dimarts, 29 d’abril del 2014

Ara que fa uns dies...



De què s’escandalitzen?






Per segona vegada, el 14 d'abril passat es va col·locar una bandera republicana a la façana de l’edifici vell de l’Ajuntament d’Ontinyent. És a dir, es va col·locar a la casa de tots els veïns del poble. El 14 d’abril és l’aniversari de la instauració de la República, després de les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 que van provocar la caiguda i l’exili del monarca Alfonso XIII.

Una vegada més, la presència de la bandera republicana ha estat motiu de polèmica, encara que, em sembla, molt més magnificada pel algun mitjà de comunicació que en sentit real.

Cal recordar al respecte que la República va arribar al poder com a sistema de govern democràtic, que era un règim democràtic, i que democràticament va presidir tots els actes i tots els anys que es va mantenir a l’Estat, en un temps molt convuls a Europa, on Hitler i Stalin feien de les seues. Fins i tot en el Bienni Negre, de 1933 a 1935, en què hi va governar la dreta.

Democràticament va entrar, amb la bandera i l’himne, fins que un general feixista, per a preservar una sèrie de prebendes ancestrals d’una part de la societat, va fer un colp d’estat, que en fracasar —en bona mesura gràcies a l'oposició popular— va desencadenar una guerra civil. I ja se sap que les conteses civils són les més bèsties i esfereïdores que hi ha.

El general colpista, Francisco Franco, per si algú no ho sabia, va guanyar la guerra amb el suport de les dues poderoses dictadures feixistes d’Europa que eren l’Alemanya de Hitler i la Itàlia de Mussolini. Amb la seua acció, va provocar desenes de milers de morts, ferits, desapareguts, assassinats, que van comportar un munt d’amargura, de pena, de carències, de patiments...

Guanyada la guerra, Franco es va negar a passar la infame pàgina que havia escrit per a la Història. Aleshores va començar la repressió contra els vençuts.  Més morts, exili, presó, desesperança, i va nodrir l’estat policial de tot el que calia per a instaurar un estat de terror. Franco va fer un país gris, negre, sense esperança, de delators, de llàgrimes, de fam. I va morir al llit, com els bons governants, en compte d'haver-ho fet com Hitler (qui es va suicidar, abans que l’agafaren) o Mussolini (a qui van penjar).

Doncs bé, aquest infame general, Franco, té a hores d’ara a pobles, ciutats i capitals, un munt de carrers dedicats; places que honoren la seua memòria, monuments que ens el recorden... Darrere seu, hi ha un seguit immens de persones i efemèrides que recorden, també, que va hi haver una guerra i una postguerra salvatge i que el seu promotor —recordem-ho— era un colpista. Aquestes dedicatòries estan situades en el poble, la ciutat, la capital... en la casa de tots els veïns.

A l’infame general Franco, el partit que governa (per exemple la Generalitat Valenciana i l’Estat espanyol) no l’ha condemnat encara, trenta-vuit anys i mig després de morir-se. Trenta-set anys de democràcia després. Trenta-cinc anys i escaig de Constitució. En més de 14.000 dies, no ha condemnat ni un sol dia la barbàrie.

Així doncs, em causa sorpresa i estupor que la col·locació d’una bandera democràtica com va ser la republicana, que va ser apartada del poder per un colp d’estat i una guerra civil, li provoque a algú malestar. Perquè per eixe motiu, tot el que va passar després hauria de provocar-li arcades de veure com els representants —democràtics— de la meitat de la ciutadania miren cap a un altre costat i no condemnen la dictadura del general Franco.


PS. Cal reconéixer que Ontinyent va ser de les primeres ciutats on es va suprimir d’arrel tota referència a Franco i allò que el seu règim representava. Encara amb l’Ajuntament de la dictadura, el batle Antonio Serna va ordenar retirar els símbols franquistes, i després, el primer Ajuntament democràtic, als dos mesos escassos d’accedir al govern municipal va canviar els noms dels carrers que guardaven relació amb el franquisme.
Guillem Llin

Els jutges deliberen


Deliberacions

El Tribunal Superior de Justícia de Madrid, segueix deliberant (i van uns quants dies), si accepta la recusació dels jutges que ha presentat el també jutge Elpidio Silva.
Per a que després, alguns diguen que els jutges no pensen!
Molt bé, segueix-quen pensant.

Eleccions europees

Hui, dia 30 d'abril de 2014, el Boletí Oficial d'Estat (BOE) ha proclamat les candidatures que concórren a les eleccions europees. Finalment, no són 41 candidatures com el dia que es van publicar al mateix BOE, sinó 39 les formacions que concurreixen. Dos partits polítics no reunien tots els requisits legals per poder-se presentar. 


Ací està la denominacio exacta que tindran al País Valencià i el cap de llista. Encerte-ho a l'hora de votar

INICIATIVA FEMINISTA (I.Fem)
Juana María Santana Hernández

PARTIDO SOCIALISTA OBRERO ESPAÑOL (PSOE)
Elena Valenciano Martínez-Orozco

PARTIDO POPULAR (P.P.)
Miguel Arias Cañete

COALICIÓN POR EUROPA (CEU)
Ramón Tremosa i Balcells (CiU)

FORO DE CIUDADANOS (F.A.C.)
Argimiro Rodríguez Guerra

UNIÓN PROGRESO Y DEMOCRACIA (UPyD)
Francisco Sosa Wagner.

PARTIDO ANIMALISTA CONTRA EL MALTRATO ANIMAL/PARTIT ANIMALISTA
CONTRA EL MALTRACTAMENT ANIMAL (PACMA)
Laura Duarte Domínguez

ESQUERRA REPUBLICANA-L’ESQUERRA PEL DRET A DECIDIR (EPDD)
Josep Maria Terricabras i Nogueras (Independiente)

CIUDADANOS-PARTIDO DE LA CIUDADANÍA (C’s)
Javier Nart Peñalver

IMPULSO SOCIAL (ImpulsoSocial)
Rafael López-Diéguez Gamoneda

AGRUPACIÓN DE ELECTORES RECORTES CERO (RECORTES CERO)
Nuria Suárez Hernández (RECORTES CERO)

COALICIÓ COMPROMÍS (PRIMAVERA EUROPEA)
Jordi Sebastià Talavera (COMPROMIS)

EXTREMADURA UNIDA
José María Gijón Polo

PARTIDO HUMANISTA (PH)
Arturo Viloria Fuentes

VOX (VOX)
Alejo Vidal-Quadras Roca

PARTIDO DE LA LIBERTAD INDIVIDUAL (P-LIB)
Juan Manuel Pina Mérida

FALANGE ESPAÑOLA DE LAS J.O.N.S. (FE de las JONS)
Norberto Pedro Pico Sanabria

PARTIDO COMUNISTA DE LOS PUEBLOS DE ESPAÑA (P.C.P.E.)
Carmelo Antonio Suárez Cabrera

PARTIDO X, PARTIDO DEL FUTURO (PARTIDO X)
Hervé Daniel Marcel Falciani

AGRUPACIÓN DE ELECTORES D.E.R. (DISCAPACITADOS Y ENFERMEDADES RARAS)
Eduard Carreras Martí

SALAMANCA-ZAMORA-LEÓN PREPAL (PREPAL)
Francisco Iglesias Carreño

ESQUERRA UNIDA PAÍS VALENCIÀ-ELS VERDS: L’ESQUERRA PLURAL (EUPV-EV)
Willy Enrique Meyer Pleite

LOS PUEBLOS DECIDEN (LPD)
Iosu Mirena Juaristi Abaunz (EH Bildu)

EXTREMEÑOS POR EUROPA COALICIÓN ELECTORAL IPEX PREX CREX
(IPEX-PREX-CREX)
José Luis Velilla Sanz

PARTIDO ANDALUCISTA
Pilar Távora Sánchez (PA)

MOVIMIENTO CORRIENTE ROJA (M.C.R.)
Antonio Rodríguez Carrillo

ESCAÑOS EN BLANCO (EB)
Luis Prado García (EB)

PER LA REPÚBLICA, PER LA RUPTURA AMB LA UNIÓ EUROPEA (R.R.U.E.)
Antonio Criado Barbero

PODEMOS (PODEMOS)
Pablo Iglesias Turrión (Podemos)

ALTERNATIVA REPUBLICANA (ALTER)
Alfonso José Vázquez Vaamonde

PARTIDO DA TERRA (PT)
Isaac Zas Neira

SOLIDARIDAD Y AUTOGESTIÓN INTERNACIONALISTA (SAIn)
María Elena García San Segundo (SAIn)

LA ESPAÑA EN MARCHA (LEM)
Jesús Muñoz Martínez

PIRATAS DE LA COMUNIDAD VALENCIANA-CONFEDERACIÓN PIRATA-EUROPEAN
PIRATES (PIRATAS)
Rubén-Dario Castañé Carmona

DEMOCRACIA NACIONAL (D.N.)
Luis Tomás Zapater Espí

VALENCIANS PER EUROPA-PROYECTE EUROPA (ACNV-R.E.P.O-UNIO)
Rubén Vañó Gómez (UNIO)

MOVIMIENTO DE RENOVACIÓN DEMOCRÁTICA CIUDADANA, MOVIMIENTO RED
(MOVIMIENTO RED)
Elpidio José Silva Pacheco

MOVIMIENTO SOCIAL REPUBLICANO (M.S.R.)
Juan Antonio Llopart Senent

CIUDADANOS LIBRES UNIDOS (CILUS)
Félix Laudelino de la Fuente Pascual











dilluns, 28 d’abril del 2014

Los corruptos


La justicia vela por Aguirre y Blesa



Matías Vallés
Coincidiendo con la festividad del Día del Libro, el juez y el fiscal se congraciaron con Esperanza Aguirre o la cólera de Dios, al entregarle un ejemplar de Amor en los tiempos del cólera. La han mimado con una regañina, apenas la han echado en falta. La presidenta del PP madrileño declaró la guerra en solitario a las policías locales de la capital, causando más estragos que una película de Van Damme. Coronó el jolgorio utilizando a sus escoltas como mayordomos. Pues bien, a fecha de hoy no se ha personado ante ninguna instancia oficial para responder por su conducta. Se ha limitado a insultar a los agentes de la autoridad desde foros mediáticos privilegiados, con la furia de una abertzale o una antisistema, aunque «viciosos» es un insulto muy calle Serrano. Juzga a sus jueces después de haber protagonizado una caso de corrupción, en la acepción académica de «echar a perder, pervertir o pudrir» una institución. Las insólitas pesquisas adicionales ordenadas por el magistrado dudan de la versión presuntamente veraz de los funcionarios.
No lejos de allí, Miguel Blesa promueve el juicio a su juez Elpidio Silva, con el apoyo inestimable de la fiscalía general del Gobierno. Parece evidente que el amigo de Aznar «echó a perder, pervirtió o pudrió» Caja Madrid, por lo que el procedimiento se halla en línea con la doctrina de la Sala Garzón del Supremo, donde los corruptos juzgan a sus jueces y obtienen condenas escalofriantes. En esta ocasión, Silva ha obtenido una tregua poniendo en práctica la «defensa de ruptura» al estilo Jacques Vergès. Silva se comportó en la sala como Blesa durante la instrucción, salvo que al banquero se le permitió cambiar de juez según su voluntad, gracias al concurso inestimable del PP. Mientras tanto, la opinión pública tiene derecho a preguntarse si entre los centenares de magistrados, es inevitable que el tribunal incluya a una jueza que fue miembro de la asamblea general de Caja Madrid en representación del PP.
Gürtel expulsó a Garzón de la carrera judicial, pero al menos se guardaron las formas. Blesa ha introducido la amena variante de reírse de los contribuyentes en sede judicial. Cabe recordar que la Audiencia de Madrid ha revalidado la investigación de su compra del National Bank de Florida, instruida por Elpidio Silva. A pesar de ello, el banquero de Aznar gallea que el juez a quien aspira a condenar le ha causado «muchos daños» en su vida personal, regada con champán y caviar. Por si esto fuera poco, «también me ha creado daños en mi prestigio profesional», como si le quedara alguno.
Estas lamentaciones serían soportables si las difundiera en algunos de los medios de comunicación madrileños a su servicio, pero desbordan el sarcasmo en una oficina pública donde la luz y los sueldos son pagados por ciudadanos a quienes el hundimiento de Bankia ha obligado a desembolsar más de mil euros per cápita. Sin embargo, ninguna de las autoridades presentes interrumpió al desastroso financiero. Muy al contrario. Arturo Beltrán, presidente del tribunal, se sintió obligado a sentenciar que «no se está juzgando al señor Blesa, no sé si se dan cuenta». El ilustrísimo magistrado no se daba cuenta de que estaba desnudando el meollo del escándalo, la sensación masiva de que se enjuicia a la persona equivocada.
Por fortuna, se hallaba en la sala Librada Escobar, preferentista a quien faltó tiempo para replicar a los dolorosos quejidos de Blesa con un estentóreo «más daño han sufrido los demás». Por supuesto, fue multada de inmediato con cien euros. De nuevo, una víctima de la estafa financiera más descarada de la historia era condenada antes que sus causantes. El escándalo era tan mayúsculo que la sanción económica fue retirada. Es probable que un país gobernado por el candidato Silva fuera mucho peor que la España de Rajoy, lo cual obliga a explicar qué desafueros está cometiendo el Estado vigente para autodegradarse con tanta saña. También hay que examinar forzosamente el nivel de desesperación que se adueña de un jubilado sin antecedentes revolucionarios y educado en el temor reverencial hacia el aparato judicial, para atreverse a interrumpir un juicio exteriorizando su estupor.
La actuación solícita de jueces y fiscales hacia Aguirre y Blesa no debe confundirse con una debilidad congénita de la justicia en la aplicación de penas. El asaltante del domicilio de un extesorero del PP ha sido condenado ejemplarmente a 22 años de cárcel. Breivik, el noruego que asesinó a 77 jóvenes compatriotas, recibió una pena de 21 años.
Levante emv 27-04-2014

Responsabilitat


Corea del Sur

Dimiteix el primer ministre per sentir-se responsable de la tragèdia del Ferry que va naufragar i va ocasionar centenars de morts.

Espanya

Ací no dimiteix ni el gos!

divendres, 25 d’abril del 2014

Nos ayudas

.

Justícia a dos velocitats






Al jutge Elpidio Silva

He sentit a tant periodista i opinador políticament correcte, criticar el paripé que s’ha muntat en el judici contra el jutge Elpidio Silva: de que o tenia tot preparat, que si els numerets que va escenificar no corresponien, que si estava preparant-se la campanya electoral, que si... En fi tantes coses s’han criticat d’aquest judici, que necessite dir alt i clar, que a mi m’ha agradat.
M’agrada per moltes coses; primer, per què va ser capaç de ridiculitzar –així com sona– la justícia que patim. Una opera bufa que va poder veure tot el món. Per cert, que això també és marca Espanya.
Segon, per què no podem oblidar que és el segon jutge –recordem a Baltasar Garzón– que es condemnat per investigar “malament”, segons la fiscalia, casos de corrupció que perjudiquen a gent poderosa. Una justícia lenta “segons en quí”.
I tercer, el jutgen Elpidio Silva sap que ja està condemnat, i que li cauran damunt de vint a quaranta anys de inhabilitació com a jutge; una circumstància que acabarà la seua carrera professional. Quant u està en eixa situació, té tot el dret a usar els mitjans legals que han segut utilitzats en la seua contra, per a inhabilitar-lo. Màxim quant és injust.

dilluns, 21 d’abril del 2014

Cas Blasco


La Justícia i el micromecenatge

La notícia eixia publicada la setmana passada als mitjans de comunicació, i no cal dir que ens va deixar gelats.
Resulta que la Coordinadora Valenciana de ONG va iniciar una campanya per internet, per tal de recaptar diners, destinats a fer front a les despeses ocasionades per la seua personació –de l’ONG– en l’anomena’t cas Blasco, que investiga el suposat desvio entre els anys 2008 i 2011, de més de 7 milions d’euros de subvencions públiques.
Resulta frustrant, que una ONG tinga que recórrer al micromecenatge per internet, per tal d’aconseguir uns 9.000 euros per pagar als serveis jurídics, que estan intentant aclarir la responsabilitat en el cas del ex conseller Rafael Blasco. I resulta més frustrant encara, que siga la ciutadania qui tinga que aportar els fons necessaris. Una situació que fa difícil creure que la Justícia és igual per a tots.

dissabte, 19 d’abril del 2014

El nostre xicotet homenatge

A un dels dos millors escriptors que ha tingut Llatinoamèrica: Gabriel García Márquez.
(L'altre és el poeta Pablo Neruda)





dimecres, 16 d’abril del 2014

Reflexión



Enseñar qué
Rafael Rivera


No sé qué vamos a enseñar en las aulas, la verdad. Será difícil pedir al alumnado que apague el móvil en clase si están viendo cómo el presidente del Gobierno parlotea en su escaño con su aparatito mientras se debate en el Congreso la conveniencia o no de que Cataluña pueda convocar un referéndum, un tema que, por lo visto, no le interesaba demasiado. Ni con qué cara daremos clase de educación urbana si Esperanza Aguirre hace caso omiso a los agentes con la enorme coartada de «tengo prisa» que, como todo el mundo sabe, es un asunto de fuerza mayor. Tampoco sé de qué manera enseñar a conversar cuando en la tele, en vivo y en directo, en un programa que se supone de debate sano e ilustrativo, los contertulios se insultan, se burlan, denigran a una mujer y el moderador ha de expulsarles de clase sonrojado y pidiendo disculpas a una audiencia que hace rato ha cambiado de canal, supongo. Es difícil hablar de la solidaridad cuando se aprueban leyes que limitan la acción de los jueces a unas fronteras que creíamos desaparecidas. O de eficacia, cuando un representante político acumula cargos a diestro y siniestro (casi siempre a diestro) presumiendo de tener tiempo para todo como si su apreciación fuera la ley. Resulta complicado explicar la importancia de la verdad cuando los poderosos, milagrosamente, pierden la memoria delante del juez y recurren a trucos para evitar la mentira evidente. Y ya me dirán cómo intentar aclarar los entresijos de la economía si los bancos defraudan, los tribunales desahucian y el partido del gobierno tiene una caja B, por no llamarle dinero negro.

Y así una larga lista de ejemplos que desnudan a la educación, la dejan sin contenido y ponen en riesgo la capacidad de enseñar y de aprender. No solo nos están recortando los medios, los presupuestos, las cosas materiales, sino que nos recortan los discursos docentes, los argumentos, la capacidad de desarrollar el aprendizaje de la ética. Porque el alumnado nos mira con incredulidad y se pregunta, con razón, a quién han de creer, a las palabras del profesor o a las del telediario que empañan cualquier vestigio de moral.

Llegará un momento en el que tendrán que decidir. Y espero que hayamos sido útiles para que su decisión sea acertada.

Levante emv 16-42014