La memòria



LL70, ELS CARRERS D'ONTINYENT DE 1867
Una recopilació dels carrers d'Ontinyent per adonar-se'n de com ha crescut el poble... contínua


LL70, LA DEMOCRÀCIA VE PER QUEDAR-SE
Escrit per Guillem Llin i Josep Sanchis
Durant quasi quatre dècades, el poder de Franco va ser omnímode: cap de l'Estat, cap del govern, cap de l'únic partit, el Movimiento, i cap dels exèrcits. Val a dir que hi havia Corts, però estaven formades per procuradors afins al franquisme, i tenien una funció consultiva, ja que l'última paraula la prenia el Generalísimo. Una xarxa feta per a una persona que ho controlava tot. També els ajuntaments mitjançant la Llei de Bases de Règim Local. Tot per abastar-ho millor.
Aquesta llei establia la designació governativa dels alcaldes i presidents de les diputacions, així com l'elecció pels caps de família d'un terç dels regidors. Oficialment, les primeres eleccions municipals de la dictadura van tenir lloc l'any 1948... contínua
.


LL70, LA DICTADURA ACABA AMB TOT
Escrit per Guillem Llin
El final d'una època. L'1 de desembre de 1937, seguint els dictats de Govern Civil, té lloc la constitució d'un nou Consell Municipal d'Ontinyent. En formen part Salvador Pla Paula, Francisco Santamaria Penalba, Vicente Ferrero Soler, Carlos Olcina Revert, Rafael Morell Conejero,Juan Bautista Morales Reig, José Donat Vidal, Juan Iñesta Andrés, Rafael Ferrero Morell, Vicente Mollà Galiana, Joaquín Esparza Olcina, Manuel Sanz Micó, Vicente Albert Penalba, Enrique Gilabert Albert i Vicente Salvador Gramage. En la sessió, els regidors trien l'alcalde, José Donat Vidal, el qual va obtindre 11 vots. L'altre candidat, Juan Bautista Morales Reig, en va aconseguir tres; hi ha haver una papereta en blanc. Aquest Ajuntament, amb altes i baixes -bàsicament per la incorporació al serveimilitar dels regidors- es mantindria fins al final de la guerra. Donat Vidal serà alcalde durant els 16 mesos següents. ...contínua


LL70, ELECCIONS LOCALS SOM REPUBLICANS
Escrit per Guillem Llin
Les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931 van ser les detonants per al canvi de règim que es va viure a l'Estat espanyol. La victòria dels partits republicans va provocar la caiguda d'Alfons XIII. Però la monarquia portava molt de temps perdent credibilitat en la societat des que en 1923 acceptara el rei la dictadura de Primo de Rivera. Els historiadors no es posen d'acord sobre el grau d'implicació del monarca, però cal apuntar la responsabilitat moral en acceptar la imposició i encarregar-li formar govern, traint la constitució que havia jurat... contínua


LL53, PAÍS, REGIÓ, COMUNITAT
Escrit per Guillem Llin
Amb motiu de la festa del 9 d’Octubre de 2006 vaig veure un vell amic que no veia des dels temps, ja llunyans, de quan anàvem a escola al centre de formació professional Sant Joan Bosco. Aleshores, ell era un xaval tímid que acabava d’arribar d’emigrant i quasi no entenia el valencià i no el parlava gens. Ara, més de trenta anys després, l’entenia i, a més a més, el parlava. El ben cert és que en un moment de la conversa va eixir una qüestió que ell no comprenia. Per què els valencians no som ni País Valencià ni Regió  (o Regne) Valenciana —dos noms per a ell bonics— i en el seu lloc hem triat un afeblit “Comunitat Valenciana”? ... continua

Escrit per Miguel A. Múrcia Cambra
L’ontinyentí Josep Melcior Dídac Gomis i Colomer (1791-1836) fou el principal i més internacional músic espanyol del segle XIX. La seua dedicació a la música el va convertir, en aquella època de transició musical entre el final del Classicisme i els inicis del Romanticisme, en un dels compositors amb aportacions innovadores al món de la música occidental. Gomis va viure en un moment apassionant de grans canvis i transformacions al vell continent. Va viure moments intensament polítics com la guerra del francés contra l’ocupació napoleònica, la revolució liberal a Espanya i la revolució de juliol a França. Gomis, autor d’obres musicals de moda al París del XIX, a més d’un personatge important a la revolució política liberal espanyola contra l’absolutisme de Ferran VII, ha estat, sens dubte, el compositor valencià de major repercussió internacional de la primera meitat del segle XIX... continua

Escrit per Guillem Llin
En les eleccions autonòmiques del passat 26 de maig de 2007, Compromís pel País Valencià, açò és, Esquerra Unida més el Bloc Nacionalista Valencià van obtenir 7 diputats, gràcies al 7,98% dels vots aconseguits. Si no s’hagueren unit, a hores d’ara tots dos serien extraparlamentaris. Cap dels dos haguera obtingut el 5% dels vots totals, indispensables per poder ser al Parlament valencià. Per davant, molt per davant, van quedar el PSOE, amb el 34,21% dels vots i 37 diputats i el PP, amb el 52,22% i 55 diputats... continua

Escrit per Guillem Llin/Ximo Albuixech Sanchis
Molt està parlant-se darrerament de l’hospital de nova planta que s’ha de fer a Ontinyent. També està comentant- se si s’haguera fet abans un hospital nou, en un altre emplaçament, que el responsable és... Bo serà aclarar les coses, perquè ningú no s’equivoque i per evitar que ningú no faça maledicència en contar-ho. Allà pels anys vint del segle passat, Ricardo Martínez Llovet va construir Villa Rosa. A aquesta mansió, que a més de la casa tenia uns 9.000 metres quadrats de jardí, se la coneixeria popularment com xalet de les Boles. Al final dels seus dies, Martínez va voler fer una donació al poble. Va vendre el xalet al municipi d’Ontinyent per menys de 300.000 pessetes al 1951. Però va posar una condició: s’havia de destinar per a fins socials. L’Ajuntament d’aleshores va optar perquè fóra una casa de sanitat. Allí, com a “establecimiento maternal” –com es deia en temps franquistes–, els nous ontinyentins van començar a vindre al món... continua

Escrit per Guillem Llin
Ontinyent 1941. Fa dos anys que ha acabat la guerra (in)civil. Franco es va rebel·lar contra el govern constitucional de la Segona República i ha guanyat la guerra. Alguns també han guanyat. Però molts han perdut. Entre els qui aparentment s’han quedat al marge hi ha els joves d’una vintena d’anys. A ells, a banda d’ajudar a traure endavant les seues famílies, amb el seu treball, dur, duríssim, i on en molts casos falta el pare o un germà, els arriba l’hora de l’amor. La sang els bull per les venes. El desig d’estar amb el ser estimat —ell o ella— ocupa la major part dels seus pensaments. Però, on? On anar per estar soles, junts i, els més atrevits, arriscar-se a fer l’amor? El règim franquista, de comú acord amb l’Església catòlica, ha imposat una falsa moral puritana. Tot té ulls i orelles. I hi ha molta gent disposada a col·laborar en el designi del dictador. Malauradament... continua

Escrit per Gaspar Conejero Martínez
No ho podia evitar. Cada vegada que anava al supermercat, i veia la quantitat i varietat de paper per a usos múltiples que hi havia en les prestatgeries, es sentia al·lucinat: per a la cuina, tovallons, mocadors; paper d’alumini i de plàstic per a embolicar els aliments, paper de regal i un llarg etc. Si bé al final, el que més li cridava l’atenció era la varietat de paper higiènic que existia al mercat: blanc, rosa, verd, a floretes, llis, gravat, senzill, de doble capa, suau, perfumat, etc. Això sí, amb un encunyat per a trencar-lo més fàcil, i quasi instantàniament, li venien a la memòria escenes de la seua infantesa... continua

Escrit per Gaspar Conejero / Elies Castelló
De nou, l’Associació de Veïns el Llombo, està a l’espera de canviar de lloc. Esperem i desitgem que esta vegada —la quarta—, siga a un destí definitiu i ben situat. El primer que vam ocupar va ser a un domicili privat —a ca el Serrano—; després, vam estar a l’avinguda del Comte de Torrefiel, 33; una antiga fàbrica de llimonades i sifons de Vicente Andrés Mengual (Devesa)... continua


Escrit per Guillem Llin
Quan el 29 de març de 1939 les tropes franquistes van entrar en Ontinyent, la dreta no va perdre ni un instant en fer valdre la nova situació. Eixe mateix dia, José Simó Aynat, en representació de Falange Española Tradicionalista y de las J.O.N.S. va requerir a l’alcalde president del Consell Municipal, José Donat Vidal per que li fera “entrega de la presidencia y jurisdicción de su mando con el fin de asumir la autoridad local en estos momentos históricos”. Evidentment, Donat va accedir al requeriment sense posar cap objecció. Acabaven de perdre una guerra i la desmoralització i la incertesa era enorme. Tot seguit, i “al objeto de que no quede abandonada la dirección y administración de los servicios públicos y municipales”, s’anomena una junta municipal provisional composada per Vicente Martínez Calvo, Luis Mompó Delgado de Molina, José Gironés Valls, José María Moscardó Boluda, Daniel Gil Casanova, José Tortosa Simó, Francisco Gisbert Nadal i José Delgado de Molina Moscardó... continua

Escrit per Paco Garrido
Aquestes vacances  a caigut en les meues mans un article publicat en la revista Almaig de l’any 1987, titulat “Ontinyent y sus manantiales” i del que és autor F. Galiana. Llegint-lo t'adones, la quantitat de fonts i brolladors d'aigua que trobem a tot arreu, per aquest motiu podem estar agraïts de viure en un lloc privilegiat com és Ontinyent... continua

Escrit per Gaspar Conejero Martínez
En el passat número de la revista el Llombo, venia un article d’uns pares de uns xiquets de tres anys, que demandaven que es donara solució al problema de matriculació que afecta Ontinyent i en particular al nostre barri. Sense voler, en va vindre a la memòria una situació similar que va viure el col·legi Lluís Vives —actualment seu Universitària—, a principi de la dècada dels huitanta del segle passat... continua

Escrit per Borja Vidal
Ontinyent, meitat dels anys cinquanta. És alcalde de la localitat Jaime Miquel Lluch, des que substituira Luis Mompó Delgado de Molina en 1948. Va ser un canvi doblement convuls i traumàtic. D’una part, el franquisme, amb la repressió, la cartilla de racionament, la fam, l’estraperlo i tantes i tantes circumstàncies desagradables més. D’altra banda, l’alcaldia de Mompó es caracteritza per ser presidencialista i estranya. Tan estranya que part dels franquistes i falangistes de l’època volen ferlo fora, cosa que finalment aconseguiran per un estret marge de vots en les eleccions que es van celebrar en 1948... continua


Escrit per Guillem Llin
El Cementeri Municipal d’Ontinyent complirà 70 anys d’ací un mes. Va ser l’1 de febrer de 1939 quan es va decidir que els soterraments es feren ací, i que es clausurara el vell cementeri. De fet, el governador civil ja havia autoritzat, mitjançant escrit remés el 23 de novembre de 1938, que a partir de l’1 de gener de 1939 entrara en servei. El mes que es va retardar es deu a la necessitat de la Corporació local de redactar i aprovar les ordenances fiscals que feren possible la prestació dels serveis de soterrament i del trasllat de cadàvers. Darrere quedaven huit anys de buscar un emplaçament, de no posar-se d’acord amb el propietari i fer-lo. Tot això amb la Guerra Civil pel mig. Amb aquest cementeri, la ciutat d’Ontinyent tenia la seua necròpolis pública, ja que el que fins aleshores hi havia era un cementeri parroquial des de la primera meitat del segle XIX, propietat de l’Església catòlica, xicotet i mal condicionat, en els terrenys on hui es troba la parròquia de Sant Rafael... continua

Escrit per Guillem Llin
En el mes de juny de 1932, una forta tronada amb aiguats i pedra va fer molt de mal a les collites i a les infrastructures viàries d’Ontinyent. L’Ajuntament, sent aleshores una població agrícola, va demanar auxili al govern central per remeiar en la mesura del possible el mal. En primera instància, l’Estat va demanar la remissió dels projectes i pressupostos de les obres que s’havien d’executar a càrrec de la subvenció que es concedira. Davant les bones expectatives, el regidor Salvador Gil Martínez, junt l’arquitecte municipal Camilo Grau Soler, estudien la possibilitat de construir una carretera que, creuant l’horta del Llombo, anara des de l’Avenida fins el pou l’Olleta. Però a l’hora de la veritat, el govern, per mitjà del Ministeri de Governació, que té al front al gallec Santiago Casares Quiroga, concedeix una subvenció de tres pessetes. L’obra no és pot fer i l’Ajuntament destina l’exigua ajuda a reparar el camí vell d’Agullent “que se encontraba en muy mal estado”... continua

Escrit per Guillem Llin
A les huit i mitja de la vesprada del diumenge 24 d’agost de 1919, dos xiquets estan jugant en el passeig de Sant Antoni [el que actualment coneixem per la Glorieta]. José Maria Sarrió Soler, de nou anys, es troba una fortuna per a l’època: un bitllet de 1.000 pessetes. L’acompanya un amic, Alejandro Perseguer... continua

Escrit per Guillem Llin
Al número 59 de la revista el Llombo van veure com, a l’arribar l’estiu, davant l’escàndol que suposava banyar-se en el riu Clariano homes i dones, tots junts, el govern municipal franquista eixit de la guerra, va decidir prendre cartes en l’assumpte i va prohibir les dones el banyar-se en els pous que hi havia en el curs del riu... continua

Escrit per Guillem Llin
En 1927 Ontinyent no té casi escoles. A Sant Carles, hi ha que sumar-li unes classes en dependències de La Previsora i, per a les xiquetes, una casa al carrer de la Llosa. Açò fa que naisca el projecte del Grupo, a construir en la recent oberta avinguda del Comte de Torrefiel o al final de l’Avenida, al carrer Dos de Maig, carretera de Bocairent. Finalment, passats set anys, i una reforma d’ampliació del projecte (passa de tindre 6 unitats a tindre’n 8) es farà al lloc que ocupa, a mitjan avinguda. El col·legi s’inaugura el diumenge 21 de gener de 1934. Però hi ha que urbanitzar els voltants... continua

Escrit per Gaspar Conejero
“Cuentan los viejos que en este país hubo una guerra…”. Aquesta cançó, del grup Jarcha, es va fer famosa en els anys de la transició, i inclús va ser agafada com una mena d’himne en les primeres eleccions democràtiques, fonamentalment les estrofes aquelles que diuen: “Libertad libertad, sin ira libertad, guárdate tu miedo i tu ira…por que hay libertad…”... continua

Escrit per Guillem Llin
El proper 13 d’agost es compliran 70 anys en que van començar a arribar al camp de concentració de Mauthausen els nou ontinyentins que van passar per aquest camp amb la pretensió nazi d’aniquilar-los. D’eixos nou, sis van trobar la mort a Mauthausen o als seus kommandos i tres van aconseguir eixir amb vida, malmesos, però amb vida. Per aquest motiu, el Llombo enceta una sèrie de reportatges dedicats als infortunats republicans que van passar per ell. En aquest primer article, es centrem en els malaguanyats Rafael Donat Vidal, Francisco Tortosa Santamaria, Virgili Torró Calatayud i Rafael Torró Garrigós, sota el fil conductor per a la narració del primer d’ells. En proper número, el d’estiu, els protagonistas seran Gonzalo Ureña Donat i Vicente Sais Micó, els dos ontinyentins que van tindre la mala sort afegida de ser dels primers en arribar al camp de concentració de Mauthausen. Els dos van morir allí. I en el número de tardor, el reportatge es centrarà en Vicente Gandia Reig, Eusebio Pimentel Perelló i José Maria Martí Belda, de qui existien dubtes sobre si havia sobreviscut o no, però sí va eixir amb vida, a l’igual que els altres dos companys... continua

Escrit per Guillem Llin
El proper 13 d’agost es compliran 70 anys de l’arribada dels primers republicans ontinyentins al camp de concentració de Mauthausen. Ningú —em referisc a nivel col·lectiu— se’n recordarà. Les vacances, la calor d’agost i els preparatius de les festes poden més que la memòria. Els dos primers infortunats republicans que van ser deportats, Gonçal Ureña Donat i Vicent Sais Micó, van acabar morint en mig de l’horror nazi. Els seguirien altres, uns van eixir amb vida i altres van morir, davant la ignorància i el menyspreu general, d’abans i ara... continua

Escrit per Guillem Llin
El dia 18 de desembre de 1909 se celebra Ple a l’Ajuntament d’Ontinyent. Damunt de la taula, hi ha una instància, presentada el 24 de novembre, en que quatre regidors presenten la dimissió. Són Manuel Calatayud Asensio, Luis Tortosa Calatayud, Daniel Silvage Galiana i José Simó Marín. Tots ells, en un escrit conjunt, al·leguen el mateix: renúncia per motius de salut. El Ple, acorda “según las certificaciones facultativas que acompañan, el Ayuntamiento estimando justas las causas alegadas (...) acordó por unanimidad admitirlas”. Així mateix, Joaquín Úbeda Puigmoltó, qui havia presentat un escrit el 10 de desembre dient el mateix, també l’accepten la renúncia. Són anys bastant convulsos i no deu causar major impressió la dimissió dels cinc regidors... continua

Escrit per Guillem Llin
Sortosament, no tots van morir a Mauthausen. Encara que es donaren les condicions per a una mort rápida o lenta, però segura, els republicans espanyols estaven guerrejats en mil i una batalles i van resistir fins l’arribada de les tropes soviètiques i nordamericanes per a ser alliberats el 5 de maig de 1945... continua




LL69, ONTINYENT, EL POBLE SENSE PECAT
Escrit per Guillem Llin
La prostitució va estar permesa, sent legal més de la meitat dels anys del segle XX i en la resta del temps, va estar tolerada. Malgrat això, a Ontinyent mai va existir cap casa de putes legalitzada. Sí clandestinament, sí bé tothom sabia on estaven i molts homes anaven de tant en tant a desfogar-se. En una època que s'’allunya bastant de l’'actual i tot i la forta demande de serveis fonamentalment per part de la gent jove— el fet marca l’'alt índex del puritanisme, però mal entés; de falsa moral i d'’hipocresia poblerina... continua




LL69 ENTRE PARÍS I LONDRES: GOMIS, MASARNAU I MADAMME LABORDE
Escrit per Miquel Àngel Múrcia
La tasca investigadora sobre J.M.Gomis segueix essent apassionant. Tan sols cal anar a la primerísima línia de sa crònica presentada en el catàleg expositiu “Il·lustres oblidats i desconeguts d'’Ontinyent” per donar-se compte de la quantitat d'’errors que segueix mantenint el perfil biogràfic del compositor. El perfil constituït ha d’'acceptar i introduïr les noves aportacions historiogràfiques, malgrat que això supose enfonsar tasques d’'admirades (i si em permeteu l'’atreviment, poc riguroses) velles historiografies. Coses com aquestes em fan recordar les agres paraules de Masarnau al respecte de Gomis:


¡Y en España, país nativo del autor, ni aun se sabe que tal obra existe! Y no es de sentir, repetimos, y no nos cansaremos de repetirlo, este abandono, esta frialdad, tan profunda
indiferencia. (Santiago Masarnau, 1836, El Artista, III) 

Gràcies a l’a proximació al perfil biogràfic de Santiago Masarnau, l’'etern amic de Josep Melcior Gomis, podem esbrinar dades... continua