tot, per poder tindre les necessitats bàsiques  mitjanament cobertes. Com per exemple, el sabó, que encara se’n fa, tot i que ja en venen a les drogueries. Per fer sabó s’arreplega l’oli que sobra de cuinar i és cola. També es pot emprar oli per utilitzar, però això és un luxe. Es compra sosa càustica i es desfà en aigua. Es compra trementina i es pica fins fer-la pols. N’hi ha qui li posa detergent granulat, perquè faça més bromera després. S’aboca tot a un recipient i es remou fins que comence a quallar. Aleshores s’aboca en una caixa de fusta folrada amb paper o plàstic. I es deixa un parell de dies. Després, en estar bo per tallar, es quarteja a trossos quadrats en un ganivet i tenim sabó, i del bo, per una llarga temporada per llavar la roba, o les mans. Sempre m’he preguntat com és possible que l’oli, que si te’n cau una gota al damunt de la roba que portes el fa una medalla olímpica, després puga servir per netejar. Misteris de la ciència.


Hui, dia 22 de juny de 1968, no hi ha entrada

Hi ha qui pensa en la guerra... o en l'amor


Hui, dia 21 de juny de 1968, no hi ha entrada
Hi ha una veïna que, a vegades, s'asoma a la finestra... Diuen que en busca de nòvio


 
“Li ho diré a ton pare”

A tall de fer hores, els homes treballen en qualsevol cosa
Dijous, 20 de juny de 1968. L’educació dels nens és cosa de les mares. Però quan alguna cosa se’n ix de mare, valga el joc de paraules, la progenitora t’ha amenaça amb un “li ho diré a ton pare”, que depèn com siga aquest, és per posar-se a tremolar o no. Coses per requerir l’atenció del pare no em n’hi ha gaire, però les notes escolars, amb els suspensos, és una d’elles. El cap de família es troba acumulant patrimoni i empra en la tasca totes les hores del dia, per la qual cosa hi ha que molestar-lo el menys possible. S’alça a les 4:30 per posar-se a treballar a les 5 del matí. No acaba a les 2 del migdia, perquè empalma fent hores extres. La majoria de dies dina a la fàbrica i els que va a casa, és perquè té ganes de sexe. Ací comença una cursa contra el temps. La dona està esperant-lo i s’ha llevat les bragues per avançar temps. Perquè en l’hora que té per dinar, ha d’anar a casa (15 minuts), que té dinar (20 minuts), tornar (15 minuts) i fer l’amor (10 minuts). A l’acabar de dinar, desapareixen el pare i la mare en l’alcova. Ell porta el desig escrit en la cara. No poden perdre ni un segon, perquè un company de fàbrica està esperant-lo per anar a pegar un mosset que tempere la fam i, a l’igual, tindre relacions sexuals amb la parenta. Encara no han passat deu minuts, ixen, entre satisfets i esbufegats —ell, del plaer conquerit contra rellotge; ella, del sofriment suportat en silenci—. Se li fa tard i se’n va a tota pastilla sense acomiadar-se de ningú. No ha pogut ni dir-li “li ho diré a ton pare”. Quan acaba a les 6 de la vesprada, se’n va a la caseta, i allí es tira fins que es fa de nit. De tant en tant mira a veure si passa aigua per la sèquia, perquè vol regar unes hortalisses que ha plantat, però l’han agafada més amunt i no em passa. Creu que al fer-se fosc, baixarà aigua. S’espera mitja hora, és de nit, i en vista que no ve l’aigua, se’n va a casa. Entra passades les deu i mitja de la nit. L’esposa li pregunta si ha regat i si ha ensulfatat les pereres, pressegueres i pomeres. Diu que no. La dona al·lega que si no rega, les hortalisses es secaran i que bon diners trau venent la fruita al portal de sa casa, que tota pedra fa paret, com per deixar perdre-la per no tirar a temps els productes químics. L’home diu que ha estat cavant, fent una rassa pel fonament de l’habitació que han decidit ampliar la caseta, que demà, abans d’anar-se’n a treballar, veurà de regar; i el cap de setmana, a banda de fer la jornada i hores extres, ensulfatarà tot que hi haja que ensulfatar i espera alçar les parets de la caseta. Són les onze i mitja quan es gita a dormir i es posa el despertador per a les tres del matí. La dona no li ha dit res dels suspensos del xiquet, més preocupada per les tomateres si es sequen que per les notes del fill; pel patrimoni familiar que estan fent a corre–cuita que per l’educació del nano.

Hui, dia 19 de juny de 1968, no hi ha entrada
La gent comença a perdre el cap

Tabac i alcohol


Una dona molt viril
Dimarts, 18 de juny de 1968. Els homes, com a prova de virilitat, beuen brandy: “Soberano, es cosa de hombres”; “Fundador, está como... nunca!”; “Veterano tiene eso”; 501 i Etiqueta Negra 103. I fumen tabac negre, perquè el ros és d’importació i costa un ull de la cara. Hom fuma Celtas, llargs i curts, aquests darrers sense filtre, igual que Bisonte. També li pega al Feten, Record, Rex, Peninsulares i Ideales —que molts diuen caldo— que pot ser groc i blanc. Els menors poden anar a comprar alcohol i tabac, per ells o pels pares, que ningú els diu res ni els crida l’atenció ni, cosa estranya, els demanen el document d’identitat. Encara hi ha qui s’enrotlla els cigarrets amb un poc de tabac i paper de fumar com ara Bambú, d’Alcoi. Comencen a hi haure encenedors de gas Flaminaire, que es poden recarregar, així com la pedra per fer l’espurna. Són majoria els encenedors que funcionen amb benzina, els quals fan una olor de mil diables, i comencen a passar a la història els aparatosos de metxa, grans, voluminosos. 




Flors —o ripios— a les xiques

Si una dona està bé, no és pot dir
Dilluns, 17 de juny de 1968. És un costum arrelat en el temps que quan una xica passa per davant d’un o diversos homes, aquests li llancen floretes, la piropegen. Hi ha qui ho fa amb una certa gràcia, però altres trauen el masclisme que porten dins a passejar, i solten verdaders ripios. Per dir paraulotes, a un ciutadà el poden denunciar. És prou que el senten els guàrdies municipals, ja que està prohibit blasfemar i pronunciar improperis. Bé, en realitat i per ser sincers, el poden denunciar si volen quasi per parlar, així que li digues a una noia “tía buena” és motiu suficient per multar. 


Hui, dia 16 de juny de 1968, no hi ha entrada

La gent s'entreté en la intimitat en el que pot


Hui, dia 15 de juny de 1968, no hi ha entrada

La TV es posa de moda. La xica, no



L’art de la política

Sap donar al poble el que vol
Divendres, 14 de juny de 1968. Des de fa poc més d’un any Ontinyent té un alcalde que és polític en el sentit més pur de la paraula. Vicente Gironés, li diuen, i és fill d’un ex regidor del poble, José Gironés Valls. A hores d’ara, si es feren eleccions —que no se’n fan— eixiria amb el percentatge de vots que acostuma a aconseguir Franco, però net i transparent, no com el General–íssim, amb la mentida per davant. Gironés, és una estranya mescla de gestor i polític populista, que fa que la gent el senta com a proper, cosa que es incompatible amb el ideari franquista, basat en la por, la submissió i el càstig. Capaç de prometre qualsevol impossible, per exemple que el poble tindrà sis o set mil casetes —una per família— i la gent s’ho creuria. Jo crec que si hi hagueren eleccions municipals lliures, que —insisteix— no n’hi ha, Gironés és un home qualificat per posar una mica de sal en benefici propi. Eixir en una processó de fallera major amb peineta al cap o de vestit llarg de sevillana ple de llunes, posem per cas, perquè tot el món parlara d’ell. L’acció no seria gratuïta. L’home té un sext sentit per cauré bé i maneja com ningú els temps de la conveniència política i la publicitat subliminal. Ell, el que vol és que, arribat el moment oportú, el poble se’n recorde i sàpiga qui és. A meitat camí d’una i altra cosa, Gironés té coses bones i coses dolentes, —possiblement, més dolentes i molt dolentes (ja parlaré d’ell, del Capità Picola un altre dia)— però la seua principal virtut està en saber transmetre al poble allò que vol escoltar en cada moment. Una circumstància, per cert, que tampoc no té res a veure amb règim feixista–franquista que ens governa i ens fa malviure.


Hui, dia 13 de juny de 1968, no hi ha entrada

Ens llavavem en una gaveta metàl·lica i, de vegades, hi havia puses



Hui, dia 12 de juny de 1968, no hi ha entrada
Per ara, el treball requereix molta força de braços i és molt dur



Hui, dia 11 de juny de 1968, no hi ha entrada

El protagonista ix de casa



Hui, dia 10 de juny de 1968, no hi ha entrada
Què dimonis miren!



Idees originals

Siguem realistes, demanem...
Diumenge, 9 de juny de 1968. El maig del 68 ens ha deixat perles com ara “La barricada tanca el carrer, però obri el camí”, “El poder recula, deixem-lo caure”, “Siguem realistes, demanem l’impossible”, “Ha tardat tres setmanes per anunciar en cinc minuts que faria en un mes el que no ha aconseguit en deu anys”, i aquesta, que s’entén, en francés: “Je participe, tu participes, il participe, nous participons, vous participez, ils en profitent [ells se n’aprofiten]

Un guia de fiar

El guia
Dissabte, 8 de juny de 1968. Els que sentim, vivim i parlem en valencià tenim un guia, no sé si espiritual, però sí clarivident en les seues apreciacions i en els postulats nacionals que diu i defensa. Perquè ningú no s’extraviés va escriure, en 1962, les seues valoracions en un llibre que és diu Nosaltres, els valencians, obra que és com una Bíblia, però bona. Es diu Joan Fuster, és assagista, escriptor, periodista, i és de Sueca. Hi ha una gran diferència entre Moises i Fuster. Amb el primer, el poble anava perdut —ja ho hem vist—; amb el segon, el poble té clar on va si fa una o altra cosa. Fuster diu en petit comité, perquè no es pot dir públicament, que el País Valencià serà d’esquerres o no serà. La qual cosa significa que, tal vegada, hajam eixit d’una consciència nacional pròpia i diferenciada i acabem arribant a l’Espanya profunda; és a dir, a cap lloc. El dia que s’acabe Franco, perquè dic jo que aquest home no serà immortal i que algun dia s’haurà de morir, la dreta valenciana, com qualsevol dreta, no és de fiar. I l’esquerra? Mirant el pes que té València i la ximpleria que arrosseguen els seus ciutadans (Viendo el peso que tiene Valencia y la tontería que arrastran sus ciudadanos), miracle serà que els seus dirigents vullguen alguna cosa que no siga la conquesta dels ideals mitjançant la renúncia de tot i tots, en un exercici de marejar la perdiu i que fan els bons il·lusionistes però els mals polítics.


Vitamines que esgoten

El noi de la foto no s'esgota, ni es constipa. I és que l'amor...
Divendres, 7 de juny de 1968. Com feia unes setmanes que tenia molta son i estava molt cansat, ma mare m’ha portat al metge perquè si estava fluix o alguna cosa semblant. A més a més, diu que no menge quasi. Volia que em fera un anàlisi, però el metge no ho ha considerat oportú. Per què donar-li una mala estona al xiquet amb l’agulla? Això és que entre la primavera, ara? i que es troba creixent, doncs es cansa més del normal. A més a més, tu no pares? Veritat? El metge feia les preguntes i a correu seguit se les contestava abans que jo puguera dir la meua. Ma mare li ha demanat unes vitamines per a mi, i el facultatiu li ha dit que per això res millor que gelea reial o quina, Santa Catalina o San Clemente, que tenen moltes propietats. De contraindicacions, la primera, cap; la segona, algunes, però no ens les ha dit. Em eixit contents perquè vaig a recuperar forces d’una manera natural i sana amb la gelea reial. El problema és que ara estic sempre esgotat. La gelea reial en dona un poc de vigor, que aprofite per jugar més, amb la qual cosa, quan s’acaba la benzina, m’ature, absolutament extenuat. No ho sé, però jo no tinc clar que les vitamines enfortisquen; més bé pense el contrari, que són per esgotar.



Hui, dia 6 de juny de 1968, no hi ha entrada

Així és com desfilàvem nosaltres: en fila india d'un!!! Això dèiem




En mala hora es trobem un confident

El confident i la seua torturada esposa
Dimecres, 5 de juny de 1968. Com estem en juny i ja no hi ha escola per les vesprades, hem quedat els amics per anar-se’n en bicicleta. Decidim anar al Llombo, pel camí de les Monges. Els albercocs estan quasi a punt de collir i presenten un colorit molt bonic, sobretot els de la galta roja. Un dels amics es para al costat d’un bancal, però li dic que si vol agarrar-ne que anem més amunt, a un bancal d’un oncle meu, que m’ha dit que puc agafar tots els que vullga. Camí i senda amunt fins trobar-se el bancal. Deixem les bicicletes al costat de la sèquia i en collim un quants i es gitem a l’ombra d’un arbre a menjar-se’l mentre xarrem de les nostres coses. De cop i volta, no sé d’on ix, però està al costat nostre un senyor que era guàrdia civil i ara, segons conten, és confident dels benemèrits. “¿Qué, robando albaricoques?”, ens diu. Li responc que d’això res, que el bancal és d’un oncle meu i tenim permís. No s’ho creu. N’hi ha qui fa un intent d’anar-se’n amb la bicicleta i el fulano sense dubtar trau una pistola. “Ni se té ocurra irte”, diu desafiant. És un membre del Somatén, el cos paramilitar d’extrema dreta que fa tasques de suport a la guàrdia civil i és legal gràcies a l’il·legal de Franco. Millor no intentar res perquè aquest volat es capaç de pegar-nos un tir en aplicació de la llei de fuges. Ens porta xano–xano a la caserna de la guàrdia civil, entra i diu al que hi ha allí què ens ha sorprès furtant albercocs. Qui més qui menys comença a fer-nos figa les cames. El número (estem tant nerviosos que no sabem si és un guàrdia ras o un capità general) ens demana nom i cognoms, on vivim, qui són els nostres pares, i parla de pegar-nos dos hòsties per què escarmentem però, finalment, davant el que dic que el bancal és d’un familiar meu, acaba amb “en una hora os quiero aquí com vuestros padres”. Anem cap a casa sense notar-se les cames, i amb el cor botant. Tremolant. Ho diem i hi ha pare a qui se li escapa la mà a la cara del xiquet. Altra vegada en la caserna i allí, el benemèrit diu als majors “que se comienza robando albaricoques y se termina atracando un banco con un arma y asesinando a quien se ponga por delante”. Al pare que si li havia anat la mà, se li torna a escapar amb tant mala sort que s’estavella en la cara de l’amic. Ma mare protesta. Sap que l’horta és del seu germà i que no estaven furtant res. L’extraterrestre de verd crida un altre extraterrestre de verd. Aquell ve al cap d’un moment amb un paper que al desplegar-lo abraça tota la taula. És un mapa. Diu que quin bancal és. Ma mare assenyala quin és. Tenen que fer unes consultes. A la fi, ens diuen que se’n podem anar tots. Una frase, pretesament amenaçadora, tanca l’estada: “porque han dicho la verdad, que si no...”.
 

Diversions per als joves


Per entretindres, certes coses estan prohibides
Dimarts, 4 de juny de 1968. El jovent s’entreté en els recreatius (a la casa cantonera del c. Maians–l’Escalinata), on els futbolins i el billar s’emporten la palma, i les màquines de pinball, per jugar a punts i obtenir partides si arribes a una xifra determinada. Prompte obrirà una bolera al carrer Major.

 

 

 

Diversions per al diumenge de vesprada


Posar el cap dins de la boca del canó solament pot ser Buster Keaton
Dilluns, 3 de juny de 1968. Els diumenges a la vesprada es va a passejar al carrer Major i, tot saludant l’entranyable peixcauret, a la Glorieta, veritable centre neuràlgic d’Ontinyent, i també a berenar al bar (Jauja, Chuymar, Maracaibo, España, Monterrey...), a una sala de ball o al cine, que en aquest temps n’hi ha per a triar: l’Echegaray, l’Onteniense o Cine Pere i el Lux. I els cines de les parròquies: el Centro Parroquial i el Patronato. A l’estiu, l’oferta és igual de generosa: el Terraza Jardín, l’Avenida i el Torrefiel. En qualsevol cas, n’hi ha el NO-DO, Noticiarios y Documentos, com a complement del cinema, propaganda feixista–franquista pura i dura, que a Ontinyent arriba un parell de setmanes de retràs i que s’emet entre les dues pel·lícules o al començament. Cine en n’hi ha en sessió doble i a vegades en sessió contínua; per a majors de 18 anys, per a majors de 14 anys i tolerada per als menors. I per Nadal i Reis, les funcions del Betlem de Nicolau.

 

 

Jugar a futbol


Uns juguen a futbol; el protagonista, fa altres coses
Diumenge, 2 de juny de 1968. Els diumenges de matí, un bon grapat d’ontinyentins es convoquen als camps de futbol del Convent. Hi ha partits als tres camps durant tot el matí. Jugadors i espectadors donen una imatge d’ambient inusual a la ciutat. L’escena es repeteix a l’estiu molts dies de bon matí. Els que han treballat de nit, abans d’anar-se’n a dormir, juguen partit. També es juga al futbol a l’Orútjol (Arútjol), darrere de la Casa Gran de Sant Rafael, camp que deu el nom al lloc on l’empresa Cambra y Mollà posava a assecar la brisa del raïm.


Un personatge paregut al rostre de l'od
El rostre de l’odi

Dissabte, 1 de juny de 1968. Hui he presenciat la cara de l’odi. Ha estat una escena desagradable, producte encara del que va fer Franco en 1936. Estava en la perruqueria per tallar-me el monyo. Allí, un home amb bigot, cara de mal geni i amb una corbata negra ha fet un míting ultra, que és l’únic permés. L’home malcarat ha assegurat que porta tots els dies una corbata negra, des de fa més de trenta anys, en honor a un germà que va ser assassinat pels rojos comunistes. He pensat que tindria una bona faena per anar tant ben vestit, i més sent del bàndol guanyador. Procurador, o propietari, o cosa semblant. Però no, té un estanc adjudicat per règim pel familiar mort. El cas és que a l’home malcarat se li ha escalfat la boca. El germà havia mort en el front de batalla de Madrid, res d’assassinat. I ha soltat tot seguit, de carrereta, la sèrie d’improperis més llarg, contundent, malsonant i virulent que he sentit mai en la meua vida. Tant és així, que un client que estava esperant-se no ha pogut callar-se i li ha dit que en una guerra, el mateix que un mata, el poden matar. Simplement això. Res més. Doncs l’home amb bigot i corbata negra s’ha encés, com sona. A veu en crit, li ha dit que està fins als ous dels rojos comunistes com el que acabava de parlar; que sort que Espanya té el beneit de Franco; ha seguit dient que és un ferm defensor de l’autarquia i que les fronteres devien d’estar tancades. Cada colp més alterat, li ha demanat el nom per denunciar-lo. L’altre no sabia on clavar-se. De segur, estava penedit d’haver parlat, veient la cara que tenia. Jo he agafat por i em trobava a punt d’amagar-me baix d’una cadira, per què de vegades he malparlat de Franco. Menys mal que en aquest punt ha intervingut el perruquer, que és un home amb seny i quan parla amb la seua veu ronca, però clara, s’escolta i l’escolten. Ha dit que a una guerra se sap a què es va: a matar o a morir, perquè la guerra és això: mort, mort i mort. Ha seguit parlant i raonant. El germà de l’home de l’odi va tindre mala sort perquè li va tocar la boleta de la mort. Al remat, el feixista, ha callat. Se’n ha anat sense obrir la boca ni per acomiadar-se, el maleducat.


La venjança de la creu d’ous

Prototip de creu d'ous ideada pel protagonista i rebutjada
Divendres, 31 de maig de 1968. Els xiquets, tracten de venjar-se d’aquesta tortura quan podem. Per exemple, en vindre Setmana Santa. Gràcies al contuberni entre l’Església i l’Estat està de moda portar ous per fer una creu absurda. La matèria prima l’han de subministrar els xiquets per més que a sa casa no tinguen menjar i després els ous se’ls queda el mestre. Santa Rita, Rita... El cas es aconseguir que aquest agafe una empatxada d’ous; o si té bastant coneixement, i se’ls menja poc a poc, que se li facen pudents i agafe una malaltia. Però res. Els mestres estan immunitzats contra tot i tots, gràcies a Déu. I a Franco.


Ara, castigats

A veure qui ens castiga a nosaltres
Dijous, 30 de maig de 1968. De càstigs n’hi ha. He parlat de la regla de fusta, que varia de llargària i grossària així com del fort i la freqüència que la utilitza el mestre. Depén de l’aire disciplinari que tinga l’home. Després, hi ha càstigs des de l’estar plantat cara a la paret, a estar de genolls, a agenollat i amb els braços en creu; a agenollat, amb els braços en creu i un llibre, que generalment serà la Bíblia o el Quixot, en cada mà; o a agenollat, amb els braços en creu i un llibrer en cada mà, i en baixar un poc els braços pel cansament, amb la regla aconseguir que el penat corregisca la posició i pague el càstig. Tot açò, cara a la paret, sempre.



Comandament a distància

L'ocurrència té èxit
Dimecres, 29 de maig de 1968. El mateix mestre i la mateixa escola. N’hi ha una regla, que no serveix per mesurar, i quan no està treballant, en repòs, és tant llarga que plantada en la classe no cap. El mestre d’infaust record la deixa en un cantó de l’aula, mig inclinada, perquè càpiga. És una regla bastant grossa i pesa, per a nosaltres, un ou. Aquest és un dels motius pels quals no l’agafem quasi mai: és molt difícil de manejar. És la prolongació del braç del mestre. Però l’educador, home major i corpulent (per què serà que de xicotets tots els majors són molt majors i corpulents?) se la maneja bé. En hores de classe, la deixa descansant damunt de les taules dels alumnes. Evidentment, és un arma per pegar i posar ordre. I si bé arriba fins a la quarta línia de taules i cadires, com m’he afegit el curs començat, en trobe al final de la classe i fins ací no arriba. Però els de les primeres files saben que si xarren o fan qualsevol cosa incorrecta, rebran el càstig sense moure’s del lloc el tutor. Sense alçar el cul de la seua butaca. Com un comandament a distància.

Un mestre insensible


Insensible. No va fer ni cas
Dimarts, 28 de maig de 1968. Des de fa uns mesos vivim a Ontinyent. Mon pare va morir al començament de la dècada dels seixanta. És el mal que té la vida, que és mortal de necessitat. Com jo era molt menut, em van dir que se’n havia anat per tabac i com que fumava, m’ho vaig creure. Però era molt pitjor la realitat. No tornaria mai més. Ma mare ha aguantat set anys en el poble sense ofici ni benefici. Que si unes setmanes de veremar, que si unes setmanes de fer olives; que si unes gallines, uns conills, uns ous per a casa... Al remat, com ella és d’Ontinyent, se’n venim al poble. Allà queden el bons amics d’infantessa i els primers mestres, entre els quals me’n recorde sobretot del primer: un tal Ximo Urenya, que va anar acabada de traure la carrera i estava tant verd com a mestre com nosaltres com a alumnes. Ara, a Ontinyent, a Sant Rafael, anem a escola el meu germà i jo al Rafael Juan Vidal. El meu germà l’abandona prompte per posar-se a treballar i ajudar en la difícil situació familiar que tenim. Jo, com soc xicotet, vaig a escola, amb un mestre el nom del qual preferisc no recordar-me’n. A banda, és el director del col·legi. Quan s’apropa el dia de sant Josep, el mestre vol que li fem als nostres pares una targeta de felicitació amb motiu del dia del Pare. Com sóc molt vergonyós, tímid i timorat, en un primer moment no li dic res. Però, al remat, traient valor de no sé on, li ho dic. Jo no vullc fer la targeta: mon pare va morir fa cinc anys. Ell, el mestre, em respon que ja ho sap. Que li diga a ma mare que es busque un nóvio i ja tinc a qui donar-li-la. Passada una estona, i segurament pensada la bestiesa que havia dit, ve on estic jo, i em diu que faça una targeta de felicitació al pare i que pose el nom de ma mare. Així ho faig. “En el Día del Padre, ¡Felicidades, Madre!”. Quan la porte a casa, i ignorant de mi li ensenye el que hem fet, a ma mare li salten les llàgrimes. És l’estranya sensibilitat del règim feixista–franquista.

Mà dura a l’escola


La lliçò entra pel cul o per orgull
Dilluns, 27 de maig de 1968. Segueix imperant la màxima “la letra, con sangre entra” o “la lliçó entra pel cul o per orgull”, que no és el mateix però paregut, i està elaborant-se la Llei General d’Educació del valencià José Luis Villar Palasí, que regularà, per fi, el sistema educatiu i l’allunyarà del clero, però l’àmbit eclesiàstic no protestarà. El règim feixista–franquista tracta d’adaptar-se a la realitat social canviant i propugnarà un sistema unitari per igualar els rics i els pobres, educativament i metafòricament parlant, tot establint l’obligatorietat d’anar a escola dels sis als 14 anys. Per aprendre el cató. Les etapes educatives són: preescolar, EGB, ensenyament mitjà i ensenyament universitari. Els dissabtes hi ha escola, però en lloc d’obligatòria, amb la nova llei, diuen, serà voluntària per a mestres i alumnes. L’objectiu és fer excursions, visites culturals… Veurem quan de temps dura.

Perill: cantautor


Van posant-se de moda certes coses
Diumenge, 26 de maig de 1968. Mentre la programació autòctona i permesa toca la fibra d’hòmens i dones, un dels representants més significatius de la Nova Cançó, Raimon, actua, el 18 de maig, davant de 6.000 estudiants, al vestíbul de la Facultat de Ciències Polítiques, Econòmiques i Comercials de Madrid. La recaptació (a 25 pessetes l’entrada) va a parar, entre altres, als obrers en vaga de la Pegaso. Al vent sona a Madrid, ben a prop d’on està el centre neuràlgic del feixisme–franquisme.

Batalles i batalletes


Com estem acostumats, tots fem el mateix
Dissabte, 25 de maig de 1968. A la mili se’n van en quatre tandes, que es diuen reemplaçaments, aproximadament en els mesos de gener, abril, juliol i octubre. Van els bons, als que el valor “se le supone”. Primer, quan són reclutes —etapa que dura uns tres mesos— els ensenyen a agafar un arma, a fer instrucció, a formar recte (recte, no tort), a obeir, a dir, “a la orden, mi general, comandante, capitán, teniente, sargento o cabo” i, el més important de tot, a capturar i a matar enèmics, cas que s’hi presenten el dia menys pensat. Després, juraran bandera, amb la solemnitat que l’acte requereix: tots vestits de “bonito” com si foren extraterrestres i armats amb un mosquetó o fusell cetme al muscle —perquè l’exèrcit pompós de Franco no té cetmes per a tots— desfilaran cap l’estanc més pròxim. I posteriorment, en l’any que queda —pam amunt, pam avall— no faran res de profit o trellat, fins que els llicencien. Mentrestant, abans, durant i després, escriuran a la família i a la novia, qui en tinga. La majoria es deixen bigot. Dóna un aire de personalitat i homenia. En la mili, molts soldats s’inicien en les relacions sexuals. Per provar. A veure què és. Perquè de putes n’hi ha bastant on són ells, i amb les putes, també hi ha gonorrea, sífilis, i demés malalties de transmissió sexual. Una vegada al mes, cobren la paga. És un salari escarransit, de set duros, o 35 pessetes al mes i sense pagues extraordinàries, que l’exèrcit abona als soldats per prestar el servei de defensar a la Pàtria, per què hi ha perill, ja que un “contubernio judeomasónico comunista” aguaita imaginàriament a la cantonada. Sortosament, els soldats estan disposat a “derramar hasta la última gota de sangre por defender la Patria”. Comparat amb el sou del militar per obligació, el salari mínim interprofessional és una milionada. Hi ha qui s’ocupa d’assistent en la casa d’un comandament i com a chacha fa de tot per amor a l’art o perquè ho imposa el militar amb un argument convincent: perquè sí. No estan les coses com per agafar una serventa, perquè a aquesta li s’ha de pagar i té drets, pocs, però drets, i al soldat, si no fa la feina ben feta, i debades, sempre queda el recurs de l’arrest i damunt no té drets. I en tornar, a banda d’un bon grapat d’amics que ja no tornaran a veure mai més en la vida —menys rares excepcions— tindran mil i una batalles —o batalletes, o batallotes— que contar. La mili els haurà servit, bàsicament, per ensenyar-se a menjar de tot, sense protestar, segons les mares. També per desestabilitzar les economies domèstiques i per fer el gos.  
Hui, dia 24 de maig de 1968, no hi ha entrada

Moltes pel·lícules de bons i roïns veíem nosaltres



Una filosofia militar suïcida

L'exèrcit mai recula
Dijous, 23 de maig de 1968. En ser reclutats, els futurs soldats fan una sèrie de rituals, intentant crear ambient: fan sopars, dinars, reunions per agermanar-se. Per la Fira, demanen la voluntat per anar-se’n de dinar. Tots ells, diuen, els ha eixit un número baixet, el que és sinònim de tocar-los un destí lluny, molt lluny, però que encara no ho saben. Fan fullets amb poesies molt patriòtiques, bàsicament de l’autor local José Sempere Ferreró —així, amb accent, des de que a l’home li va agafar la venà i li va semblar un dia que era més poètic— o en aquest any, la cançó que es porta retocada a conveniència és la molt popular Marionetas en la cuerda, de la britànica Sandie Shaw, amb la que va guanyar el festival d’Eurovisión en 1967: “Un payaso de feria seré / que viéndote siempre así. / Dando vueltas de amor viviré / siempre detrás de ti. // No sé ni donde vas, / ni dónde me llevarás. // ¡Ay! si me quisieras lo mismo que yo, / pero somos marionetas bailando sin fin / en la cuerda del amor”. I com és normal, la religió, sempre la religió. Tots els de la quinta, van a una missa conjunta a Santa Maria, on veuen la Puríssima, perquè és la destapen expressament, i tots junts també, van a l’ermita de Santa Anna, a veure el Crist —aquest està destapat i pràcticament en porreta— i assistir a missa. A una i a l’altre li demanen protecció divina per si hi ha alguna escaramussa poder eixir per cames sense cap ensopegada, vist el vist de com actua l’exèrcit espanyol que mai recula, senzillament dona mitja volta i segueix avançant. Una filosofia militar suïcida. I és què és un tropa tant nombrosa com mal dotada.


Hui, dia 22 de maig de 1968, no hi ha entrada
Com anem vestits per dins


Hui, dia 21 de maig de 1968, no hi ha entrada

Un dia, a l'eixir al replanell de l'escala, allí estava ella, així

El temps de la mili


"La bala li va entrar per ací"
Dilluns, 20 de maig de 1968. Els joves han de fer el servei militar en complir 22 anys; el lloc de faena el tenen reservat per a quan tornen. No s’hi val declarar-se objector de consciència, a risc de presó i després de que els comandaments s’hagen herniat de la rialla que els ha agafat al sentir-ho dir. Només els Testimonis de Jehovà s’hi declaren. Però cal ser catòlics perquè sí. Ho mana l’Estat, i l’Església té, fins i tot, capellans que són militars, o militars que són capellans, que t’ataquen amb la creu i et perdonen amb el mosquetó, o al inrevés, que no sabem què va ser abans, si l’ou o la gallina. Quasi tots compleixen la mili en la regió militar on viuen, que ací és la IIIa. O siga, València, Paterna o Bétera, i ara estan fent un CIR, un centre d’instrucció de reclutes, a Marines. I qui té sort, o padrins, a Alcoi. Però no tots (“qui no té padrins, no el bategen”). Un bon grapat de joves se’n va voluntaris, majoritàriament destinats al cos de sanitat. No és perquè tinguen un plus d’amor patri, sinó per por, per fugir del risc d’anar-se’n lluny. Perquè els que han tret en el sorteig dels quintos els números baixets, se’n van a l’Àfrica. A saber: Ceuta, Melilla, les illes Chafarinas, Canàries, Ifni, que està al sud del Marroc, el Sàhara occidental i Guinea Equatorial i Fernando Poo, allà a l’Àfrica subsahariana. Quan vénen de permís, els del petate al muscle i quatre pèls al bigot acostumen a fer autoestop —amb el dit pols movent-lo en el sentit en que va el vehicle— una pràctica molt estesa, i que dit siga de passada, la gent els para per llàstima. Els soldats han de passar 15 mesos a la caserna, o 18, si un té la mala sort que li toque anar a la marina.

Hui, dia 19 de maig de 1968, no hi ha entrada

Una valenciana, de València, donant la nota

Un oblit lamentable


Els pecats del sexe, els únics que veu la Cosa
Dissabte, 18 de maig de 1968. L’Estat ha posat de tutora a l’Església perquè els ciutadans no s’extravien i se’n vaguen directes al barranc. Però com aquesta està obsessionada en els pecats de la carn, això fa que li se obliden altres pecats. Pecats capitals. Pecats grossos. Com l’enveja. Ontinyent és un poble que va a més, i no com a altres llocs, que van a menys. Immigració n’hi ha molta. Els nous vinguts, estan disposats a tot, amb l’objectiu de aconseguir eixir ben aviat de la pobresa física que porten al damunt encara que aquest empobriment en comporte un altre, aquest espiritual, d’idees, de conceptes. Comença la cursa per veure qui te més i ho ha aconsegueix amb menys temps. Prompte els natius s’agafen a aquesta moda perversa com un esport. Hem segut un poble tranquil, però ara ens hem tornat bojos. Ho volem tot i sense mirar pèl encetem una corredissa desenfrenada. Cotxe, terrenet, caseta, apartament en la platja, tots els electrodomèstics que ixen a l’abast de la gent, festes... I com generalment la dona no treballa, tot ha d’eixir de l’esquena de l’home. Com el sou que es cobra en la jornada laboral de huit hores no es cap gran cosa —més bé escarransit— doncs hi ha que sacrificar-se i multiplicar-se. Toca fer hores extres. Moooltes. Molts ontinyentins, de naixement o d’acolliment, trenquen el rellotge de marcar totes les hores que fan. Alguns d’ells s’emporten la foto dels fills a la fàbrica i se la posen en la màquina o a la taquilla i així saben com són els fills i quans en tenen. En els escassos moments que paren en casa es per tindre relacions íntimes amb la dona i dormir, i altra vegada començar, ara amb la caseta, el terreny o la pluriocupació. Així set dies a la setmana. I dotze mesos a l’any, perquè les vacances són ideals per treballar i guanyar-se uns diners extra. La gent, mira de refiló a qui té al costat, al veí, a l’amic, a veure si té més o menys que nosaltres...  Ningú alerta contra aquest pecat, contra aquest desficaci. Ni l’Església, obstinada i entestada en les coses del piu, de les que el Ser Superior se’n riu. Per ara, corre un rumor. Un pare, després de tornar un dia de treballar, a estat a punt de matar un fill de la palissa que li ha pegat. L’ha confós amb un lladre. Feia temps que no l’havia vist i el jove, molt canviat, i amb una incipient barba, no semblava el mateix que uns mesos, o anys abans.  


Torn de matí


Molta gent treballa per la nit
Divendres, 17 de maig de 1968. La majoria de les famílies ontinyentines tenen algun membre que treballa en fàbrica, molts d’ells a torns: de matí, vesprada i nit. Comencen la jornada a les cinc del matí, a la una i mitja de la vesprada i a les nou i mitja de la nit. Per a esmorzar paren trenta minuts, de huit i mitja a nou. L’entrepà sol anar embolicat amb paper de diari i dins una coixinera de tela. De postres, una peça de fruita, que el treballador la pela i talla amb una navalla. Per despertar-se, la gent utilitza uns despertadors grans d’allò més estridents, que tenen una campaneta al damunt i hi ha que donar-li corda perquè vaja i perquè toque o sinó s’atura. Si s’espatlla, el pot dur a reparar a alguna de les rellotgeries que hi ha al poble. Revert, al carrer Sant Vicent; Doménech o ca Nísio, Pla i Torregrosa, al carrer Major; Beneyto, a Tomàs Valls; o Folgado, que es troba a la plaça de Sant Domingo.  


Hui, dia 16 de maig de 1968, no hi ha entrada
Pep i la senyora Maria observats pels veïns
Veïns escuadrinyadors



Hui, dia 15 de maiga de 1968, no hi ha entrada
Aquest individu tenia acorvadit al protagonista


Hui, dia 14 de maig de 1968, no hi ha entrada
De menut, amb el meu avi. Per cert, tenia un paregut sorprenent amb Picasso


Hui, dia 13 de maig de 1968, no hi ha entrada
El protagonista amb un ós que es va trobar pel carrer i se'l va afillar


HI HA HAGUT PROBLEMES AMB EL BLOGGER
Hui, dia 12 de maig de 1968, no hi ha entrada
Els porcs de mon tio Vicent fent el porc. O siga, pecant, per la qual cosa el meu oncle va tindre que pagar 300 pts. de denúncia per escàndol públic. I gràcies.


Hui, dia 11 de maig de 1968, no hi ha entrada
Els gossos del carrer, pecant






Hui, dia 10 de maig de 1968, no hi ha entrada
L'hora de l'adéu: l'exili. El protagonista, amb caputxa oscura, està en segon terme, en el grup de l'esquerra, plantat, darrere d'un home amb barret 






Hui, dia 9 de maig de 1968, no hi ha entrada
El lloc prohibit




Hui, dia 8 de maig de 1968, no hi ha entrada
L'hora prohibida




Hui, dia 7 de maig de 1968, no hi ha entrada
L'hora del destape




Hui, dia 6 de maig de 1968, no hi ha entrada

La religió té un bon altaveu en el règim

Treballar en una fàbrica petita


L'hora de l'entrepà
Diumenge, 5 de maig de 1968. Però també molta gent labora a les fàbriques més menudes: José Reig, que es troba en la senda de l’Ametla; Concepción Revert, al Dos de Maig; Hilaturas Trinquete, al Trinquet de Gomis; Rafael Insa, al carrer de Santa Teresa; Sixto Belda, al barranc del Pas; Mantas Corona, de la viuda de Tortosa, al carrer Músic Vert; José Borredà, al carrer de Santa Anna; Enrique Grau Molina, a la carretera del Dos de Maig; Juan Martínez Calvo, al carrer de Sant Ignasi; Bautista Penadés, que està al Camí Vell de Xàtiva; Sanchis Hermanos, al camí de la Purísima; Tortosa y Delgado, a la plaça de Calvo Sotelo, també coneguda com plaça de Baix… N’hi ha una barreja entre aquelles que es troben al casc urbà i fora del poble, no debades el polígon industrial del Pla està en bolquers. Ara, estan arramblant totes les hortes en el procés de destrucció–construcció. En total en n’hi ha unes dues-centes fàbriques que donen feina a uns 7.500 homes i “hembras” segons la terminologia que s’empra. A més a més, hi ha uns 1.700 ciutadans ocupats en altres sectors.

Treballar en una fàbrica gran


Canvi de torn
Dissabte, 4 de maig. Molta gent treballa a les fàbriques: Mantas Mora, a la part alta de la carretera del Dos de Maig; Paduana, en l’avinguda de Sant Francesc; Manuel Revert, al carrer Músic Úbeda; Manterol, a Pintor Segrelles; Vidal y Sanz, a la part baixa del Dos de Maig; Estampados Sanchis, en un carrer del barri de Sant Rafael, darrere de la gasolinera; Colortex, que l’han acabada de constituir, en la prolongació de l’avinguda Ramón y Cajal; Hibema, en Ramón y Cajal; Luis García, en la plaça de la Coronació; Industrias Reunidas Jordá, al camí de Tabalet; Llombotex, a l’avinguda del Llombo; Viuda de Pérez Moltó, a l’avinguda de Sant Francesc; Joaquín Torró, a l’Avenida; Hilaturas Conca, al carrer d’Echegaray...


Hui, dia 3 de maig de 1968, no hi ha entrada

El protagonista sempre plorant, així li regalen una bicicleta

 

Conflictes laborals? No, gràcies


En cas de conflicte, la raó per al que la té
Dijous, 2 de maig de 1968. Una cosa bona que hi ha és que els conflictes laborals que es presenten quasi sempre li donen la raó al treballador. Com tots estan al mateix sindicat, tracten d’arreglar primerament el conflicte a bones, i si no, toca anar a Magistratura. Si un no s’ha destacat en res contra el règim feixista–franquista, no està fitxat i és una qüestió simple —com un acomiadament o un assumpte de categories— els jutges ho tenen clar: treballador, un; empresari, zero. Fallen, per inèrcia, és a dir, seguint els dictats de la superioritat, a favor de l’operari. El franquisme no vol que si l’escape res de les mans. Els empresaris els té de la seua part, i no vol que les menuderies laborals puguen convertir-se en problemes.

 

Uns dalt i altres baix


Xicona! Al telèfon
Dimecres, 1 de maig de 1968. De sindicats, ni parlar-ne; només un: el Vertical —uns dalt i els altres baix— al qual pertanyen empresaris i treballadors, tots junts, però no rebolicats. A banda de pertànyer al Vertical, les empreses poden agrupar-se en societats o cooperatives. Els treballadors, sí i no. Poden ser d’USO, CCOO, UGT, CNT, però que no se n’assabente ningú. Xitón! Des de fa tres anys —i com Ontinyent ha superat fa poc els 20.000 habitants— ja es considera una ciutat més que un poble. Així que funciona a la població un servei de transport urbà. També la telefonia està modernitzant-se. L’edifici de Telefònica és troba a les cases noves, al final del carrer Maians, però van a fer-ne un nou. Serà a la placeta de l’Escurà, on ha hores d’ara està encara la casa del marqués de Vellisca. Diuen, que serà un edifici bonic, que recordarà molt la història d’Ontinyent. Ja veurem. Diuen, també, que els telèfons en lloc de tindre tres xifres (o dos, o una) com tenen ara, i funcionar per mig d’operadora, en tindran sis. Açò ho fan per automatitzar les línies. Anem camí de ser moderns. Ara, n’hi ha ja 1.800 aparells de telèfon, i a més a més, 600 més que estan en llista d’espera.

 

Cosa rara, una pintada


Les pintades, millor fer-les dins de casa
Dimarts, 30 d’abril de 1968. De pintades, res de res. La gent no protesta ni aixina la maten. Al remat, Franco els ha aquetat. Però la nit del 6 al 7 d’abril, algú embruta la casa cantonera del començament del Tirador. La pintada, visible durant mesos, diu: Llegó, cantó y venció. I és que el dia 6 d’abril, dissabte, al mític teatre londinenc Royal Albert Hall, Massiel guanya, amb minifalda cridanera, la tretzena edició del festival d’Eurovisió interpretant la cançó del Dúo Dinámico La, la, la que Joan Manuel Serrat no va poder cantar en català. “La la la la la la la la la la... // Yo canto a la mañana / Que ve mi juventud / Y al sol que día a día / Nos trae nueva inquietud // Todo en la vida es / Como una canción / Que cantan cuando naces / Y también en el adiós // La la la la la la la la la la... / La la la la la la la la... / La la la la la la la la la la... / La la la la la la la... // Le canto a mi madre / Que dio vida a mi ser / Le canto a la tierra / Que me ha visto crecer // Y canto al día en que / Sentí el amor / Andando por la vida / Aprendí esta canción…”. I més la la la.

Hui, dia 29 d'abril de 1968, no hi ha entrada
Dues executives li ensenyen a un operari com es passa un control de qualitat




Hui, dia 28 d'abril de 1968, no hi ha entrada
Per ara, ja hi ha empreses que posen en pràctica els controls de qualitat


Sense germanes

Els homes no són de fiar: precaució amb ells
Dissabte, 27 d’abril de 1968. Hui ma contat el meu amic Miquel una història increïble, però m’ha assegurat que és vertadera, que ha passat a sa casa. Ell es trobava jugant al pis, agenollat en terra, jugant a marcar gols amb uns boleta entre les potes d’una cadira. Quan anava 71-56 ha sentit la conversa entre sa mare i la seua germana major, qui ignorants de tot, no sabien que ell estava allí. La xiqueta parlava en veu baixa, així i tot semblava amoïnada. Però la mare no li ha donat importància. L’únic que ha escoltat ha segut “això és la regla. Ara tens que anar amb molta precaució amb els homes”. Què és la regla? És el que serveix per mesurar distàncies o és altra cosa? Per què té que anar ara amb molta precaució amb els homes? Per nosaltres, tot són preguntes sense resposta, però estem segurs que la seua germana té uns interrogants de grans com el campanar, perquè se’n va anar plorant.

Responsables amb nom

!!!???
Divendres, 26 d’abril de 1968. Hi ha qui té mala sort. Com un home que va morir fa un parell d’anys. Vivia  a una casa de camp. Un dia, quan es trobava traient el fem del corral, es va clavar un clau al peu. El clau estava rovellat. L’home no va fer cas. Fins que es va trobar malament. La faena per viure i donar de menjar a la seua família li absorbia totes les hores del dia, tots els dies de la setmana, totes les setmanes de l’any... Quan va anar al metge, o el van portar, estava malalt dels tètanus, els quals estaven acabant de fer la seua maleïda faena. Al cap d’uns dies es va morir. Va deixar la viuda que encara no tenia 30 anys i dos xiquets, de tres i un any. Hui m’ha vingut a la memòria. Quanta desgràcia i quanta misèria! De la primera el responsable és Déu, de la segona, Franco. 



La falta d’imaginació

Els guàrdiescivils estan molt espabilats
Dijous, 25 d’abril de 1968. Està de moda El Lute. És un heroi. Tantes vegades l’atrapa la guàrdia civil i el tanca, tantes vegades ell s’escapa. Com si tinguera les claus de la porta de la presó. Nosaltres, el tenim com una mena de Robin Hood. Fins i tot estem segurs que hi ha vegades en que es deixa agarrar per després escapar-se i així augmentar la seua fama. Perquè no es pot escapar qui està escapat. L’home no furta per fer-se un patrimoni, sinó per menjar. Dos conills, tres gallines, uns moniatos. Malgrat l’escàs valor del que furta, s’ha convertit en l’enemic número u de les forces de seguretat, prova de la ceguera dels qui manen. També ha mort, diuen, algú quan intentava apressar-lo. Diuen. Ara per ara és el delinqüent de referència. I l’excusa perfecta pel règim feixista–franquista en la seua obsessió persecutòria de membres polítics i sindicals anarquistes, comunistes i socialistes. Li ve de meravella. En els controls policials que munten a sovint solen traure l’excusa de que busquen El Lute. Fins i tot, tenen tan poca imaginació que es fan uns controls a la comarca, i els benemèrits diuen que estan buscant... a la germana del Lute!



Inventar per prohibir

Pecat. Prohibit
Dimecres 24 d’abril de 1968. Quan u té 10 anys no sap si són molt o són pocs. Per algunes coses, és una edat tardana, per a altres, és una edat primerenca. Ja no es va amb xumet, però tampoc se saben certes coses de la vida i esbrinar-les no sempre és fàcil. Ningú parla d’elles, als llibres no estan, els amics no saben... De tard en tard anem a casa un oncle de Mario, que es advocat. Té una casa amb un pati molt gran i unes cistelles de basquet per fer-nos suar. Però hui s’ha posat a ploure i de què manera. La dona ens ha fet passar a una habitació amb llibres perquè jugarem. Hi havia com a mínim 100 llibres. [ara, a casa, he tret els meus tebeos i en tinc en la caixa uns 200, per la qual cosa m’he quedat molt curt, devíem ser uns 10 milions de llibres, com a poc]. Allí estaven tot els llibres del món junts. I m’he entretingut mirant els títols fins que n’he trobat un que m’ha cridat l’atenció. Es deia El gran libro de la sexualidad en el mundo. M’he assabentat que en l’antiga Grècia, les putes eren les més ben mirades de la societat per paper de donadores de plaer que jugaven. I he trobat un fragment d’una no-sé-què alemanya del segle XIX que va escriure: “Mi madre tomó entonces la salvaje lanza de su marido [o siga, el penis] y la dirigió hacia esa grieta maravillosa [o siga, la vagina]; la humedeció con saliva, frotó varias el lugar de arriba a abajo, dejando escapar suspiros, y dijo: —Suavemente, querido, para que gocemos juntos. El primer chorro ha sido tan abundante que el segundo no vendrá tan pronto. No me abandones ahora”. És així com es mantenien relacions sexuals abans de la guerra? Segur que sí. D’on venien els xiquets abans de la guerra? La cigonya? No, segur. París? Què va! De la panxa de la mare? D’ací, sí. Era pecat el fer-ho com és ara? Ni en somnis. Abans de la guerra, era pecat el fer-ho per gaudir encara que estigueres enamorat? No, era el més normal. Les dones, se’ls permetia divertir-se tenint relacions sexuals? Clar! Abans, la gent, podia anar en conill sense ser pecat? Podia anar com es volgués. Abans de la guerra, si una dona es quedava embarassada i era soltera, estava tant mal vist com ara? No. O siga, que el sexe és per passar-se-ho bé. O siga, que les dones no tenen perquè ser passives. O siga que si les dones son actives no vol dir que tinguen que ser unes putes. O siga, que la religió fa molt de mal. O siga, que no comprenc perquè. O siga, o siga, el règim i la religió són capaços d’inventar per prohibir. 



Perill!

Nosaltres a penes veiem la tele. Sempre estem al carrer jugant
Dimarts, 23 d’abril de 1968. El règim té també certes coses bones. Si en la programació per als majors amb certes anomalies psíquiques (tots) fan alguna pel·lícula que la censura oficial i l’eclesiàstica considera que pot perjudicar severament la consciencia mitjançant la destrucció de neurones, o la vista dels telespectadors en l’increment de les diòptries, ix un rombe, que significa que no és per menors de 14 anys. Si en té dos, vol dir que no deus mirar-la si estàs per baix dels 18 anys. O de 25 anys. Jo què sé! En qualsevol cas, pel que sembla, la ment dels censors feixistes–franquistes i de l’Església és molt obtusa; i la raó, i el coneixement, “ni a punta de palo penetra” com diuen per ara.




Hui, dia 22 d'abril de 1968, no hi ha entrada
Dos valencians, de València, d'on si no, donant la nota



...o per menjar-te el cervell

Com de casa
Diumenge, 21 d’abril de 1968. De televisió n’hi ha una cadena... i mitja. Està TVE i el segon canal, UHF, que emet quan emet i es veu on es veu. Totes deus emissions són en blanc i negre. La programació s’interrompe per la nit, a això de les dotze. Aleshores ve la “Despedida y cierre”, amb un vídeo del general–íssim Franco acomiadant l’emissió als acords de l’himne nacional. Els gestors de la cosa volen que qui està a eixes hores mirant la tele tinga malsons durant la nit. Al dia següent, a això del migdia, fan la “Carta de ajuste”, en que comença una nou programa fins després de dinar, en que torna a parar fins allà a les set o les huit. Els caps de setmana no tanca per la vesprada i emet ininterrompudament unes dotze hores. La programació hi ha bastant vegades en que falla. “Les rogamos disculpen esta interrupción. Permanezcan atentos a la pantalla”, ix dient una locutora, les més famoses de totes són Pilar Cañada i Marisol González. En realitat, a cada dos per tres, ixen les presentadores —de continuïtat, es diuen— dient que van a fer o anunciant la programació de les properes hores. Allà a les huit i mitja de la nit en l’hivern, i les nou de la nit a l’estiu, ix la família Telerín, uns dibuixos animats en que els protagonistes són Cleo, Teté, Maripí, Pelusín, Colitas i Cuquín, cantant Vamos a la cama: “Traigo un recado de parte de la tele: / ya va siendo hora / de que los peques / nos vayamos a la cama / ¡¡Hale!! / Vamos a la cama / que hay que descansar / para que mañana / podamos madrugar”. La família Telerín anuncia el final de la programació infantil i el començament d’una altra per a deficients mentals, què és com el feixisme–franquisme tracta a la població adulta. La publicitat subliminal del règim polític impera i es fa present a tota hora en tots els programes. Però la tele és la tele, i no un gran poal de fem.

Hui, dia 20 d'abril de 1968, no hi ha entrada.
Com diem, la gent es distrau amb qualsevol cosa


Hui, dia 19 d'abril de 1968, no hi ha entrada.

La gent es distrau amb qualsevol cosa

Televisió per entretindre’s...

Una caixa tonta
Dijous, 18 d’abril de 1968. TVE, única i gens lliure cadena de televisió, estrena sèries com Super agente 86, Daktari, Audacia es el juego, El prisionero, Misión imposible, Los invasores... i programes de producció pròpia com Estudio abierto, amb José María Íñigo; el programa cultural Cesta y puntos, que presenta Daniel Vindel amb el seu característic “Amigos, muy buenas tardes y un saludo muy cordial”; el musical Último grito, o el concurs estrella de la temporada, Un millón para el mejor, que condueix el periodista valencià Joaquín Prats, qui d’aquesta manera aterra en televisió des de la ràdio. Per ara, acaba el programa Esta es su vida, que presenta Federico Gallo i que portava fent-se des de 1962. També té èxit l’home del temps, que és Mariano Medina o Eugenio Martín Rubio, per exemple, qui, per cert, va estudiar a Ontinyent, al col·legi la Concepció. Tenen uns mitjans molt rudimentaris i bàsics, tant per saber el temps que farà com per explicar-ho visualment, que va des dels ous bullits (sol) a la truita (núvols), passant pels ous fregits (núvols i clars). De tota manera, és més fiable que el calendari saragossà o el genoll de la senyora Maria, que quan li fa mal diu que va a canviar el temps. I és així.



Hui, dia 17 d'abril de 1968, no hi ha entrada
Una valenciana de València capital es mira com està de guapa


El futur està ací

Aquesta tragèdia també la va pronosticar
Dimarts, 16 d’abril de 1968. De tard en tard, anem a veure un home molt major. Si el mestre d’escola deu tenir uns 100 anys, aquest és, com a mínim, el doble de vell. Uns 200 anys li faig jo. Té molta experiència, sense cap mena de dubte pel molts anys que porta redolant pel món. Eixa experiència, li fa veure el futur amb un nivell d’encert sorprenent. Ell, va dir, segon conten, que l’home arribarà a la Lluna, i al pas que va, arribarà. Va dir també que Franco no cauria al perdre els nazis la II Guerra Mundial i no va caure. Abans, havia pronosticat que guanyaria la guerra incivil i la va guanyar. I en 1930 va dir que la República anava a entrar i va entrar. Així podríem remuntar-se fins a no-sé-quan, que l’home sempre ho encerta. Hui em anat perquè ens conte què passarà al món d’ací cinquanta o cent anys. L’home, Facundo, li diuen, ens ha dit que d’ací mig segle els xinesos manaran del món. Ell veu que, al pas que van, es faran els amos del comerç mundial i, amb ell, els líders del planeta a l’àmbit polític. I aposta per uns temps concrets. Diu que açò, si va a poc a poc, tardarà uns 52 anys. Si va a velocitat normal, seran 48 anys i se va de presa, uns 45 anys. Aleshores li hem preguntat què passarà d’ací 100 anys. I diu que les dones dominaran el món. S’hauran col·locat en tots els llocs de decisió del planeta, com si fos una plaga. Segons ell, no té perquè ser roïn, ja que la dona té un sisé sentit que vindrà molt bé a l’hora de prendre decisions. Ens ha dit que l’home, amb la creació de l’ONU i la importància del futbol, que cada és major, ha començat una cursa cap avall que l’ha de portar, temps passat, a tornar a pujar a l’arbre. Açò no ho compreníem, aleshores ens ha explicat que a una evolució segueix una involució. L’home va baixar de l’arbre fa molt de temps, i ha entrat en una involució que el portarà, segur, dalt de l’arbre i a perdre el protagonisme que té. Segons Facundo, passarà a ser secundari. Ja veurem si està encaminat o què. Ell diu que no ho veurà, però jo sí pense veure-ho. Ara comenta que està a punt d’organitzar-se’n una ben grossa a Franca, que ell situa els desgavells a Paris i en maig. No sé perquè ho diu. 




Hui, dia 15 d'abril de 1968, no hi ha entrada

Açò es França, perquè en Espanya t'hagueren pegat dos òsties

Les pel·lícules d’una vida


Ara per ara, estan de moda les pel·lícules de l'Oest
Diumenge, 14 d’abril de 1968. En aquest any de 1968 en què naix el Cine Club Utiye, un lloc on poder respirar de tant olor a naftalina com hi ha a tot arreu, s’estrenen pel·lícules com ara 2001: una odisea del espacio, d’Stanley Kubrick; El planeta de los simios, amb Charlton Heston; Por mis pistolas, amb Mario Moreno Cantinflas; Chitty Chitty, Bang Bang, de Ken Hughes; La horca puede esperar, de John Huston; Funny Girl, amb Barbra Streisand; Las sandalias del pescador, amb Anthony Quinn; La noche de los muertos vivientes, de George A. Romero; ¡Oliver!, del director Carol Reed; La semilla del diablo, de Roman Polanski, o Barbarella, de Roger Vadim. Aquestes pel·lícules tardaran encara uns anys a arribar a Ontinyent, les que arriben, i no es perden pel barranc de Bocairent o el port de l’Olleria. Més prompte ho fan les espanyoles El golfo, amb Raphael; Solos los dos, amb Marisol i Palomo Linares; Los que tocan el piano, interpretada per Tony Leblanc, Concha Velasco i Alfredo Landa; Digan lo que digan, altra vegada de protagonista Raphael, o El marino de los puños de oro, amb Pedro Carrasco, Antonio Garisa i Sonia Bruno.

Estem oficialment tristos


Hi ha poques distraccions
Dissabte, 13 d’abril de 1968. Quan ve Setmana Santa, com que Jesucrist ha mort, cal estar tristos per devoció i per obligació. La primera te la recomana l’Església, la segona, te l’imposa el règim. Hi ha que parlar baixet, compungits. Que ningú ens senta. Aleshores, en consonància, tanca tot, fins els bars, —altra cosa és que dins continue la festa del pagans— i la televisió fa una programació especial, amb profusió de processons. De fet, l’únic lloc que queda per poder distraure’s passa per les esglésies.... i el cine, amb pel·lícules que s’adiuen amb aquestes dates de tant de dolor inculcat: Ben-Hur, Quo Vadis?, Los diez mandamientos, Sansón y Dalila, Moisés, La túnica sagrada, La historia más grande jamás contada, Barrabás, Rey de reyes… De gom a gom, la gent ompli les esglésies els diumenges o els dissabtes a la vesprada, després d’haver acabat de treballar. Es diria que tots els diumenges és dia del club, veient com estan d’atapeïdes, per a delícia dels rectors, que somriuen al veure l’èxit que tenen els sermons que fan. En una part significativa de cases, a poqueta nit, es resa el rosari.

Fer els passos

Qualsevol cosa que fem, ofen als educadors
Divendres, 12 d’abril de 1968. En Setmana Santa toca anar a l’ermita de Santa Anna. A fer els passos. El dia de festa que els alumnes s’imaginen, sovint ix malament. Perquè qualsevol cosa durant l’acte religiós es bastant per ofendre els educadors. Déu! Per què estan tots tallats amb el mateix patró? I massa vegades, quan u fa una cosa que s’entén irregular, els culpables són tots. Els més creients, s’escandalitzen pel que fa o diu la majoria. Aquestos, els més retastats, són els que més tard, en els actes de la passió de Jesucrist es posen un escapulari de color roig. Segurament han fet alguna promesa.


Hui, dia 11 d'abril de 1968, no hi ha entrada.
L'única manera d'anar ben vestit són els retallables



Hui, dia 10 d'abril de 1968, no hi ha entrada.
La roba, gastada; i si no es veu, inclòs trencada


La cultura del llibre


Els cossins del protagonista, llegint. O el que siga
Dimarts, 9 d’abril de 1968. Si un vol comprar-se un llibre solament hi ha una llibreria al poble. No és una llibreria pròpiament dita, perquè és a la vegada papereria: Borràs, a la carretera del Dos de Maig. Ximo Segura, qui es troba a la mili, té idea en tornar d’obrir una llibreria que li posarà de nom El Quijote. Té fins i tot l’emplaçament ja buscat, el carrer Martínez Valls, i també una sèrie de gent, ara compromesa, vol obrir-ne un altra, que és diria Bastida Llibres, al carrer Tomàs Valls. A més a més, llibres se’n venen a Montés i Ca Soler, al carrer Major i a Ca Joaquinet, a la plaça de José Antonio, que tothom segueix coneixent per Sant Domingo. El govern, sensible a l’escassa realitat lectora dels ciutadans, idea una campanya cultural. “Un libro al año no hace daño, pero es costumbre más sana un libro cada semana. ¿Qué libro está leyendo usted?”, diuen i pregunten. Així, la cultura ocupa el lloc que li pertoca, i els joves ontinyentins s’apliquen a comprar llibres, no per unitats, sinó per metres. O a lluir-los. No debades, quan u va a casar-se, sol anar a Ca Joaquinet a comprar un metre o metre o mig de llibres per a la nova llar. Així, a tros. Fa bonic i dóna un plus d’il·lustrats. Clar que això depén de l’espai que tinguen els novençants a l’aparador, de la disponibilitat pressupostària i de les ganes d’aparentar que tenen un bon nivell cultural. També podem anar a rebre cultura on més incultura n’hi ha. Clavar-se en la boca del llop. En la primera planta de l’Ajuntament, es troba la biblioteca municipal, amb un nom tant valencià com Miguel de Cervantes, que com tot el món sap va nàixer a Burjassot.

Hui, dia 8 d'abril de 1968, no hi ha entrada
El protagonista observa que la xica té dos protuberàncies

Hui, dia 7 d'abril de 1968, no hi ha entrada.

La dona deia que jo li havia agafat alguna cosa, però era ella la cleptòmana. I a mi, em va donar la rialla

La sort de tindre a prop un curandero


La curandera destila aroma de roses
Dissabte, 6 d’abril. Ara per ara, hi ha persones que creuen molt i confien en la bona sort o el mal fario. Això és normal. El que se’n ix de mare són els mètodes (sortilegis, amulets, talismans...) per atraure-la o allunyar-la. Cabeces d’all, ferradures, un gat negre, un mirall trencat, el número 13, una pota de conill, xafar una caguerada involuntàriament... Alguns trucs són per espantar els mals esperits. També hi ha qui mesura, no amb un metre, sinó amb una cinta, per llevar la parà, o siga, la indigestió. El medidor —o més bé la medidora— adopta un aire de solemnitat en tant recita una lletania en veu baixa, mentre es senya i mesura amb un cinta del colze a la punta dels dits. Ningú pot entendre res del que diu, ja que les paraules màgiques solament es transmetre’n per Setmana Santa i si les sent algú se li va la gràcia a la medidora. Són molts els que creuen en l’acció, i a més a més convençuts. Durant diversos anys, intente saber què diuen el dijous sant. Però cap dona vol informar-ne. Tenen por que ho diga i es trenque l’encanteri. Així mateix hi ha qui creu en els curanderos. N’hi ha bastants. Al poble, a la comarca i fins i tot fora de la Vall d’Albaida va la gent. Com una bastant famosa que hi ha a Villena. Aquesta dona, d’ètnia gitana, quan rep un pacient ho fa amb les mans perfumades d’olor de rosa a manera de benvinguda. Gràcia que té ella... o colònia. És molt bona. Cura de tot. Des d’una migranya a l’aliacà, des d’una inapetència a un torcedura de turmell; des de llevar les berrugues a traure la solitària. Fins i tot, cura el mal d’ull. També fa caminar els xiquets que no volen caminar. Ara entre la quincalla es parla de l’últim fet miraculós que ha protagonitzat la curandera. Un xiquet no podia camejar. Sa mare, molt preocupada, el porta a Villena, i en tres i no res, el xiquet camina com si fos un gamo. Segons diuen, al sospitar de que era una mania del nano que no volia caminar, es va posar seriosa i el va amenaçar amb fer-li un sortilegi perquè es quedara invàlid. I com és tant bona...

No al sexe. El règim


Feres el que feres, t'havies masturbat
Divendres, 5 d’abril de 1968. El règim feixista–franquista no diu res i deixa que siga l’Església qui faça la faena bruta respecte al sexe. Però si pot tirar una mà perquè la societat siga més asexual no s’ho deixa per peresa. Ara, en 1968, s’inaugura l’escola de formació professional Sant Joan Bosco a la plaça del Barranquet, acte que presideix el somriure del règim, el ministre Solís Ruiz. L’escola tindrà un metge adscrit, el doctor Garrido, fidel a la causa, com no pot ser d’altra manera, qui fa als xavals un reconeixement mèdic sexual al poc d’entrar. Amb els pantalons baixats, el metge va digen ell soles, en veu alta, a mesura que practica la revisió, “¿tiene fimosis? No (o sí). ¿Los testículos están bien? Sí (o no). ¿Alguna incidencia a destacar? No (o sí). Tamaño del  pene en flacidez. Normal (o gran, o xicotet). ¿Tiene síntomas el pene de haberse masturbado recientemente? Sí, desde luego”. Aquesta última pregunta —que sempre té una resposta afirmativa— ens deixa ple de dubtes, per més que el metge no diga ni paraula, bona o roí. Però la intenció subliminal ha fet ja la seua faena. Com dimonis sap que ens masturbem?, és la pregunta que queda en l’aire.


Si un no vol...

Si un no vol...
Dijous, 4 d’abril de 1968. Hui, ma mare, m’ha donat una classe magistral d’eixes coses aparentment trivials, però què amaguen un cabàs de saviesa dins, i que se’n donen poques vegades en la vida. Sempre s’ha dit que si un no vol, dos no es barallen. Doncs bé, hui he aprés que si un no vol, dos no es posen d’acord. Han cridat a la porta. Ma mare estava fent una coca. Era un home que parlava com si li donaren corda, en castellà (supose que seria de València capital) i deia que “vendo colchones, buenos, bonitos y baratos”. Ma mare li ha dit que parlara més lentament i en valencià, que si no, no anaven a entendre’s. El venedor, ha posat cara de no comprendre res i ha dit que si podia parlar-li en castellà perquè no entenia el valencià, per això dic que, segurament, seria de València capital. Ma mare s’ha picat en l’amor propi. I ha fet com si ella no sapiguera altra llengua més que el valencià i ha seguit insistint que no comprenia res. L’home dia i redia per què ma mare posava cara de no entendre res. I quan era ma mare la que parlava, l’altre era el que es quedava en bàbia. Una conversa molt interessant. Un parlava de vendre matalassos i l’altra a com anava el peix en el mercat. L’intrús, ha dit, finalment, que si “no puede hablar usted en castellano, como todo el mundo”. I ma mare li ha dit que no, que com tot el món no, perquè ella parla valencià i en la Xina, el xinés. Què per ací no passa. Però això l’altre no ho ha entés. I ma mare ha tancat la porta i ha seguit fent la coca. 


Una notícia exclusiva


Ajuda per llegir la Bíblia
Dimecres, 3 d’abril de 1968. Per ara sabem, gràcies al germà major d’un amic, que en la Bíblia parla i diu que masturbar-se no és pecat. El germà ho ha vist i llegit, però no recorda el passatge bíblic, solament recorda que parlava d’un tal Onan. Ja tenim la prova! Els capellans ens enganyen, ves a saber el perquè. Ja dèiem nosaltres que Déu no podia ser tant roí: són els seus representants en la terra qui estan pintant-lo pitjor del que és. Personalment, em penedisc de tot el que he posat en dubte del Senyor. El sentiment de culpa és general. Però no canviem la nostra visió final dels fets. Els responsables són uns altres: els capellans, que diuen mentides.
Però ara falta provar-ho. Aconseguim fer-se amb una Bíblia. Però té més de 2.000 pàgines! Trobar el que diu el germà de l’amic, costarà. Li reclamen que faça un esforç per veure de recordar el punt ho ha llegit. Impossible. Solament l’Antic Testament. Però té 1.500 pàgines. No hem avançat molt. Doncs bé, mans a l’obra. És qüestió d’anar llegint, rotativament, fins trobar la mentida. Passades dues setmanes, estem fins el monyo de llegir i no trobar. És com buscar una agulla en un paller. S’ho deixem per impossible i ho oblidem. La Bíblia, és per llegir-la qui tinga temps, que no som nosaltres.

Hui, dia 2 d'abril de 1968, no hi ha entrada

El pare del protagonista era funambulista


Hui, dia 1 d'abril de 1968, no hi ha entrada
Conill atabalat
Per si de cas, feu-se-ho la prova

Atabalar el conill



Conill per atabalar
Diumenge, 31 de març de 1968. En els ambients jovençols, poca diferència hi ha entre el que es parla a un llocs i a altres. Allà i ací es parlava i es parla, entre altres coses, de fer la mà. En un primer moment jo no sé que vol dir això. En un primer moment... perquè ja ho sé. Ara, està de moda una altra denominació per referir-se al mateix, no sé si en ambient obert o reduït: atabalar el conill. Quan vas a atabalar-lo, aviat el cap del conill es posa roig com un titot. I lluent. Si tinguera ulls, se li eixirien de les òrbites. Es dilata. El conill pareix que vullga escapar-se, però no pot. El conill va marejant-se a poc a poc, o presa a presa. Fins que no pot més i en alguns casos vomita, en altres, encara ni això. Hi ha qui en un moment l’atabala; altres necessiten més temps per fer-se amb ell. La majoria, després d’atabalar-lo, li reviscola en un instant i altra vegada torna a la feina. Aquesta vegada costa un poc més, però a la fi, també acaba fent-se amb el conill, que cau derrotat. Hi ha qui diu, que quan sigam més majors, això d’atabalar el conill dos o tres vegades seguides, no ho podrem fer, perquè el conill es queda a la primera esgotat. No sabem si creure-se-ho o no, però si és així, mala senyal, perquè està molt bo atabalar el conill i, damunt, és gratuït. Tot és així, tot és perquè sí, sense por, sense vergonya, en grup, al natural, com la vida mateix.  

No al sexe. La religió


Si et masturbes, així et quedaràs
Dissabte, 30 de març de 1968. Els xiquets descobreixen, bé accidentalment, o bé per indicació d’algun amic un poc més major, la masturbació. El sexe, en definitiva. Les xiques, com són dones, i a qui hui en dia se’ls coneix oficialment com “hembras”, ja em dit que no tenen sexe per la gràcia divina que propugnen uns senyors amb bata negra fins els peus. No són corbs, sinó els rectors. Els xics, sí, i descobrim un plaer físic —solitari o en grup, gratuït i a discreció—meravellós i, aviat, paradoxalment, la por. O no tant paradoxalment, perquè aquesta és induïda. Els capellans estan a l’aguait per avortar qualsevol cosa agradable, que la converteixen en punible, paraula que no sabem què vol dir. Aleshores, la gran majoria dels xiquets es confessa i qui tinga consciència de que masturbar-se es pecat —per què això diuen, que és pecat— o senzillament que ha transgredit alguna norma religiosa, i supere la vergonya de dir-ho en confessió, ja va ben apanyat. El fer-se la mà, a banda de les habituals penitències en forma d’Avemaries, Parenostres, Jo, pecador per haver-se autogratificat, deixen al xiquet molt tocat anímicament. I l’advertiment que no ho faça mai més, tindrà com a traca final l’amenaça. És una amenaça a bones, que el capellà, com és bona persona, no vol de cap manera que ocurrisca i per això avisa. Ja se sap que qui avisa no és traïdor. Si segueixes masturbant-te se te secarà l’os del mollet, que està en la columna vertebral, cap a dalt, prop de la nuca, i la qual cosa farà que el quedes cec. Per això està l’ONCE, que és una organització de pecadors. Qui és perspicaç, buscarà en la família, amics, coneguts, veïnat, i al no trobar-ne cap es quedarà mitjanament tranquil i no farà cas. Mentida cotxina o la resta d’humans no són com jo, que sempre porte el sexe al cap. Però qui es timorat, tindrà una lluita constant entre el desig i la por cada vegada que li entren ganes de satisfer-se. En acabar, farà sovint la prova de si veu bé o no.

Per qui no té gana, que també n’hi ha


Medicina? Golosina?
Divendres, 29 de març de 1968. De vegades, els xiquets no tenen fam. I hi ha que mai té gana de menjar. No passa res, perquè el problema té solució casolana. Li donem al nen un poc d’alcohol i assumpte arreglat. Un gotet, o un didalet, de Quina Santa Catalina —que és un vi dolç!— i de segur torna la fam de seguida. A més a més, així ho diu la publicitat: “es medicina y es golosina” i “da unas ganas de comeeerrr. Quina Santa Catalina”. Però no ho té fàcil el reclam. Perquè ara hi ha també a la tele un programa que es diu Los chiripitifláuticos. En l’espai, ixen Los hermanos Malasombra “que somos malos de verdad, somos como una espina que solo sabe pinchar, y más malos que la quina”. L’èxit del programa infantil no té parangó, i són molt famosos entre la quincalla tots els protagonistes que ixen en ell, com Valentina, “dulce y fina como una mandarina”; El Capitán Tan, qui “es tan capitán que parece un rataplán”; el tio Aquiles, qui té “sobrinos a miles” o Locomotoro, el protagonista estrella, qui és “conductor de todo menos del codo”.



El berenar dels xiquets


La lluita... de l'Oest
Dijous, 28 de març de 1968. Per berenar, a més del filete, es porten encara del temps de la fam altres menjars com pa, oli i sal; pa, oli i xocolata amb pols; pa i llet condensada escampada per damunt; o margarina untada —la més famosa de totes les marques és Tulipán—, i sucre per damunt. Així mateix n’hi ha “tres gustos”: vainilla, xocolata i fresa amb els colors respectius que la mare compra de la tenda d’ultramarins o al mercat un tros que li tallen d’una barra gegant; Nocilla i Tulicrem, que obsequia uns ninotets que són Pere, Vilma, i Pebbes Picapiedra, Pau, Betty, i Bamm-Bamm Màrmol i la mascota Dino, els personatges dels Picapiedra i fa les delícies dels més menuts. Hem dit més amunt oli i xocolata amb pols. Però si no hi ha en pols, no passa res. Se’n ratlla o en un ganivet se’n talla a trossets xicotets, quasi desfet, unes onzetes. Les marques de referència actualment, són Netlé, que l’extrafí té “un gran vaso de leche en cada tableta”, Elgorriaga, Gusto, Nogueroles, Loyola i les valencianes El Toro i El Barco, que els fan a la Vila Joiosa i que no sabem si són de xocolates Valor, encara que sembla que no. Totes dues marques han portat durant anys uns cromos que, per completar l’àlbum, et regalen un baló de futbol. Però un baló baló, dels bons. De cuir, cosit a tires llargues i de reglament. És un regal fantàstic, que quan el rep u a la fi, després d’anys col·leccionant cromos per aconseguir-lo, es passarà nits sense poder dormir, emocionat de veure la il·lusió complerta. La col·lecció de cromos es diu La lucha por la vida. No és la lluita diària de la majoria de la població a la que el règim els ha posat molt difícil l’existència i si ens apuren la subsistència. Encara que els comandaments feixistes–franquistes són selvàtics, i bastant animals, la col·lecció de cromos va directe al gra i sense dobles intencions, i es refereix a la lluita dels animals per sobreviure. Fa poc que l’han canviada. Ara és una que es diu La conquista del Oeste. Va de pistolers i bandits —no els d’ací, sinó els d’allà—, cavalls i ramats, pistoles i tirs... Als vint-i-un forns que hi ha al poble, hi venen pa i poc més. Qui vol pastes, a ca Moreta, al carrer Major, o a Dulces Piquer, al començament del carrer Arquebisbe Segrià, on el merengues són el que s’emporten la palma.

El menjar de la mare


Una pastilla per donar-li gustet... al menjar
Dimecres, 27 de març de 1968. Les dones, per a agranar, majoritàriament, usen uns aparells rudimentaris. Un manoll de palmes, nugades amb fill de boletxa o de pita i una canya. Les mares, que llaven agenollades el terra amb un drap (ai! Què mal de genolls!), preparen sense descans el menjar de cada dia, cada dia, cada hora, cada hora: bollit, arròs caldós, arròs amb bledes, potatge, cassoleta, guisao amb penques, arròs amb fesols i naps, gatxamigues o miques, frito, mongetes, cansalada torrada, sardines salades, fregides, torrades o crues, esclafades entre la porta i el marc i que costen una pesseta la unitat, o sopa, feta amb rosegons de pa dur..., i encara com i gràcies, perquè ja ho diu el refrany de la mare: “pa dur, mentres el burro en puga dur”. Per donar-li més sabor als menjars les dones acostumen a posar una pastilla de caldo de Starlux o Avecrem, fent cas de l’eslògan “¿cueces o enriqueces?”, que té aquest producte de Gallina Blanca. Si a l’hora de la veritat els falta algun ingredient: arròs, sal, safrà, una ceba, una creïlla... li la demanen a la veïna que tenen més a prop amb la promesa de tornar-li-ho aviat. 


Un incís

Una altra valenciana de València amb ganes de donar la nota
Dimarts, 26 de març de 1968. Ahir, el meu germà va anar a València, no sé si amb el ferrobús, trolebús o autobús. No sé a què va anar a un lloc en que tota la gent s’expressa en castellà i renega dels seus orígens. Fa falta tindre ganes. Aquestos de València capital deuen anar al psiquiatra ja. No tenen remei. Bé, en realitat, no tenint solució, deuen posar-los una camisa de força i passar olímpicament d’ells. Per defensar el valencià, parlen en castellà. Anar a la capital és com si anares a l’estranger. És una epidèmia d’immigrants natius a tot arreu. I aquestos han d’encapçalar alguna cosa bona? Als italians, per denominar-los despectivament, hi ha una frase que diu “Porca Itàlia”. I si vols dir-li a un francés alguna cosa en pla despectiu i que li sone pitjor que un insult dis-li “gabacho”. Crec que els de València capital hi hauria que buscar-los una denominació d’origen.

Col·leccionant cupons


Perdonen les molèsties
Dilluns, 25 de març de 1968. En molts comerços, per la compra diària, et donen uns cupons de color roig —el Cupón–Regalo— que porta estampat un lleó. Segons l’import que un es deixe a la tenda, li donen més o menys cupons, si bé açò també va discrecionalment a voluntat de la tendera. Després, en una cartilla, s’apeguen. I quan en tens diverses plenes, vas a la tenda que El Aluminio té al carrer de Santo Domingo, o a la central, a Valencià, a un comerç que hi ha al carrer de Xàtiva, a la finca del ferro, a canviar les cartilles per objectes: paelles, perols, plats, coberts, poals, safes... Són anys en que els cupons tenen un gran èxit. El Mercat municipal —el de dalt— viu temps d’esplendor, de compradors i de venedors, no debades està acabat d’estrenar, després de dos dècades fent-lo. Els dilluns són dies amb molta gent pels voltants. Perquè també hi ha el mercat de la setmana, a la plaça del Barranquet o de la Coronació, que s’ompli de gom a gom, i on es dona cita un fum de personal. Hi ha diverses tendes d’electrodomèstics: Porta, Phael, Vicente Llinares, Lloret, Electrónica Francés...

La compra de la setmana


Esperant el client
Diumenge, 24 de març de 1968. Les dones van a comprar a les tendes d’ultramarins (ca l’Hermano, ca Fuset, el Molinet, ca Llinares, ca Barbeta, casa Curra...), a la carnisseria, verdureria o drogueria que tenen prop de casa. No hi ha cap superfície mitjana o gran que oferisca tots els productes que una família necessita. S’ha de dur la bossa de la compra, ja que de plàstic no n’hi ha. Per a refrescar-se, trien Coca-cola, cervesa El Águila o El Turia, de València, o llimonada La Moderna o La Señera, que les fan a Xàtiva, amb els seus sabors de taronja, llima o gasosa. Aquests productes, com la llet i com el iogurt, van en envasos, cascos, de vidre recanviable. Les sardines salades i el filete, en llandes grans i un compra la ració que vol.



Hui, dia 23 de març de 1968, no hi ha entrada

(Sense comentaris)

Perruqueries per a anar decent... l’home


Un barber treballant
Divendres, 22 de març de 1968. En 1968, no s’estila el monyo llarg, encara. Ni el cap pelat, arrapat. Però el més sorprenent, és que no es porten les perruqueries per a dones. Això, al menys, és el que li passa a un xiquet en la barrera d’entrar en l’adolescència, que no en veu cap, ni té constància de l’existència d’elles. Les dones, totes amb trenes, topo o coletes. Per als homes, sí que hi ha, per posar-se guapos, o decents, no debades el monyo té que portar-se tallat ben curt. I ben fet amb el serrell o flequillo “arriba España”. Els que no fan cas i se’l deixen un poc llarg semblen gitanos. Al poble troben perruqueries com Ferri, i Sanchis, al carrer Maians; Vaello, en la plaça de la Concepció; Peluquería Diego, en el Delme; Pinotxa, en Tomàs Valls; Gil, en la Morereta; Manuel Insa, en l’avinguda d’Almansa; el Moreno, al començament del Dos de Maig... Ara també obrin dos amb projecció de futur: Mora, a la carretera del Dos de Maig; i Mancebo, a Sant Rafael. A hores d’ara les barberies tenen un notable èxit, prova d’açò és que obrin dissabte per la nit, fins a les tantes, mentre tinguen clientela i, algunes, diumenges pel matí també.


Hui, dia 21 de març, no hi ha entrada




L'autor? practicant davant la polícia, en una estona de descans, el "manos arriba"


Un enredo monumental

Un embolic monumental
Dimecres, 20 de març de 1968. L’amic de la colla que té un germà major ens ha donat hui una altra notícia sorprenent, per deixar-te amb la boca oberta. I assegura que és veritat, com l’anterior, de la que no dubtem del seu verisme perquè no s’ha parlat res de l’home censor que té que veure les mamelles de les dones per si són de rebut i donar la conformitat si es pot anar a la platja. Aquestes coses són així. Si ningú diu res, és perquè és veritat, per quan la gent s’ho calla, es resigna, i fa com si no s’assabentar-ha. Tant d’any de fotesa porten aquestes coses. La gent s’ha tornat mansa com borregos. Doncs bé, el germà major de l’amic diu que ahir un matrimoni de l’escala en la que viuen, se’n van anar a València a veure les falles. Al trobar-se sols, la filla i el seu nuvi, aprofitant que a ella li havia vingut la regla fa poc, es van deixar anar tirant-se de cap al pecat. Van voler fer l’amor i es van gitar en el llit dels pares. Van estar una bona estona jugant i, quan van voler traure el penis de la vagina, no van poder perquè els dos tenen el sexe molt pelut, i se’ls havia enredat. El major diu que de dia van sentir diverses vegades els queixits i els plors de la xica i, de vegades, del xic, del mal que es feien al voler separar-se. Però no sabíem d’on venien els gemecs llastimosos. Tot el dia van estar així, fins que van tornar els pares d’ella de València i es van passar una vergonya de por. Però mentre la mare va anar per unes tisores i, poc a poc, amb molta cura va anar tallant el pèl dels dos amants perquè es pogueren separar, el pare se’n va anar a la caserna de la guàrdia civil a denunciar el nuvi per haver fet pecar a la filla i haver-la convertit en una puta. I tot, per anar-se’n els pares d’ella a veure les falles. Decididament, el sexe té molt problemes.   



Fer i desfer

Dos valencianes de València donant la nota
Dimarts, 19 de març de 1968. L’any passat vam anar a veure les falles, a València. I em vaig prometre a mi mateix que era la primera i última vegada que veia eixa burrada de festa. Els ciutadans de València capital són rucs perquè sí i a més a més es mostres devanits de ser-ho, que és el pitjor que hi ha. Un pot ser ruc, i no saber-ho, i aleshores l’home solament pot donar llàstima. Però no. Això de ser ruc i anar traient pit de ser-ho, no ho comprenc. Mira que fer una festa per després cremar-ho tot? Açò és indubtable que té que veure molt amb la idiosincràsia del valencià de la capital, en la seua manera de pensar, o de no pensar, que d’ací deu venir el “pensat i fet” tant característic dels valencians capitalins. Tot un any fent-les falles per després en una estona pegar-les foc i convertir-ho tot cendra. Així no es pot anar ni fins al cantó amb aquesta gent. Perquè són capaços de fer i desfer en menys que un s’assabenta del què tramoien. Gent de la capital, qui la comprenguera...


Control caní i impunitat


Un gos cansat
Dilluns,  18 de març de 1968. I també en algunes cases viu un gos com a mascota. Sempre hi ha qui té sort i gaudeix d’una existència millor que els humans. Clar que aquest té que estar donat d’alta a l’Ajuntament (com si fora el padró d’habitants per a gossos), per pagar el impost per tindre’l i, també, per controlar que estiga vacunat contra la ràbia, no sabem si de l’animal o dels que manen. També hi ha qui té un pardalet en una gàbia. Cadernera, canari o un periquito, bàsicament. Alguns ho aprofiten per cagar-se amb Franco, discretament. Col·loquen en la gàbia una fulla de diari que tinga una fotografia del general (no és gens difícil trobar-la) per recollir tota la runa i les caques. El pardalet farà les seues necessitats damunt del dictador. Impunement.


Hui, dia 17 de març, no hi ha entrada

Jo, entre la paret i els companys

Intendència casolana


Ah, hi ha també una planxa
Dissabte, 16 de març de 1968. Hi ha a totes les cases una màquina de cosir. I paleta per matar mosques en vindre el bon temps; i flit, que es tira en una màquina que sembla d’altre planeta; i rosari amb boletes; i missal per no perdre el fil quan u va a missa; i unes rudimentàries espardenyes de careta; i carbonat sòdic, que diuen va molt bé per quan un té aires per traure’ls; i sobrets per fer aigua amb lectines; i taps de suro; i fil de boletxa; i ampolles de vidre; i mocador per al cap, sobretot per anar a missa; i manguitos pel fred o per no embrutar-se; i molinet de mà per moldre el café; i alguna boina o barret o sombrero de palla; i uns rul·los per al monyo de les dones, per fer-se unes ondes al cap. En totes les cases hi ha un porró; i un aparell de ràdio connectat a la llum elèctrica; i una palangana per rentar-se les mans; i un orinal, que també li diuen basenilla, que es deixa baix del llit i quan a un la bufeta li estrenyeix per la nit, allí orina; i en algunes un botijó per beure l’aigua més fresca; i una ratera per caçar els ratolins atrevits que ens invadeixen. I un cepet, per caçar els pardals atrevits que ens envolten, especialment en els dies de nevada. Encara trobem a algun lloc un cilici, que els creients es col·loquen quan tenen alguna penitència que complir o ganes de patir, per mortificar-se, que de tot n’hi ha al mercat.


Or a cabassos


Opulència, opulència
Divendres, 15 de març. Com venim d’un llarg temps de penúria i carestia, de carència i pobresa, la gent té ganes d’aparentar opulència. I la opulència és manifesta en l’or. Res de bijuteria barata. S’estilen les sortiges grans, enormes, que també es diuen segells, i semblen que qui la porte siga un monarca o el papa. Si li pegues a un una punyada a la boca amb la mà que té el segell, el més probable és que li trenques una dent que s’haurà de posar. Aleshores, per opulència, t’espatllen les dos peces dels costats i el posen una dent o un queixal d’or, de forma que pareix que siguen tres per les fundes dels costats. Perquè a la boca també és porta l’or. En dies de sol, i quan el individu esbossa un somriure, els raigs del sol es projecten als quatre vents. Ara estan de moda les medalles de l’amor i de la mare. Del pare, no; solament de la mare que, com és més sensible, aquestes coses li arriben al cor. El pare, com és home, és impertorbable a aquestes tonteries i, de segur, veu en la medalla d’or un tros de ferro colat. Hi ha dues frases que recullen tota l’essència de les medalles. La de la mare, “Amor de madre, regálasela a quien más se lo merece”; i la del amor, “Hoy te quiero menos que ayer pero más que mañana”. O al revés, no sé, que un quan es un xiquet, no sap discernir bé aquestes coses. 



El misteri de la Santíssima Trinitat, resolt

La religió, sempre tant complicada
Dijous 14 de març de 1968. El mestre i jo tenim tres coses en comú. Una és que no sabem si ens agrada la música; dos, que no ho sabem perquè en lloc de música sentim sorolls i, tres, que tenim els dos una oïda de pena. Crec que les tres coses són en realitat una solament, però també poden ser tres. Açò m’ensenya i em fa veure que no és tant difícil entendre el misteri de la Santíssima Trinitat, el dels tres homes i un sols deu vertader. Crec, torne a dir, que li acabe de trobar la lògica al problema matemàtic diví pel qual els mortals han estat segles i segles escalfant-se la testa. Ja ho tornaré a pensar en altre moment, perquè en aquest instant el mestre s’acaba de tragar el tros de pur que estava fumant-se. No sé perquè li passa açò. Quan li agafa tos i li’n queda poc de tros, com no se’l lleva de la boca per res, a la que s’encanta se la tragat i hi ha que buscar aigua a corre-cuita perquè no li faça un cremada a l’esòfag o a l’estomac. És a dir, que constantment està donant-nos esglais. No comprenc perquè no té una ampolla d’aigua en classe. Deu ser que com és el director, pot fer el que li vinga en gana, encara que siga perjudicial per a la seua salut. Deia abans que no sabem si li agrada la música, probablement no, i per això l’única cançó que ens fa cantar és el Cara al sol, i de tard en tard, la qual cosa suposa un alleujament de consideració que no tenen els alumnes de les altres classes. Clar, com és el director...  


No sé què és més important

Era un mestre molt vell
Dimecres, 13 de març de 1968. El mestre que tenim és un home major, molt major. Jo li calcule que tindrà prop d’uns 100 anys o, potser, passe de la centena. Té un fill com nosaltres que va també a la nostra classe i el qual degué tindre-lo en l’ocàs de la seua vida, allà als 90 anys, com la seua dona, que també és mestra i té una edat semblant. Als xiquets, no sé perquè, els majors ens pareixen tots molt majors. Aquest home, a més a més, fa de director, perquè és del règim feixista–franquista, però no és mala persona del tot. Jo, mai li estaré bastant agraït de la classe d’educació sexual que em va impartir ahir en secret i sense ell saber-ho en la qual em va ensenyar dues coses fonamentals: a tindre un orgasme i a pixar en sec. No sé quina de les dues coses és més important. Estic meravellat amb la segona opció perquè és un descobriment que pot canviar el curs de la història. Ara per ara estan de moda els viatges a la Lluna i, qui sap, si podria solucionar-los un problema amb aquesta modalitat d’orinar sense orinar. És fantàstic. 

Un descobriment excepcional


L'autor? en el moment de descobrir això
Dimarts, 12 de març de 1968. Hui, al tornar del recreo, estava orinant-me, però el mestre ens ha donat presa i no he pogut anar al wàter. Després, li he demanat anar a l’asseu “por favor” i m’ha dit que haver anat abans, durant el pati. Però si no m’ha deixat! La veritat és que estic orinant-me de valent. Com estem fent exercicis de matemàtiques, amb la mà dreta faig les operacions i amb l’esquerra m’entretinc amb altres històries. Hi ha un silenci sepulcral a la classe, tots estem fent deures i el mestre, de tant en tant, alça el cap del diari El Alcázar per veure si tot va bé. Continue fent exercicis però tinc la sensació que cada vegada preste menys atenció al que faig amb la mà dreta i més a l’esquerra. Fins que els exercicis passen a un segon pla, i tinc la sensació secreta d’haver-me pixat per les convulsions. Toque amb la mà esquerra tot el puc tocar i no trobe res banyat. Miracle! Al·lucinant, no m’he fet pis damunt. Alguna cosa em diu que acabe de descobrir casualment un fet important de la vida, de la meua vida. Pense que és veritat allò que no hi ha dia en que el gites saben alguna cosa més.       



La censura franquista

Una dona passa la censura franquista per poder anar a la platja
Dilluns, 11 de març de 1968. El germà major d’un amic de la colla ens ha donat una notícia extraordinària. Aquest estiu seran molt poques les dones que vagen a la platja. Perquè la censura franquista ha decidit actuar. Diu que li han contat que ho han dit a la televisió. Com cada any venen més xiques sueques i, segons diuen, estan molt bones, el règim ha decidit que les dones d’ací que vullguen anar i posar-se banyador a la platja, abans han de passar el reconeixement de la censura franquista. Una espanyola té que ser tan escultural com una sueca, i si no ho és, no pot anar a ensenyar-ho tot. Ningú és més que nosaltres. Millor que es queden a casa, diuen els que manen. No tenen que desentonar. És a dir, que tenen que ensenyar-li primer les mamelles al censor, que sol ser un home gros, malencarat, aspre, al que li fa pudor l’alé, i insolent. Entra calada i calada el personatge ha de decidir com són les mamelles de cada dona i si poden posar-se el bikini o banyador. Açò no ens ho ha sabut explicar, perquè diu que sa mare deia que la mesura era solament per aquelles dones que vullguen anar en bikini, però la seua germana que és per a totes les dones. Tant una com altra deien que elles no pensen passar l’afront de despullar-se davant d’un censor i que prefereixen no anar a Gandia, Xeraco, Oliva...  




Hui, 10 de març, no hi ha entrada

L'autor? secant-se, després de caure al riu
Era molt vergonyós. Un dia, anant pel riu, va caure al toll i com no volia llevar-se la roba per què no el veieren en porreta, no va quedar més remei que posar-lo a secar vestit. 

Pocs vehicles, molts accidents


Hi ha molts accidents
Diumenge, 9 de març de 1968. A Ontinyent no hi ha semàfors. Pa què? Si no hi ha quasi cotxes. De tota manera, l’Ajuntament està rumiant-se el demanar-los a Tràfic, que és qui té les competències. Posar semàfors no és fàcil, la decisió depèn de ves a saber on. No hi ha quasi vehicles, però sí que hi ha accidents. Encara que semble una contradicció. No passa any en que no es produisca alguna víctima mortal, siga al casc urbà o siga en les carreteres tercermundistes que passen pel terme. En la vida de color gris que viu el poble sempre hi ha ocasió i motius per plorar... Al poble, fins i tot tenim una corba de la mort. El nom ho diu tot. La corba es troba al final del Tirador i abans d’arribar al pontet on escara està en peu —i el ròtol pintat ben gran fora— de l’edifici de les cotxeres de l’Hospital Internacional que hi havia a Ontinyent, al col·legi la Concepció, en temps de guerra.



Pocs diners n’hi ha

La gent no té diners
Divendres, 8 de març de 1968. La gent, el ciutadà, sembla que no tinga quasi diners. O que com cobra cada pocs dies, té per passar i l’anar a una oficina bancària és un luxe a l’abast d’uns quants adinerats o ociosos. És a dir, que va menjant i fregint. Perquè al poble de bancs en hi ha, però pocs, concentrats tots ells al carrer Major. Estan el de Vizcaya, el Hispano–Americano, el Español de Crédito que es coneix com Banesto, el Santander, el Bilbao i el de Valencia. De caixes d’estalvis tenim la del poble, que té la seu central a la plaça de Sant Domingo. Ara, diuen, que van a tirar-la per fer-la nova, i el lloc on provisionalment s’instal·larà serà d’enfront, a costat del teatre Echegaray. Caixa Ontinyent té des de fa un parell d’anys una sucursal al poble, al carrer Gomis, com no podia ser d’altra manera.


...i el que no, moto

I el que no, amb moto
Dijous, 7 de març de 1968. La majoria de les indústries es troben al nucli urbà. El Polígon industrial el Pla està en una fase incipient. Els especuladors li han posat ja l’ull damunt. “Si omplim de formigó l’horta guanyarem un grapat de milions, segur”, pensen els patricis del poble. “Però fareu pols l’horta històrica d’Ontinyent”, diu un ciutadà il·lús. “Ja, si jo tinc el cor a l’esquerra, i en sap molt de mal, però resulta que la butxaca la tinc a la dreta. I entre cor i butxaca...”, diu l’acaparador. Per anar fins allí, la gent utilitza la moto. Estan en ús les Derbis i Ducatis de 49 cc (amb marxes) o Vespino (sense marxes), les motos Ossa, Montesa i Bultaco de 250 cc i les Vespes i Lambrettes de 125 cc. Quasi ningú utilitza el casc, ni el cinturó de seguretat als cotxes, que ni es porten instal·lats de sèrie ni tampoc són obligatòris. Molta gent va a peu i, alguns, bastants, utilitzen una bicicleta per anar i tornar del treball. La nòmina es cobra setmanalment i en diners, que el treballador rep en un sobre de color ocre.



Hui, 6 de març, no hi ha entrada

L'autor?
L'autor va nàxier en 1935, ací el veiem en una fotografia de 1939, en el moment de marxar a l'exili. En 1968 té 10 anys. 


En casa tenim cotxe...

El cotxe, sempre carregat
Dimarts, 5 de març de 1968. El cap de família comença a tenir cotxe. Se’l cuida i el tracta amb cotonets: un Seat 600 o 850; un Renault 4 o 6, un Citroën dos cavalls, un Simca 1000 o 1200, un Mini o un Gordini. Se’l neteja a la porta de casa, amb poals d’aigua; al riu o la sèquia del reg. Els que tenen poder adquisitiu trien entre el Seat 1500 i el Dodge GT o GLE. Uns i altres porten baca per carregar-lo fins a dalt. En certes ocasions, com ara per anar-se’n de vacances, la gent col·loca allí dalt de tot: matalassos, bicicletes, tendes de campanya, neveres portàtils, mantes, la bombolla del gas butà, taula i cadires de càmping... Tot ben subjecte per no perdre res pel camí. Per la carretera, sembla una formiga, de acormullat com va. No obstant això, està lluny de popularitzar-se: solament té cotxe una de cada huit famílies. A Ontinyent cadascú aparca on vol i els edificis no disposen de cotxeres. Tampoc hi ha ascensors, encara que comencen a instal·lar-se’n als habitatges nous.
 

Anem progressant


La vida en el franquisme és mooooooooooooolt plàcida
Diumenge, 3 de març de 1968. Nevera no n’hi ha a totes les cases, si bé va introduint-se, primer les de gel i més tard les frigorífiques, que gelen una barbaritat. O eixa impressió dona. Poses el cap dins d’una nevera, dalt, al congelador, amb la porta ajuntada, i al voltant d’uns cinc minuts el tens que no te’l notes. Com si no pogueres pensar bé. Com si tot anara en marxa lenta. En les llars on no en tenen, hi ha barres de gel que venen a les tendes a l’estiu per conservar els aliments, i que fan al molí de Descals i les reparteixen amb un camionet. La llum és de 125 volts, i al País Valencià el subministrador és Hidroeléctrica Española. Els foguers de petroli van deixant pas a les cuines de gas butà, que són extremadament perilloses, en creença popular. Encara que supose tot un avançament, el gas és com un enèmic, que no el veus. Obris l’aixeta i fa un soroll característic, com si es tractara d’una serp, i mentre no li amotxes foc, no s’encén i segueix amb l’acció soterrània. El camió del fem passa totes les nits, excepte les vespres de festa i diumenges. Recull el fem que hi ha a un poal en la porta de casa, perquè borses de plàstic a penes n’hi ha. En estar ple, el camió, va a la Solana, a un bancal situat al costat de la carretera de Moixent, al començar la serra del Portitxol. Allí aboca els desaprofitaments.

Del somni al malson
Són unes escenes idíl·liques, amb taula en mig de les muntanyes
Dijous, 29 de febrer de 1968. El xiquet ja s’ha dormit. És temps d’escassesa. Els diners són importants, també per un xaval, acostumat a sentir-ne parlar i viure amb estretors i privacions. I així com hi ha que quan ve la tardor tots els anys troba algun pebràs, perquè les serres encara no han segut enceses per els defensors patris —que tot arribarà—, ell també troba en somnis alguna cosa. O en malsons. Com si foren pebrassos, alguns dies al dormir, el xiquet troba monedes. Diners. Ací una pesseta, allà deu cèntims, més allà un duro, tornant ací cinc duros, ací darrere deu quinzets, més lluny deu duros... Mai bitllets, sempre monedes. Són unes escenes idíl·liques. A la fi, així acaba fent un bon arreplegó. Doncs no deien que el franquisme era dur? Mira, és preocupa pels ciutadans. Com l’Església, quan passen el cepillo o la bandeja, igual. Però hi ha una diferència. Per què sempre li passa dormint, i del somni al malson no hi ha res. Il·lusionisme pur. 

El temps de la fam


Els xiquets, bèndita innocència
Dimecres, 28 de febrer de 1968. A les cases es motiu de conversa freqüent el problema de la fam que Franco va provocar unes dècades enrere (primer, amb la guerra, i després, amb la incompetència del governant. I encara li feien monuments a aquest fulano...). Després, una vegada convertit el problema en crònic, el va deixar per dècades, per saber com és. A alguns xiquets, aquest problema els lleva la son. I si un dia ve la fam? Què farem? Què menjarem? N’hi ha qui troba un remei fàcil, per dir-ho en llenguatge col·loquial: el canibalisme. Però no és un canibalisme destructor i mata persones, sinó un canibalisme reparador i que soluciona d’arrel el problema. Veiam un exemple: en una casa, quan dos tinguen fam, comencen a menjar-se l’un a l’altre, l’A i el B. Primer, una mà; després, un braç; més tard, una cama. Alternativament. D’aquesta manera, quan u, l’A, s’haja menjat tot sencer, el B, l’altre, el B, s’haurà menjat tot sencer a l’A, amb la qual cosa estaran els dos íntegres i sense fam. Simplement, hauran canviat de lloc. El nen que no aconsegueix tindre tanta imaginació com per veure-ho clar, és desvetlla. I conta borregos, no els del règim, sinó els animalets peluts i encantadors. Compta tota la cabanya animal que té Ontinyent. Les 150 vaques que diuen hi ha. Com segueix despert, computa els 170 exemplars que hi ha de cabres. I els 800 porcs. I les 900 ovelles. Al remat, com segueix sense poder dormir, perquè els fantasmes que crea la ment són els pitjors de tot, se’n té que anar a La Manxa, on els bestiars son molt més grans. I allà, comptant ovelles s’ha dorm.



La polícia "treballa" pel que la gent siga feliç
Felicitat per decret


Diumenge, 25 de febrer de 1968. La societat, el poble, la ciutadania, és oficialment feliç, tot i que la vida és en blanc i negre, més negre que blanc i la vida és un malviure. D’això s’encarrega la guàrdia civil i els que manen, entestats en fer la punyeta a tothom. Al que no és feliç i protesta, l’adrecen. En estar bé, ja tens motius per ser feliç. Per això no reclamem, ni protestem de res i per res. Quan es canvien les canonades de l’aigua potable del barri de Sant Rafael, durant una setmana no hi ha aigua. I què? La gent se les té que buscar durant eixos set interminables dies per beure, per rentar-se les mans, o la roba, per fer el menjar, per l’asseu, pel wàter, per fer-se gàrgares, per tot. Però com som feliços per decret, ni el que governa se’n adona de la carència ni falta que fa.


Llei de vida

La minifalda ha de ser minifalda i, per això, res com comprovar-ho
Dissabte, 24 de febrer de 1968. Quan u es fa major, o vell, en casa un fill o una filla passarà els últims anys de la seua vida que tampoc acostumen a ser tants, què punyeta! De residències hi ha el Sant Hospital de Beneficència. Quan una persona es mor, el vetlatori es fa a casa. Uns 150 ontinyentins moren a l’any. Per a les dones, el dol es manifesta anant vestides de negre i vel al cap. Els homes, amb un braçalet negre cosit a la mànega de la jaqueta o el jersei; després, passat un temps, un botó negre o una veta —sempre negra— a la solapa, un costum que a mesura que va perdent-se va guanyant en discreció. Dur la roba apedaçada ve d’antic. Les dones, com que ha estat un invent de fa poc, porten minifalda o, en qualsevol cas, la falda per damunt del genoll. Els homes, pantalons acampanats, suèters de coll pujat i unes patilles fins on arriba la base de l’orella, com a poc.

 

Veure el cos de com vam vindre al món



Xe, de prop, millor!
Dijous, 22 de febrer de 1968. Si un, o una, vol veure un cul o unes mamelles, o un sexe, d’home o de dona, s’haurà de conformar amb mirar-se a l’espill. Si vol veure el del sexe contrari, haurà d’estar casat per l’Església Catòlica, Apostòlica i Romana, per tindre dret. Del contrari, és pecat. Així és normal que quan fan revista al teatre, o una pel·lícula en la que no s’insinua res de bo, la gent preste especial atenció a la epidermis que es veu o s’endevina, i a partir d’ací la imaginació es dispare. Hi ha un parell de senyors, molt respectables al poble i de missa diària, que quan hi ha revista, pagant aconsegueixen que els col·loquen en dos cadires a la part de dins del teló, fora de la vista general. Des d’ací, veuen canviar-se a les actrius en plena actuació entre quadre i quadre. Després, amb uns colps de pit en l’església, més forts del normal, o anar a l’ermita de Santa Anna a fer els passos a genollons, i tot queda perdonat, que per alguna cosa són molt beats.


Un èxit de vendes perquè sí


El llibre dels negres
Voyeurismo, o siga, mirar
Dimecres, 21 de febrer de 1968. Es publica El libro de la vida sexual, que signa el psiquiatra Juan José López Ibor. El llibre és un èxit de vendes tot i que no es fa campanya publicitària. Funciona el boca a boca, o el boca a orella, o el morb de saber que els humans d’ací, que viuen en un món gris, tenen vida sexual, cosa que ni se sabia. Però l’autor no ha estat el famós psiquiatra, qui té molta faena posant bé o arrematant els malalts, sinó l’advocada Lidia Falcón i el periodista Eliseo Bayo. Ells fan de negres per 35 pessetes la pàgina lliurada. Més de 600 n’ompliren. El llibre sembla escrit per a ments tan lúcides com rebregades, perquè en l’apartat de les anomalies sexuals trobem “los fenómenos parafílicos del contacto oral” i, per descomptat, l’homosexualitat masculina i femenina. En “perversiones respecto al modo”, la “ipsación” —nom referit a la masturbació— i tenir “amor a los ancianos”, que consisteix a gitar-se amb “ancianos o ancianas”. En “perversiones estesiosexuales” parla del “voyeurismo” (vista, un sentit), la “sexopatía acústica” (oïda, dos sentits), el “renifleurismo” (olfacte, tres sentits), el “picazismo” (gust, quatre sentits) i el “froteurismo” (tacte, cinc sentits!). O siga, que amb cap sentit es troba un lliure de les perversions. Està clar? 

La neboda del senyor rector


El rector, la beata, la neboda i un amic
Diumenge, 18 de febrer de 1968. En molts pobles —i Ontinyent entre ells— hi ha algun jove —xica o xic, però més be xica—, que és la neboda del senyor rector i viu amb ell. El paregut físic entre oncle i neboda és sorprenent: són com dos gotes d’aigua. Sembla miraculós. És pareixen tant com qualsevol pare o mare i un fill. També sorprenentment, els progenitors de la jove viuen fora, lluny, sense saber bé on, i encara que un pregunte no traura ni mica de trellat i acaba confós i marejat. També sorprenentment la neboda acostuma a tindre els anys que fa de quan la beata del poble, després d’entrar a tota hora de dia i de nit en casa del religiós, va desaparéixer una bona temporada, sense deixar rastre, no se sap per quina estranya raó. Ara tracta a la neboda del senyor rector com si fos filla seua. Tant de roçe i estima fa que fins i tot parega que es semblen. També sorprenentment, uns mesos després de desaparéixer la beata, la germana del capellà va deixar la neboda en sa casa. Tot és molt sorprenent, estrany i confós.


L’home pelut i ben paregut

L'os
La mona
 
Dissabte, 17 de febrer de 1968. L’home, diuen que és com l’os. “Cuanto más feo, más hermoso”. I de pèls, quan més en tinga, millor, perquè això demostra que és home. Però no home, sinó home–home. Quan en la intimitat de la nit s’abrace amb la seua esposa, ella sospirarà per jugar a rullar-li amb el dit el pèls del pit. Tot home com cal, deu tindre el pit pelut. I l’esquena. I les cames. I els braços. I el pubis. I on s’ajunten les cames, per davant i per darrere. I al cul. De depilar-se, això res de res. Mariconades no. La barba no entra en aquest manual, i sí que se l’ha de rasurar. Així estan de moda les fulles de afaitar Guillette i Filomátic. Segons la publicitat d’aquesta última en televisió, al mateix temps que t’afaita, t’acaricia, i l’humorista Miguel Gila, que és qui fa l’anunci, acaba dient que “da un gustirrinin”. També la dona té el seu refrany. Aquell que diu que “aunque la mona se vista de seda, mona se queda”.

 

El mascle, sense problemes


L'home no té problemes sexuals
Dimarts, 13 de febrer de 1968. Els homes, com són mascles drets i fets, no tenen problemes sexuals. Insistim per què quede clar: no tenen problemes sexuals, perquè no diuen res, ni a la parella, ni al metge, ni al capellà; en tot cas als amics, per tractar de trobar una solució casolana. Coses com l’ejaculació precoç, la impotència o les disfuncions sexuals, no existeixen. En matèria sexual són una espècie de superhomes, i no tenim res a envejar als number one de la matèria, com l’escriptor nord–americà Ernest Hemingway, que quan estava en Espanya s’agafava unes borratxeres de mil dimonis. Al remat, els amics tenien que ficar-lo al llit. Al dia següent, deia que la caparra que portava era de la nit anterior haver fet mitja dotzena de vegades l’amor, o més, amb aquella escultural dona que feia caure el cul i que ningú havia vist. Ho deia amb un grau de convenciment tant gran que feia dubtar als amics. I és que per ser un premi Nobel de literatura fa falta una imaginació que trenque motlles. Són màquines de follar, Hemingway i els homes d’ací. Qui sap si mirant l’exemple patri, al iconoclasta Charles Bukowski no li donarà peu a escriure en uns anys un obra que és diga precisament La màquina de follar. I els homes no ploren. Mai. Perquè això és de dones.


La capi capital

València, sempre disposada a donar la nota
Dilluns, 12 de febrer de 1968. València és la capital a la que anem de vegades. Quan som allí, sembla que estigam en l’estranger: ningú parla el valencià. Tots el castellà, si bé entenen la llengua mare. Diuen que parlar valencià és de poble i que el castellà dona un plus de cultura impagable. Pot ser siga per això que València és el més del més, del que no hi ha. Ningú la supera. Ningú li pot bufar l’orella. En la fortuna i en la desgràcia, no hi ha qui es puga comparar a València-capital. Que a Logronyo cau un ascensor des d’un cinqué pis i no n’hi ha cap mort, a la setmana vinent a València en caurà un des de un seté pis i tampoc n’hi haurà cap que la palmarà. Si el mes que ve a Saragossa en cau un d’un primer pis i és maten els ocupants, un dia d’aquestos en caura un a València d’un entresol i farà una escabetxina, amb tots els viatjants morts. Així és València, la capital, la miserable, i sempre mirant cap a Madrid, i tant feliç.


Un vehicle entranyable


Malgrat tot, aquells catxarros anaven...
Diumenge, 11 de febrer de 1968. Com automòbils hi ha els que n’hi ha, la gent afaga per anar a la capital l’autobús de Morales, que és com es coneix la companyia La Concepción. Encara puja a l’estació del ferrocarril, en l’horari en que passa algun tren, un vell i entranyable autocar que li diuen La Veloz. Aquest vehicle quasi l’han d’espentar els usuaris quan va costera amunt, de vellet com està. També hi ha bastant gent que agafa el ferrobús per anar a València, Xàtiva, Alcoi, o als pobles de la comarca... 


Desconeixement corporal


Dona buscant el punt G
Dijous, 8 de febrer de 1968. Ni els homes ni, el que és més greu, les dones, saben que és el clítoris. Ni on està, si en el cos de la dona o en les illes Malvines. Ni perquè serveix. Ni han sentit mai la paraula en qüestió. Així que no poden usar-ho per desconeixement físic i pràctic. De l’anomenat Punt G, millor no parlar-ne. Tot i que porta ja anys descobert (això diuen els que l’han trobat, real o suposadament) i que a Europa sí que se’n parla, a l’Estat espanyol anem atraçats. Si li pregunten a un home el més probable és que el relacione, embelessat com està, amb algun punt del cotxe que s’acaba de comprar, o vol comprar-se. Si li preguntem a una dona, suposarà que és de la rentadora o la cuina a gas —segurament d’aquesta última, perquè guardarà relació amb el gas, d’ací la “g”—: algun botó d’eixos que no sap ben bé perquè serveix perquè el dependent li ho va explicar de presa i malament, i el que li la va portar, no acabava de tindre-ho clar i es va fer un embolic volent-ho aclarir. Però res, ni ningú, ho relaciona amb un punt físic, o sensorial, del cos de la dona. Si se li pregunta a l’Església no existeix ni una cosa ni l’altra, sent totes dues producte de la ment calenta i malaltissa de la gent i el més convenient es confessar-se i resar, resar molt, com a penitència. Així et quedaràs en pau. I quan arribes a casa, dutxar-te amb aigua ben gelada per si de cas tens una calentura que no té res a veure amb la febre. 

L'excepció confirma la regla


A l'altra me'n vaig de...
Dilluns, 5 de febrer de 1968. No sempre la dona té un paper absolutament secundari en la relació sexual. No sempre diu que no. També hi ha casos en els que mostra una implicació notable. Segons creu el marit, la dona li ha fet una fel·lació. No ho té clar d’al·lucinat com està. L’home ho agraeix. Toca el cel de felicitat i plaer. Fins i tot, la parella li pregunta si li ha agradat. Esbufegant, l’home diu que sí, sí, sí. Es troba al paradís, on tot és a colors. Però de colp i volta aterra, o s’estavella, abruptament contra aquest món gris. La dona ha vist un modelet i li comenta que desitja comprar-se’l. Com dir-li que no, instants després de xiuxejar-li que és meravellosa? Costa 12.000 pessetes. Tindrà que fer més hores extraordinàries per poder pagar-lo, ates que té hipoteques pel tros de secà que s’han comprat fa poc, per la caseta que estan fent-se, per el cotxe per poder anar... S’ha dorm pensant en una evidència i en una interrogant. L’evidència, que li haguera eixit més barat anar-se’n de putes; i l’interrogant, per què quan el trobes en la glòria, la dona t’abaixa de colp?

Altres maneres de dir no

(Sense comentaris)
Diumenge, 4 de febrer de 1968. N’hi ha una altra manera de rebutjar elegantment tindre relacions sexuals per la nit. Aquesta, però, és per dones que tinguen una certa experiència i paraules, moltes paraules i una imaginació desbordant. Primer, experiència, per detectar si l’home ve amb ganes de marxa per eixa nit o no. Si està mol carantonyero i apegalós, l’ha dona que no tinga ganes de sexe, deu posar-se enseguida amb el pla, sense perdre ni un minut. Ací ve el parlar i la imaginació. Com contar-li el que li ha passat a Mariua. Quina Mariua? preguntarà ell. Xé, Mariua, què més dona. La pobra, tenia la regla totes les setmanes. Vaja manera de traure sang. Però on creien que era la menstruació era un tumor com un meló que anava rosegant-la per dins i al remat se li va rebentar de manera que li va destrossar els budells, i ara quan va a orinar, trau la defecció per la vagina; i quan va a defecar, tot és sang. A la pobra li queden setmanes, diuen. O, si tenen alguna criatura ben menuda, el cas que ha sentit en la ràdio, no recorda en quina emissora, que una parella tenien un xiquet de bolquers, va entrar una serp gran “de no sé quants metres” a la habitació i se’l va engolir sencer, amb tant mala pota que quan es van donar compte estava tot dins i, malgrat actuar amb rapidesa i matar la serp i amb un ganivet obrir-la, fou massa tard perquè el infant estava mort. Segons deien a la ràdio, els pares es trobaven en situació d’intimitat, i tot sentir un soroll, no van interrompre el que estaven fent. T’hi imagines ara tota la vida el pes que tindran al damunt per no haver parat? Al sentir històries com aquestes, el marit perd les ganes, i cansat d’escoltar calamitats, en acabar de sopar li diu a la dona “me’n vaig a dormir, que estic cansat. Bona nit”. La dona es queda tranquil·lament veient la televisió fins el final de l’emissió. 


Un oportú mal de cap per la nit


Per animar-te, Optalidón
Dissabte, 3 de febrer de 1968. Al casar-se, les dones han de pagar un peatge de per vida que consisteix en mantenir relacions sexuals sempre que el marit ho desitge. Per més que el rector no haja dit res a la cerimònia del casament, és així. Està mal vist negar-se “per què sí” sense cap causa que ho justifique i a banda és de ser una mala esposa. L’home, davant aquesta tessitura, o de qualsevol altra, pot maltractar a la parella, de paraula o de fet, que no està mal vist per la societat. És més, en certs casos, està ben vist. Segur que ella s’ho ha guanyat a pols. Així que la dona s’ha ensenyat a tindre de vegades mal de cap per la nit. Hi ha dona que li pren afició i acostuma a tindre mal de cap per la nit. És una estratègia defensiva com qualsevol altra. Potser siga per açò, a les farmàcies, als quioscs i tendes d’alimentació, vénen com a llepolies unes pastilles de color rosa, dolces, rodones i abombades, pel mal de cap. Es diuen Optalidón, un analgèsic que et fa al·lucinar, t’anima i, ja posats, et lleva la migranya. Es poden adquirir des d’una fins l’infinit, i les dones solen comprar-les a grapats. Com si foren juanoles. Són barates (costen a una pesseta); per suposat, es dispensen sense recepta mèdica; tenen uns efectes quasi immediats i donen una energia sorprenent. També hi ha alguns homes que les adquireixen, no sé sap si per a les seues esposes o perquè també a ells els ataca la cefalea per la nit i volen col·locar-se. La gent no sap res i ho considera normal, perquè sanitat no solament s’ho calla, sinó que a més les permet.

Sexe passiu


Aquesta dona és una...
Divendres, 2 de febrer de 1968. Les dones tenen sexe. Sí. Però per donar “satisfacció” a l’home. Això diuen. I per “parir con dolor”, que diu l’Església, per qui tot és patiment i negació. En tot cas, simular que té l’orgasme durant el coit, i no mitjançant la masturbació, està bé, perquè això potencia l’amor propi... del marit. Fora d’aquestes dues o tres coses, la resta, està mal vista; per tant, les dones arribem a la conclusió que no tenen sexe. No. Bastant, o moltes d’elles, a l’hora de mantenir relacions sexuals adopten una actitud molt passiva, estàtica. Solament accepten la postura del missioner, amb elles baix amb les cames obertes i l’home, damunt; i no fan res per iniciativa pròpia, no siga cosa que l’home pense que està casat amb una... Aquest comportament extremat de moderació —públic i en la intimitat— dóna una idea de fins quin punt ha calat en el subconscient de la gent el que “això no es fa perquè està mal vist i a més a més és pecat”. Que una dona gaudisca fent l’amor és una cosa anormal. A-nor-mal. I amoral. A-mo-ral. I masturbar-se i que tinga plaer, això no es fa. El sexe, en tot cas, està per veure’l la pròpia dona amb vergonya, però no per tocar-lo. Ho diuen els que més saben de la matèria; és a dir, els capellans. Perquè sexòleg no n’hi ha.

“Què diran”, 1; seguretat, 0


El que mai hem comprés és com no caien darrere
Dijous, 1 de febrer de 1968. Per ara es costum bastant estesa que en les motos o les vespes portar a un de paquet al darrere. Però, en el cas de les dones, com està mal vist que aquesta s’escamalle damunt de la moto, moltes d’elles es posen de costat, amb les cames juntes, i amb el braç, s’agafen de la cintura del conductor. El “que diran” té hui per hui bastant més importància que la seguretat si atenem al que es veu quotidianament al carrer.

Bans

Temps moderns
Dimecres, 31 de gener de 1968. L’Ajuntament té instal·lats quatre taulers d’anuncis en sengles punts del poble per informar la població, a saber: Sant Rafael (al costat de Confecciones Galletero), plaça de la Coronació (lateral del Sant Joan Bosco), Sant Josep (cantonada José Simó Marín–Furs), i al mateix Ajuntament.

Contem amb tu


Alé, tots en forma
Dilluns, 29 de gener de 1968. El règim imperant —feixista, que ací és diu franquista— vol que estiguem en forma. Per això, la Delegación Nacional de Educación Física y Deportes, que presideix Juan Antonio Samaranch, el feixista amb cara de bona persona, vol que fem esport. Res millor per això que idear un eslògan. Es dirà: ¡Contamos contigo! Però a l’hora de la veritat se’n adonen que a penes hi ha poliesportius a l’Estat espanyol. Conseqüentment, la millor manera de mantenir-se en forma la constitueixen les carreres davant del grisos, la Policia Armada. Vistes les coses —no hi ha on fer esport—, els caps pensants de la cosa, ho modifiquen, i finalment és queda un bastant més asèptic ¡Mantente en forma, Contamos Contigo! A Ontinyent, però, en un tres i no res faran un poliesportiu per poder no mantenir-se, sinó agafar la forma.