7 en 7

I l’Església torna a fer de les seues

  
 
Guillem Llin

El diumenge passat, l’Església catòlica es va posar firmes, va alçar el braç dret i mirant a la dreta, va canonitzar 522 víctimes de la guerra d’una tacada. Encara que l’arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol, es va dedicar en els dies previs a dir que era un acte religiós i mai polític, el seu superior eclesiàstic, el nuci papal Angelo Amato, en un moment donat, com les cabres, va tirar cap al monte, i va assegurar en la seua homilia que aquests 522 màrtirs van perdre la vida per “l’hostilitat anticatòlica dels anys 30”, i què Espanya va ser envoltada per “la boira diabòlica d’una ideologia –la republicana– que va anular milers de ciutadans pacífics, incendiant esglésies, tancant convents i escoles catòliques”. 

Aquesta arenga religiosa va comptar amb l’assistència dels governs de l’Estat espanyol i de la Generalitat catalana, i la televisió pública ho va retransmetre, íntegrament, per la 2. O siga, que com bé va dir Gaspar Llamazares en un tuit, “quan són els republicans els que honren als seus avis, estan reobrint ferides; però quan és l’Església qui homenatja als seus màrtirs, acudeixen fins les autoritats”. 

Prop de 80 anys després, alguna cosa no és normal. No és normal què passe el què passa, no és normal que el partit que governa l’Estat no haja condemnat el franquisme, no és normal que no hi haja una llei com en Itàlia i Alemanya (els altres dos països feixistes als anys 30 del segle passat) on estiga prohibit fer ostentació dels símbols i de tota la parafernàlia franquista, no és normal la banalització que es fa del feixisme i nazisme per part dels seus cosins ideològics, no és normal que el PP siga un viver d’extrema dreta, no és normal la profusió de la simbologia totalitària als racons més insospitats i als més sospitats, no és normal que, damunt, els republicans, quan volen saber on estan els seus avantpassats, siguen uns rancorosos. Tampoc és normal que l’Església se’n torna a pujar al carro del greuge, quan ella no va ser víctima, sinó botxí durant el franquisme, i no sap demanar perdó. El paperet de l’Església em recorda a aquell acudit que en un partit de futbol un jugador colpeja amb el seu ull (els republicans) el genoll de l’altre (l’Església) i l’àrbitre (el franquisme) expulsa al primer mentre el segon es queda queixant-se sobre el camp.

Quan u parla o escriu sobre el tema, enseguida et diuen que és hora de passar pàgina. D’acord, passem pàgina, però abans hi ha que llegir-la, com bé diu l’historiador Antonio Calzado. Després, passem-la. I, soterrem els morts.   

Nota a peu de pàgina

Pous de petroli a Extremadura

Encara que no es vegen, a Extremadura hi ha pous de petroli

A Extremadura segueixen explotant els pous de petroli que es van apareixer durant la transició seudodemocràtica. Allà, les ulleres de vista son gratuites. Allà, per fer una cosa com traure’s el títol de l’ESO —obligació com a mínim moral— et donen un xec per import de 1.000 euros. I, ara, allà, els xiquets vindràn al món amb un pa baix del braç. O amb un cove ple de pans i un rastre de companatge. Perquè a cada xiquet que nasca els pares rebran un xec per import de 1.400 euros. 

Pous de petroli a Extremadura? No, què va. És la mamella de la vaca a la qual es van agarrar en la transició seudodemocràtica i que Espanya porta a terme gràcies al robatori, any rere any, al anomenants Països Catalans (País Valencià, Principat de Catalunya i Illes Balears) en nom de una solidaritat mal entesa i que constitueix un veritable atracament. 

 
El cego de Castelló

       
Guillem Llin

L'aeroport està fet. Ja solament falten els avions

No resistisc la temptació d’escriure, per una vegada, com si fora un columnista de dretes. Ja sabem que la dreta política i mediàtica respecta poques coses (ara que pense, cap) que no siguen del seu ideari, i es bròfega a l’hora de pronunciar-se sobre els rivals i cínica en els arguments per convèncer als convençuts. 


Així que hui parlaré del cego de Castelló. Un pobre home, cec, amb semblança de venedor de cupons de l’ONCE, però que té una sort bàrbara. Merescuda, sens dubte, pels seus desvetllaments ciutadans i per la seua evident religiositat. Si més no, diuen que li ha tocat la grossa de la loteria set vegades. Deu ser per això, que a aquest pobre home —repetisc: suposadament cec, perquè porta uns ulleres grans i fosques— l’esquerra caïnita i sanguinària li té una enveja enorme i volen posar-lo dret per unes menudalles que ha fet en la seua vida professional com a polític. Com l’esquerra és emprenyadora i no solta una presa una vegada li ha pegat el mos així els mates, el cec de Castelló està a hores d’ara davant d’un tribunal. Mai havia d’haver estat, perquè els tres magistrats, equànimes i independents que el jutgen, ja li van donar “carpetazo” a les denúncies (recordem: de l’esquerra i de la fiscalia esquerrosa) i van decidir que no hi havia motiu perquè aquest pobre home —de veritat, cec— passara el tràngol d’un judici. Però un altre tribunal d’esquerres, el Tribunal Suprem, va ordenar reobrir el cas i que s’havia de jutjar al cec de Castelló. Ara, ja ho veure-ho, i si no temps al temps, eixirà absolt. Però qui li pagarà al pobre home cec el mals de cap, les incerteses i els afronts que l’esquerra li ha fet passar? Justícia! I que els tanquen a tots i a ell que el deixen solt!


Fins i tot, els cafres de l’esquerra l’han criticat per fer un aeroport. Què Castelló no té dret a tindre’n un? Devíem reconeixer-li el seu esforç i els seus insomnis pel poble —desagraït, dit siga de passada—. A hores d’ara l’aeroport ja està fet. Solament falta que qui vaja darrere pose els avions, que això són quatre perres grosses.

Nota a peu de pàgina


La separación de sexos en los colegios genera la homosexualidad


Con la educación separada por sexos, muy pronto veremos a los alumnos así

El gobierno del Partido Popular, ese partido de centro, sigue con su marcha hacia la Edad Media. Al margen de otras muchas cosas, ahora pretende, con escaso acierto y nula representatividad, que los alumnos escolares puedan ir a clases separadas. Pretende conseguirlo bonificando a las escuelas que lo hagan con sabrosas subvenciones. ¿Qué no ha pensado el PP que separar a los alumnos por sexos es la puerta de entrada al vicio de la homosexualidad? ¿No ha pensado que dentro de unos años los casos de mujeres lesbianas y de hombres gays se habrán incrementado hasta el infinito y más allá y que nuestros hijos estarán en el gravísimo peligro de ser corrompidos per las mentes enfermas de estos / estas degenerados / das? ¿No se dan cuenta que quieren convertir a nuestra querida y virginal España en una Sodoma y Gomorra cualquiera? Habrá que desempolvar la vieja ley de Vagos i Maleantes donde se ponía a los homosexuales a buen recaudo.

Desmuntant una gran mentida



















Exemples: malauradament molts i variats. En posarem alguns: 

—La presa de Badajoz (en agost de 1936), amb els coronel Yagüe vantant-se d’haver afusellat 4.000 ciutadans una vegada la ciutat havia caigut en poder dels nacionals. Afusellats que són civils la major part d’ells;

—El bombardeig indiscriminat de l’aviació i dels vaixells de guerra nacionals contra els refugiats que fugien de Màlaga (en febrer de 1937) per la carretera a Almeria, una vegada havia caigut la ciutat, amb dones, xiquets i gent gran com a objectiu militar, i que va causar milers de morts entre la població civil i innocent;

—El bombardeig de Gernika (altra vegada sobre la població civil), en abril de 1937 i que va fer l’aviació alemanya, per més que els franquistes van voler fer creure que era la mateixa República l’autora de la matança;

—El bombardeig per part de l’aviació italiana del mercat central d’Alacant (en maig 1938), a plena llum del dia i atapeïda de gent civil que va causar centenars de morts, civils i, com sempre, de gent innocent;

—La caiguda d’Astúries (en octubre de 1937), un fet militar 100% i que va comportar més de 6.000 consells de guerra entre els presoners republicans amb uns 2.000 condemnes a mort pel simple fet, en tots els casos, d’haver-se mantinguts fidels a la democràcia i a la llibertat, a la República i que foren acusats de rebel·lió (qui es va rebel·lar?); afusellats impunement i impúdicament entre els quals es trobaven el marit i un fill d’Amparo Soler Orquín, una bocairentina que va viure uns anys a Ontinyent, primer en la plaça Pi y Margall (actualment plaça de Sant Domingo) i, posteriorment, al carrer del Dos de Maig.

—O el bombardeig a l’estació de Xàtiva (febrer de 1939) —altra vegada en acció l’aviació italiana— contra un tren de soldats que tornaven cap a casa i que es va saldar amb més d’un centenar de morts, molts d’ells civils i altra vegada de gent innocent.

—O els atacs contra la població civil de Madrid, Barcelona, València... amb l’única pretensió d’acovardir-la i desmoralitzar-la.

Tot això, fet des de les estructures del poder, de l’estat, com una màxima a seguir. Sí, el règim de Franco va ser un règim sanguinari i terriblement venjatiu i encara estem esperant que el partit actualment majoritari a l’Estat espanyol el condemne. Atacs en guerra contra la població civil que el franquisme promovia, donava cobertura i executava. Això amb la República no va passar. Per tant, res de col·locar-los al mateix nivell de deshumanització i d’injustícia que els nacionals.

Nota a peu de pàgina

La democràcia que hem parit

La democràcia que tenim no resistiria cap prova, ni la del cotó en pel. És una democràcia tant justeta, que en un examen trauria un aprovat raspat i un “necessita millorar”.

I encara que siga bastant més frequent les eixides de pota de banc per part dels populars, tampoc els socialistes es queden curts. El cap de setmana passada, en Quijorna (Madrid), en una escola pública, van muntar una fireta amb tota la parafernàlia feixista i nazi que van trobar per la contornada. Deplorable l’escola i deplorable l’alcaldessa del PP, Mercedes García, qui va declarar sense pujar-se-li els colors de cara ni tartamudejar que ella no s’havia fixat en si les banderes eren inconstitucionals i si hi havia creus gamades o crucifixes.

Aquest darrer dimart, el socialista? Juan Alberto Belloch va dir que en una vesprada el Senat espanyol podia desmuntar el dret a decidir de Catalunya prohibint l’autonomia. Qui és J. A. Belloch, a banda de ser superministre de Justícia i Interior amb Felipe González? Doncs, son pare fou l’últim governador civil del franquisme a Barcelona, i sa mare, censora del franquisme a Barcelona durant on grapat d’anys. Algu s’estranya que, de tant en tant, traguen a passejar el caràcter totalitari i fascista que porten dins des de sempre?





Opinió

Bankia com a símptoma



Guillem Llin

El 28 de desembre de 1993 el Banc d’Espanya intervé Banesto perquè té un forat de 450.000 milions de les antigues i futures pessetes (uns 2.700 milions d’euros). L’aleshores ministre d’Economia, Pedro Solbes, compareix a petició pròpia al Congres de Diputats; el president de Banesto, Mario Conde, es converteix en un empestat, li esperen diversos judicis, anys de presó i, segons les sentències judicials, havia fet un mal ús del càrrec i s’havia apropiat de 600 milions de pessetes (3,6 milions d’euros) en el cas Argentia-Trust.

7 de maig de 2012. Han passat 18 anys. Rescat de Bankia. L’entitat necessita, per la mala gestió dels seus responsables, 23.500 milions d’euros (3 bilions, 910 mil milions de les antigues o futures pessetes). El president, Rodrigo Rato, se’n va per la porta gran amb 200 milions de pessetes (1,2 d’euros). Poca cosa, per el directiu de Bankia, Aurelio Izquierdo (gestor de Bancaixa, intervinguda; gestor del Banc de València, intervingut; gestor de Bankia, intervinguda) té “dret” a una indemnització de 14 milions d’euros (2.330 milions de pessetes). PP i PSOE es neguen a crear una comissió d’investigació, el PP fa una cortina de fum amb la xiulada a l’himne en la final de copa del rei i el PSOE una altra cortina de fum reclamant que l’Església pague l’IBI; cap càrrec dorm ni una nit a la presó; el president del Govern, Mariano Rajoy, i el ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón, diuen que “no hay que buscar responsabilidades”, la fiscalia de l’Estat, obedient, no es querella contra ningú. 

Aquests dos exemples serveixen per demostrar, ben a les clares, com la democràcia a l’Estat espanyol ha caigut en picat i els polítics i els seus amics poden fer el que els vinga en gana, que mai passa res. 

Ací hi ha responsables.  El Partit Popular, sobre tot; però també el PSOE. Tots dos, amb el mercadeig polític, amb l’amiguisme, amb la corrupció que els desborda i solament veuen la del partit d’enfront, amb la politització de la justícia, dels mitjans de comunicació, de les forces policials, amb la banca, amb els deliris de grandària pagats amb diners públics, han fet que el polítics de dalt i de baix, veient que no-pasa-mai-res, hagen emprés una cursa per robar més i millor amb la cara ben alta. 

Així hi ha un directiu nefast de NovaCaixa que reclama una indemnització multimilionària, una directiva nefasta de la CAM, que reclama una indemnització multimilionària. No solament no van a presó, trauen pit encara volen cobrar quantitats astronòmiques de diners mentre es fan les víctimes. Les víctimes, de què? Fins i tot, Teddy Bautista, el presumpte corrupte president de la mafiosa SGAE, es querella contra l’entitat per acomiadament improcedent i, demana, altra indemnització multimilionària. En paral·lel, però en direcció contrària, l’expulsió de la carrera judicial de Baltasar Garzón és una prova més de per on van les coses. 

Abans he responsabilitzat al PP i al PSOE (més al primer) de la situació que a hores d’ara viu la ciutadania. Sí, són ells els culpables. Perquè quan apareix un cas de corrupció, en lloc de posar-los als autors en mans de la justícia i que foren empestats de la societat, encara tenen la barra de posar-los com a eixample i de presentar-se com a víctimes i com“acusación particular” en aquells casos que arriba al jutjat per a, des de dins, boicotejar tot el possible les gestions judicials. Els exemples de Federico Trillo, posant pals a les rodes del cas Gürtel; o el País Valencià, amb un sense fi de casos de corrupció palmària —mentre la societat contempla desinteressada l’escena— són els pitjors i els més clars símptomes de la decadència que ha encarat la nostra pobre democràcia. 
La monumental errada de l’alcaldessa Lina Insa

NOTA: l'opinió d'aquest article és de qui el signa, en cap cas de l'Associació.

Guillem Llin

El dijous 27 de gener de 2011, Lina Insa va abandonar el Ple i se’n va anar a casa amb cara de pocs amics. Eixe dia, Víctor Márquez, representant de l’associació ADECA va ficar damunt la taula, entreliadament, els greus problemes que tenen els propietaris de les casetes expedientades. Insa, abans d’anar-se’n, però, va tenir temps d’esbroncar el primer tinent d’alcalde, Filiberto Tortosa per que, segons l’alcaldessa, no hi havia posat prou contundència durant la seua intervenció al Ple. Des d’eixe dia, les relacions alcaldessa–tinent d’alcalde estan trencades. La confluència d’interessos (vénen les eleccions municipals) fa que una i l’altre dissimulen, vagen en la mateixa llista electoral i, si és el cas, neguen la major; és a dir, que estan barallats. Tortosa s’ha cansat que Insa estiga per damunt del bé i del mal i, sobretot, que no es fie de ningú dels que estan al seu voltant.
Però l’errada no és de Tortosa, és d’Insa. Aquest 27 de gener de 2011 deu portar-nos a aquell 30 d’octubre de 2008 per donar-se compte de la monumental relliscada que va fer Lina Insa quan en sessió plenària de l’Ajuntament, va dir que el Tripartito havia creat un problema que ells anaven a solucionar. Com? Deixant prescriure els expedients oberts. Ho va dir alt i clar, amb seriositat i contundència, i ho va repetir.
Els primers expedients caducaven en 2009. A hores d’ara, no se’n ha tancat cap. Per què? El protagonisme d’Insa, en voler ser la imatge que estiga sempre en primera fila i la veu que s’escolte més forta i clara que ninguna, la va trair. Va dir, amb llum i taquígrafs, que anava a prevaricar deixant prescriure els expedients. Les seues paraules van provocar que el fiscal actuara d’ofici i advertira a l’equip de govern que si caducaven els expedients sabrien d’ell.  
Aquell dia l’alcaldessa va cometre una errada tremenda, enorme. D’eixes que passat els anys, el poble se’n recorda encara que no vullga. Què per què? Doncs, entre altres coses perquè la Justícia és lenta, o lentíssima, però a la fi, en aquest cas, tenim el pressentiment que acabara complint-se i, com a mínim, unes multes quantioses sí tindran que pagar els propietaris expedientats. Per aquestos, seria la conseqüència directa en forma de sanció d’una equivocació comesa per qui, segons ella, anava a salvar la situació. 




La Universitat aposta per Ontinyent mentre els polítics miren cap un altre costat

La setmana passada, el Consell de Govern de la Universitat de València, amb el seu rector, Estebán Morcillo, i el delegat d’aquest a la nostra ciutat, l’ontinyentí José Pla Barber, van demostrar que confien en Ontinyent i que volen que l’Extensió Universitària deixe de ser-ho per a passar a un Campus Universitari.
Resulta sorprenent que des de fora s’aposte per la nostra ciutat i, en canvi, els polítics d’ací, de casa, passen olímpicament del tema, com si no els anara l’assumpte o com si poguera deixar-los al descobert les vergonyes.
Veiam. Segons el Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU), en l’antic col·legi Lluís Vives, està previst per a la Universitat un solar a la part posterior, junt al patí i front al magatzem d’obres municipal. Així doncs, els plans per fer un Campus passen per aquest reduït espai de terreny.
Des de l’Associació de Veïns hem dit per activa i per passiva que l’espai és insuficient. I al respecte proposem que s’amplie, ara que es pot. La zona de l’aparcament en la part posterior, fins al carrer de Joan Coromines, deu ser tota per la Universitat. Diguem aquesta zona perquè no seria difícil permutar el terrenys i no diem tot el tros del nucli urbà (part posterior i anterior, la que dona a l’avinguda del Comte de Torrefiel) perquè som conscients que, ací, al nostre poble, qualsevol cosa que es demane als polítics és molt, i situats en aquesta disjuntiva, preferim que abans siga la zona de darrere que res.
En qualsevol cas, s’ha d’ampliar el tros per a la Universitat i s’ha d’ampliar ja. Perquè la setmana passada, a pesar del meninfotisme ontinyentí, el Consell de Govern de la Universitat va decidir apostar per Ontinyent i fer una forta inversió en ella per a col·locar 500 alumnes. Però veient del què són capaços els nostres polítics no cal fer-se massa il·lusions. S’ampliarà la Universitat, sí. Però no serà per una demanda social, sinó perquè s’han compromès els responsables universitaris.

El Llombo, 13 de febrer de 2011

 
L’estranya parella del republicà i la censora

El passat 21 de gener, Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV) va organitzar un acte al casal Jaume I d’Ontinyent. O siga, no s’han mort, encara que ho semblava. Estan vius.
Recordem. Fa prop de quatre anys, en la campanya per a les eleccions municipals de 2008, el PP, PIPO i ERPV van escenificar un pacte per la TVO. La televisió local havia de ser plural, bona, imparcial, i bla, bla, bla. Després, a l’hora de la veritat, el van signar, solament, Lina Insa, pel PP; i Pere Vidal, per ERPV.
Ara, la televisió local és bastant més dolenta que aleshores. La censura s’ha instal·lat en ella. És una televisió de partit (el PP) i d’un govern municipal monopartidista (el del PP), i tota la resta està marginada i proscrita a la TVO. No solament la resta de partits polítics. També les entitats cíviques i ciutadanes pateixen l’arbitrarietat de la tele local.
Dos exemples. La multitudinària presentació del llibre Vivencias de la guerra y de la represión, organitzada per aquesta associació. Va eixir als 11 dies! de produir-se; el tall en que apareixia la gent assistent (eren prop de 200 persones) va durar cosa d’un dècima de segon, i en el súmmum del desvergonyiment, el presentador Antonio Calzado, professor de la Universitat de València, no el van traure. L’altre exemple el va denunciar Víctor Márquez, representant d’ADECA, qui en el Ple del dia 27 de gener quan es va queixar amargament de moltes coses. Lluny de servir d’alguna cosa, el PP local va respondre al dia següent traient en el resum prop d’un quart d’hora al regidor d’Urbanisme donant explicacions sobre el tema de les casetes al Ple, i de la intervenció de Márquez, que va durar prop d’una hora, no va aparéixer.
Evidentment, del PP, no podem esperar res en aquest aspecte, perquè ja veiem de què són capaços. Però d’ERPV, si estan vius —que sembla que sí— esperàvem alguna resposta, alguna cosa, alguna denúncia, alguna aparició. I no. Res. Porten quatre anys d’escrupolós silenci. Ara, pareix que comencen a despertar. Deu ser que venen eleccions municipals. Els republicans devien de ser conscients que amb actituds així, en compte de sumar, és resta. 

El Llombo, 6 de febrer de 2011

Un contenidor per als polítics

Redacció

Un dia d’aquesta setmana mentre practicàvem l’esport del zapping vam veure en la televisió MK (o era la TVO? No les distingim, perquè encara que siga una pública i l’altra privada, és tot el mateix) hi havia un debat en que un dels contertulis va dir que “el ciutadà s’haurà d’acostumar a recórrer 15 metres amb la bossa de fem per tirar-la al contenidor”. 
Com vam seguir practicant l’esport de canviar de cadena no vam veure més. Però al respecte, sobre les paraules dites i escoltades, cal fer algunes reflexions. Quants avantatges tenen els contenidors de fem, siguen soterrats o a peu de carrer? Solament un: que la recollida és més barata.
Quants inconvenients tenen els contenidors de fem? Per exemple, lleven llocs d’aparcament i, això, en una població con Ontinyent, amb un gran dèficit de places per estacionar no és cap insignificança. Altra circumstància és què qui vol un contenidor davant sa casa? No sabem de ningú. I és estrany, que si és una cosa bona, ningú la vullga. Però, per què serà? L’olor, la brutícia dins i fora i pels voltants, i la falta de consciència ciutadana, tot just fan, un còctel de difícil digestió.
Els contenidors de fem són més barats, però compensen els inconvenients? És evident. NO. Però els polítics de tots els partits polítics estan emperrats amb ells. Per què? No ho sabem. I ens indigna que vagen implantant-los quasi d’amagat, en lloc de fer campanyes de sensibilització per què els veïns realitzem aquesta faceta de la vida ordinària com toca, i no depositant la bossa del fem en una paperera, traient-lo un dia que no passa o tirant la bossa allà on ens ve en gana.
Fa uns mesos, en l’enquesta periòdica del Institut Nacional d’Estadística (INE) va eixir que un dels problemes capitals per a la ciutadania són els polítics. I ells són els que ens governen. Per tant, malament, molt malament estan fent la seua labor. No sabem, però no estaria de més plantejar-se un contenidor, de fem, per dipositar dins, amb molta cura, els polítics en general.

El Llombo, 29 de gener de 2011